-Per avui no és pas cas de sortir a passeig, amollegat com està
el pis per causa de la pluja- digué don Eudald, dirigint-se a
en Montbrió; -mes les noies ens entretindran amb el piano. No
es cregui, que no n'hi ha cap de manca i el fan refilar com un
rossinyol. Sobretot la Montserrat, veurà que les mans se li
perden de vista. Me deia darrerament el mestre de Vich que ja
no sabia pas què més ensenyar-li.
-No ho cregui, no- afegia reposadament donya Dolors, procurant
rebaixar quelcom dels beneitons elogis del seu marit: -els hi
manquen estudis i els hi sobra ganduleria. Si no fos així, ja
tocarien alguna cosa.
-Som d'opinió que es faci la prova- afegí el jove
complascentment.
Efectivament: després d'una brega que durà llarga estona,
s'assegueren al piano, successivament, la petita de primer,
executant les lliçons més escollides del mètode de Charpentier.
La Montserrat picava més alt, contant entre les peces de son
repertori, _La Argentina, Las campanas del monasterio, El poeta
moribundo_ i altres ranciors per l'estil, que executava amb
relativa facilitat i algun sentiment, mes amb tots els vicis
del mestre assalariat que es guanya la vida fent música com un
altre fent sabates. Això no impedia pas que don Eudald se les
escoltés entusiasmat i que el Montbrió es desfés en elogis de
les pianistes, tot lamentant-se interiorment de la rutina que
fa a voltes malograr excel·lents disposicions.
A ell no l'hagueren de pregar gaire per a assentar-se al piano.
No era pas pianista, si bé coneixia bastant la nota; però,
dotat d'una poderosa retentiva musical i d'un enginy i
habilitat especials que el feien sortir-se de tot, executava
quasi de cor, amb més o menys fidelitat, però amb vers
sentiment i delicadesa, algunes estimables melodies, que
deixaren amb la boca badada als oients.
Tampoc era cantor ni posseïa una veu ben caracteritzada, i
cantà amb afinació i gust alguns fragmens d'òperes, apresos
durant sa vida d'estudiant. Però on triomfà, fou executant
algunes cançons catalanes, amb les quals deixà sorprès a
tothom. No sabien compendre com aquelles melodies, que conexien
degenerades i malmeses per boca dels jaios del poble, cantades
ara amb verdadera devoció i coneixement, tinguessin el do de
remoure'ls-hi fins les entranyes, com si els despertessin
dormides ànsies i vells records que afluïen com abundoses deus
d'entremig de ses, fins aleshores, no compreses exquisitats.
Per fi, portat per son entusiasme de missioner, i posant a
contribució sa feliç memòria, començà a recitar, amb entonació
vigorosa, tirades de versos, triades poesies dels mestres del
renaixement català.
La poderosa veu dels apòstols de la terra catalana, cridant
pàtria, clamant justícia i remembrant gestes de nostres
passats, oblidades, desconegudes o desvirtuades per les
històries, produí, sobre aquell curt auditori de catalans
inconscients, els efectes de sempre en tals casos. S'adonaren
de què aquells accents en la pròpia parla els hi arribaven al
cor, comprengueren que allò anava per ells, i, identificant-se
amb l'ànima de poeta, sentiren remoure dintre els cors quelcom
que fins allavors hi era com adormit.
Aquelles mascles notes, llançades a boca plena pel nou joglar
que s'havia emprès la noble tasca de ventar les cendres de
l'oblit per a revifar el caliu de la pàtria, rodolant per les
amples sales, semblaven revetllar l'ànima esmortuïda de la
vella llar catalana, que se sentia bategar fins per darrera les
mal closes portes, a on, atret per lo desusat del cas, s'hi
apilotava el servei, marxant de puntetes, eixamplades les
fesomies i com responent a la veu de la trompeta que cridava
resurrecció.
Així transcorregué la vetlla, breu i platxeriosament, i així
anava infiltrant-se en l'ànim d'aquella bona gent l'esperit
juganer i sèrio, arrauxat i discret, fogós i candi, d'aquell
jove excepcional que, unes hores abans, passava desconegut per
davant de la porta que l'hospitalitat li obria i semblava ara
l'amic de tota la vida.
V
Per diversos camins, i com papallones atretes per la llum del
sol naixent que a raig fet entrava pels badats balcons de la
terrassa, allí es toparen en Ramon i la Montserrat a l'eixir de
llurs cambres.
-Bon dia, Montserrat- exclamà el jove alegrement allargant-li
la mà. -Ui... que matinera! ¿Ha descansat?
-Jo rai, gràcies a Déu!...- féu ella en el mateix to. -Vostè sí
que no haurà descansat, que es llevi tan d'hora. ¿Que no ha
estat bé, que ha tingut tanta pressa de deixar el llit?
-Molt rebé, sinó que...- baixant la veu i matisant-la amb
intenció -desitjava reveure el sol d'aquestes muntanyes.
-Per això sí que no tenia pas d'apressar-se tant, que bona
estona estarà visible,- digué la noia, entre riallera i
encogida, copsant la floreta que amb petulància d'estudiant
l'altre li dirigia; i baixant els ulls, afegí: -Ademés, que el
nostre sol deu ésser com el de per tot arreu.
-Oh! No ho cregui pas, senyoreta; o per lo menos enlloc com
aquí havia sentit la influència de sos raigs encantadors.
I, alçant la veu, com per no forçar més el símil, afegí:
-Enlloc com en la muntanya trobo aquestes frescals matinades
que revifen els esperits.- I estenent el braç vers l'horitzó:
-Miri que deliciós! Vegi! vegi el pla, com dels conreus i
prades s'alça una boirina blavosa, tan tènue, que sols arriba a
entelar els objectes, com per a suavitzar llurs tons,
tornant-los més fins i delicats. Miri's aquells arbres de taca
carminosa que el sol bat ara per darrera, dibuixant llurs
siluetes com enserrellades d'or i aquelles masies de parets
rogenques, sentades sobre marxapeus de feixes farratgeres,
¿veritat que semblen tasses de plata vella, descansant sobre
graderies de marbre verd? I més amunt la tofa obscura de les
terres bosques, fent de repisa a les grans cingleres! I aquesta
flaire lleugerament salabrosa!... és la rosada que s'evapora
als primers raigs del sol. Que n'és, de grandiós, d'atractivol
i de bell, tot això! Tot riu i tot se fon, formes, sons i
colors, en una nota única de suprema harmonia. ¡Miri, miri,
aquell grupet de roures de la collada, de quin modo més
fantàstic projecta sa ombra gegantina, en forma de cono
colossal, sobre les calitges del pla, i aquell estol de coloms
que vola formant espirals, destacant-se ara per clar ara per
fosc, a mida que entra i surt de les faixes lluminoses que
davallen dels crenys de les serres! ¡Quanta llum, quant color i
quanta vida! Això és la Naturalesa. «¡Salve, o sacra natura!»,
que diria el meu oncle. Això és atencions, que procura
distribuir per un igual.
La pobra xicota, tota ulls li tota orelles, contemplava
embadalida aquell hermós panorama, com si no l'hagués vist en
sa vida. Ella, que, allí havia nascut i crescut, que estimava
aquell país com a part d'ella mateixa, no l'havia mai vist
esplèndid i rialler com ara, ni s'havia cregut mai capaç
d'assaborir un conjunt de sensacions com les que en aquell
moment la corprenien. Ara començava a compendre perquè
l'estimava tant, a aquella terra, i fins trobava que encara
l'havia estimada poc.
Res contestà: més sa fesomia, dilatada i encesa, i la
precipitació dels batecs de son cor, denunciaven pel clar que
sa ànima es deixondia com la nota harmònica, que jau dormida en
la corda, es desperta al refrec del dit de l'artista que sap
pulsar-la.