La majordona semblava desesperar-se al sentir-se tan
maltractada: s'estirava els cabells i picava de peus com una
ximple.
En Ramon passava el portal en el moment que començava de nou a
ploure. Això li renovà la quimera, i, girant-se amb la vella,
que seguia fent comèdia, li cridà encara:
-Maleïda bruixa! Ves: aquí la tens, ja, la teva _Marieta_.
¡Llàstima de vara de freixe que vaga per espolsar-te el cuiro,
cabra ronyosa!...
I, mentre deslligava l'abric que a prevenció duia a la pera de
la sella, emprengué desesperat la trotada, empaitat pel vent
pluig i entre xarbots d'aigua fangosa.
(*)_Nom amb què designen els pagesos l'ull de serena que en
dies plujosos, surt a vegades a l'horitzó i que, en certes
circumstàncies, sol designar la fi del mal temps._
X
Encara li durava l'excitació, que no bastava a calmar la
ruixada d'aigua fresca que li queia damunt escorrent-se per ses
espatlles i les anques de la bèstia, quan, al passar per sota
el porxo d'una masia de gran presència, sentí que el cridaven
per son nom des de dalt. Tirà les regnes i alçant el cap
reconegué la casa de Serra-Bruna i veié amb sorpresa que era
son oncle, que li deia amb son to de veu entre plorós i
rialler.
-Però, fill meu, ¿que t'has tornat boig per marxar amb semblant
temps? ¿No havíem quedat en què m'esperaries si seguia la
torbonada?
-L'he esperat fins que m'han fet a fora.
-Sants del cel!- exclamà el vell, esfereït com si pressentís
algun greu contratemps ocorregut durant sa ausència, -¿I qui
pot haver-te tret a fora de casa meva?
-Qui? la mala pua de la seva majordona, aquella que mana més
que l'amo, és qui m'ha despatxat en dejú, tractant-me com a un
gos foraster. Prou que l'hi explicarà ella afegint-hi que l'hi
he dit tot lo que m'ha vingut a la boca, lo que no és cert,
perquè moltes més coses m'he engorjades per consideració a
vostè, que la protegeix per més que ella el deshonra.
Tals paraules en boca d'en Ramon no es comprenien sinó donat
l'estat de sobreexcitació en què es trobava. Son pobre oncle
estava aplanat. Apoiant-se de mans sobre la baixa barana del
porxo, tenia el cap mig penjant, semblant-se a la coneguda
estàtua del gladiador moribond. Son aspecte era tan llastimós,
que per fi el jove, el bon cor del qual era evident, se'n
condolgué. Enfilant la gran porta mig oberta de l'entrada,
saltà del cavall, i, entregant les regnes a un mosso que li
sortí al pas, se'n pujà escala amunt, trobant al seu oncle a
l'últim replà que l'esperava, fent-lo entrar en el recibidor.
Amb breus i concises paraules li explicà l'ocorregut,
declarant-li, per fi, que si en lo successiu volia veure'l,
anés a la casa pairal, a on ocuparia sempre el lloc de son
difunt pare; però que ell a la Rectoria no hi posaria més els
peus mentre criés semblant bestiola.
El pobre capellà li tirà els braços al coll, exclamant:
-Fill meu, fes lo que et sembli: abandona'm, com tothom m'ha
abandonat, però compadeix-me com tothom me compadeix. Déu sap
si sóc sociable i si disfruto amb l'amistat i visites dels
parents i amics, com sap també lo que sofreixo en mon
aislament. Sóc víctima d'una manda piadosa, d'un compromís
contret a l'espona del llit d'un agonitzant. Era amic carinyós
i lleal, i em recomanà aquesta dona al moment de morir. Li vaig
prometre no deixar-la, per més sacrificis que em costés; i,
encara que en aquells moments no calculava ni podia calcular
quina mena de sacrificis podria costar-me, no és això raó
perquè ara me'n desentengui. És un mal del qual sols Déu pot
enviar-ne el remei disposant de ella o de mi.
En Ramon, del tot desarmat i fins enternit de lo que sentia,
volgué, abans de despedir-se, apaivagar un poc la pena de son
bondadós oncle, empleant son antic sistema de tirar la cosa a
broma, dient:
-En fi, reconec son sacrifici i l'esperit d'abnegació que el
porta a aceptar aquesta tirania. Vostè disposi de mi en tot i
per tot; mes, en quant a la Rectoria, repeteixo que sols hi
posaré els peus quan Déu hagi enviat el remei disposant de
vostè o d'ella. En el primer cas, hi vindré per a aprofitar
l'ocasió d'apretar-li a la Feliça el ganyot, i en el segon,
encara amb millor gust, per a cantar el _gori gori_ a la mala
vella i menjar-me la polla rossa i la negra en la mateixa taula
on tanta gana m'ha fet passar.
-Sempre seràs plaga!- digué el Rector, ja més asserenat i
agafant-lo pel braç. -Però ja n'hi ha prou, de misteri, que
estem cridant d'una manera inconvenient l'atenció de la gent
d'aquesta casa. Entra i et presentaré, advertint-te per
endavant que de cap manera consentiran que segueixis ton camí
amb semblant temps.
-No em quedaré ni que em pengin- exclamà en Ramon amb vivesa.
-I per evitar-me un refús, val més que ens despedim sense
entrar.
I això dient, besà la mà de son amoïnat oncle, que en va
tractava de retenir-lo, quan de sobte, obrint-se la porta
vidrada que separava el recibidor de l'espaiosa sala, aparegué
el senyor amb aire campetxano, exclamant:
-Vaja, senyors! ¿Què fan aquí parats al peu de l'escala? Per
què no entren?
-Vegi, don Eudald: aquí té mon nebot que s'empenya en passar de
llarg, fins privant-me del gust de fer-li sa presentació.
-Ah! Vostè és el nebot de mossèn Joan?- digué don Eudald
acabant de passar la porta i allargant al jove la mà. -I quant
m'alegro de coneixe'l! Però faci'm el favor d'entrar, perquè en
quant a lo de passar de llarg, és cosa que amb semblant temps
no ho consentiria a un desconegut; però a vostè ni ara ni mai.
Mossèn Joan, per sa part, feta la presentació de don Eudald a
son nebot, afegí:
-Mira, Ramon: en aquesta casa, hi entro i surto com de família,
honrant-me amb una confiança que, encara que immerescuda, me
permet manar-hi tant o més que en ma pròpia casa.- (Això ho
digué amb un cert retintin que copsà al vol en Ramon.) -Vull
dir-te, doncs, que la invitació de don Eudald és coral del tot,
i que no és de llei que la refusis.
En Ramon, que, barret en mà, havia cortesment correspost a la
bona arribada de don Eudald, respongué resoltament:
-Don Eudald: jo agraeixo, com no es pot imaginar, sa invitació
que m'honra més del que mereixo; però dec fer-li notar que el
temps que fa en aquest moment el feia ja quan he muntat a
cavall; per lo que compendrà si deuen ésser poderosos els
motius que m'obligavn a marxar i ara m'impedeixen quedar-me:
d'això no n'hi dirà de menys el meu senyor oncle, que els
coneix.
I tal si els coneixia, mossèn Joan! Aquestos no eren altres,
per una part, que la quimera que encara el jove portava a
dintre, i, per altra, una espècie de pueril complacencia que
sentia al posar de relleu davant de son oncle la diferència de
procedir d'aquella persona a la que veia per primera vegada,
comparada amb la de la seva majordona.
Seguia don Eudald retenint el jove, que pugnava per
desfer-se'n; mossèn Joan patia crudelment al considerar que,
per sa culpa, son nebot se veia empenyat a viatjar en dejú,
essent prop de migdia i tenint que fer més de dues hores de
camí entre mig d'un temporal desfet. Comprenia bé que allò no
era més que un contrapunt, un cop de gènit del jove, i
desitjava retenir-lo, tant per evitar-li les molèsties
consegüents a son descabellat propòsit, com per a mitigar-li
aquell mal record de sa visita. Ademés, i era la pura veritat,
el molestava en gran manera el pensar en els judicis que
aquella familia hauria de formar de tota aquella estranya
escena. Se li acudí una idea i la posà en pràctica tot seguit.
Obrí la porta de la sala, i des de son llindar, cridà:
-Montserrat! Vina, pubilla, a veure si tindràs tu més poder que
ton pare.
Quasi instantàniament, igual que si esperés sa entrada, com els
actors en el teatre (senyal de què no caminava gaire lluny),
aparegué una bona mossa, de cara frescal i fina, trajo de bon
tall entre pagès i vilatjà, la qual quedà parada, cobrint-se
ses galtes de lleugera rojor, ensems que apareixia la blancor
de ses dents descobertes per un graciós somriure.
-Veges- continuà mossèn Joan: -aquí tens aquest esterlocat de
mon nebot, que s'empenya en passar de llarg i fanguejar per
aquests camins, dinant tard i malament a Vall-llosell, en
comptes d'acceptar l'hostatge que aquí se li ofereix. Digues:
vols que es quedi? Si o no?
-I ara, mossèn Joan! Quina pregunta!- féu la noia, atansant-se
modestament alguns passos. -És clar que s'ha de quedar.
-Doncs mana-l'hi tu, perquè a ton pare ni a mi no ens obeeix
pas.
Les mirades dels dos joves se creuaren, parant-se com curiosos
i admirats l'un de l'altre, cosa d'un instant imperceptible.
Els ulls de la noia s'abaixaren primer i, atansant-se els dos
fins a donar-se les mans, digué ella amb cert graciós
desembràs:
-Jo no el convido pas, perquè això ja ho ha fet el papà; jo
sols li prego que no el vulga desairar, refusant el sopluig que
amb tan bon cor ell li ofereix.
-Sento vivament, senyoreta- féu en Ramon un tant desconcertat
-el compromís en què em posa d'aparèixer com un ingrat, essent
així que mon agraïment per l'honra que m'ofereix és superior a
tota ponderació. Consideri que quan m'he posat en camí, malgrat
el temps que fa, és perquè sèries ocupacions me reclamen a Vich
aquesta mateixa nit.
-Per sèries que siguin tals ocupacions, no ho seran tant com el
disgust que ens donarà el seu refús, ni com el remordiment que
ens quedaria d'haver-lo deixat partir en semblants
circumstàncies. Jo li prec novament que es quedi, i, si no ho
vol fer per nosaltres, faci-ho... pel seu oncle.
Aquestes paraules foren pel jove com un raig de llum. Fins en
aquell moment no havia comprès que la inconcebible tossuderia
havia, per força, de deixar en situació poc airosa el pobre
Rector davant d'aquella tan amable família; lo qual havia de
revenir en noves mortificacions i motius de pena per al
bondadós vell, que ja prous ne portava a sobre per tot lo
succeït. Altrament, tals paraules li feren sospitar si la noia
hauria penetrat el secret de sa obcecació, lo que denotaria en
ella una perspicàcia, ensems que una delicadesa de sentiments,
que el feriren com una revelació.
I era tan simpàtica l'ofrena i tan insinuant la invitació en
boca d'aquella hermosa i quasi desconeguda donzella, que...
vaja! hagué de declarar-se vençut.
-Senyors... no puc resistir més: disposin de mi- féu l'hereu
Montbrió, acotant el cap i obrint els braços caiguts al llarg
del cos.