L'afortunada família que habitava el famós casal de Serra-Bruna
no era pas nombrosa. Se composava del matrimoni, don Eudald de
Serra-Bruna i Donya Dolors de Salvanera, i dues filles. La
major, la Montserrat, era una xamosa nina d'uns divuit anys,
espigada i graciosa com un plançó de pi, de faccions grandioses
i simples dins un oval perfecte i de cutis d'una morenor
finíssima, transparentant la puresa de sa muntanyenca sang.
Quan se li parlava, baixava modosament sos ulls grossos i
foscos, que al contestar aixecava apaciblement,
concentrant-s'hi allavores tota la seva ànima amb una malícia
inconscient i senzilla, inundant-se sa fesomia d'un perfum de
flor boscana i d'un cert misticisme bíblic, que portava a la
memòria les verges de què ens parlen els sants Llibres.
Sa germana, la Loreto, comptava amb prou feines catorze anys, i
ses faccions, no ben desenrotllades encara, no prometien tanta
correcció de formes com les de la Montserrat. Tirava, no
obstant, a major estatura i a no menor esplendidesa de formes,
encara que de moment era esprimatxada i desgarbada com un
aligot. De temperament mogut i fressós i arrauxada com un
bordegàs, sa mare li repetia a cada moment: -Vejam quin serà el
dia que posaràs seny!
Aquesta, donya Dolors, aparentava uns trenta vuit anys. Era de
bona presència i aire sanitós, per més que un ull observador li
notava, malgrat l'exuberància de ses carns fresques, un quelcom
que el feia malfiar de tan bones apariències. Efectivament,
patia sovint de migranyes, i sa naturalesa era bon xic
treballada per les sangries de la família i qui sap si per
interns disgustos d'aquells que justament per no eixir a la
superfície caven més fondo que els demés. Era de caràcter
apacible i igual, excel·lent mare de família i model de
mestresses feineres i endreçades. Tot passava per ses mans en
el govern interior de la casa: no sols el que tocava
directament a la família, sinó tot lo concernent a la bona
marxa i administració de les petites indústries anexes a la
categoria de mestressa catalana. Fins era ella qui havia cuidat
sempre de les reformes de la casa, remonta de mobles i
habitacions i construcció de jardins, en lo que havia demostrat
un gust exquisit, posant-se sempre a l'altura de sa posició i
dels gustos del temps sense excessos ni adefessis de
transcendència. En tot això tenia carta blanca de son marit.
Ses costums, senzilles d'un refinament íntim i patriarcal,
trobant sobrats elements de desenrotllo dins sa rumbosa
posició, la posaven en el cas de no enyorar per a res els
gustos de ciutat, que tampoc li eren del tot desconeguts, ja
que anyalment feia una, encara que curta, estada a Barcelona,
més que per altra cosa, deia ella, per a trobar després més
agradable la vida de muntanya i en realitat per no enterrar-se
en vida i donar compliment als nombrosos parents i coneixences
que els tornaven la visita en els bons temps d'istiu, cosa molt
agradable per a son caràcter hospitalari i sumament sociable.
Don Eudald de Serra-Bruna era el tipo més original de la
família. Se pagava molt de ser un dels primers propietaris de
la muntanya, amo de l'extensa gleva del senyoriu (purament
nominal) que duia son nom, amb rendes ben sanejades al Vallès,
plana de Vic i Barcelona, amèn d'uns immensos terrenos a la
muntanya de Tosas, on podien estiuejar deu mil caps de bestiar.
Tenia noblesa d'aquella que tant prodigà Carles IV als babaus
que bé ho pagaven, o sia, _ciutadà honrat de Barcelona_ amb
equivalència de Baronia i ús del _de_.
Diu que, quan jove, era guapo i ben plantat, un xic ple de
carns i amb uns galtissos com un gabaig. Quelcom d'això hi
hauria quan una donzella tan gentil i de tan bones prendes com
donya Dolors se n'agradà i consentí en fer-li entrega de son
cor i de son quantiós dot. Mes lo cert és que, ara com ara, no
es podia presentar sinó com un hom d'uns cinquanta anys, de
mitjana alçària, fluix de carns i de fesomia grossa i
escorreguda, per haver perdut molt de greix i quedar-li la pell
penjant. Net de cara i clatell, sols deixava créixer el bigoti,
i no per fantasia, sinó per mor d'un principi herpètic que se
li havia fixat sota al nas i l'hi feia molt ingrat el ras de la
navaja. Però, com el tal bigoti tirava a tornar-se mostatxo de
carrabiner, el portava escapçat a tall d'estisora.
Vestia en tots temps folgades peces de panyo negrós, i ses
defenses contra el fred consistien en blindatges superposats de
roba interior que reforçava a mida que apretava aquell. En
quant s'accentuaven les pluges de la tardor, prenia un jaique
de panyo blau turquí que portava per tot el dia penjant de les
espatlles, ademés d'un mocador de seda negra entortolligat al
coll, sabates de simolsa i gorra de setí, també negra, amb
visera de xarol caiguda; i, com per efecte d'una calba
occipital se dolia molt de fred a la closca, portava dita gorra
plena de mocadors dels nomenats de frare, augmentant son número
segons apretaven els rigors de l'estació. De totes aquestes
peces no se'n desprenia fins a la primavera, i encara sols
després de moltes palestres amb sa muller, que d'amagat o mig
per força les hi anava llevant de mica en mica.
Per més que sempre es dolia d'açò o d'allò, lo cert és que
resistia perfectament totes les estacions, fent raríssimes
vegades un dia de llit. En fi, cal afegir que encara que sa
vestimenta li donava l'aire d'aplegador de monges, no careixia,
amb tot, de certa bona presència i aspecte senyorial en
consonància amb lo que era.
Son retrat moral és més complexe, ja que no és possible
fixar-li cap genialitat ben determinada. Pagès de naixença, i
per sos interessos, no demostrava cap afició a l'agricultura.
Tenia totes les finques arrendades a parts o a arrendament
cotat. Veritat és que a la casa pairal hi havia afectes totes
les terres bosques i pastorims, a més d'alguns quintans i
hortes que menava per compte propi, lo que portava un regular
rem a la casa; mes per això tenia en Basi, el mosso gros, que
donava cap a tot, actuant al propi temps de majordom i ajuda de
cambra del senyor, de qual persona cuidava en tot quant sortia
de l'esfera d'acció de la mestressa, des d'aclarir-li els
comptes fins a fer-li la barba i arranar-li els ulls de poll.
Ses aficions a la lectura se reduïen a _passar-se pels ulls_
(frase pròpia) els diaris _La Esperanza_, de Madrid, i el
_Brusi_, de Barcelona. Rebia la revista de l'Institut Agricola
de Sant Isidro, del qual era soci fundador; mes, com si no era
agricultor pràctic, menos ho era teòric, els números anaven
estivant-se en les lleixes de l'estudi, molts d'ells mostrant
encara la faixa virginal.
Tampoc era aficionat a la caça ni a la pesca. De jove havia
agafat algun cop l'escopeta; mes des de què un dia, pillant-lo
una nevada, s'encadarnà, sempre més li guardà aversió. Del joc
no en parlem: no li agradava amb interès ni sense ell, perquè
l'encaparrava.
Donats aquests antecedents, és un verdader problema endevinar
en què passava el temps el bon senyor, perquè hi ha que
advertir que matinejava més que ningú. Se llevava sempre abans
que el sol; però, quan havia ajudat la missa a mossèn Isidro i
quan havia esmorzat son plat de sopa primer i un parell d'ous
més tard, ja havia acabat la feina fins a l'hora de dinar.
Després, una horeta de migdiada, en tot temps, i esperar l'hora
del correu. Al vespre, resar, sopar i al llit després d'una
estona de sobretaula, fins a un altre dia.
Vostès creuran que a don Eudald l'avorria aquesta vida. Tot al
contrari: a tot hora se'l veia passar i traspassar; entrar i
sortir de la sala, al cusidor a conversar un rato amb les
senyores; a la llar de foc, a l'hivern, alternant amb el servei
per a saber noves de fora; muntar i davallar del segon pis i de
la torratxa, donant una visita als canaris i als coloms;
passejar a grans gambades per la sala, per la terrassa o pels
jardins, segons la bondat del temps amb les mans a l'esquena,
xiulant cançons sempre amb la mitja rialla, tan campetxano i
tranquil i amb una beatitud digna de qui no ha trencat mai cap
plat ni escudella.
Hi havia algunes èpoques en que la vida de don Eudald sofria
radicals modificacions. Una d'elles era quan, per canvis
polítics o per eleccions de diputats rebia les visites dels
seus padrins, uns personatges de Madrid. Allavors se posava en
moviment, muntava la mula, acompanyat sempre d'en Basi, i es
convertia en acòlit del personatge, seguint-lo per tots els
pobles de la rodalia, esbrossant-li el camí i prenent nota de
les _gràcies_ que el fulano prometia a dret i a tort, gràcies
de les quals no se'n complien més que unes poques, i encara de
caràcter particular, d'aquelles que feien riure sols a
l'agraciat i sovint costaven alguns gemecs a un tercer.
Altre motiu de canvi de vida era la curta temporada que
anyalment passava la família a Barcelona. Allavors, a penes se
trobava a casa més que a les hores de menjar i dormir, doncs se
passava el temps al carrer, acompanyant a les senyores a
compres o a visites, però amb preferència sol, passejant per
l'_ensanche_, visitant les construccions, els avenços i
particularitats de les quals notava, badoquejant per botigues i
_kioscos_, recorrent la muralla de mar i els molls, prenent
inventari dels barcos entrats i sortits, dels carregaments
desembarcats, etc., etc., parant-se per tot arreu, fent
preguntes i entrant en comentaris amb altres badocaires com
ell.
En tals temps solia vestir un leviton negre, de tall antiquat,
formant cintura, i un bolet fosc, d'ales amples. Al veure'l amb
sa fatxa de bon Jan i amb el paraigües sota el braç,
embadalint-se per tot arreu, no hi ha que dir si en feia de
denteta a tot l'honorable gremi dels timadors, els individus
del qual formiguejen per la ciutat.
I, en efecte, quasi no passava dia que no tingués proposicions
de negocis brillants, d'adquirir anells d'or i pedres precioses
per quatre quartos, de canviar bitllets de Banc per or amb un
cinquanta per cent de benefici, de fer una obra benèfica
acompanyant a un inglès que, rebuda la comanda d'entregar mig
milió de rals a l'Hospital, no sabia, pobret!, com fer-s'ho. En
fi, totes aquelles tretes que encara avui donen tan bons
rendiments, se posaven en joc per a amidar sa bona fe rural.
És cert que no era don Eudald, alliçonat per les gasetilles del
Brusi, a on sempre n'hi llegia de fresques, home per a caure en
semblant paranys; mes, ja per curtedat de geni, ja per afany de
conversa o per lo que fos, li costava desempellegar-se dels
importuns, amb els quals sostenia llargs quetifets, fins que,
pretextant una ocupació urgent o qualsevulga altra excusa, els
deixava amb el dubte de si se les havien amb un infeliç o amb
qui la sabia més llarga que ells.
De vegades era el rata qui s'esmuyia, al veure que algun
municipal de mostatxo cargolat el vigilava, amb cara que
semblava dir: «Ja et veig, pillo!»
Aleshores, al passar don Eudald prop del _Sánchez_ protector,
li deia aquest, posant-se el dit sota l'ull:
-Caballero, mucho ojo con ese individuo que hablaba con usted,
que es un aucell...
-Ja me n'he fet compte- deia amb beatífica mitja rialla don
Eudald. -Me proposava d'acompanyar-lo, tot passejant, fins a la
Farola, perquè deia que és foraster i no hi ha estat mai.
-En donde no habrá estado mai és en el altar mayor de la
Catedral, que lo que es en la Farola prou la conoce mejor que
usted y que yo.
I el simpàtic municipal afegia uns quants bons consells, que
sens dubte considerava li poden fer falta, jutjant-lo per son
aspecte, per a badoquejar per Barcelona.
-Vaja, que vostès ne veuen de totes!- deia don Eudald, amb son
afany de conversa.
-Digo! con tantos años de bregar con esa mala chent...
-Ja ho crec, ja. Vaja, vaja, estigui bo, i gràcies.
Aquest era el Don Eudald visible, el que tothom coneixia. Mes
hi havia un altre Don Eudald, que sortia de tard en tard, i
sols coneixien els més íntims, donya Dolors sobretot, que
n'havia rebut sovint l'empenta. Vull dir que no hi havia pas
que fiarse de l'aparent bonhomia del senyor de Serra-Bruna.
Sota la capa del bon Jan hi havia un tossut de mena tan
extremada que, si bé quasi sempre estava anul·lat per sa pròpia
apatia i per sa falta de personalitat, quan se demostrava es
feia dir senyor, essent quasi tots sos esclats fills d'una
vanitat de criatura mal pujada, que constituïa el fons de son
caràcter. Mentres aquesta no en patia, tot anava bé; mes
¡desgraciat de qui li trencava l'aire!...
Completava la familia mossèn Isidro, capellà adscrit a la casa,
home de cara eixuta, un poc basta i cabell tan negre que li
llevava més de vint anys de sobre, ja que, tenint força més
edat que don Eudald, a qui de noi acompanyava a estudi a Vall
de Pedres, jovenejava més que ell. Era ja grandassàs quan
ingressà al Seminari de Vich, a on el segui també don Eudald,
cursant algunes assignatures del batxillerat, que no terminà.
Acabada, amb alguna pena, sa carrera, exercí algun temps de
vicari, obtenint, per fi, dels senyors de Serra-Bruna un
benefici, adscrit a la casa, fixant, desde llavors, sa
residència en la mateixa.
Home de bona salut i millor voluntat, el mateix servia per a
proveir de caça la taula dels senyors, que per a ajudar al
Rector de Vall de Pedres en son ministeri, sobretot en dies de
novenaris, missions i altres actes consemblants. Ell l'aliviava
del servei de tot aquell veral de la parròquia, celebrant missa
matinal els dies festius, en la capella pública de Serra-Bruna,
assistint com un vicari als malalts i ensenyant, les tardes
dels dies festius, el catecisme a totes les criatures dels
encontorns, cosa que feia amb el zel d'un missioner.
La família Serra-Bruna li devia verdaders serveis, ja que ell
era qui havia ensenyat no sols les primeres lletres a les
nenes, sinó tots els coneixements literaris que tenien a
l'ingressar al col·legi de Vich, que eren pocs menys dels que
posseïa ell mateix. Son geni treballador i son amor al pròxim
el portaven també a ensenyar de llegir i escriure al servei,
per mica de voluntat que mostrés aquest per a apendre.
Altrament era afecte a la familia fins al sacrifici. Aquesta no
el tractava pas amb la veneració d'un savi, degut a son
caràcter casolà i tallat a la pagesa; mes no li mancaven les
atencions corresponents a sa dignitat. Ademés, cal confessar
que tenia ell un superior tacte per a conduir-se bé. Després de
complir fins amb excés sos càrrecs, no intervenia sinó en lo
que directament se'l demanava, procurant no prodigar massa sa
presència entre la família, majorment quan hi havia forasters;
i, com era de caràcter jovial i prudent, era sempre la família
qui el sol·licitava, lo que tornava en major prestigi seu.