En Ramón Montbrió, per més que havia fet molt la vida de
ciutat, no coneixia sinó lleugerament els refinaments del
tracte social. Sa vida d'estudiant, ocupada amb entreteniments
i cabòries de caràcer purament personal, no li havia permès
gaire més tracte que científics, artistes i somniadors, gent de
més o menys personalitat, però generalment, poc preocupada de
les filigranes de l'etiqueta. La gent del camp, que constituïa
sa més apetitosa societat, no hi ha que dir que no li adobaren
gran cosa per aquest cantó.
Així és que, al trobar-se tan impensadament amb gent de
respecte com els senyors de Serra-Bruna, ses filles i una munió
de parents xics i grans que estiuejaven al mas, en aquell
moment reunits en la sala de confiança a on se féu la
presentació, quedà sorprès i un poc entrebacat.
De mica en mica anà recobrant l'aplom, sobretot a l'adonar-se
de què tota era gent del seu mateix braç, en particular els
amos muntanyencs del tot.
A l'hora del dinar es pot dir que estava ja en plena possessió
de si mateix, tenint lloc de desplegar tota l'amenitat de son
tracte jovial i expansiu.
Els que coneixen la societat burgesa de nostra muntanya, saben
quant accessible és al tracte, i quant fàcilment s'intima amb
ella, així que les coneixences arriben al _nós amb nós_, com se
sol dir; i en Ramon, que, per naixença, per temperament i per
afició, era un verdader muntanyenc, amb l'aventatge d'una
superior il·lustració i un do de gents especial que el feia
atractívol per sa conversa i sos acudits, no hi ha que dir si
es trobaria en son element.
Res té, doncs, d'estranyar la facilitat amb què s'identificà
amb aquella gent que al quart d'hora li semblaven ja
coneixences velles. Al seu entorn girava la conversa i en un
moment, amb poques paraules i sense pretensions, hagué fet un
quadro de sos antecedents, posant, com vulgarment es diu, tota
sa persona al mig del carrer.
No trigà pas a compendre, per paraules saltades, que sa
extravagant escena amb el seu senyor oncle no havia passat
desapercebuda a la família, com també que l'especial situació
del Rector, creada per les reguitnades de la seva majordona, no
era cap secret; i, no creient convenient ni digne empenyar-se
en cobrir amb les ombres de misteri, exposant-lo a
interpretacions exagerades, un fet desenrollat, per dir-ho
així, sota el cobert de l'hoste que l'omplia d'atencions i que
l'excessiva delicadesa del mateix no li permetia esbrinar,
resolgué fer-ne confessió. Riscava d'ofendre son oncle, mes per
això comptava amb son enginy i gran domini de si mateix.
Ho explicà tot; mes ho féu amb tan graciosa naturalitat, que
per més que produí verdaderes explosions d'hilaritat al
descriure d'un modo pintoresc i gràfic ses palestres amb la
Feliça, no sols son oncle no se'n pogué ofendre sinó que es
vegé obligat a sumar-se al general entusiasme tributant
interiorment un superior elogi al procedir de son nebot, que
tan admirablement li treia de sobre un pes que l'oprimia,
perquè també a ell li esgratunyava la consciència allò que ara
quedava reduït a les proporcions d'un incident còmic, com tants
altres que en coneixien sos amics i confidents, els senyors de
Serra-Bruna.
Fou un complet triomf pel jove aquella part del dinar, i els
comentaris duraren llarg temps, sobretot, allò de la _Marieta
de l'ull blau_ féu tanta gràcia a les senyores que meresqué els
honors de vàries repeticions. Fins el bo de mossèn Isidro
prengué amena part en la conversa, fent riure molt contant
algunes curioses anècdotes de la Feliça amb un criteri superior
al que podia esperar-se de sa tosca apariència, amb tot i lo
delicat de la matèria conversada.
Encara que mossèn Joan rigué molt, parlà poc, per fi clogué la
conversa, dient amb veu reposada i to sentenciós:
-Senyors, ja veuran: jo tenia un amic que patí tota la vida
d'un mal grà, un altre a qui els penellons se'l menjaven viu,
i, finalment, un tercer, amb una berruga al cap del nas que li
feia veure la padrina. Vull dir que aquest món és una vall de
llàgrimes, en la que a cadascú li toca portar sa creu, que, com
diu el Kempis, per tot arreu ens aguarda: _Crux ergo semper
parata est et ubique te expectat_. A mi m'ha tocat la de la
Feliça. Alabat sia Déu, perquè tots els contratemps són bons
per a oferir-los a Ell en descompte de nostres pecats.