La revelació és el llampec de l'ànima. Camina la voluntat
esmaperduda pels viaranys de la vida o jau somniosa en els
llims de la inconsciència. De sobte es produeix una llum
vivíssima que il·lumina l'enteniment. Unes voltes apareix la
fórmula doctrinal que condueix a la pau de l'ànima, o la
delació dels abims atraients que la malmenaven, altres la
imatge de la felicitat conjugal encarnada en la figura d'un
ésser, síntesi de les aspiracions que s'enclouen en aquell
replec que Déu ha dibuixat en el cor de les criatures
destinades a la perpetuació de la seva obra humana. Allavors
l'ànima es deixonda, sofreix o gosa; però viu i camina; ja té
un ideal.
Mes la revelació, que es produeix clara en les interioritats de
l'esperit, s'entela a vegades ràpidament al topar amb les
vulgaritats de la vida pràctica. El respecte a les
conveniències socials, la falta d'ubiqüitat de nostres
potències, que ens impedeix exteriorisar les impressions
agenes, i la mesquinesa de la intel·ligència humana, exposada a
confondre la revelació amb l'al·lucinació, són factors
suficients a congriar el dubte, per a prova de la vocació.
Així se trobaven en Ramon i la Montserrat des del moment de sa
coneixença. Ell, amb son caràcter enemic de nebulositaits i
dubtes, lluitant contra les pròpies inexperiències i curtedats
en una matèria que, ben cert, li era nova, com es diu
vulgarment, volia i dolia. Ella, feble i temorosa, resant
salves a la Verge, sa patrona, desitjava, esperava i temia. Ell
era el martellet perfidiós de l'analista, que pugna per
avalorar la bondat de la mina descoberta, tot tement
destruir-la; ella, l'enclusa que para i calla.
I així bastien son destí, atents ambdós a les espurnes que
creuaven l'espai.