Passaren la tarda passejant pel poble (que res té de
particular, llevat de l'església, magnifica construcció
romànica, emblanquinada i malmesa) i per sos encontorns, que
són esplèndids.
Portat per la dèria d'enterar-se de tot, en Ramon no es cansava
de preguntar noms de muntanyes, cingleres i masies. Entre
aquestes sonà el nom de Serra-Bruna, gran casal que s'obirava
al lluny i ja abans l'havia intrigat per les referències que
n'havia fet en Pascal.
Mossèn Joan ponderà les excel·lències de la família,
particularment de la senyora, que era una santa cristiana.
-El senyor és un subjecte de bon fons i intatxables costums.
Sinó que, Déu el faci bó!, sols li mancava un gra de ronya per
a gratar i se l'ha buscat embrancant-se amb plets contra el
poble que, sobre no produir-li sinó gastos, li lleven la
tranquilitat i la fama, essent un os de mal rosegar per al
pàrroco, que no sap com empatollar-s'ho ni a qui donar la raó
sense ofendre a ningú.
-I de què es tracta?- s'atreví a preguntar en Ramon.
-Què sé jo? Hi ha aquí l'empriu de Serra Calma, que usufructua
el poble des de temps immemorial. Cada veí pot portar-hi el
bestiar que a l'hivern manté en son terme. La gallorsa és
repartida a prorrata entre tots els veïns, que se l'arrenden o
l'aprofiten a son gust. Sembla, doncs, que la familia
Serra-Bruna posseeix, del temps del rei Martí, una cèdula que
li concedeix amb exclusivitat el dret de gallorsa sobre tal
empriu, però qual dret resulta de fet abandonat, ja que no hi
ha memòria de què l'hagin lucrat mai, si bé ell sosté que
aquest dret no ha prescrit, perquè s'ha cuidat sempre de
promoure oportunament les accions per a evitar-ho. Doncs a
aquest bon senyor, que no té prou butxaques per a ficar-hi el
diner que li sobra, se li ocorregué entaular demanda formal i
promoure un plet que ja fa més de dotze anys que dura i en el
que ara mateix hi han sucat o hi suquen tots els curials de la
província, guarnint entre tots un tal entrellat d'incidents,
sentències parcials, competències i provisions que ja no hi ha
qui ho entengui. Amb tot això el poble n'anirà cada dia pitjor,
i, faltat de l'apoi dels que naturalment deurien ésser sos
protectors, se llençarà en braços del primer pillet que surti
per a explotar-lo. Jo, temps enrera, havia intentat interposar
mon escàs valiment per a transigir-ho, però vaig veure que
aquest bon senyor, que en lo demés, és com una pasta d'Agnus,
en tocant aquest punt s'enterca com una mula, sense que hi hagi
ningú, ni la seva muller, que li faci entendre ses pròpies
conveniències. Tement enredar-ho, vaig resoldre no parlar-n'hi
més, reservant-me, en tot cas, per a ocasió més propícia.
-I els demés propietaris, què fan?
-Què vols que facin? Per darrera enllà el bescanten sense
atrevir-se a posar-se-li al davant, perquè és un trumfo dels
grossos, amb molt bons padrins a Girona i a Madrid: deixen
córrer la bola.
-És lo que li deia ahir- féu en Ramon, després d'una estona de
reflexió. -La pestilència puja, puja, i ja està arribant a dalt
de les muntanyes.