En Ramon tractà sèriament de partir i suplicà de donar ordre
d'ensellar-li el cavall; mes topà amb la resistència passiva
d'aquella munió de gent emprendada de la seva companyia.
Els nens se revoltaren tots, fent un embull amb l'ordre
d'ensellar el cavall, del qual resultava que el cavall era
mort, que era fugit o que els mossos es negaven a ensellar-lo
perquè tirava cosses i altres mil innocentades, moltes d'elles
suggerides per les mateixes senyoretes.
Per fi el mateix don Eudald li pregà alegrement que es quedés i
tornarien a parlar dels seus somnis. Els demés s'hi adheriren,
pretextant que els hi agradava tant de sentir-lo. Donya Dolors,
l'ànima de la casa, acabà de fer el pes.
-Miri, Ramon- digué amb aquell posat afable que tant li
esqueia: -ara ja sabem lo que eren totes les presses i les
ocupacions que al matí pretextava; per lo tant, per aquest
cantó, ja no té excusa. Faci'ns el favor de quedar-se quan
menos tot demà, que podrem obsequiar-lo amb una fontada; si no,
creurem que no aprecia la bona amistat que li oferim.
Nostre jove, que cada vegada es defensava més dèbilment i se
sentia de més en més atret envers aquella família tan
simpàtica, se sentia inclinat a cedir. Mes li mancava encara
una invitació, i aquesta no venia.
Girà els ulls envers la Montserrat, que restava silenciosa i
com capficada. Ell no desplegà els llavis; mes sa mirada fou
ràpida, expressiva i interrogadora.
-Què faré?- semblava preguntar.
Tampoc se desclogueren els llavis d'ella; mes son esguard no
fou menos ràpid, expressiu i precís.
-Quedi's.