I
Esbargida la torbonada, donya Dolors proposà de passar a pendre
el cafè a la terrassa. Don Eudald entregant una claueta a la
Montserrat, li donà ordre d'obrir un cert calaixet i portar una
cigarrera, on hi guardava mostres d'excel·lents havanos, moble
que sortia sols en casos excepcionals i quan se tractava
d'obsequiar un hoste de molta consideració. N'oferí un al jove
(ell no fumava sinó paper), i mentres aquell prenia foc d'una
escalfeta de plata que la noia li presentava, li deia don
Eudald, referint-se al paisatge que per sobre la balustrada es
descobria:
-Veu? Aqui no tenim el mar com a Barcelona, ni grans planures
de conreu com a la terra baixa; mes, sense això, disfrutem
també de bones vistes.
I, en efecte: en el moment en què els convidats s'assentaven
entorn de la gran taula de pedra de la terrassa disposant-se a
assaborir l'aromàtica beguda que, reclosa en antiquada cafetera
de plata, servia la nina major, les bromades de llevant,
esquinçades, retudes i desfetes pel vent de Segarra, anaven a
rossegons per les muntanyes, deixant ençà i enllà despulles i
rebuigs de ses humides i blanques vestes, que, enganxades per
les copes dels pins i faigs, s'anaven fonent als raigs de sol
que s'obrien pas per entre les runes d'aquell cel desballestat.
L'atmosfera, purificada per la fosa tempesta, era d'una
transparència tal que deixava veure amb tot son esclat els tons
perlats de les cingleres i els esmaragdins dels opulents
boscatges que es destacaven negrosos sobre els matisos més
tendres i riallers dels artigatges i pastorius. La terra, xopa
a desdir, s'escorria amb bellugadissos regalims que,
ajuntant-se, es convertien en impetuosos torrents, desbocats
vers les rogenques i grosses aigües de la riera de Vall de
Pedres.
-Verdaderament, això no es veu enlloc més- digué, per fi, el
jove Montbrió, ullprès per tan hermós panorama. -Jo he viatjat
poc o molt per Espanya i fora d'ella, i tinc molt conegudes les
conques del Pirineu; però els hi asseguro que una vall més
encantadora que aquesta no sabria pas on anar-la a buscar. Aquí
s'hi respira l'esperit de la naturalesa primitiva, ja que fins
la poca indústria humana que s'hi veu és de lo més rudimentari.
Don Eudald, que seguia mol platxeriós el curs de l'enraonament
del jove, semblà no quedar-ho tant de sa conclusió, i digué:
-Ja veurà: em sembla que aquí es fa tot lo que es pot fer i la
terra dóna tot lo que pot donar, a menys de corsecar-la.
-No ho cregui pas, don Eudald. Aquí (i quan dic aquí no creguin
que em circumscriga a aquesta vall) lleva la terra lo que li
dóna la gana, i la terra, per fèrtil que sia, és precís
ajudar-la i _obligar-la_ perquè doni lo que pot i no lo que
vol, que això és lo que constitueix l'art del pagès, o
l'agricultura. Amb la particularitat de que, convenientment
ajudada la terra, no sols no es corseca, com vostè diu, sinó
que cada vegada és més pròdiga, excedint-se a ella mateixa, que
per alguna cosa és el símbol de l'agraïment.
-Vaja, vaja!- insistí don Eudald. -Aquí sempre s'ha fet així i
no convenceria pas a ningú del contrari. I, si no, digui: què
faria ara, vostè, aqui? ¿tallar els boscos i rompre els herbeis
per a fer-ne artigues? Això no seria més que trencar la
guardiola, i amb quatre anys seria tot acabat. ¿Què es creu que
aquí és al pla? Si trec els boscos, faré una dinerada; mes,
acabat, què? Com que gràcies a Déu per ara no ho necessito, bé
val més que quedi per un mal trànsit, o per a treure tal volta
d'apuros a un hereu menos afortunat. Altrament, la muntanya
està mancada de braços, i per lo tant, ¿qui conrearia les noves
terres? ¿qui extrauria l'excès de productes, sense camins?
Vaja, que si vostè conegués la muntanya, no diria lo que diu. A
part d'això, ¿no sap vostè que aquí tenim un enemic
irreconciliable, una cuca que se'ns ho menja tot? Vull-ho que
això li donés resultat: encara així no faria sinó treballar pel
govern, que sempre està a la mira de qui guanya una pesseta.
-Don Eudald- digué reposadament en Montbrió, -sento haver-lo de
contradir en quasi tot lo que acaba d'expressar, excepte lo del
Govern, del que ja en parlarem també; mes ja que estem posats
en amigable conversa, ho faré esperant que no m'ho pendrà a
mal.
Seguí una curta pausa a l'exordi, i el jove Montbrió continuà:
-Em pregunta què és lo que faria jo en el cas de proposar-me
variar l'explotació d'aquesta finca, que és com qui diu de tota
aquesta comarca. En primer lloc, procediria a un estudi
detingut que, de seguir, seria obra de molts mesos, ja que el
cas seria de suficient gravetat per a no procedir pas de
lleuger; però de moment, vaig a traçar-li les línies d'un plan,
sols per a dar-li idea de si sóc radical o, millor dit,
revolucionari en aquestes com en moltes altres qüestions. (I,
de pas, observi al meu senyor oncle quina mitja rialleta fa,
perquè no és pas la primera vegada que em sent pronunciar
aquesta paraula...) De primer, recollint la idea de vostè de
que aquí els productes no tenen valor per falta de medis
d'extracció, procuraria, abans que tot, tenir una via còmoda de
comunicació que em portés a la carretera més pròxima a
Vall-llosell, per exemple; la faria, encara que hagués
d'alçapremar la comarca en pes. Procuraria obtenir l'auxili del
Govern o de la Diputació, per més que no tinc gaire fe en els
recursos governamentals, perquè crec com vostè que l'Estat és
el nostre primer enemic, però en darrer cas me valdria de mos
propis medis, enc que hagués d'hipotecar mos boscos. Obtingut
això, aquests boscos, sense destruir-los, sinó millorant-los,
explotant sols aquella riquesa que avui es perd miserablement
per aquestes aubagues, me produirien un augment de renda
suficient per a cobrir els interessos de les hipoteques; i
considerant que la riquesa de les muntanyes, en general, però
d'aquesta en particular, és la producció pecuària, al
desenrotllo d'aquesta tiraria a tot tirar. Un de mos primers
cuidados seria obtenir una quantitat il·limitada de farratges
i, per això lograr, procuraria convertir en prats de regadiu,
no sols bona part de les terres del pla, sinó també els herbeis
i artigatges de les muntanyes. Com?
La constitució d'aquest terrer argilenc i la configuració
d'aquestes vessants plenes de petites fondalades o conques que
no tenen desguàs més que per un lloc, se presten admirablement
per a, amb relatiu poc cost, convertir-les en immensos dipòsits
on s'hi recollirien, en temps de pluges, fabuloses cantitats
d'aigua que, com serien col·locats a diferens nivells, me
permetrien, per medi de senzilles canalitzacions, tal com se
practica en diferents comarques, convertir en prats de regadiu
lo que avui són artigatges abandonats i amb prou feines donen
quatre brins d'escanyolida xeixa. Això em donaria herba de cinc
dalls, pel cap baix, que convenientment enmagatzemada em
subministraria recapte per a mantenir mils i mils de caps de
bestiar durant els mesos d'hivern. Afegiré que destinaria a
pastures les dues terceres parts de la terra més o menys plana
avui destinada a conreus, i com me sobrarien adobs per a les
restants, llevarien aquestes soles doble de lo que avui en
conjunt produeixen. Com en els dies bonancibles de l'hivern,
tiraria als redalls el bestiar, i com, en l'època de les
calors, tindria l'estiuatge de la muntanya, ¿sap vostè el
número inmens de caps de bestiar que podrien mantenir-se en
aquesta sola encontrada? I ara no li dic res de les diverses
indústries que es deriven de la cria de bestiar i que podrien
ser explotades, com són les fabricació de formatges,
concentració de la llet, extrets de carns, fabricació d'adobs,
etc.
¿Què això suposaria la construcció de grans cabanyes per a
dipósit d'herba, de grans corrals per al bestiar, moltes
habitacions per al personal, que deuria ser nombrós i part
d'ell molt instruït i fins tècnic, i, per lo tant, una gran
acumulació de capital? Quin dubte té? Però és això, lo que se'n
diu agricultura; és això, lo que se'n diu criar bestiar, és
això, lo que se'n diu cria de bestiar; és això, lo que se'n diu
explotació de la terra.
-Valga'm Sant Eudald gloriós!- feia don Eudald, posant-se les
mans al cap. -¡I quin modo de fantasiar! Es coneix que vostè és
jove. Vostè faria com l'hereu de Rodés, que va venir fet un
savi de no sé quina escola de Perpinyà, i tot fent innovacions,
si no l'hi prenen dels dits, aviat hauria fet net del
patrimoni.
-Fets aislats, res proven. Ademés dec advertir-li que tot lo
que he explanat no és cap miracle ni cap invent, perquè tal he
vist, i tal pot veure, vostè, quan vulgui, en molts llocs de
França, Suïssa i Anglaterra, on els llueix un altre pèl. I, si
això ho fan uns, no hi ha raó perquè no ho puguin fer altres en
iguals condicions.
-Vaja, vaja! Això aquí no és factible. Ja caldria que els
propietaris ens convertíssim en capatassos i ens trenquéssim el
cap nit i dia barrinant...
-Àngela! Això és a lo que anava, i vostè m'escurça el camí. Els
propietaris dels països que li he citat són persones enteses,
amb títol moltes d'elles, i que dirigeixen personalment ses
explotacions i es comprèn que així deu ésser. I, si no, vegi lo
que fan els fabricants: ¿no són ells que dirigeixen
personalment ses indústries? ¿no envien a sos fills a estudiar
en els grans centres industrials per a apendre tots aquells
avenços que la contínua evolució social fan necessaris? Doncs
¿per què no han de fer-ho els agricultors, ja que és
l'agricultura com una fàbrica o gran laboratori, on hi entren
primeres matèries, funcionen màquines, es paguen jornals i
s'elaboren gèneres per a donar-los al comerç?
Lo que hi ha, i aquesta és la nostra desgràcia, que nosaltres,
propietaris, no volem considerar-nos com a industrials, sinó
com a simples rentistes, amb gran depreciació de nostres
pròpies rendes. Arrendem les terres a qui no té capital per a
treballar-les, que és com si un fabricant arrendés els telers
als obrers sense recursos, I ¿què ha de succeïr? Que els pobres
a penes ne treuen la vida, després de salvar l'escassa renda de
l'amo, qui, per sa part, s'acontenta amb poc, amb tal que pugui
vagar. Si les rendes no li basten acut a la usura si no té
seny, o, si no, rebaixa sos gastos reduint-se a una vida poc
millor que la de sos masovers, salvo anar amb l'esquena dreta.
Vostè ho ha dit: com que no necessita, fondos, no vol explotar
els boscos què puguin servir de puntal a un hereu tronat.
Aquesta història es repeteix sovint. El propietari que té els
ronyons coberts deixa que es podreixin els arbres al bosc, i,
en lloc d'emplear els sobrants de ses rendes en millorar ses
finques, prefereix enterrar les unces o adquirir noves terres,
que descuida com les altres, si no comet l'error major de
folrar-se de Paper de l'Estat. Aquest és l'_hereu Arreplega_.
Després ve l'_hereu Escampa_, que dóna bon compte de les unces
i del paper, i, com les rendes no li basten, ataca els boscos,
fent-ne un mal mercat, romp les gleves, arrendant artigatges
que les aigües cuiden d'aixarroncar, deixant la penya nua. Ell
encara va tirant bé o mal; mes ve son fill, que, trobant morta
la gallina del ous d'or, no té més remei que malvendre i fugir.
Ressegueixi la muntanya i ho veurà: aquí els boscos morint de
plètora, més enllà les serres repelades mostrant els ossos
descarnats, que coberts un temps d'atapeïda gleva, foren
hermosos vergers. Enlloc un camí transitable: per tot l'apatia,
la incúria, i, com és natural, la pobresa, quan no la misèria.
-¡Però si això s'ha vist sempre, si això és la muntanya! ¿Què
es creu que aquí és com per avall, que la primavera dura tot
l'any? Aquí l'hivern tot s'ho menja, el bon temps dura pocs
mesos i no dóna lloc als esplets de la terra.
-Està en un error, don Eudald: hi ha climes molt més freds que
aquest, a on hi veurà l'agricultura més floreixent que la
nostra. Ademés, ja he dit que hauríem de convènce'ns de què
nostre país és més a propòsit pel desenrotllo de la riquesa
pecuària que de la purament agrícola.
-Bah, bah, bah!- féu don Eudald, que no sabia per a on
eixir-se'n. -Bé n'anomena prous, de pobles; però no em
convenceria pas. Jo tinc la missió de transmetre a mos fills el
patrimoni tal com l'he rebut de mos pares i això ho compliré
amb l'ajuda de Déu. Per lo demés, aquí tenim un adagi molt
antic que diu: «Cols plantava l'avi...»
-Un altre erro- interrompé en Ramon, -o, mellor, dos erros en
un sol concepte. En primer lloc, no és cristiana la màxima que
limita sa obligació a llegar íntegra a sos fills l'herència que
ha rebut de sos pares; i si el senyor Rector pot explicar-li la
paràbola evangèlica d'aquell senyor que entregà a varis de sos
criats un taleguet d'or a cada un i que lo mateix recrimina a
aquell que l'hi retornà intacte que a aquell altre que el
dissipà, alabant únicament al que li retornà augmentat. També
és un altre error inconcebible l'adagi que diu «Cols plantava
l'avi, cols planto jo savi», amb lo qual se vol suposar que no
devem separar-nos de lo que feren nostres passats. És evident
que si aquells haguessin practicat sempre aquesta doctrina,
avui aniríem nosaltres encara vestits de fulles de figuera.
Aquest adagi no pot ésser molt antic, perquè repugna al
caràcter de nostra raça, que practicà idees molt progressives.
En alguns llocs de la muntanya, avui erms i abandonats, he
reconegut jo restos de cellers, que denoten una explotació
vinícola en gran escala. En altres pot veure encara senyals
d'estacions pecuàries que fa vergonya de comparar-les amb les
que avui s'hi troben; explotacions mineres desaparegudes,
regadius abandonats, etc., etc., proven eloqüentment un grau
d'avençament del que avui no en tenim sisquera idea.
I ¿vol que amb tan estúpida màxima hagués Catalunya per espai
de segles, marxat al cap del món civilitzat? Jo crec que aquest
adagi no és altra cosa que el crit de gràcia d'una generació
vençuda, embrutida per la tirania d'un poble que, a canvi de lo
que li llevava, no podia dar-li sinó... lo que tenia. I una de
tals coses fou aquesta falta d'esperit pràctic, aquesta
passivitat musulmana, aquest fatalisme polític que tot ho
confia a l'administració, que tot _ja ho té escrit_.
Aquest llarg discurs el pronuncià amb veu clara i accent fogós
i ràpid. Ningú l'interrompé; i si bé tothom estava pendent de
sos llavis, per la mateixa actitud de l'auditori comprengué amb
pena que son llenguatge era nou per a tota aquella gent.
-Perdonin que els hagi amoïnat amb aquestes cabòries que sovint
me fan eixir de test- digué somrient i eixugant-se la suor del
front.
-Vol callar! No, no; al contrari- feren vàries veus.
-Cregui que m'agrada molt de sentir-lo- afegí don Eudald; -mes
amb tot això no veig encara el per què del terrabastall que em
proposa.
-El per què?- reprengué el jove, pels ulls del qual passà com
un llampec al mateix temps que per un ràpid moviment canviava
de postura, dirigint tot el cos vers son interlocutor. -Aviat
ho sabrà, don Eudald: perquè això és la mort o l'agonia, pitjor
que la mort encara; perquè la societat se disol baix tots
conceptes i és precís començar a pensar què és lo que ha de
nàixer de sota de ses runes. Els procediments i els organismes
que han paralitzat o entontit la vida de nostra regió, també
han atacat la moral de la societat, despertant mil
concupiscències i convertint la vida civil en un femer. Vostè
ho ha dit: l'Estat, que deuria ésser nostre pare, és la cuca
que se'ns menja el pa, i això, com atemptatori a les lleis
socials no pot durar, i vindrà la revolució de baix si abans no
fem la de dalt. Aquesta revolució deurà consistir en desfer
l'obra de dues o tres centúries, tornant al temps en què
Espanya era una confederació de pobles lliures, agermanats per
l'interès comú, i governats cada un d'ells per lleis filles de
sa pròpia essència. Aquí s'ha format un estat artificial
confonent llastimosament la unitat amb la uniformitat i
convertint en dogals els llaços de germanor. Esmortuït
l'esperit ha caigut en mans dels polítics d'ofici que d'això
viuen i tenen interès en acabar-lo de matar.
Doncs la reconquesta de nostra personalitat és l'única taula de
salvació que ens queda. Ens caldria revenjar-nos, fer-nos
superiors a nostres adversaris en cultura, en moralitat, en
riqueses i en tota mena de virtuts morals i polítiques, i
d'aquesta manera podríem, si no evitar el cataclisme que
s'atansa, esperar-lo sense temença i fins desitjar-lo i
provocar-lo, segurs de trobar en nosaltres mateixos suficient
força per a regenerar la societat.
El concurs seguia amb creixent interès la dissertació del jove,
que afegí:
-¿Comprèn ara, vostè, per què jo somnio amb aquestes grans
reformes? En les vessants del Pirineu català, on avui s'hi
compta una població escassa i pobra hi ha elements per a nodrir
un milió d'habitants vivint d'indústries muntanyenques, és a
dir, desenrollant riqueses exclusivament pròpies del terreny. I
¿sap vostè lo que podria esperar-se'n, d'una tan respectable
massa de població rural, en sa major part de sang muntanyenca
pura, regenerada i vivificada per l'antic esperit de nostra
raça?
-Sants del cel, quin cap de trons!- exclamava don Eudald amb
les mans al cap, tan bon punt hagué el jove acabat sa
carretilla llançada amb vehemència de frase i quasi sense
respirar. -Vostè enraona molt bé; mes, si segueix per aquest
camí, pararà boig. Mal anem, però me temo que així encara
aniríem pitjor. Vaja, vaja! Sort que vostè mateix ho confessa,
que somnia.
-És clar que somnio- féu en Ramon somrient i com mig arrepentit
de sos esclats. -Però deixin-me somniar, que no poques vegades
són els somnis que ens posen sobre la veritat, i somnis hi ha
que valen més que aquesta.
I reprenent son aire de broma, afegí veient que son oncle
s'alçava disposant-se a marxar:
-No es cregui pas que sóc sol, no! Veu? Al senyor oncle el tinc
ja mig conquistat, i si logro convèncer a vostè, quin
triumvirat formarem! Ell representarà el braç eclesiàstic, el
poder espiritual; vostè la noblesa, l'element conservador i
moderador, és a dir, la dreta; i jo l'esquerra revolucionària.
I veurà com entre tots alçapremarem la muntanya.