VI

No mancaren a la taula del Rector els rescalfolls profetisats

per en Pascal, i en Ramon els feia els honors amb bon apetit,

sobrant-li temps encara, entre mossada i mossada, per a

entretenir a son oncle amb qüentos d'estudiant, anècdotes dels

seus viatges i acudits de bon humor. Aquest el contemplava

embadalit de goig, atent sempre a conjecturar per ses

espontaneïtats l'estat de l'obra moral que amb tants afanys

havia fonamentat.

De moment pogué apreciar en ell major seguretat de criteri, més

maduresa de conviccions i, sobretot, major cabal d'idees

pròpies, que expressava amb una tal superabundància de

fantasia, que al bon home li posava pell de gallina.

Mes li quedava sempre una sospita, com una espina clavada al

cor. Portat per sa fantasia, ¿hauria anat son nebot lluny, fins

a pendre-hi mal sa consciència de bon cristià? Era precís

sortir de dubtes, i aprofità la primera ocasió per a imprimir

nou tirat a la conversa, preguntant-li:

-I bé, fill, digue'm ara quelcom de ta carrera. Explica'm què

ve a ésser això de l'enginyeria. ¿Quin paper hi feu, pel món?

¿Quina és, ben pel clar, vostra missió?

-La nostra missió- respongué el jove -és esbrinar les lleis de

la naturalesa, conèixer ses forces per a regular ses accions,

deduir conseqüències, fixar principis, traure aplicacions

encaminades a augmentar la riquesa, i, disminuint l'esforç de

l'home, fer-li més fàcil la vida. Més senzill, vulgarisant la

definició: lograr que la feina penosa de deu homes, per

exemple, la faci descansadament un sol.

-Mes al tractar d'alleugerir el treball de l'home, t'has fixat

en que aquesta és una llei de la naturalesa com qualsevol

altra?- observà el Rector.

-Sí, i per això tracto de regular-lo i fixar son resultat.

-Està bé, però el treball és imposat a l'home com un precepte

diví, _in sudore vultus tui vesceris pane_, i podem

considerar-lo baix dos conceptes: com un càstig, perquè

violenta la naturalesa i ens subjecta a la destrucció del cos i

a la mort, i com un benefici, ja que ell és el preu de nostra

redempció en lo espiritual i ens proporciona recursos per a

atendre a nostra subsistència i fins a nostre benestar en lo

material. Sentades aquestes premises, formulem el silogisme...

-Ja veurà, senyor oncle- féu en Ramon somrient: -veig que vostè

es recorda massa de sos companys d'aula i sempre treu al sol sa

sotana d'escolàstic, que fa molt temps que ha passat de moda.

Deixi's de silogismes i solecismes, d'arguments i d'argúcies,

que prou sap que jo no puc pas seguir-lo per aquest camí. Jo no

estic pas avesat a amidar-les, aquestes coses, amb el compàs de

la dialèctica. Jo sols sé que regular no és pas destruir i que,

si Déu condemnà l'home a treballar, li donà el bou i l'ase

perquè l'ajudessin, i que, per a complir bé el precepte del

treball, no és pas precís que suem sempre a raig fet ni que

anem de continu traient el fetge per la boca. El treball de la

intel·ligència és tan treball, per aquells efectes, com el de

la força, i jo sols pretenc que el bou tiri l'arada, i l'home

empunyi la rella.

-Si no és més que això, no cal que t'escarrassis, perquè és lo

que ha succeït sempre. Mes ja entenc el símil: vols la força

bruta per a la bèstia, o sigui per a la naturalesa, i el

treball intel·lectual per a l'home. Ara que t'has sortit tan bé

de la primera proposició, anem a la segona, Si el treball és no

sols el medi de dignificació de l'home sinó també de guanyar-se

el pa o atendre sa subsistència, i tu logres, com dius, que el

treball de deu el faci un de sol, pregunto jo: què faran els

altres nou?

-Se miraran com l'altre treballa- respongué, rient, en Ramon,

com no donant importància a l'objecció.

-Està bé- digué son oncle, impertorbable, buscant la revenja de

la ironia de son interlocutor, -i en aquest cas també es deuran

mirar com menja, a menos que aquest vingui obligat a

mantenir-los o que tu, amb tes deduccions, hagis trobat la

manera de fer que basti a l'home menjar un dia cada deu. Per

més que t'asseguro que aquí toquem ja les conseqüències del

sistema, amb els pobres que truquen a la porta i són

treballadors vagatius, teixidors de la Pobla uns, faixaires

d'Olot altres o bé corders de Camprodon, gent tota que s'hauran

cansat de mirar, amb les mans a la butxaca, com un sol fa la

feina de deu.

-Bromes a part- replicà en Ramon,- cregui, senyor oncle, que és

un error pensar que les màquines roben feina als braços: lo que

fan és vulgaritzar i enbaratir els articles, eixamplant el camp

de la producció. No nego el fet que vostè em senyala, mes és

sols un efecte passatger de la transició. A l'aparèixer el

primer ferrocaril, molts profetisaven la mort del gremi de

traginers, i, en efecte, de moment les agències d'en Balira i

d'en Muntanya se n'anaren al cel, mes lo cert és que el gremi

no ha fet sinó progressar.

El Rector no l'escoltava ja quasi, preocupat amb un altre ordre

d'idees.

-Escolta. Hauràs sentit alguna vegada- digué mig

interrompent-lo -comparar els desagraïts amb els porcs, que

sota l'alzina mengen les aglans, sense dignar-se alçar el cap

envers l'arbre que les hi subministra. Doncs, ¿no et sembla que

entre els que estudien els fenòmens de la naturalesa i

especulen les forces que aquests els proporcionen, n'hi ha

molts com els porcs, no es prenen la molèstia de considerar que

aquelles aglans han caigut de més amunt, ja que, com diu Sant

Tomàs, Déu és la causa primera i la força primordial de la qual

dimanen totes les forces i totes les causes?

-Cert que sí.

El vell sacerdot se remogué en son setial, com disposant-se a

donar el cop definitiu.

-Però tu, que t'has enamorat de la naturalesa i et delites per

penetrar sos misteris, ¿no trobes més bonic i fins més noble,

en lloc d'estudiar les lleis per llurs resultats, buscar el

Legislador? En lloc d'amidar les forces per llurs efectes, ¿no

val més remuntar-se a son sublim impulsor, que és Déu?

I aquí aclucà els ulls, el sacerdot, com l'artiller que, presa

la punteria, aplica la metxa a la pólvora i, sense perdre alè,

enjegà aquesta canonada seca:

-Digue'm: ¿en tes investigacions l'has trobat, a Déu?

En Ramon descobrí de repent el joc de mossèn Joan i l'objecte

que perseguia. Comprengué que son oncle dubtava d'ell, i

aquesta sospita el ferí al mig del cor. Un instant els dos

interlocutors s'abrigaren amb una intensa mirada, que ambdós

sostingueren valentament. Després en Ramon respongué amb veu

reposada:

-¿I que es pensa que els estudis científics no conduieixen a

Déu, tant com els estudis filosòfics i teològics, dels quals

vostè està tan emprendat? Que n'ha d'ésser, d'obcecat, el

científic que no sent la idea de Déu en cada una de les

infinites lleis que veu desenrotllar-se, tant si mira al cel

com a la terra, com a l'horitzó! No és pas entre els

esbrinadors d'aquestes lleis a on cal cercar-hi els impius i

els descreguts; més aviat els trobarà entre els filosops i

doctrinaris, molts dels quals, entenebrats de cap per

cavilacions superiors a ses forces cerebrals, traïts per ses

pròpies argúcies que acaben per tornar-se contra si mateixos,

tocats de satànic orgull per lo que ells creuen triomfs de la

raó i sovint no són més que fosforecències de cervells

malaltissos, acaben per creure's semidéus, quan no són més que

pobres alienats, dubten, neguen i reneguen, fins d'ells

mateixos; mes el pobre científic, especulant sobre el fet,

aplanat pel pes de l'evidència, pasmat sempre de lo que veu i

sent, ¿de què pot dubtar, com no siga de ses pròpies forces, ni

quin altre remei li queda que confessar-se petit i mesquí

davant d'aquest Esperit Puríssim, Savi, Inmens i Etern,

fundador i regulador de totes les lleis?

En quant a mi, li afegiré que fins n'he sentit el contacte,

d'aquest Esperit, amb una mena de frisança, amb una suprema

delectació, un no sé què d'indefinible i imponderable, que en

certs moments, transformant-me, m'identifica amb les

harmòniques sensacions que m'envolten, emborratxant-me d'intens

plaer. Me diuen que això és la percepció de la Bellesa, però a

mi, que crec que la Bellesa és Déu, me sembla que aquestes

sensacions no són altra cosa que l'espasme produït per la

mística conjunció de Déu amb l'ànima.

-_Bene!_, fill meu, _optime!_- exclamà el Rector, que havia

escoltat amb la boca badada i llagrimejant l'expansió de son

nebot. -Jo me n'alegro infinit, de veure que tens cap i

respires pel cor; però ara més que mai sento no veure't amb la

carrera que era el meu ideal. Allí sí que podries esplatjar-te

sense perill amb aquests lirismes que tant t'agraden, i llavors

trobaries el perquè d'aquestes sensacions psíquiques que...

-Vol que li parli clar, senyor oncle?- féu en Ramon,

interrompent-lo, com per a sostreure's a ses carícies. -Ja que

em posa els dits a la boca, l'hi diré tot. No he seguit la

carrera eclesiàstica perquè no he sentit la vocació i crec que

cada u deu ésser allò a què ve destinat. A mi, donat mon

temperament i mon modo d'ésser, potser la sotana m'hauria

vingut estreta, perquè jo sóc un revolucionari...

-Jesús, Maria, Josep!- exclamà mossèn Joan, fent-se enrera.-Què

dius, ara!

-Que l'espanta, el nom? Doncs no en trobo, d'altre per a

significar que em sento enemic, ara mateix, de tot lo que veig

instituït en nostra terra. Dubto de que sàpiga explicar com me

trobo foraster a casa, igual que d'aventurer que torna vell a

les llars que abandonà de jove i no hi troba ni els amics, ni

les costums, ni les institucions que hi deixà i el record dels

quals li havia mantingut viu el desig de retorn. Com si portés

sang d'altres generacions, com si em vivifiqués un alè distint

del que avui corre, sento repugnàncies per tot el que

predomina, i sols rastrejant per entre la pols de lo caigut i

oblidat, trobo, mig adormida, substància assimilable, única

cosa que em fa creure que verdaderament és aquesta la terra

que, com en somnis, he vista. Per exemple: en mos estudis m'he

trobat cohibit per la subjecció a plans d'ensenyança ridículs,

prescripcions absurdes i reglamentacions de cartilla, com si,

més que a estimular les joves intel·ligències, se tirés a fer

avorribles les matèries, subjectant-les a pautes antipàtiques.

Observarà que, a l'obtenir el títol acadèmic, suprem objectiu

de nostres estudiants, son primer impuls es rebotre els llibres

al foc com trastos ja inútils, com improperis d'un calvari ja

passat. És perquè el valor científic, artístic o literari d'una

personalitat no es funda en lo que sap, sinó en els títols que

posseeix. I vagi a demanar ideals, vagi a exigir grandesa

d'aspiracions a gent que porta infiltrada la idea de sa pròpia

nul·litat, fins al extrem de creure que els antics i, en darrer

cas, els estrangers han dit ja tot lo que hi havia que dir en

matèries d'Art, de Ciències i de Lletres. Ells creuen complir

glossant o copiant lo que els altres han fet, com si d'aquests

les millors ensenyances fossin ses obres i no els medis de què

s'han valgut per a produir-les.

Jo, a aquest escarransit esplet de ciència reglamentada,

prefereixo cent voltes aquelles escoles antigues, filles d'una

personalitat d'intel·ligència poderosa que lluitava contra la

ignorància dels temps, ja treballant mig de frau sota les

voltes dels solitaris monestirs, ja desenrotllant-se sots la

protecció rumbosa d'un Mecenas potentat, sense acadèmies,

títols ni graus, fent via segura, arrastrant darrera seu lleis

i costums, influint en les èpoques i transfomant les societats

en continuada evolució.

Societat que no lluita és societat morta i és l'alè de la mort

que planeja sobre nosaltres. El poc moviment que es nota no és

de vida: és el treball interessat dels que cuiden de què el cos

social no ressussiti. Vegi nostra terra com és malmenada per un

caciquisme burocràtic, venal, corromput i corruptor, que ha

lograt enxiquir, fins quasi anular-lo, l'esperit social. Lo que

en diem classes conservadores o directores no són més que

agrupacions i entitats enfitades de benestar material i

sol·lícites sols a què es mantigui l'ordre legal, o sia aquesta

sèrie d'organismes corromputs, de convencionalismes infames,

sostinguts per la voracitat dels uns, per la conveniència dels

altres i per l'apatia dels més, causa generadora de l'esplet

socialista que creix, com la corrupció de la sang és la causa

de les erupcions de la pell. Tot això és lo que a mi m'arbora,

i ho voldria acabar, enc que fos a canonades.

Mossèn Joan, de colzes sobre la taula i la cara caiguda sobre

els punys closos, guardava una actitud pensativa. El jove

continuà:

-¿I sap vostè si l'Església, com institució social i pràctica,

ocupa avui el lloc que li pertany? No és sols en les

Universitats, sinó també en els Seminaris, a on és més de

doldre la deficiència de l'ensenyança. Molt de llatí, molta

teologia, ve-li aquí tot. Però, avui que, com ja li he dit

altres vegades, la impietat, abandonant el camp de la

filosofia, invadeix el científic, el de les arts, el de la

història i fins el de l'economía, falsejant-ho tot, és aquí a

on deu portar-se la lluita. La teologia escolàstica, amb tota

sa sublimitat, entenc jo que avui ha complert bona part de sa

missió, doncs les veritats catòliques, ja de si prou sòlides i

respectables, quan descansen sobre bases científiques, tenen

una força d'atracció a la qual res resisteix. Abans la idea

cristiana ho era tot: les ciències i les arts brillaven, a son

impuls, amb llum clarissima; les costums i les lleis se

formaven a son calor, i l'esperit de lluita, encarnat en ella,

era vida feconda en avenços morals i materials. Avui la

societat, acostumada a evolucionar independentment d'aquest

esperit, ha substituït les antigues democràcies cristianes per

altres democràcies racionalistes i materialitzades, les

agremiacions de caràcter senzill i pràctic per una burocràcia

inflada i venal, i el sensualisme ha glaçat les consciències

dels de dalt i pervertit les costums i enervat les forces dels

de baix.

Però encara en nostra terra ha tingut resultats més

deplorables. Un temps, nostre poble, regit per institucions

pròpies, se distingia per sa virilitat ensems que per son

esperit pràctic, reflexiu, emprenedor i evolutiu sempre cap a

la perfecció. Posteriorment, degut a suggestions exòtiques

incomprensibles, per prevenir de races inferiors, política i

econòmicament parlant, i a contingències i desgràcies

d'aquelles que marquen els destins d'un poble, perdé ses

institucions i, faltat del calor essencialment democràtic i

cristià que havia presidit sa constitució, caigué enlluernat

per fascinacions mentideres, com raça vençuda als peus de

l'opressor. La desgràcia ha estat per tots, mes ¿qui sap si

bona part de culpa la tenen els que, posseïdors un dia de tota

la ciència i de tota la ilustració de son temps, se deixaren

arrabassar el ceptre de son poder?

-Per Déu, Ramon! A on vas a parar?- digué el Rector alçant el

cap, trastornat.

-Vaig a parar a què caldria combatre de fort i de ferm tot

l'ordre de coses avui existent, enderrocant i extirpant tot lo

podrit i corcat dels actuals organismes socials, perquè,

desenganyem-nos!, res hi ha en ells que sia aprofitable... ni

nosaltres mateixos, si no ens sotmetem a un fort tractament de

depuració, injectant en nostres venes sang nova. Es precís

revifar l'esperit pràcticament cristià de nostra raça, perquè

aquest torni a influir, redreçant-los, els organismes socials

peculiars de nostra terra, orejant-la del baf d'estrangeria que

l'ofega. Així i sols així hi pot haver esperança de salvació.

D'altre modo...

-Prou, fill meu, prou n'hi ha- exclamà, interrompent-lo, mossèn

Joan. -No m'hauria figurat mai que em surtissis amb aquests

aires de missionista de noves idees. En lo que acabes de dir hi

ha coses que són veritats evidents, altres no m'atreveixo a

jutjar-les jo, pobre rector bosquerol, que fa ara mateix trenta

anys que visc fora del món. Mes, amb tot, he notat fets i

circumstàncies el record dels quals se m'ha renovat ara mateix,

donant-me esfereïment. Per exemple, al veure com minva el ramat

dels bons, no he pogut menys de reflexionar algunes vegades,

cercant les causes que tal vegada no resideixen exclusivament

en la natural propensió que té la naturalesa humana al mal,

sinó també bona part en el mal exemple dels encarregats de

dirigir-lo. La suplantació dels antics organismes per noves

institucions, contràries a l'esperit del pais, haurà portat el

retraïment de la gent de bé i l'exaltament de la canalla que ha

trobat la porta oberta a totes les seves concupiscències.

D'aquí la prevaricació i la corrupció en tots els rams de

l'administració, que a son torn ha portat la desesperació en

les víctimes, ensems que la perversió en els que en resulten

favorescuts: circunstàncies, totes, que predisposen, si no

condueixen de ple, a la indiferència, a l'escepticisme i a la

impietat... Mes, en fi, deixem això, que és massa fondo per a

nosaltres: un altre dia en parlarem més llargament. Ves-te'n a

descansar, que deus estar capolat.