Fresca i embaumada, com rosa de cent fulles, serena la cara que
es dibuixava esfumada entre els rinxos negres que ombrejaven
son front i polsos, i la bufanda de finísima filoja de llana
rosa que, envoltant-li el coll, es creuava sobre sa casta sina,
semblava la Monterrat, per sa major accentuació de formes i per
ses maneres més reposades que les de ses companyes, com ella
vestides de lluminoses bates i amples paioles, una reina
envoltada de ses dames.
En Ramon, amb son trajo de campanya, botes i _jipijapa_ i amb,
son aire pagesívol, que li donava una distinció un poc arcaica,
seguia l'estol de senyores i senyoretes, nens i nenes, ara
endavant, ara endarrera, ara en mig d'elles, recordant als
pastors de Watteau voltats de florides sagales.
Si bé no es cansava de mirar de cua d'ull a la pubilla, per
delicadesa i per no abusar de la confiança amb què l'honrava la
família malgrat lo fresc de la coneixença, no s'atrevia a
particularitzar ses atencions, que procurava distribuir per un
igual.
La comitiva, caminant per entre herbeis deliciosos i per sota
boscatges ombrívols, arribava a la font del Faig, objecte de la
matinera expedició.
El refresc fou frugal i apropiat al cas. Fiambres de pernil i
altres conserves, i fruites del temps, i, per beguda, a més de
l'aigua cristal·lina, la blanca llet de les cabres que per allí
pasturaven, munyida dintre els mateixos gots de campanya. Els
nens, joganers i atrevits, la xumaven abocant-se als molsuts
braguers de les bèsties complascents.
A la tornada, havent el sol dissipat la boirina, els objectes
es presentaven més francs i més potents de color. Les senyores
i senyoretes amb ses matisades vestimentes i amb ses ombrel·les
de brillants colors, esclataven amb flamejants notes en mig del
verd de les prades, poderosament inflamat per la llum del sol.
Escampellades ací i allà, joguinejant i collint flors, es
reunien en pinyocs, que seguidament es desfeien per a formar-ne
d'altres més enllà, sempre bellugoses i alegres, sempre
cantant, xisclant i rient.
En Ramon i la Montserrat, com frisosos, a penes mai es
mantenien prop l'un de l'altre, igual que si una força els
atragués per a repel·lir-se en quant arribaven al contacte.
Així, quan semblen no preocupar-se l'un de l'altre,
s'aproximen, i, al trobar-se junts, ella, enrogida,
dissimuladament s'aparta, i ell, com entontit, fa el mateix.
A les envistes de la casa es dirigeix ell a ella, en un moment
en què ha quedat a rerassaga:
-Escolti, Montserrat: ¿voldria donar-me un cabell?
-I és cert, que el necessita? ¿Per a lligar un ramellet,
potser?
-Me fa falta per a lligar voluntats.
-Oidà! I ¿quines són aquestes voluntats que amb tan poc es
lliguen?
-Les d'aquestes dues flors, veu?- Atansant-s'hi una mica més,
parlant amb veu baixa i ensenyant-li les flors -el pensament
boscà i la margarideta, voltats de companyones. ¡Miri com se
volen! El pensament posa el cap de cairell i sembla que es
daleix, guaitant-se-la amb sos ulls d'enamorat... i ella...
¡com baixa el caparró!... ¡Tan hermosa!... No en dubti de què
s'estimen... Fins em sembla sentir en mos dits els batecs de
llurs cors enamorats; però estan desjunyides i no es tenen...
Els hi falta un quelcom que les ajunti...- (tot lligant-les)
-veu? un... res... un cabell!
Tot presentant-li el ramellet se encreuen d'ulls,
s'entrebanquen i tremolen; ella es separa tota confosa.
Als pocs moments tornaven a trobar-se a prop.
VII
De retorn de la font, la comitiva s'escampà per sota els
parrals i ombràculs del jardí, situat al redós de la casa. Els
dos joves, fugint sempre l'un de l'altre, es troben sentats en
un mateix banc, sota la mateixa ombreta.
En lluita amb si mateix, en Ramon, sempre volent i dolent,
sentia mancar-li totes ses energies i nàixer-li tots ses
escrúpols en quant se veia sol amb aquella virginal aparició.
Mancant-li la llibertat que li donava la presència d'altri, de
desplegar sa verba festiva, estudiava fins els menors replecs
de sa fesomia, semblant-li veure el celobert cada vegada que,
amb una de ses innocents tonteries, lograva fer-li descloure
els llavis i marcar-se els sotets de ses xamoses galtes. La
trobava perfecta encarnació de sos somnis de jovenesa.
I ella, encongida, sentint-se baix la inquisitorial observació
del jove, ni s'atrevia a alçar la vista de la feina de ganxet
que tenia entre els dits.
De sobte interrompé el silenci, dient amb afectada naturalitat:
-¿Creuria, Montserrat, que anit l'he somniada?
-De debò?- féu ella, sense canviar de postura i mostrant ses
dents com pinyonets menuts i apretats.
-Sí, l'he somniada... i... he somniat que l'estimava.
Aquí aixecà ella el cap i tirà sobre el jove sa mirada
apacible, com una ullada de sol de primavera, mentre que ses
galtes, fresques i daurades, se tenyien del color de sa
pagesívola senzillesa. Animat el jove, es féu més atrevit i
afegí:
-He somniat més encara.- La veu li tremolava lleugerament i per
moments s'engrandien les roses de les galtes d'ella: -He
somniat... que vostè també m'estimava.
¡Beneït sia el Senyor, que ha permés que ses criatures
percibeixin, en aquesta trista vida, de tant en tant, alguna
alenada del Paradís! Perquè l'amor que no està tacat per l'alè
del món, té quelcom de les sublims delectacions dels
predestinats. La donzella no tornà raó: mes ell, veient-la
transformar-se, interpretà a son plaer el caient de sa cara
embadalida i copsà a ple cor les corrents de dolça simpatia que
de tot son ser s'irradiaven.
Son rostre, mig somrient, presentava totes les tintes del cel
al trenc de l'auba, i amb sos grans ulls somniosos i d'una
fixesa estranya, i amb sa boca mig desclosa, tenia un tal posat
de candor bíblic, que verament semblava altra Ruth encisada a
l'escoltar, sobre els rostolls de Betlem, les dolcíssimes
paraules de Booz.
Res més se digueren de substància; però el cop estava donat, i
ell, mig atordit del propi atreviment, i sentint renàixer-li
sos escrúpols, procurà posar fi a aquella situació treballosa,
cridant festosament a uns nens que per allí prop passaven.