-Sempre seràs el mateix, un plaga de la parròquia- digué Mossèn
Joan unint les seves a les generals rialles. -Mes me sembla que
ja hem abusat prou de l'amabilitat d'aquests bons senyors i és
hora de què ens en anem jo cap a la Rectoria, d'on fa massa
hores que en vago, i tu a complir tes presses a Vall-llosell o
a on sia.
-Ja veurà- féu l'altre amb posat calmós, -ara les presses són
sol per vostè, perquè a mi ja m'han escapat. Vagi, doncs, en
nom de Déu, que en quant a mi, no podent arribar a Vic, a
Vall-llosell amb quatre salts hi seré qualsevol hora que munti
a cavall.
-Com vulgues- féu Mossèn Joan començant a despedir-se d'uns i
altres. Un moment després, la fina discreció de la família
deixà isolats oncle i nebot i com desapercebuts en un recó de
la sala.
-Per què no tornes a la Rectoria- deia l'oncle, amb posat
d'humil pidolaire.
-No pas tant com criï aquell drac. Cregui que arribaríem a
males. I li asseguro que més per vostè que per mi, que m'hi
enfado. Pensi i reflexioni, i veurà que és una situació que li
convé dominar-la.
Bona estona estigueren sols, i les mosses que els espiaven de
cua d'ull, pogueren apreciar una nova fàcies de la peculiar
idiosincràsia d'aquell jove excepcional. A peu dret i els
braços passats al coll del seu oncle, li conversava
carinyosament arran de cara sent curós de veure la facilitat
amb que de les fogositats de suara havia passat a les més
tendres manifestacions de l'amor filial, veient-se humitejar
els ulls del pobre vellet baix el pes de ses carícies de nena
mimada. Per fi, es desferen, després de besar-se mútuament, i
el jove es dirigí vers la família exclamant alegrement:
-Queda en principi firmada la pau, deixant _in statu quo_ la
qüestió de la Feliça, que es tractarà oportunament.
Encara Mossèn Joan conversà breus moments amb donya Dolors, i
sortiren tots a despedir-lo a l'escala.
Retornats a la terrassa, feren des d'allí el darrer adéu al bon
Rector, que s'allunyava. En quant se perdé de vista, en Ramon,
que se l'havia contemplat pensativament, se retornà de sobte
vers les senyores exclamant seriosament:
-Aquesta dona li escurça la vida. ¿Creurien que em vénen
temptacions de donar-li la bola com als gossos?
-I ara! quins disbarats de dir, vostè, també!- contestà donya
Dolors rient i tocant-li l'esquena amb tal familiaritat com si
el conegués de nàixer.