Bona arribada. Mossèn Joan, a l'abraçar el seu nebot li ha
xiulat quelcom a l'orella que ha augmentat son bon humor. La
Feliça, canviada com una mitja, ha servit en un santiamén un
refrigeri que Déu n'hi dó, i en Pascal, el simpàtic Pascal...
(¡que voleu més!) tan reconciliat està amb la Feliça, que diu:
-Sinó perquè és ella tan vella i lletja, i jo no m'he cansat
del tot d'estar bé... repudai!... encara fora capaç de
demanar-li un parer, al senyor Rector.-
L'endemà a Serra-Bruna.
Don Eudald, campetxano i complert com sempre, li féu també la
bella arribada, si bé amb un cert i impercetptible arrufament
de nas, així, com si volgués dir: -Ja tornem a tenir el mal
temps a sobre.
Donya Dolors, bona i senzilla com és, l'acull com a un pròxim
parent, com a un fill quasi, tractant-lo amb aquella llibertat
que naix de l'interès que senten instintivament les mares
carinyoses, vers aquells joves que careixen del consol i ajuda
de tenir-ne de pròpia.
La Monserrat, bella com sempre, se presentà amb aquella mena
d'afectació senzilla, que posa en sa persona tota noia, fins la
més modesta, quan desitja agradar. Semblava que, desenrotllat
son caràcter amb un any més a sobre, hagués adquirit major
predomini sobre si mateixa. Encara que amb la rojor a les
galtes, se manifestà resolta i decidida, com si ella mateixa
s'hagués dit: -¡Al diantre tanta por! vejam què serà!- Així la
nova entrevista entre els dos joves fou afectuosa com la de
dues antigues coneixences que es reveuen de grat. En Ramon, que
tant l'esperava i temia, ne quedà excel·lentment impressionat.
La Loreto, amb un any havia donat una embranzida considerable,
tirant a trobar l'equilibri de formes que li mancava. Per lo
demés, de seny no n'havia posat gens ni mica, segons la seva
mare, i continuava sent enfutimada, al dir de tothom.
En fi, que en Ramon retrobava la gent de Serra-Bruna del mateix
temperament que l'any passat, a part de la natural evolució que
porten dotze mesos més de vida en la història de cada individu.
L'arribada que se li féu fou triomfal, com havia sigut la
despedida, amb els consegüents botzinaments de don Eudald, que
en son interior opinava que no n'hi havia pas per tant, per més
que exteriorment s'esforçava per manifestar-se indiferent.
Així quedà de nou en Montbrió instal·lat a Vall de Pedres,
disposat a desenrotllar son plan d'acció, al qual concedia una
importància transcendental per al decurs de la seva vida.