-Hores havia que l'esperava, missenyor!- exclamà en Pascal,
apressant-se a aguantar-li l'estrep perquè descavalqués. -Ja
pensava que s'havia passat francès, pudai!- afegia, tot
recollint l'animal per a entrar-lo a l'estable. -Com el seu
senyor oncle l'esperava a dinar, m'ha fet ésser aquí abans de
les nou.
-És que he badoquejat molt pel camí- féu en Ramon. -Però, si és
com dieu, potser faig mal en parar-me. ¿No fóra millor que
féssim la darrera pitrada? Quant hi estarem, d'ací a la
Rectoria? Una hora i mitja?
-Oh, pudai! No pas si jo l'haig de seguir. Tinc anomenada de
caminador i no hi vaig pas en menos de tres hores. Val més que
dinem aquí, que res hi perdrà amb el canvi. Faci's compte que
el seu senyor oncle ja no l'espera fins al vespre i que la
Feliça tindrà un goig de poder-li servir a sopar els
rescalfolls del dinar, amb lo qual farà dues ganàncies: el
dinar que s'estalvia i lo que al vespre menjarà de menos.
En Ramon seguí el consell d'en Pascal: dinà amb gana
d'estudiant, féu la migdiada a tall de mestre i ja eren més a
prop de les quatre que de les tres quan caminaven de cara a la
serra i d'esquena a l'hostal, al davant el recader marcant el
pas i cuidant que la conversa no decaigués un moment.
Era una alhaja, el bon recader, i en Ramon se'n convencé aviat.
Home de mitja edat, magristó, més baix que alt, cara afaitada
com a bon muntanyenc, més per costum que per la nosa que podien
fer-li quatre pelots, escanyolits i mal nascuts, entremig de
les arrugues del cuiro ressec que li feia de cara. Son nas,
ample i aplanat, acabava en punta baixa, com un didal de
segador, ombrejant una boca de llavis prims i closos, menos
quan parlava, que, en veritat, era més sovint que no plou. Els
ulls, petits i de gran vivesa, eren lo que donava més moviment
a sa fesomia, per demés insignificant, però no mancada d'un
cert aire d'intel·ligència i malicia bondadosa que predisposava
en son favor.
Portava barretina musca, dejús de la qual treien el caparró uns
rinxos de cabell gris; vestia gec i calces de pana, i calçava
sabates rosses i ferrades. Garlaire de mena, parlava amb to de
falset i a crits, com si tractés amb sords, per lo que se'l
sentia bé, més que fos cent passes lluny.
En Ramon li anava donant corda, poguent apreciar en son
interlocutor una singular força íntuïtiva, amb bon cabal de
sentit comú, que feien escoltar-lo amb gust, majorment quan
parlava de coses i persones de la terra.
Vàries vegades fou retret el senyor Rector de Vall de Pedres, i
una d'elles, com manifestés el jove propòsits de passar els
vuit dies a la Rectoria, en Pascal digué de sobte:
-Vuit dies? No els hi estarà pas.
-Per què no?- preguntà aquell, admirat de la seguretat amb que
aquest parlava.
-Perquè la fam l'en arrebassarà, pudai!
-La fam! I ara? Que esteu boig? Patir fam a casa del meu senyor
oncle?
-A casa del seu senyor oncle ni vostè ni ningú n'hi patiria;
mes a casa de la seva majordona, sí.
I com veiés que en Ramon no es refeia de la seva sopresa,
afegí:
-És un pudai de dona que sembla s'hagi feta paga de la bossa
del senyor Rector i no pot sofrir que gasti un xavo per ell ni
per ningú. I ¿que es pensa vostè que, a no ésser per la Feliça,
no seria jo encara _in totim_ a la Rectoria? Ha de pensar i
entendre, pudai!, que des de què mossèn Joan va venir la
primera vegada, era jo el campaner, l'escolà, el sagristà i
l'home de confiança de la casa, a on menjava i dormia. Mes tan
bon punt va entrar aqueixa dona, que no sé encara d'on
rediantre és eixida, i li va donar la fal·lera de l'estalvi,
allò va ésser un infern. Semblava, pudai!, que se m'havia de
beure les sangs, tornant-se una espieta feta a les orelles del
senyor Rector: «Que ara s'ha esclafat una ceba abans de l'hora
de deu! ; que ahir, quan vostè se'n va anar al llit, va atiar
les estelles del foc, en lloc d'apagar-les a raig de canti; que
avui ha fet una tirada del porró, essent així que al poal hi
havia aigua fresca»... No vulga saber-ho: allò era un viure del
pudai. I encara si la gasòfia hagués anat rabenta rai! Mes és
el, cas que amb el caldo de l'olla s'hi podia batejar, i, si
hagués gosat, per tot companatge ens hauria amorrat a l'òbit
dels porcs. Jo patia, encara més que per mi, per mossèn Joan,
que no sabia com apariar-s'ho, fins que un dia vaig dir-li:
«Bah, bah, val més que partim peres com a amics, perquè sinó
encara seria pitjor. Aquesta dona em crema les sangs i un dia
jo faria un _desfèssit_. Pudai, no! En ma vida m'he estalviat
una hora de treball, tenint salut; mes tampoc me vull estalviar
una ceba ni un trago del verd, si això em plau. Jo ja li faré
la mateixa feina, si li està bé, però vull ésser amo de casa,
pudai!» I així ho vàrem fer. Vaig llogar una estada al costat,
vaig fer venir una germana vídua amb un noiet i allí estem com
uns reis. Mossèn Joan ne va passar molta pena, perquè m'estima;
però com veia que tenia raó i ell és molt enraonat, va
compendre que així jo me la passaria millor i ell s'estalviaria
els sufocos que la mala bruixa li donava per causa meva.
-Però això sembla impossible!- deia en Ramon. -Com pot, aquest
home, deixar-se dominar així?
-Ai Déu el faça bo! Si és com el pa blanc. Diu que tot s'ha de
pendre tal com Déu ho envia, i que a on aniria, la pobra dona,
si ell la treia de casa? Diu també que cadascú ha de portar sa
creu; mes jo no hi estic pas conforme amb això. Està bé que
cadascú porti sa creu, mes jo carregar amb la dels altres,
repudai!...
-I el poble què hi diu, amb això?
-Si, què vol que hi digui? Que és un _martri_. No falta, per
això, qui ho troba un xic bé, que hi hagi qui el retingui,
perquè, com és de tanta bondat i s'escolta a tothom, si no fos
així la major part de l'any aniria sense camisa. Emprò em
sembla que no és pas tot u ésser retingut o anar escanyat. La
Curesma no ha pas de durar tot l'any. A més de què els orris
qui els fa és ella, que ja li asseguro que fa bon bossot. El
seu rebost i el seu galliner són els mellors del poble, mes el
pobre senyor Rector, si no és alguna gallina, morta de mala
mort o alguna culana tarada, poc ne tasta res: tot va al
mercat. És una dona que faria calés dels claus de les baldufes.
Per Sancujema va fer dos anys, varen passar uns senyors que
caçaven la perduda i els va vendre tota la parraqueria de la
caixa, que encara era del temps de quan Judas era fadrí.
¡Creuria que en va treure mitja dobla de cotra, allà a on no
valia tres pessetes!
En Ramon escoltava abstret les revelacions d'en Pascal, i
encara que les creia exagerades, de moment li feren formar el
propòsit de no contraure compromís respecte a la duració de sa
estada a la Rectoria, per un si acàs.
En Pascal continuà la xerrola:
-Tornant-hi amb el senyor Rector, és pecat qui li fa mal. I no
es cregui, que és un savi de primera. De llatí si en sap!
Altrament és home per donar un bon consell a qui li faci
menester. I el bé que ha fet al poble, ja amb caritats, ja
d'altres menes. I per a maleir el mal temps, no n'hi d'altre en
tota la rodalia. Ha de pensar i entendre que, des de que és
aquí, no hem vist encara cap pedregada que s'ho valga, i això
que n'han passades de bones pel veïnat. Encara em recordo de la
de Sant Jaume farà cinc anys, que a les parròquies de Prunés,
Vall-llosell i Daurada no hi va deixar ni les canyoques. Eren
envers les sis del mati que vaig veure que la Pedraforca
portava caputxa i vaig sentir les campanes de Vall-llosell,
clares com si fossen a mitja hora. Jo que vaig dir: «Pudai!,
avui tindrem tamborinada, mossèn Joan.» «-Vols dir?- féu ell
tot esmorzant. -Doncs mira, estigues alerta i avisa.» A deu
hores ja no es veia el sol i vaig sentir un tro cap a la part
de la Pobla. Vaig dir: «Ja hi som!». A onze hores, a Prunés ja
repicaven de debò, i es veia cap a les serres de Castellar de
N'Huch un tap que feia feredat. La borinor s'anava atansant, i
cap a migjorn hi havia un tall de serena, repudai!, que era lo
que em feia menos goig. Aviso a mossèn Joan, i, quan va estar
amanit a sota el porxo de la iglésia, ja la teniem a sobre i
queien unes gotes com el pla de la mà; Cap a Vall-llosell i
Daurada ja rebien de valent. «-Caratsus! Això va de males- deia
mossèn Joan tot rodant al cap. -Això porta malicia.» Repudai!
El cel semblava que s'esquerdava, veient-se negre com una gola
de llop a part d'allà de la serra del Teixaire; ja les
avançades sortien pel Coll del Bord, quan mossèn Joan començà
les _malediccions_ amb el salpasser alt i llatinada que te
crió. Jo estva espaterrat de veres i anava dient tot baix:
«¡Repudai, avui si que batrem abans de segar!» La Feliça, amb
un fogó de terra, anava cremant llor i romaní de fulla en
fulla, i l'hereu del Sord, repenjat a les campanes, ¡dali, que
és dia!...
Doncs ha de saber que, en quant mossèn Joan alçava els braços i
el salpasser, ja la torbonada feia alto; mes, en quant els
baixava, ja la teníem a cavall de la serra, a punt de saltar al
pla. Mitja hora bataiera estiguérem així: repudai! tinc i
tindré. Ella: «-Que passaré!», i mossèn Joan: «-Va _darretru_:
que no passaràs.» Mes, repudai!, jo que veig que ell començà a
venir groc de fatiga, les gotes de suor com cigrons li anaven
cara avall, les mans li tremolaven enlaire i el llatí se li
engargossava. En tal moment, la tempesta prenia embranzida i
començava a rebotre algun que altre roc com un ou de colom.
«Pudai, pudai, pudai!» vaig pensar jo. «Si aquest home se'ns
acula estem perduts.» Jo que si, agafo el braçat de llor que la
Feliça, tot mastegant parenostres, companejava com si fos or, i
hi calo el mateix ciri beneït, fent un foc com un Sant Joan,
me'n salto a dalt i prenc el fusell i mitja dotzena de
cartutxos amb bala beneïda, i amb un girant d'ulls torno a
ésser al costat del Senyor Rector, cridant: «-Animo, mossèn
Joan! Faci un esforç, per Déu, que avui la misèria ens truca a
la porta!-» I vinga un pet d'escopetades, que arreu fou
contestat pels veïns. Mossèn Joan s'animà, i, atansant-se fins
al cementiri, amb uns crits que feien feresa, reptà la tempesta
que, amparada part d'allà del rieral de Salgueda, no tingué més
remei que escórrer's pels erms i emprius de Serra-Calma, on,
tant se val, no hi deixà ni les llagostes. En aquell moment
començà a caure l'aigua a samalades: el perill havia passat.
En Ramon estava embadalit, i reia com un ximple amb les
pintoresques narracions d'en Pascal, que tocava tots els
registres, no essent pas menos distret el que en podríem dir de
geografia de la comarca.
-Veu? Allí és el castell de Riany, fet del temps dels moros.
Diu que hi ha una mina sota terra que va a sortir a Ter. Allà
més lluny és Vall-llosel; més ençà hi ha Daurada, que no es
veu; aquesta casa és Tapiols, la de més cabal de bestiar de
tota la muntanya: l'amo és un borni que hi veu més que els
gats. ¿Veu aquell blancall que s'obira per entremig d'aquell
collet? És Serra-Bruna. La casa més potenta de tot per aquí.
Ell és un gran senyor; bona persona, si no fos tan tiranu pel
poble. Vol ésser amo dels emprius de Serra Calma, com si no en
tingués prou amb lo que li sobra, i fa com el gos de l'hortolà,
que ni menja ni deixa menjar. El que li costa el plet que sosté
amb el poble, val vint vegades més que el fruit d'aquell ermot.
¿Veu, part d'amunt d'aquella serra, un clapissol ros amb unes
parets roges dejús? Són les desferres del monastir de Sant
Martí, a on diu que abans hi havia un bisbe.
I així, amb preguntes i respostes, fumant un cigar en aquest
caire, perquè hi passava la fresca marinada i s'hi disfrutava
ensems de bones vistes, i bebent un got d'aigua en aquella
font, perquè hi feia ombra i s'hi estava bé, entre rialles de
l'un i repudais de l'altre arribaven al poble que ja era fosc.
La Rectoria era tancada, mes no estaven tan desprevinguts sos
habitants, per quant tiraren el cordill del llucateu abans de
què els arribats truquessin a la porta. Entraren a la lliça i
ja al cap de l'escala sortien a rebre'ls mossèn Joan, amb els
braços oberts, i la Feliça amb cara de prunes agres, amb un
llum de cuina.
Oncle i nebot, confosos en una abraçada, pujaren escala amunt.
En Pascal se féu càrrec de la bèstia, i, mentre la
desembridava, la majordona, que des del darrer replà li feia
llum, anava dient amb veu de nas:
-Poc pensava jo que arribésseu avui, i ja deia a mossèn Joan:
«Sap què és? Que el senyoret haurà fet tard i s'hauran quedat a
dormir a l'hostal del Porxo.»
Veient que en Pascal feia cas omís de son parlament, continuà:
-I, ben mirat, era el millor determini que podíeu fer. Demà
haurieu pogut venir a la fresca...
-Un pudai!- exclamà en Pascal per tota resposta, mentre,
estirant el cavall pel ronsal, el menava cap a l'estable.
V
Mossèn Joan de Montbrió, rector de Vall de Pedres, per aquells
temps caminava ja en la sexta desena de la vida. Era el mitjà i
únic sobrevivent de tres germans. L'hereu morí solter, i mossèn
Joan, que era ja capellà, entrà en possessió de l'herència,
però, religiós de vocació i no de conveniències, traspassà tots
sos drets a favor del germà petit, que estava a Barcelona,
dedicat al comerç amb regular fortuna. Aquest s'instal·là en el
mas, se casà, i als pocs anys moriren ell i ella deixant a en
Ramon, infant de tres o quatre anys.
Valga que mossèn Joan s'instal·là en la pairal i que una
germana d'ell, dóna de poques apariències però excel·lent
mestressa, se posà a governar la casa, que aquesta tirà avant i
fins se realisaren importants economies i redempcions de
càrregues.
Crescut en Ramon, oncle i nebot no lligaven gaire, per lo que
aquell, amb el cor ple de tristesa, se'n tornà a sa parròquia
de Vall de Pedres, i allí seguia completament donat a son
ministeri.
Se calificava a si propi de capellà de missa i olla, lo que era
un excés de modèstia, perquè, sense ésser un pou de ciència,
posseïa quasi tota la que proporcionaven els seminaris de son
temps, i fins de la Universitat de Cervera n'havia recollida
molta, ja que hi havia seguit alguns cursos de la carrera de
Lleis, que no terminà per haver-se acabat abans la Universitat
que sos estudis, negant-se a seguir-los en la nova de Barcelona
en protesta de lo que ell calificava d'atropellament del dret i
triomf de la revolució.
Lo que hi havia de positiu era que per a mossèn Joan no havien
transcorregut els darrers quaranta anys, havent-se parat en el
moment en què, convençut de lo limitat de la sabiduria humana,
cregué que ja estava discutit i resolt tot lo que humanament
resoldre's podia. D'aquí naixia sa oposició a la vocació que
per a la carrera d'enginyer manifestà sempre son nebot, carrera
que representava uns estudis i unes rutes per ell completament
desconeguts. Ell havia estudiat a Sant Tomàs, havia traduït a
Sant Agustí i a Sant Jeroni i a altres Sants Pares de
l'Església, i en els lluminosos escrits d'aquestos grans savis
havia trobat un cos de doctrina filosòfica suficient a omplir
no sols les necessitats de son cor, sinó, deia ell, de tot
l'humà esperit.
Déu és la causa primària de totes les causes i la força
creadora, conservadora i reguladora de totes les forces, de les
que dimanen, com irradiacions sublims, totes les demés
manifestacions, així en l'ordre natural o físic com en
l'espiritual. Estudiant, doncs, a Déu en sa essència, en sos
atributs i en ses revelacions, s'obté la clau de tot lo demés.
D'aquí en feia arrencar la superioritat de la carrera
eclesiàstica sobre totes les demés: carrera de privacions i
sacrificis, sublimada per la missió encomanada als sacerdots
d'ésser intermediaris entre Déu i l'home, aqüeductes de la
Divina Gràcia, la que distribueixen cobrint espirituals
necessitats i humanes misèries.
Després d'aquesta, i per aquells fadrins externs mancats de
vocació per a l'estat eclesiàstic o que, sentint la necessitat
de constituir una família, devien buscar un medi o un recurs
per a subvenir a son sosteniment, posava la carrera del Dret,
germana petita de l'anterior i amb missió poc menys elevada,
com és la de fer triomfar la Justicia, una de les principals i
més immediates derivacions de la Divinitat. Les demés carreres
-medicina, farmàcia, etc.,- encara que molt honorables, venien
a ocupar un ordre inferior. La militar la tenia descartada. Des
de que la política, deia, l'havia deshonrada, fent-la servir
d'escambell a totes les humanes passions, no podia ésser
l'ideal d'un fill de família que s'estimi.
Però tota sa admiració la guardava mossèn Joan per a aquells
joves priviliegiats que tenien prou talent i prou pit per a
agermanar la carrera eclesiàstica amb la Llicenciatura dels
sagrats Cànons o del Dret. D'ells era el pervenir.
Mes, tant per a uns com per a altres estudis, calia conèixer a
fons el llatí, perquè en aquesta llengua estan escrites les
Sagrades Escriptures, com també els llibres dels Pares i
Doctors de l'Església, les obres de Dret més importants, des
del _Digestum, Pandectas_ i compilacions del Dret Romà, fetes
pels grans legistes de l'antiguitat, fins a les obres de
Paguera, Cortiada, Vives i Fontallella, com també en llatí són
la gran majoria d'obres que tracten de medicina i farmàcia, des
de les d'Hipòcrates, Galeno, Celso i altres, fins als cèlebres
aforismes de l'escola de Salerno.
-¿Com és possible, doncs- deia mossèn Joan -que sigui cosa
sèria aquesta carrera de nova invenció que havia pogut cursar
en Ramon, sense conèixer a penes el llatí?
¿No volia això dir que per la tal carrera es prescindia de tot
lo que la humanitat ha escrit en la llengua mare de totes les
llengües?
Heu's aquí lo que era mossèn Joan com a home de lletres. Pel
demés, un cor de noi que quan renyava es tirava un remordiment
a sobre, i quan reia li escapaven les llàgrimes, que en ell,
més que altra cosa, eren signe d'entendriment, ja que les grans
penes se les passava sol i amb ulls eixuts.
Exercia de pàrroco per amor a l'art o, com ell deia, perquè no
sabia fer res més. Per naixença, per educació i per
temperament, no era popular; era sols per esperit de sacrifici,
per abnegació seràfica, per natural bondat de cor i per odi a
la pròpia carn, que havia vençut sos impulsos i dominat sa
naturalesa, fins a doblegar-la sota les misèries i les
impertinències dels feligresos. Així havia conquerit l'amor i
la veneració d'aquests, que abusaven de son caràcter angelical
i dèbil, sense que sovint seguissin sos consells més enllà de
ses pròpies conveniències.
Físicament considerat, era mossèn Joan home de bona presència,
si bé lleugerament corbat, amb més abundància d'ossos que de
carn. En sa cara, eixuta de vianda, s'hi marcaven tant els
ossos, que un anatòmic hauria pogut catalogar-los sens pena;
mes, a part d'això, com sa pell era d'un rosat sanitós, feia de
molt bon veure, i l'òval estirat de sa cara acusava una certa
distinció, visible particularment en son front espaiós, en son
nas, lleugerament aguilenc, i en sa ben perfilada boca.
L'impromptu característic de sa fesomia era una suma beatitud i
complacència traduït per una mitja rialla que no es fonia mai,
ni quan son cor se sentia negat per la contemplació de les les
grans misèries humanes.
Les habituds no podien ésser mes senzilles ni ses necessitats
més limitades. Sa vestimenta era pariona de sa vida: llustrosa
a força de raspall i fins discretament apedaçada en algun
indret, però neta de taques, com sa conciència. Un detall:
mossèn Joan no polsava. Tenia massa encarnat el sentiment de la
pulcritud per a deixar-se influir de tan potiner vici. En canvi
fumava morigeradament uns cigarrets _de currutaco_ que, per no
tacar-se els dits, sostenia amb uns amollets de plata. Era
l'única transacció que havia pactat amb la corrent moderna.