Tan bon punt hagué en Ramon donat la bona nit, exclamà la mal
cofada de la Feliça:
-Vaia un barrut com n'hi ha, d'aquest garlaire! Ja li asseguro
que si l'hem de mantenir gaires dies... Ja miraré de no
donar-li pas pa tou, que aviat ne quedaríem sense. Menja les
crostes i deixa les molles; se coneix que té millor dentat que
un hom... Alça, alça! mig got de vi per a l'aiguera: el deuen
collir a la font, a ca seva, que el faci anar tan a dojo.
A tot això mossèn Joan res hi deia, passejant-se capficat sala
amunt i sala avall.
-I demà què vol que faci per a dinar?- reprengué la Feliça tot
plegant les estovalles.
-Demà mata la polla negra que tens a l'engreix- respongué el
rector sense mirar-la ni parar de passejar.
-Oh, sí, la polla negra...- gemegà la dona. -Que aviat ho ha
dit! Mes la rossa s'enyorarà.
-Mata la rossa i tot!- cridà l'altre, malhumorat. I, prenent la
llumanera, es ficà dintre sa cambra.
Queda la Feliça, sola, murmurant:
-Ja se'n farà mal fart! Si que la pujariem dreta, la paret!
Tot dient això, tornava a l'ampolla el vi que en Ramon havia
deixat a la copa i recollia els abundosos residus de pa que
també havia malbaratat, amb l'evident maligne propòsit de
reunir-los amb una altra reserva que ja portava feta de
tendrums i pellingots de la mateixa procedència i servir-los
l'endemà traïdorament baix una o altra forma.
Cal fer-ne el retrat, d'aquesta Feliça. ¿Heu vist aquests
croquis de terra crua que, modelats amb quatre esgarrapades,
solen abundar, arreconats i polsosos, per les lleixes dels
tallers dels escultors, croquis que no són altra cosa que
l'assaig de traducció plàstica, el crit d'alto! donat per
l'artista a la idea que, amb la velocitat de llamp, creua les
fronteres del pensament i que, si a voltes queda presonera
servint d'eix sobre el qual giravalta i pren forma una
verdadera creació, en altres, les més, s'esmuny, deixant entre
els dits de son perseguidor sols un pilot de fang grapejat i
retort, un ninot sense a penes forma humana, que pel cap té un
cigronet, amb faccions fetes a pessigades i cops de boixet, i
per cos i membres quatre nueses informes, vestides amb tires de
fang xafades al pla de la mà? Doncs aquí teniu la figura de la
majordona.
Allò, en veritat, no era figura: no era més que un croquis,
però un croquis fracassat i abandonat, com si son autor
s'hagués adonat de què no reeixia. Mostrava son cap de cigró,
son nas de píndola xafada i sos ulls com fets amb el mànec del
boixet. Sa boca, com ressentint-se de la precipitació amb què
seria feta i de què l'artista no es fixava en detalls, havia
quedat desequilibrada; puix, mentre la comisura dreta tirava
cap amunt, l'esquerra penjava en avall. Això donava el resultat
de què, mirada per un perfil, feia una mitja rialla que
entristia, i, per l'altre, dibuixava una dolorosa ganyota que
feia riure. Fins el color uniforme de la carn, la roba i els
cabells, un color moreno polsós, li acabava de donar tot
l'aspecte dels referits bocetos.
Ningú sabia d'on era filla ni quants anys tenia, ni a ningú
feia falta saber-ho. A mossèn Joan li pervingué d'una deixa
d'un seu condeixeble de Cervera, beneficiat de Girona, qui
l'havia pujada de petita i n'estava molt joiós. Tan joiós
n'estava, que havent fet, abans de morir, hereu de confiança a
mossèn Joan, després d'encarregar-li la distribució de ses
pobreses per a bé de l'ànima pròpia i dels cossos d'alguns
parents, volgué testimoniar-li son afecte llegant-li la
majordona, encarregant-li, sobretot, que no la deixés patir.
Bon segur estaria, el bon beneficiat, de l'eficàcia de sa
recomanació, per quan cregué excusat deixar a la dona cap
violari, acontentant-se amb assenyalar-li unes sabates de
simolsa, mig noves, i una dotzena de mocadors de butxaca.
Mossèn Joan rebé resignat l'esplèndida herència de son company,
i quan, terminada la segona ensenyança de son nebot i posats en
regla els assumptes del patrimoni, resolgué retirar-se de nou a
la parròquia de sa propietat, se n'emportà la Feliça per
majordona.
Al principi no anava pas tan malament, perquè, si bé la Feliça
sempre havia sigut del puny estret, no es propassava, sens
dubte per no conèixer encara prou el gènit del seu amo, i això
fins a cert punt era, com ja insinuà en Pascal, un fre que
salvava al rector d'anar la major part de l'any sense calces,
com bon segur hi hauria anat, donat son caràcter després,
complaent i caritatiu fins a la innocència. Però, més endavant,
l'avarícia i ganyoneria de la majordona s'accentuaren tant, que
li arribà a portar sèrios disgustos, no per les privacions
personals que li duia -que aquestes ja les acceptava com un
cilici voluntari,- sinó per les pertorbacions i els compromisos
que li ocasionava. Els parents i amics, així com els principals
feligresos, les relacions amb els quals eren tan del gust de
mossèn Joan, deixaven de freqüentar la Rectoria, no tant per no
veure la mala cara de la majordona, com per a evitar disgustos
i conflictes al pobre sacerdot, quals desitjos de complaure i
obsequiar a sos hostes es veien deslluïts per les mesquineses i
poca prudència de la Feliça.
Aquests contratemps i aislament que li portaven, feien sofrir
molt a mossèn Joan, qui de bona gana hauria sacrificat la
majordona en obsequi de ses bones relacions amb sos parents i
feligresos; però aquell _no la deixis patir_ del legatari era
una barrera infranquejable per a sa pobresa d'esperit. Sofria,
callava i... anava tirant.
En honor de la veritat cal afegir que llevat d'aquelles coses
que representaven un gasto, no és que li manqués res al senyor
Rector de Vall de Pedres, que era cuidat, apedaçat, espolsat i
portat com una ampolla per sa majordona. Però es veu que
aquesta, alliçonada per son primer amo i preveient que mossèn
Joan no tenia hereu a qui llegar-la, tractava, com vulgarment
se diu, de fer-se ella mateixa el jaç. Al menys així ho
murmuraven males llengües.
Ja es compendrà que el pobre Montbrió tindria lloc aviat de
certificar que no era mancada de fonament la predicció d'en
Pascal. Ho notà al matí amb la misèria de l'esmorzar, i se
n'acabà de convèncer al dinar. Durant aquest, mossèn Joan
estava enraonador, animant la conversa, que versava sobre sos
temes familiars: l'estat eclesiàstic, comparat amb l'estat
matrimonial, i sobre si son nebot concebia millor la Bellesa
des d'un punt de vista purament ideal, o bé, com deia ell, amb
faldilles i arrufats. Semblava com si tingués un especial
empenyo en distreure el jove de l'àpat coquinament patriarcal
que la Feliça havia posat damunt la taula. Però quan veié que
en lloc de la polla que esperava i en la qual sens dubte
confiava per a salvar tan desairada situació, compareixia
aquella amb un plat de mandonguilles amb suc, fetes Déu i ella
sabien com, no pogué contenir més son disgust.
-I la polla?- exclamà, dirigint-se a la majordona.
Aquesta pregunta quedà sense resposta. És a dir, sense resposta
no, perquè oncle i nebot comprengueren prou bé que una mena de
sanglot i una certa ganyota que aquella havia fet tot
esmunyint-se cap a la cuina, volien dir, ben traduïts, que la
polla no els faria pas mal de ventre.
El pobre Rector quedà tot avergonyit, i en Ramon, prenent
d'això peu per a revenjar-se de les bromes de son oncle,
exclamà sense fer embuts:
-¿I vostè permet semblants imposicions del servei? ¿I és per a
arribar en aquest resultat que va estudiar tanta filosofia,
abomina de les dones i m'aconsella la carrera eclesiàstica?
Mossèn Joan rebé la punyalada al mig del cor, i de tal manera
ho demostrà en la trasmudació de son visatge, que en Ramon se
penedí d'haver picat tan fort i procurà, com de costum,
tirar-ho a broma, afegint:
-Veritat és que aquestes són menudències que no valen la pena i
que, prenent-ho bé i alegrement, se completa el sistema.
Ademés, això prova que vostè sap lo que es pesca, quan diu allò
de _Mulieri non des potestatem domus tuae_..., etc., perquè si
tal fa una dona que està a sou, ¿què no faria si es veiés
salvaguardada per l'indissoluble, llaç del matrimoni?
-Ai, fill meu!- digué el Rector amb cara compungida. -N'hi ha
de moltes menes de llaços indissolubles, en aquest món, i Déu
vulgui que sia encara el del matrimoni el que trobis més pesat.