-Oh, la Montserrat!- exclamava en Ramon conversant amb son
oncle. -¡Aquell sí que és un cor d'àngel dins d'un cos de
serafí! Si vostè l'hagués vista aquesta matinada vagant per
l'horta amb el cistell curull de fruita al braç i la falda
trossada plena de flors, amb sa vesta del color de la celístia
amb son cos escultural cenyit de rosada filoja, amb sos braços
nusos i blancs com un glop de llet, amb sa cabellera negra i
ondulada de rinxos vaporosos encloent-li sa hermosíssima
fesomia, encesa per la sufocació, i abrillantada tota sa figura
pels raigs del sol pujant, que la ferien de descuit... Vostè
que es recorda encara dels clàssics de la Universitat de
Cervera, l'hauria cantada com a altra deuesa Ceres, recollint
les primícies de la terra sa filla. Més jo, que formo amb els
romàntics, l'he presa per una princesa encantada, com si
diguéssim la filla genial d'aquella vella pàtria dels meus
somnis, que, presonera de vils tirans, reclosa en oblidat
castell i guardada per escarceller servil, antipàtic i egoista,
està esperant el cavaller que vinga a desencantar-la,
sentant-la de nou en son antic trono de majestat i glòria.
-¿Saps que et trobo filòsop i poeta com cap dia?- féu Mossèn
Joan somrient al sentir els esclats del seu nebot. -No gastis
pas tants embuts: digues que n'estàs enamorat i... llestos.
-És que val molt, aquesta minyona!- insistí el jove com si
l'altre li digués lo contrari -però, sobretot, val per son cor
senzill i noble... ¡Quina diferència del seu pare! Ella sí que
em comprèn! ella sí que s'identifica amb mos propis sentiments,
que copsa en l'aire com les flors la rosada matinal. Quan a mi
la intensitat dels afectes de l'ànima me sobreïx per la boca,
la miro a ella, tota tremolosa i transportada, nodrint-se de la
mateixa substància; i allavors, m'apar que son cor batega al
compàs del meu, com l'afinada corda de l'arpa vibra per
simpatia, al sol ressò de la nota germana.
-Doncs, home,- reprengué son oncle bromejant encara -si tant bé
vos aveniu, anima't, que al cap i a la fi un i altra esteu per
merèixer, i ja saps que diu l'adagi: «Una nina és per a un
rei».
-Sí, com ho diu vostè!- contestà el jove seriament. -¿Qui som
jo per a propassar-me sense més ni més? Quatre dies fa que
passava jo desconegut i fugitiu com un ca encalçat, davant
d'aquella porta que la Providència m'obrí de bat a bat. Allí
vaig trobar-hi atencions, afalacs i carinyos que no podré
oblidar mai. Aquella bona senyora em mimà com a un fill, i el
mateix don Eudald, amb qui per lo demés no ens entenem gaire,
està amb mi correcte i atent com un _gentleman_ anglès. Doncs
¿tinc jo de correspondre a tantes fineses amb una trastada
d'estudiant cursi, fent l'amor a la filla l'endemà que m'han
recollit com qui diu del fang de la carretera? ¿Quin dret tinc
jo per a pertorbar així inconsideradament la pau d'una família
que m'ha cobert d'atencions, de les quals podrien tal volta
arrepentir-se'n demà?
De cap manera. Mes, com no tinc prou confiança en mi mateix,
perquè sento flaquejar-me les forces i vacil·lar mos propòsits
en quant me trobo en presència d'aquella divinitat, vull fugir
i fugiré demà mateix; vull anar-me'n a remugar, en la pau i
solitud de casa meva, les impressions que tinc rebudes. Perquè
és tan intern lo que sento, és en tal manera aquesta dona la
personificació dels meus somnis, que fins arribo a sospitar si
puc ser víctima d'una al·lucinació o si estic somniant encara.
A adquirir, doncs, la certitud de la realitat vaig. Si per
bondat de Déu persisteix mon actual estat d'esperit, creuré en
la vocació i dintre un any tornaré; igual que, si ella creu de
veres amb mi, m'esperarà, i, allavors, amb més confiança i
millor dret, me donaré a conrear aquesta flor de l'ànima,
esperant collir-ne sos fruits. Si, al contrari, el temps
esborra sa imatge de mon cervell, creuré que he estat víctima
d'una follia, i no hi pensaré més.
-Ets un savi, fill meu, i obres com a tal- prorrompé mossèn
Joan amb veu commoguda. -¡Ets un savi! i permet que t'ho digui
ara sense riure. Tos propòsits mareixen ma plena aprovació, i
ademés te remercio del fons de l'ànima la prova de confiança
que m'has donat obrint-me ton cor. Vés-te'n demà mateix; no
seré pas jo qui et retinga, per més que senti aquesta separació
com cap altra des de que per primera vegada vaig rebre't en mos
braços.
Vés-te'n amb la pau de Déu, mes no séns despedir-te d'aqueixa
família, i sàpigues que deixes aquí un vigilant fidel que sense
ser vist estarà a l'aguait del teu tresor.