Se conta de Cèsar que en una de ses incursions a les Gàl·lies,
al passar per un llogarret perdut en un recó dels Alps, digué a
un de sos oficials amb qui estava conversant de política de son
temps:
-Més m'estimaria ésser el primer aquí que el segon a Roma.-
Aquesta expressió té una equivalència exactíssima en nostre
vell adagi que diu: «Val més ésser cap d'arengada que cua de
pagell.»
Al veure tants propietaris rurals abandonar llurs grandioses
masies, dotades d'excel·lents condicions d'estatge, per a
trasbalsar-se a una ciutat o vila, reduint-se a la vida de
lloguer en carrers sovint rònecs i sense sol ni aire, fent una
vida avorrida i sense objectiu, gastant a voltes lo que llurs
rendes no donen o estalviant lo que en llurs pairals se malmet,
deixant un lloc a on són i representen alguna cosa per altre a
on no són ni representen res, se comprèn bé que entre nostres
pagesos no abunda pas l'esperit de Cèsar.
L'alta i baixa muntanya estan sembrades de caserius que tenen
l'apariència de poblets. Grandiosos bastiments a on la pedra
picada hi és a dojo en arestes, finestrals i brancades amb
mirandes i porxades d'excel·lent orientació, escales
monumentals i cambres espaioses, algunes decorades amb gran
riquesa, grans llisses, eres com places i cabanyes com
catedrals, tot d'una grandiositat que demostra, ensems que un
esperit agrícola de gran empenta, un grau de cultura i un
refinament de costums, molt per dessobre de lo que avui allà es
veu.
Aquests són els abandonats palaus de l'antiga burgesia
muntanyenca que, completament desposseïda de títols nobiliaris,
vivia del treball amb vida fastuosa. Llurs naixements i bodes,
celebrats en oratoris privats o esglésies de patronat eren
galejats com festes de prínceps, i el ressò de ses grandeses ha
arribat a nostres dies, glossades per cançons populars que
encara van en boca de nostres pagesos.
Avui molts d'aquests casals són habitats per cambrers i
masovers que conreuen les terres en arrendament cotat o a
parts, i els descendents d'aquells senyors vegeten per les
ciutats sense personalitat ni prestigi, si és que no han
desaparegut ja engolits per la usura i la trampa, final quasi
obligat dels que abandonen els destins que Déu els hi assenyalà
sobre la terra.
Però el cas és que, àdhuc els que s'han mantingut ferms al
camp, han sofert els efectes d'un mal aire que ha glaçat
l'esperit pogressiu de nostra muntanya. Aquests també han
arrendat llurs termes, desprenent-se del més poderós objectiu
de la vida pagesa, o sigui un treball moderat, entretingut i
productiu; han perdut el gust d'aquelles construccions
grandioses i d'aquell art decoratiu, potser una mica paisà,
però ample i sencer, i la seva vida domèstica ha deíxat d'estar
a l'altura de les necessitats de l'època. En nostres velles
pairals no s'hi ha fet una reforma important, com tampoc se
n'ha bastida cap de nova, des de fa més de cent anys. La
decadència és completa.
Molts pares que envien els fills a col·legis de luxo i a seguir
carrera a Barcelona, se lamenten de què aquests se deixin
seduir per la vida de ciutat i cobrin avorriment a la del camp.
I, no obstant, és un fet molt natural i lògic, donat el descuit
en què molts d'ells tenen ses vivendes. A part d'altres
consideracions, ¿com no han d'establir aqueixos joves
comparació entre el confort de les habitacions de ciutat i la
incúria i destartalament de llurs pairals, sense una estància,
les més d'elles, prou decent i confortable per a refugiar-hi la
família durant les llargues vetlles i vagues forçoses dels mals
dies d'hivern? Quan la neu cobreix la terra i la tramuntana
bufa fort o bé les bromes llencen l'aigua a bots i a barrals,
veuríeu en moltes grans masies de la muntanya vagar la gent
avorrida pels porxos, corredors i sales, escombrats d'ací
d'allà pel vent pluig que filtra per balcons i finestres mal
closos i per les fredes ratxes que colen per les escales, les
portes de les quals no es poden tancar.
I la llar?, direu: Sí, hi ha la ditxosa llar, tan galejada per
poetes i prosistes, a on hi crema un foc com un infern, entorn
del qual amos i servei, barrejats, canten cançons i conten
rondalles. Mes tot té els seus límits, i les cançons i
rondalles s'acaben abans que les hores de fred i de mal temps,
i tothom s afarta de rostir-se del davant i glaçar-se de
l'esquena, com de plorar llàgrimes vives, mercès al fum que el
canó de la xemeneia no pot engolir.
És llavors que els fills de família es recorden del cafè, de la
tertúlia i de totes les comoditats de ciutat, i es deleixen per
tornar-hi així que puguin.
-No els hi envieu, els fills, a estudiar a ciutat, i no vos hi
fugiran- prediquen alguns; i, efectivament, els hereus
d'aquests s'arrosseguen per l'escon perquè l'art de la terra no
els dóna pas feina, i tota sa ciència consisteix en tombar les
perdius, rondar per fires i festes i... estirar l'orella al
gat.
S'ha de convenir en què han planejat circumstàncies terribles
sobre nostra pobra societat. Un temps era Catalunya l'avançada
de la civilisació europea. En la mar, en terra, en arts i
indústries, dictava lleis que eren filles de sa pròpia
essència; i, per més que la societat evolucionava i progressava
com avui, ella guardava la davantera, perquè l'esperit
progressiu era en ella la tradició. L'ànim s'entristeix pensant
lo que seria avui la societat rural, que dos segles enrera
bastia en nostres afraus aquestes estacions agrícoles les
ombres de les quals avui admirem, si una alenada de mort no li
hagués glaçat la sang al cor. De segur que res tindria que
envejar a França, Inglaterra i Alemanya.
És un error creure que el poble català és afectat a lo seu i
refractari a tota influència forastera. Lluny d'això, jo crec
que en sa idiosincrasia, per altra part admirablement
equilibrada com la d'una de les races més susceptibles de
perfecció, hi manca bona dosi d'amor propi i d'egoisme
col·lectiu. D'això naix aquesta modèstia que li fa desconèixer
sos propis mèrits, aquesta pobresa d'esperit, aquest
encongiment que el fa desconfiar de son propi valer, aquesta
admiració innocent per les gales de l'oratòria brillant, per
ell inaccessibles, aquesta bonomia, en fi, de poble primitiu
amb què es deixa emmelar amb sols tocar-li la barbeta;
deficiències totes, que l'han posat a frec de caure vençut als
peus d'alta raça ardida, absorbent, fantasiosa, d'exterior
brillant però buida de cervell.
Bastà una pluja de títols nobiliaris, de pura gràcia i de
plantilla oficinesca, per a trastornar en les darreries del
segle passat a nostra burgesia rural. «El treball no ennobleix
-li digué algú.- Això es deixa _para los patanes, para los
destripa terrones y mercachifles_.» I nostres hisendats
cuitaren a arrendar ses terres i nomenaren procuradors. «_La
vida del campo es vida de salvajes; el hombre debe vivir en
sociedad_», se li afegí, tot mostrant-li unes immenses
planures, desertes de masies, i unes grans ciutats, verdaders
pilons de pobrissalla i d'_hidalgos_ tronats, però alegres com
unes castanyoles; i nosaltres, vinga corrents cap a buscar el
dret de ciutadania, entrar de socis al casino de senyors i
omplir les tertúlies, fent la cort al governador, al comandant
militar, al jutge i, en darrer cas, als oficials de la
guarnició i als embrutapapers de les oficines, que ens feien el
servei de civilisar-nos, ensenyant-nos a parlar en _cristiano_
després de convence'ns de què nostre _dialecto es muy
ordinariote_.
I així quedaren els camps sense l'amparo de la gent de prestigi
i a mercè del caciquisme desfrenat, i per aquesta portella han
entrat la gran majoria dels mals que ens afligeixen.
Alguns se fan bocades de la fortalesa de l'esperit català, que
ha sabut resistir l'empenta desnaturalitzadora de l'Estat. Jo
no sóc pas d'aquests. Crec que ens hem mantingut catalans
contra tot, senzillament perquè no podem ser res més. Déu ens
ha fet d'una sola peça i de tal manera que no podem ser res més
que lo que som, i, o hem de prosperar com a catalans o bé estem
destinats a desaparèixer confosos entre les despulles de les
races més inferiors. El dia que aquesta veritat se generalisi
estarem salvats.