Encesos els cigars (regal d'en Ramon) i servit el cafè sobre la
taula nua, començà la conversa sèria, que, rodolant, anà a
parar allà on van a parar totes les converses en nostre país: a
bescantar el Govern. Que si les contribucions ací, que si els
consums allà, que si les quintes, que si el _catastro_, etc., i
allà eren de sentir les jeremiades que cadascun d'aquells
pacífics feligresos exhalava. No es quedava curt en aquest chor
de lamentacions el panxacontenta de don Eudald, qui acabà per
escanyar-se confessant que en la confecció del darrer
_catastro_ li havia costat més de dos cents duros lograr que li
fos aprovada la seva declaració.
-¿És a dir que a muntanya també en saben, de tapar amb unces
els ulls dels investigadors?- saltà en Ramon, que estava frisós
per entrar amb son tema. -Jo em creia que sols s'estilava per
avall.
-¿I de quina altra manera ho vol fer, per a viure, pagant el
vint per cent de contribució?- exclamà, picat, don Eudald.
-És veritat; però no es queixi pas de què el Govern el roba, ja
que també el roba vostè a ell.
-És que qui roba el Govern guanya perdons- respongué per tota
contesta don Eudald.
-També està bé- féu l'altre; -mes tingui per ben entès que al
capdevall vostè res li roba al Govern, perquè aquest cobrarà
sempre els diners que necessiti, i lo mateix li té arrencar-los
de la pell d'en Pere que de la d'en Pau; i quan no en tingui
prou amb el vint, demanarà el trenta o el quaranta per cent, i
si els propietaris grossos o ben apadrinats poden comprar per
una bicoca ocultacions d'un cinquanta per cent, els demés, en
sa immensa majoria, uns per honradesa, altres per manca
d'amparo o de medis, poc o res poden ocultar, i fins tenim els
més petits i desemparats, a quins se'ls fa declarar lo que no
tenen. Aquests són els que porten tot el pes de les càrregues
de l'Estat, i és a aquests a quins roba l'ocultar. Per això
veiem les petites finques caure per centenes en mans del fisc.
Don Eudald quedà com entontit sota el pes d'aquesta acusació i,
com ningú objectés, el jove continuà:
-L'Estat és un lladre (ho reconec), i no seré pas jo qui
defensi els governs que tenim des de... fa molt temps; mes no
és precisament o solament per lo que roba, que jo el criticaré,
perquè això no és més que una conseqüència lògica d'una pila de
premises en malhora sentades. L'avorreixo principalment perquè
amb ses tendències, amb sos sistemes i amb sos procediments, ha
malejat els caràcters i fet degenerar les races, fins a
l'extrem de lograr que els espoliats es converteixin en lloques
dels espoliadors. Això vol dir que dels governs no n'hem
d'esperar res; som nosaltres mateixos que ens hem de valdre,
que hem de regenerar-nos.
-Sí: però mentrestant paga i recorre- digué don Eudald. -Què hi
farem si les coses van aixi? ¡No s'espavili i veurà com dintre
de poc les terres no li donen ni per a pagar les contribucions!
-Miri- replicà el jove amb calor i canviant el to de la veu:
-el meu pare, que al cel sia, no volgué mai formar part d'una
associació de propietaris que allí hi havia per a subornar els
investigadors de la propietat. ¡Prou li deien de mal veí i
l'amenaçaven de carregar-li un excés de cupo! però ell, que era
home de pit, els deia: «Tinc denunciada fins la darrera
quartera de terra i tot lo que em trobeu ocult vos ho dono.
Carregueu-me tot lo que sia de llei; mes guardeu-se de
propassar-vos, perquè em coneixereu». I pla que s'hi atreviren!
Encara féu més: cridant i amenaçant, logrà disoldre aquella
conxorxa de compares, afront de la comarca, i amb l'ajuda d'uns
quants propietaris de bona voluntat, que mai ne manquen, quan
hi ha qui els anima, logrà confeccionar un nou _catastro_, que,
si bé no és tot lo just que fóra de desitjar, és el més
equitatiu que mai s'havia fet, reparant una pila d'injustícies
que afligien els petits terratinents, que en realitat eren els
que duien la lliura.
-Això sí que no ho faré pas mai!- exclamà don Eudald tot
rondinat. Que cadascú s'arregli com pugui, i jo faré el mateix.
-Per això anem tan bé!- saltà en Lissàs, caçant-lo al vol. -Jo
estic amb lo que diu el senyor: nosaltres mateixos sovint ens
ho perdrem. Som pocs i malavinguts, i per això quatre
empleadots que vénen, fugint de la fam de llur terra, fan de
nosaltres el bon Jesús. Els propietaris grossos, uns fugen a
ciutat i altres prefereixen emplear son valiment i son prestigi
per a si propis, deixant desemparats els quatre ximples
(mellorant lo present) que ni esma tenim per a resistir el
secretari si a mà ve. Això si no fan pitjor, com és amb ses
ambicions i mesquineses portar conflictes al poble.
L'envestida era de les bones, perquè, encara que l'home parlà
amb naturalitat i afectant termes generals, el pobre de don
Eudald no deixà de compendre que la vergassada anava per ell.
Se li conegué per la cara arrufada que posà, majorment a
l'adonar-se de què tots els presents assentien a lo dit per en
Llissàs.
No cal dir que en son interior renegava d'en Ramon, d'aquell
revolucionari desenfrenat, que semblava complaure's en posar-ho
tot en renou. Ja hi convenia, ell també, en què les coses no
anaven pas com devien anar, i també se'l reservava el dret de
bescantar el Govern; però què en farem, de tocar-hi res, si
encara potser ho espatllarem. Val més anar tirant com se puga,
i qui tingui una mica de valiment que se n'aprofiti, i en paus.
Aquesta era la seva teoria.
Però les doctrines que en Ramon predicava anaven per altre
cantó, i ell s'esfereïa al sentir-li posar els dits en totes
les llagues, amb una cruesa d'estil i amb una barroeria a les
quals no estava acostumat, i l'esfereïa més encara a l'observar
que els parlaments del jove trobaven ressò en aquells
temperaments enèrgics, si bé encongits per les influències
ensopidores dels diferents règims polítics que, durant el curs
de poques generacions, hem vist anar amunt i avall, des de
l'absolutisme més brutal fins a la llicència més desenfrenada,
però sense que, com a absolutisme, s'acostés mai a les virils
iniciatives dels monarques de la reconquesta, ni, com a
llibertat, tingués que veure amb les que disfrutaven els antics
estaments, gremis i ciutadans de la incomparable monarquia
catalano-aragonesa.
Sembla increïble lo que ha arrelat en nostres pagesos el
sentiment de sa pròpia abjecció. Tenen tan profonda convicció
de llur petitesa i impotència, i són tan avesats a veure per
sos propis ulls les més grans injustícies i les impunitats més
escandaloses, que han caigut en una mena de fatalisme ben
difícil de destruir. Per ells el govern no és mai un organisme
protector, sinó una espècie de fantasma famolenc, que té cent
ulls per a espiar on hi ha una pesseta i cent ungles per a
fer-se-la seva tan bon punt l'ha vista. Dels funcionaris
públics no en coneixen sinó l'escrivà que els empapera, el
cobrador que els escorxa i el sargento que els hi _talla_ els
fills. Si volen camins, se'ls han de construir amb la prestació
personal; si beneficència, se l'han de pagar; i si seguretat
personal, s'han de fer del Sometent. Fins, per a acabar-los
d'atuir, això que en diuen el Govern parla un llenguatge del
qual no n'entenen més que les injúries i les amenaces.
Així s'explica que un pagès, un alcalde, home honrat i de
representació en la rodalia, que haurà contribuït tota sa vida
a llevar les càrregues de l'Estat amb sa suor i amb sa sang o
la dels seus fills, amb prou pit per a fer cara a un ós i prou
braó per aterrar un roure, tremoli com una fulla a l'arbre al
sentir quatre roncs d'un empleadot de mala mort, arrencat de
les aceres de la Puerta del Sol i sovint d'un cul de taverna,
per la munificència del ministre A, o del diputat B; com també
s'explica, per les mateixes raons, que quan el tal empleat,
prenent aires de protector, insinua a l'aterrat pagès la idea
de sortir de sos apuros mitjançant un grapat de pessetes,
aquest s'hi aferri com a sa taula de salvació i fins besi
aquelles mans, dignes d'un grillet.
Aquesta era l'exposició d'antecedents que, amb vehemència de
llenguatge, feia en Ramon davant de son auditori embadalit.
-¿Què succeiria això- afegia -si els propietaris grossos i
acabalats, en comptes de retirar-se a ciutat, a on res tenen
que fer-hi, se mantinguessin ferms davant de ses hisendes i
eduquessin els fills de conformitat amb llurs interessos,
enrobustint-los amb coneixements adequats, amb mira sempre a
fer prosperar les indústries rurals? I, si en lloc de tancar-se
dins de sos propis egoismes mal entesos, procuressin enrobustir
amb sos prestigis els Municipis, exigint dels poders públics
majors facultats, avalorant de moment en lo possible l'ombra
d'autoritat, de què amb prou feines disfruten ¿no trobeu que
podria esperar-se bona cosa més? Ells serien allavors els
advocats naturals, convençuts i prestigiosos, del proletariat
agrícola, al qual defensarien i salvarien, malgrat les
deficiènces de les lleis i dels procediments actuals i en
despit de la desmoralització dels encarregats d'aplicar-les.
-Que sí, que sí!- exclamava, en Llissàs, en representació de
sos conveïns, igualment convençuts. -Mes, desgraciadament, anem
per camins molt diferents.
-Tan diferents!... Com que sembla que caminem de cap per avall.
Però com més malament anem, més s'apropa el dia, en que caurà
tot, fins les lleganyes dels ulls de molts que hi veuran quan
ja no tindran remei. La fusta corcada, un dia o altre ve que
cau per poc que se l'empenyi, i de què no mancarà qui ho faci
no en dubteu gens ni mica, i sota les runes de lo que caigui
s'hi enterraran fins els babaus que amb sa criminal apatia avui
ho sostenen.
No hi ha exemple en la història de què una societat prostituïda
no hagi desaparegut al seu dia, i la qüestió està en fer que
siguem els hereus nosaltres, els verdaders fills de la terra,
els catalans de llei, que si bé també, quin més quin menys,
tenim sang corrompuda en les venes, podem encara, fiblant-la i
esprement-la sense pietat, substituir-la per sang nova i
transmetre-la rejovenida a nostres fills. Els que podem encara
redimir-nos, fent confessió de nostres culpes amb ferm propòsit
d'esmena, hem d'aixecar la llebre i, si més no, ensinistrarem a
nostres fills perquè l'agafin. Aquest és el meu pensar.
-Oh! Quin home n'hi ha, de vostè!- deia nerviosament en
Llissàs, encarant-se amb en Montbrió. -Tant de bò vingués a
nostra terra, que encara faríem quelcom de profit. Jo començo a
ésser vell i valc poca cosa, mes amb vostè encara hi arriscaria
una valenta campanyada.. i aquí té un floret de minyons que jo
li jur que ja dansarien darrera seu.
* * *
Era ben hora de què el senyor Rector, amb bons modos, posés fi
an aquella funció, perquè el pobre senyor de Serra-Bruna, batut
i rebregat, amb vertrigols i rodeses de cap, no sabia ja de
quin món era. Sense que ningú l'esmentés per a res, semblava
que tots l'havien pres a ell per enclusa, sobre la qual hi
batien sense pietat. Ell no tenia pas arguments contra lo
exposat, i fins sense voler-ho confessar reconeixia que eren
veritats evidentes; però... vaja!... ell no hi estava pels
rebomboris, trencacaps i fins disgustos que tot allò implicava.
Preferia un mal conegut a un bé per conèixer. Després de tot,
aqueix estat de coses, mica més mica menys, era lo que s'havia
vist sempre, i no seria pas tan dolent, per quant la gent bé
creixia, es casava, es divertia, s'engreixava i, per fi, es
moria, tot igual com de segur succeiria si les coses anessin de
l'altra manera. Tot està en saber-se manejar un hom per a
passar-ho lo millor possible. ¿Són àngels, els homes, per
ventura? deia com argument final.
I es quedava consolant-se sol amb son egoisme i... amb fonda
quimera contra el plaga d'en Montbrió, que talment semblava la
campana del mal temps.