En Montbrió, disgustat i compadit de son oncle per l'estat de
violència que el gènit de la majordona li creava, i sense
perjudici d'estudiar els medis de combatre aquella situació
tonta, resolgué de moment, pretextant una urgència, partir al
següent dia de bon matí. Com son oncle devia assistir a uns
funerals a Prunés, quedaren convinguts en fer junts el trajecte
fins a la partió dels camins.
Estava al bo del son quan aquest el despertà innovant-li que
plovia, i per lo tant que no es mogués, que ell compliria amb
lo dels funerals, perquè no podia excusar-se'n, i tornaria a
dinar.
El jove declarà que sols en cas extrem se quedaria, perquè
tenia compromís d'ésser a Vich al vespre. Li prometé sovintejar
les visites, i es despediren afectuosament.
Una hora més tard trucava a la porta la majordona, avisant que
quasi no plovia i que la xacolata es refredava a la taula. Ell
s'incorporà; mes, com sentís batre les canals al pati,
comprengué la mangauxa de la dona i tornà a adormir-se. Al cap
d'altra hora, vinga trucar de nou la majordona, cridant que ja
el cel s'asserenava. Aquesta vegada cregué ell que, quan menos
en part, era cert, i s'alçà.
Al sortir de la cambra glopejà una xicrada d'aigua bruta, que
altra cosa no era la xacolata servida per la Feliça, mentre que
aquesta, rient de mitja cara i plorant de l'altra mitja, li
parlava amb manyagueria, comunicant-li que en Pascal havia
deixat ensellat el cavall, i que, segons profecia del mateix,
no plouria ja més. I, efectivament, a l'alçar-se el jove de la
taula i sortir a la miranda, ja començava un altre ruixat que
durà una hora.
La majordona es frisava per veure el _barrut_ fora de casa, i
aquest, que tenia prou ganes d'anar-se'n, se'n veia privat pel
desfet temps, lo que li donava un mal humor de tots els
diantres. Així és que, al sentir a la majordona maldar de
continu sobre el mateix tema, se li excitaven els nervis,
donant-li accesos de ràbia que el tentaven d'agafar-la pel
clatell i amorrar-la sota la canal. Forçat d'aguantar-se,
procurava matar el temps repassant la llibreria del Rector i
posant en ordre algunes notes.
De tant en tant, el sol semblava com si anés a treure el nas
per una clariana, que no era més que una solució de continuïtat
entre la bromada que se n'anava de buid per a fer lloc a la que
venia carregada d'aigua.
Una vegada que la majordona tornava amb el seu pic pic, fent-li
notar que unes espesses bromes blanques que fugien rossegant-se
a flor de terra per la costa, eren senyal infalible de la fi de
la pluja, el jove no es pogué contenir.
-Ja en té, de ganes de què me'n vagi- exclamà, -però sàpiga que
encara en tinc més jo d'anar-me'n, sols per no sentir-la ni
veure-la, a vostè.
-Jesús, Maria, Josep! Sant Cristià! I ara! Quines coses de dir!
¡Vegi si jo puc tenir ganes de que se'n vagi! ¿No és vostè el
nebot del senyor Rector? No el té ell a gust? Doncs, lo que ell
vol, a mi m'està bé.
En Ramon li girà l'esquena i es posà a passejar-se per la sala.
De sobte aquella, que s'havia eclipsat un moment, tornà
cridant:
-¡Vegi, vegi, senyoret, com surt l'arc de Sant Martí; digui si
no és això senyal de bonança!
En Montbrió s'aproximà a la balconada que treia a la miranda, i
veié l'esplèndida arcada estenent sos brillants anells de serra
a serra, de lo qual s'alegrà com si fos realment el signe de sa
deslliurança. No plovia gairebé gota, y una ullada de sol,
escorrent-se per una escletxa dels núvols, feia brillar amb
esclats de mil colors els serrells d'aigua que ploraven de les
parres que guarnien la porxada. Se n'alegrà, amb aquella
alegria que produeix sempre en la naturalesa la successió d'un
fenomen lluminós després d'un de tenebres, com el dia després
de la nit.
-Vaja, dona, vaja!- digué dirigint-se a la vella, amb to
complascent. -Serveixi'm el dinar i marxaré de seguida.
-El dinar?...- féu ella plegant les mans amb posat d'admiració.
-Pas que n'he fet! Com que el veia amb aquest deliri per
marxar!...
En Ramon quedà de pedra. Tenia motius per a conèixer la
tacanyeria d'aquella dona, mes no la creia capaç de despedir-lo
de casa de son propi oncle poc menys que en dejú. Amb una
mirada furiosa, mesurà la gran mesquina de dalt a baix, clogué
el puny dret, amb intencions de descarregar-l'hi sobre el cap,
aixafant-li el cigronet o fent-li caure a la part de dintre. Se
contingué, no obstant, i girant l'esquena emprengué la porta
escala avall. La Feliça el seguí, cridant-li des del cap de
l'escala:
-Miri: si vol hi ha un plat de sopes d'ahir, que les guardava
pel senyor Rector quan torni de funerals.
-Planti-se-les al clatell!- respongué en Ramon, girant el cap
des del replà, i es dirigí a l'estable per a embridar el
cavall, que ja estava ensellat i a punt de marxa.
La Feliça, que li anava seguint les petjades, corregué afanyosa
per a tenir-li l'estrep, mes ell la repel·lí amb un regany.
Al passar el portal se parà en sec. Verdaderament feia goig de
posar-se en camí amb un temps com el que es presentava, doncs
per la part de Llevant venia un tall d'aigua espantós. La
majordona comprengué sa vacilació, i, com per a donar-li ànim,
temerosa de què tornés enrera, li deia:
-Lo que és ara rai, prou està ben esbargit el temps, i, sinó,
vegi per allí com ix la _Marieta de l'ui blau_.(*)
Sentir-la en Ramon i regirar el cavall tirant-li a sobre, tot
fou obra d'un moment. Valga-li la llestesa amb què es ficà a
dintre, que, sinó, la bolca als peus de la bèstia. Però, fora
ja de tino, començà a increpar-la amb mil penjaments,
tutejant-la sense cap mena de consideració.
-Vina- li cridava, -veia fastigosa, que te la pintaré a
l'esquena, amb la punta del fuet, la _Marieta de l'ui blau_.
Surt, pallonga, escanyavicaris, que et donaré una racció de
xinxons d'aquells què no es descanvien. Ah! fes que m'hi pugui
adobar, que ja els esquitxaràs aquests que arrecones a costes
de la salut del teu amo, estiracordetes!...