Estaven la família i sos hostes en la sala de confiança,
ocupades les senyores en llurs quefers casolans, tot escoltant
i rient els qüentos d'en Ramon, qui, com sempre, era l'amo de
l'auca, quan la Loreto entrà corrent de puntetes i amb un dit a
flor dels llavis, tant per a demanar silenci com per a retenir
la rialla a punt d'esclatar i digué dirigint-se a en Montbrió
amb veu ofegada:
-Té una visita: una senyora pregunta per vostè.
-Una senyora?- féu el jove sorprès. -¿Qui és ella?
-La Feliça!- exclamà la noia mig esclatant.
-La Feliça?- repetí l'altre, més sorprès encara. -Vatualisto! I
què vol, la infeliça?
-No ho sé; diu que el vol veure.
-Doncs que entri: no li sembla, donya Dolors?
I veient que la dama hi assentia, se separà del rotllo i anà
corrents a sentar-se en el sofà de l'altre extrem de la sala,
prenent una actitud còmicament cerimoniosa i tossin ferm.
Entretant la Loreto, traient mig cos fora de la porta, cridava:
-Veniu, Feliça: entreu. És aci el senyoret.
Se senti acostar-se el pausat refrec d'unes soles d'espardenya.
Després, pel badall de la mampara sostinguda per la Loreto,
aparegué una figura cendrosa, escardalenca, que mirava
esparverada com si temés un mal encontre. Se parà un moment per
a saludar als presents amb un «Bon dies tothom, amb la
companyia», que a penes es sentí, i fixant-se amb en Ramon,
avançà fins al mig de la sala, provant de fer una mitja rialla,
tot dient amb veu confosa:
-Bon dies, senyoret amb la companyia. ¿Com ho passa? està bo?
-Hola, Feliça! Jo bé. I el senyor oncle?- digué aquest amb to
bastant sec.
-Tots bé, gràcies a Déu.- I s'aturà.
-I doncs, què tenim de nou?- digué el jove, veient que ella no
es desenfangava.
-El senyor Rector me fa venir, perquè...- (altra pausa)
-vamos... perquè m'ha dit que vostè està molt enfadat amb mi, i
jo... venia per a desagraviar-lo.
-I ¿de què li ha dit que estava jo agraviat de vostè?
-S'ho sap: perquè diu que no l'he tractat com es mereixia.
-I vostè què en pensa, d'això que ell li ha dit?
-Què vol que li digui, pobra de mi? Sinó que, a vegades, un hom
peca per ignorància i sembla que faci lo que mai ha pensat fer.
Si l'he agraviat, haurà sigut sense voler-ho fer.
-Feliça: ja n'hi ha prou, de camàndules!- exclamà, per fi, en
Ramon, que ja es començava a impacientar. -Sense necessitat de
que ningú li digués, o, millor dit, perquè vaig avinentar-li jo
mateix, sap vostè prou bé com y de què estic jo agraviat, com
ho estaria fins el gos del veí si s'hagués vist tractat com jo.
¡Miri que tirar-me al carrer en dejú i amb un temps com
aquell!...
Palplantada al mig de la sala, la Feliça semblava una
d'aquelles munyaques que els pagesos posen al mig dels sembrats
per a espantar als pardals, i al sentir-se increpada per en
Ramon, amb indignació més afectada que real, creuà les mans per
sos dits anant-les pujant fins a l'altura dels llavis, en tant
que sa boca desequilibrada es contreia tan desigualment que,
mentre els espectadors de la dreta creien que anava a riure,
els de l'esquerra presumiren que anava a esclatar en plors.
-Verge Santa del Roser!- exclamà. -¡Diu que el vaig tirar al
carrer en dejú! ¿Qui som, jo, pobra de mi, per a poder fer
semblant cosa a la Rectoria? ¿No va ésser vostè, que se'n va
anar sense acceptar ni un plat de sopa? I encara les que em
vaig haver de sentir, Déu meu!
El jove comprengué que aquella dona obrava a la força i sols
obeint un manament imperiós del senyor Rector, qui havia volgut
donar una prova de virilitat ordenant-li aquella satisfacció.
Sa humiliació, doncs, era imposada, no sentida; i ell no sabia
si indignar-se de debò per tanta farsa, o si bromejar davant de
lo original de l'escena, a lo qual hi convidava fins la
predisposició de l'auditori, excitat per les diablures de
l'enfutismada Loreto, que, col·locada darrera la dona, i feia
grips i gonyes. No obstant, es repensà, i, comprenent que allò
era portat per son propi oncle i tal volta en connivència amb
donya Dolors per a procurar una solució al conflicte pendent,
decidí agafar-ho (o suposar-ho al menys) per la tremenda, per
veure si així lograva dominar aquell caràcter empedreït, fent
que es donés per la pell.
-Ja n'hi ha prou!- exclamà amb veu forta i redreçant-se. -¿S'ha
cregut vostè que després de tenir-me a casa del meu oncle com
qui diu a pa i aigua, després de traure'm materialment de la
casa, que més és meva que de vostè, oferint-me per tot
refrigeri l'emplasta de pa que tenia preparada per al seu amo,
encara té dret, per tota satisfacció, de venir-me a tirar a la
cara lo fet com un benefici? Sàpiga i entengui que no li estimo
per res. Vostè, que esclavitza al pobre senyor oncle, abusant
de la seva bondat, que es complau en mortificar-lo, fent-li
representar papers ridículs davant del poble; vostè, que amb sa
coquineria l'indisposa amb la família i amb sos filigresos,
escurçant-li la vida amb privacions i disgustos, no té dret a
parlar davant meu sinó de genolls. I jo, que havia donada
paraula de no posar més els peus a la Rectoria mentres vostè hi
fos, li dic ara que m'he repensat, que hi entraré demà i que
vostè en sortirà per la finestra si abans no ha procurat
sortir-ne per la porta.
La pobra dona, al sentir aquella pedregada, posava les mans al
cap, s'estirava les grenyes i picava de peus, fent la fatxa més
estrafalària del món. Fins, com els antics faritzeus, féu acció
d'esquinçar-se les vestidures, contenint-se sens dubte per lo
que li costaria, després, d'apedaçar-les.
L'escena anava tornant-se per demés extravagant, perquè,
mentres la dona es desesperava, plorant i tremolant, mig en
braços de les senyores majors, que tractaven de consolar-la,
tots els demés si desfeien de riure sense miraments.
-Ja sé que he pecat, pobra de mí!, ¡ja sé que tinc culpa!
diguin-me què tinc de fer?- exclamava, per fi, menys excitada,
però més esporuguida per l'amenaça que acabava de sentir.
-Faci lo que li ha dit el senyor Rector- li bufà a l'orella
donya Dolors, com per a tornar-la al camí.
-Doncs el senyor Rector m'ha manat que li demanés perdó i li
pregués de tornar a la Rectoria, i jo li prometo que el serviré
ben bé.
Les senyores oficiaren d'intermediàries i protectores. En
Ramon, després de fer-se ben pregar, otorgà el perdó.
-En quant a tornar a la Rectoria- afegí -hi tornaré de bona
gana, mes no pas sense condicions. Què li ha dit, sobre això,
el senyor oncle?
-Que vostè mateix dicti les que vulga, que totes seran
acceptades.
-Doncs tornaré a la Rectoria; però vull, per bona entrada, una
festa de desagravis, un galan dinar de convidat. Ho entén bé?
-Tot se farà com vostè vulga; mani i disposi.- féu la Feliça,
un poc més arrebeixinada.
-Esperi, jo no vindré sol: també vull portar-hi els amics. Serà
convidada tota la família de Serra-Bruna, aquesta incomparable
família- afegí amb un accent sentimental -que, quan jo passava
per davant de sa casa, llançat de la Rectoria, perseguit pels
elements i mig decaigut de fam i de fred, m'obrí piadosament la
porta i m'oferí l'escalf de la llar que a casa del germà del
meu pare se'm negava.
La Feliça va desfer-se en plors i singlots, no se sap si tocada
al cor per lo patètic del parlament o si assustada per la
invasió que es veia en perspectiva.
Les senyores insinuaren reparos sobre la crueltat del càstig
que imposava l'agraviat jove; mes aquest es mostrà inflexible,
i com, per altra part, amb expressions i signes excitava el
jovent a secundar-lo i aquest no es féu pregar gaire,
adherint-s'hi amb entusiasme, el programa de la funció de
desagravis quedà acordat i acceptat.
-Així ho manifestaré al senyor Rector, i tot es farà com vostè
vol- digué, per fi, amb veu compungida, la Feliça.
-Essent així, no en parlem més, i fins a demà passat- féu en
Ramon. I allargant-li la mà, afegí: -Ara _pax vobis_: toquem-la
Feliça, i lo que hagi estat, hagi estat.
-Gràcies, no acostumo- féu la majordona amagant pudorosament
les mans sota el davantal.
En Ramon quedà uns moments amb la mà en l'aire i desconcertat
amb aquella sortida que no esperava. Hagué de posar-se a riure,
i afegí, amb còmica gravetat, dirigint-se a les senyoretes:
-Ho sento, perquè m'ha espatllat el quadro final.
X
Després de l'ofici, tota la família Serra-Bruna es dirigí a la
Rectoria.
-Vaja, Pascal; avui sí que sembla que la gasòfia va rabent!-
exclamà en Montbrió, al topar-se de bones a primeres amb el
recader, que anava tot atrafegat.
-No me'n parli, home! ¡Si sembla que casem la pubilla! No sé
pas quin dimontri de vent empeny la rutlla, que va més llatina
que un pudai.- Parlant baix i guinyant l'ull, afegí: -Jo em
vull pensar que les malediccions de l'altre dia han llevat.
En essent a dalt, sortí a rebre'ls mossèn Joan amb cara de
Pasqües i felicitant-se de les circumstàncies que li portaven
tant de bé de Déu a casa.
-Però, senyor Rector!- exclamà donya Dolors, sorpresa de veure
una gran taula parada, amb una rastellera de plats que feia por
-¿Què es creia que nosaltres havíem d'aixecar la casa per a
venir a la Rectoria?
-Deixi'm, donya Dolors, que cadascú s'entén i balla sol. Soldat
previngut val per dos. _Minus feriunt jacula quae praevidatur_,
dèiem a Cervera- féu mossèn Joan, tot fregant-se les mans com
qui amaga alguna sorpresa.
La Feliça, desconeguda per lo endreçada, anava d'ací d'allà com
una llançadora, i, a penes hagué barbotejat algunes paraules de
benvinguda, s'esmunyí cap a la cuina.
En Ramon i les senyores sortiren a fer temps rondant pel poble,
en tant que don Eudald i mossèn Joan s'entretenien conversant i
fumant en la cambra despatx. Seguidament anaren arribant fins a
mitja dotzena o més dels principals feligresos, pagesos tots i
propietaris de la rodalia. Al fi don Eudald no pogué
abstenir-se de manifestar sa sorpresa, exclamant:
-I doncs, mossèn Joan ¿què hem de celebrar capítols o és que es
tracta de refer la confraria del Sagrament?
-De tot es pot tractar- contestà complascentment el Rector;
-però el cas és que m'ha alegrat tant la sortida del plaga del
meu nebot, exigint-me aquesta festa que ell ne diu de
desagravis, que l'he volguda fer extensiva a altres agraviats
que puguin haver-hi, convidant per mon compte tots aquests
senyors i altres que s'han excusat per causes atendibles.
Fa molts anys que, per debileses meves, s'han anat afluixant
una mica massa els llaços que deuen unir al pastor amb ses
ovelles, i he volgut aprofitar aquesta ocasió per a restablir
antigues costums. Perquè, lo que diu en Ramon; la societat
decau per manca de vida en la gent bona, i és precís que ens
revetllem, que ens unim i que ens recomptem. Diu que fa falta
sang nova...
-Ja és bona sang, la que porta el seu nebot- interrompé don
Eudald, com si comencés a molestar-lo la importància que anava
adquirint el seu hoste, o com si temés un altre esclat de les
seves rauxes esbojarrades, davant de tants testimonis.
Perquè és el cas que, si bé, de primer, don Eudald buscava el
cos al jove pel gust de sentir-lo discursejar, ara ja més aviat
ne fugia, després de notar que les garrotades que, a tall de
cego, aquell repartia, li escoïen, moltes d'elles, a l'esquena.