Los altres noys deixantse de jugar, quedaren encantats de lo que veyan.
LA ESTRELLAS DE LA VERGE.
De Tortosa al coll de l' Alba hi ha duas horas de pujada fatigosa en sa
major part, pero tambè de delitòs esbarjo en quan se hi arriba, puig des
de lo coll se descobreix un paisatge bellísim. Las hortas que s' estenen
pels costats del Ebro, lo riu en tota sa amplada descapdellant sas onas
cristallinas que s' esllavissan fins á Amposta per confondres' ab las
aiguas del mar; vilas, pobles, vessanas, camps, afraus y montanyas, tot
aixó 's veu clarament sota 'ls peus del que des de tant enlayrat indret
s' ho contempla.
A mitjant camí del coll ó sia á una hora de Tortosa s' hi troba una
hermita, hont hi viu una familia per la conservaciò y apariament del
sant lloch.
Los diumenges s' hi acostuma á dir missa que sol ajudar l' hermitá (tal
es lo nom que lo poble dona al cap d' aquella familia) y quan alguna
colla de romeus hi acut, en la hermita troba aculliment y bon servey en
tot quant necessita.
La imatge que s' hi venera fou trobada allí mateix per unas donas. La
tradiciò ho conta aixis:
Unas donas que anavan al coll de l' Alba vegeren tot plegat á la vora
del camí una serpent inmóu y dreta tal com si fos de pedra. Espantadas
las pobres pagesas li tiraren rochs pera ferla fugir, mes com no la
sapiguessen tocar y en ellas la por anès creixent, se posaren á corre
cap á Tortosa ahont trobant los seus marits los hi contaren lo que
acabava de passarloshi. Los homes llavors prenent estacas y bastons en
busca del reptil eixiren acompanyats de sas mullers que los hi
ensenyaren l' indret hont havian vist á la serp, la que, ab gran
sorpresa de tots, encar romania allí mateix y en la mateixa postura. Mes
com los homes no son tant espantadissos com las donas, se tiraren damunt
de la bestia y á garrotadas lograren deixarla morta.
Ja se n' anavan altre cop dret á la ciutat quan de sopte un d' ells
adonantse de una cosa que l' encuriosí cridá als demès y tots deturaren
los seus passos reculant y reunintse ab lo qui 'ls havia detingut. Lo
motiu de la sorpresa de aquell, havia estat lo haver descubert allí é
pochs passos una esboçinada imatge de la Verge. Reculliren los trossos y
los dugueren á la Catedral, hont se guardaren en depósit fins y á tant
que fou acabada una capelleta que en lo mateix indret hont la serp
apareguè, la devociò dels tortosins va edificar pera la sagrada imatge.
Mes veuse aquí que en la nit de aquell mateix dia en que 'ls tortosins
reculliren la imatge, las estrellas del cel s' adonaren de que 'ls homes
havian trepitjat lo lloch hont hi havia hagut la Verge y tanta tristor
aixó 'ls causá, tant se 'n condoliren que, desprenentse del cel, com
llágrimas de plata caigueren en espessa pluja en aquell mateix indret
hont las pagesas havian vist la serpent. Mes al caure, totas
pedrificadas quedaren allí en espessa muniò, de manera que avuy encara,
y aixó qu' han transcorregut algunas centurias des de llavors ensá, se
n' hi troban en abundò. Las guardan com á reliquias molts dels que 's
veuhen obligats á deixar la terra tortosina, ja sia per anarsen á
América, ja per motiu de casament ó ja per altres cassos de la vida.
LOS DOS AUCELLS
Quan Nostre Señor era petitet era hermòs com un pom de flors, tant que
totas las mares envejavan á Maria la sort que li havia escaygut al tenir
un fill tan sobiranament bell.
Jesus anava creixent de cos y al ensemps en gracia é inteligencia que,
ab tot y sos curts anys, passava dels limits, á que sol reduhirlos la
naturalesa humana. Aixó augmentá la estima que vers ell tothom sentia y
's feu en tot lo poble general lo crit de admiraciò que 'l tendre noyet
ab tanta justicia s' anava guanyant.
Lo diable ne tinguè esment y volguè tirar á terra aquest renom, valentse
de sas malas arts qu' ell creguè de bon éxit jugantlas contra un infantó
de pochs anys y desprevingut.
Aixis fou com un dia esperant un moment en que sol, solet lo bon Jesus
jugava en lo llindar de la porta, s' hi va atansar baix la figura de un
altre noy pero moreno y casi negre y molt lleig, y aixis li parlá:
--M' han dit que tu sabs molt y que tot ho pots; mes jo 'u dupto y mes
te dirè no 'u crech; y sino ¿á que no fas tu un aucell tan bonich com un
que 'n faré jo? Perque jo se fer aucells y tot si vull?
Jesus mig riguè y va respondre:
--Farè un aucell.
Y agafant un encenall prim y ensatinat de sota lo banch del seu pare, se
'l posá en lo palmell de sa blanca maneta. Apres, acostanthi sos llabis
de rosa, va bufar suaument tot murmurant:
--Vola.
Y sortí de sa má piulant y batent sas alas puntxegudas la pintada y
llustrosa oreneta.
Lo diable no 's desconcertá al véureho, ans al revès ab ergull y
presumpciò:
--Be--va dir--ara 'm toca á mí.
Y despres de mil esforsos y provaturas, va acostarse á Jesus y li mostrá
tot satisfet de sa obra la asquerosa ratapinyada que ni tant sols volar
poguè donchs la llum del dia li cegava la vista.
Jesus havia creat lo símbol de la vida ab l' aucell de la primavera.
Lo diable lo signe de la mort ab l' aucell de la nit.
DOS TRADICIONS DE SANTA EULARIA.
I.
L' ÁNGEL.
Santa Eularia, filla de las Corts de Sarriá,(8) morí verge y martre de
la fe cristiana.
(8) La tradició la dóna per filla de las Corts, si be per la Historia
consta que ho era de Barcelona.
Las seuas despullas quedaren molts anys perdudas als bons desitjos dels
faels que li duyan vocaciò fins que lo bisbe Frondoino, sabent que
havian sigut amagadas á Santa Maria del Mar, feu que las busquessen y
buscá ell mateix per tots los recons del temple. Pero tot fou travall
perdut: aixó era l' any 878. Llavors disposá lo sant bisbe que tothom de
Barcelona y sos voltants dejunès tres jorns y anès á Santa Maria á fer
resos y pregar al Senyor perque 'ls iluminès y ajudás á descobre lo
indret hont lo sant cos estava soterrat. Tal com va ser manat, complert
fou pel devot poble barceloní. En lo darrer dia se feu una professò per
dins del temple y acabada aquesta, lo bisbe vestit de pontifical aná
trucant ab la crossa una per una totas las llosas del sagrat clos. Una
al últim va trobarne que feya soroll de buyt y havent manat que la
alsessen, ab sorpresa y contentament de tothom, al dessota una urna de
marbre hi descobriren, urna que contenia las despullas de la martre
cristiana.
Poch temps despres se resolguè trasladarlas á la Seu y ab eix objecte se
congregaren en professò los reys, la noblesa, los cavallers, los
artesans y lo mes triat del poble. Professò mes lluhida no n' hi ha
haguda may mes cap. Aquesta ixquè de la iglesia y feu camí, passant per
la Argentaria, cap á la Catedral. Mes al atravessar per la plassa del
blat, que avuy se diu del ángel y ja sabreu lo perque, lo tabernacle que
duya l' urna 's pará en sech no podentlo fer seguir avant ni enrera tots
los esforsos dels que 'l portavan y altres mes que 'ls ajudaren. Lo
bisbe y demès s' agenollaren y feren oraciò, pregant á Deu los
manifestás la causa d' aquell miracle. Llavors un ángel devallá del cel
y ab lo dit signá un canonge que ab las llágrimas als ulls va tirarse
als peus de Frondoino y li demaná perdò, acusantse d' haver tret de la
urna un dit de la martre, acte comés per ell sols per la gran veneraciò
y amor que sentia envers la Santa. Fóuli manat pel bisbe que tornès lo
dit y havent complert lo manament, la professò seguí son curs sens altre
estorb. En conmemoraciò de tant assenyalat miracle s' alsá en lo mig de
la plassa, allá mateix hont s' aparaguè lo missatger de Deu, una columna
en qual cim hi fou colocat un ángel de pedra daurada, ángel que mes tart
al tráures' la columna va ser posat en la cantonada de la presò vella, y
que en nostres dias ha desaparegut al tirar á terra la presò, pera ferhí
la casa nova que avuy fa cara á la baixada de la presò y á la _Plassa
del Angel_. Tal nom prenguè la plassa despres de la celestial apariciò.
II.
LA CEGUERA.
Contan tambè de la mateixa Santa que, una vegada una reyna volguè veure
llurs restos per mes que lo bisbe li feu present que no 's podian ni
devian ensenyar, tota vegada que per signes certs y anteriors se tenia
certesa de que no era plahent á la mateixa Santa tal profanaciò.
La reyna se va riure de eixas observacions del bisbe, y valentse de sa
autoridat volguè contemplar lo interior de l' urna. Mes tantost fou
alsada la llosa y quan la reyna anava per ajupir lo cap á fi de guaytar
á dins, las tenebras ompliren sos ulls y quedá privada de la vista.
Desconhortada de son cástich y penedida de son atreviment quedá la
reyna; mes á llágrima viva plorant y agenollada als peus de l' urna, feu
promesa á la mateixa Santa de que, si la tornava á la llum, ab sa propia
vista per ella brodaría una banda que cap reyna ni emperadora ne tindria
cap que se li poguès igualar ni en bellesa ni en válua.
Torná á véurehi la reyna y complí sa promesa. Los brillants, diamants,
esmeraldas, perlas, safirs, topacios, turquesas, violadas hi eran en
abundò, may ningú ha vist una cosa mes rica, avuy encara se conserva y
es la banda que va posada sobre la cadira d' or hont s' hi coloca lo
Santíssim y que sota tálem se passeja pels carrers de Barcelona lo dia
de Corpus. Havem dit que la banda era la mateixa, es cert; pero avuy las
joyas mes ricas hi faltan perque los francesos las varen robar l' any
1808.
L' APRENENT.
Mestre--deya un aprenent manyá á son amo, en una vetllada en que s'
havia fet á la botiga molta feyna.--Mestre, anéu á reposar; estaréu
fadigat, ja es hora de dormir; lo que falta fer jo m' ho en carrego.
--Y ho sabrás fer, noy?--preguntá l' amo al aprenent.
--¿Perque no? No es pas cosa de l' altre mon, posar los passadors de
ferro á una reixa de barras rodonas.
--Be, be; ja que 't veus ab pit. Te aquí tens lo puntxò y lo martell,
allí flameja lo fornal, arrèglat, perque certament estich rebentat y mon
cos me demana descans.
--Anéu mestre,--feu l' aprenent--ja acabarè jo la feyna.
Y l' amo se 'n aná al llit. De tant fadigat no podia agafar lo son;
aixis es que neguitòs, no podent dormir y no sentint soroll á la botiga,
comensá á extranyarho, escoltant ab atenciò.
--Aquell diantre de xicot tambè s' haurá dormit--diguè entre si
mateix.--No 'l sento picar.... no sento la mantxa.... ¿Que deu fer?
Potser dorm! A la seua edat la son es tan dolsa.
Y tornava á fer orellas. Mes res; la quietu regnava en la botiga.
Al últim se determina, salta del llit y boy de puntetas se 'n va cap
allí hont havia deixat al aprenent.
Aquest travallava. Lo passador de ferro estava estés sobre la enclusa, y
l' aprenent en compte de fer los forats ab lo puntxò y á cops de martell
en lo ferro caldejat, anava fentlos en lo ferro fret senzillameut y un
darrera l' altre ab la punta del dit.
Lo mestre manyá quedá ab la boca oberta, mormolant.
--Aquest noy está en gracia de Deu! Aquest noy es un sant!
No s' enganyava al pensarsho lo bon menestral, perque aquell aprenent
era Sant Eloy.
SANT FELIU DE ALELLA.
Hi ha un poble de no gayres casas, pero aixó si molt netas y blancas,
tant que al véurelas de lluny semblan un vol de colomas aturat en mig de
un prat fresch y ufanòs.
En aquest poble en los primers temps del cristianisme hi vivia un jove
que renegant de la fe pagana havia abrassat la nova lley de Crist.
Aixó enujá tantíssim als gentils que, motivant son oy en prédicas per
ells tildadas de malévolas, un dia amotinantse li varen lligar una corda
al coll y, posant al altre extrem de la corda una grossa y feixuga mola,
lo llansaren al riu perque 's neguès. Pero com Deu vetlla pèls que en
ell confian, en lloch de anarsen á fons lo donzell se va sostindre dret
damunt de l' aigua y, encara ab la corda al coll y seguintlo la mola que
rodava per sobre la corrent del riu, vegèl' tot lo poble ab sorpresa
caminar riu amunt, tenintlo des d' aquell moment per sant.
Tots corregueren á tirárseli al peus y á demanarli perdò.
Après de sa mort, la iglesia confirmá la santedat que 'l poble li havia
concedit en vida. Des de llavors Sant Feliu es lo patrò de la vila de
Alella, qual diada se celebra lo primer dia del mes d' Agost.
LO CONFESSIONARI.
A principis del present sigle hi havia encara á Barcelona lo preciòs
convent de Santa Catarina destruhit per la revoluciò, may prou
condempnada, del any 1835. Aquella terrible fetxa es y será sempre de
doloròs recort per las arts, la religiò y la honra de la terra.
Mes no 'us vull parlar d' aquella nit d' horrors, ni del convent
considerat baix son punt de vista artístich, res d' aixó. Sols vull
fervos esment d' una llegendeta que contavan los mateixos frares,
referent á un confessionari que hi havia en una xica capella al darrera
del altar major.
Una tarda en que un frare s' estava sol en la sagristía, va entrarhi un
home alt, sech, groch y tot vestit de negre, y li demaná si volia
confessarlo. Lo frare l' hi va respondre que podia comensar á passar á
la capella de darrera l' altar major, que ell desseguida hi aniria.
En efecte, encara no havia tingut temps lo desconegut d' agenollarse,
que ja lo frare seya dins del confessionari disposat á escoltar al
penident.
Comensa la confessiò.
Lo bo del frare ohía ab atenciò. Lo qui 's confessava anava dihent,
dihent, dihent y si be 'l confès de tant en tant feya alguna mostra de
sorpresa ab tot per ço no deixava d' escoltar. De prompte lo penident
para sa relaciò y diu algunas paraulas á la orella del confès. Mes tot
just havia dit quan ja aquest s' alsa horrorisat del que acaba de
sentir, exclamant:
--Jesus, Maria y Joseph.
Y al mateix moment un tro inmens que trontolla lo convent, ompla l'
espay y una forta pudor de sofre fa perdre 'ls sentits al frare. Quan
aquest torná en sí, lo penident ja no hi era; pero encara se sentia la
fator de la sofra y allí hont aquell, moments avans, havia posat la má
s' hi veya la marca del seu palmell y dels seus dits tot cremat com si
ho haguès sigut ab un ferro rohent.
Aquell fals penident era lo diable.
LO PELEGRÍ.
Quan en lo mon hi havia mes fe qu' ara, lo qual vol dir molts y molts
anys enrera, solian los católichs mes devots anar en romiatge á Sant
Jaume de Galicia, fent la pelegrinaciò á peu y ab greus mortificacions
tan del cos, com del esperit.
Entre 'ls milers de aqueixos que al Sant visitaren, una vegada, segons
se conta, ho feren un marit y muller ab son fill, garbòs jove de vint
anys qu' era la esperansa de sos pares per son bon cor, y la alegría de
las donzellas per sa hermosura sens parella.
D' hostal á hostal feya eixa devota familia lo seu sant camí, resant, ab
lo sarronet al coll y 'l gayato á la má, baix l' amparo de Deu que
protegeix á quants l' invocan en sas oracions.
Mes, com no hi ha fusta sense grop, ni alegria sense dol, volguè tal
volta Dèu per probar sa fé, que 'ls esdevinguès lo doloròs cas qu' aneu
á llegir.
Una nit despres d' haver sopat en un hostal, sent ja á dormir los pares,
tinguè lo fill rahons ab la mossa de la casa y aquesta rabiosa y
despitada jurá venjarse del donzell.
Aquest, que prompte oblidá la quimera, se ficá al llit quedant boy
adormit al moment, y al endemá ja no 's va recordar de res.
Posárense novament en camí los tres pelegrins ab lo sarronet á coll,
deixant lo poble y seguint la polsosa carretera.
No havian encara perdut de vista al poble, quan tot d' un plegat senten
crits y avalot, se deturaren, y ab gran sorpresa vegérense voltats y
presos y conduhits altra vegada cap al poble.
Un cop allí, 'ls varen dur al davant del jutge, y aquest los diguè:
--Pelegrins, se 'us acusa d' haver robat una tassa de plata del hostal
hont heu dormit.
--Ni jo, ni ma dona, ni 'l meu fill havem furtat res--responguè 'l pare.
--Ment, ment,--cridá la minyona del hostal,--registréulos be y trobarèu
la tassa.
Los escorcollaren, y dìntre lo sach del jove trobaren lo que 'ls
hostalers deyan haverlos sigut robat.
--Ja veyéu que havéu negat falsament--esclamá llavors lo jutge.
--Ah, senyor!--feu lo donzell--quí m' acusa be prou deu saber qui li ha
ficada, com prou tambè déu ben saber que jo so ignocent.
Pochs dias desprès, lo jove era condempnat á la forca y penjat fora 'l
poble, en lo camí ral.
Refets del dolor y plens de vergonya marit y muller, creyent de cor al
seu fill, no trigaren gayre á deixar lo poble per seguir sa
pelegrinaciò. Mes quina no fou sa pena quan, al ser fora del poble,
vegeren á un costat del camí la forca y, penjant d' ella, lo cos del seu
fill estimat.
Tots dos romperen en un plor etern; mes llavors, fou voluntat de Deu, lo
fill ab veu dolorosa:
--No ploréu--los va dir--que jo no so mort. Anáu á trobar al jutge,
digauli lo que havéu vist y feu que 'm vingan á despenjar.
Corrent y atribulats, los dos pares anaren á trobar al senyor Jutge.
Aquest estava dinant y en aquell moment tenia lo ganivet á punt d' obrir
un gall rostit. Al sentir las esclamacions dels dos desconhortats
pelegrins, llansá una grossa riallada.
--Anéu, anéu, gent de Deu,--digué--tant crech lo que 'm contau, com 'us
creuria si 'm diguesseu que aquest gall cantará.
Y encara no havia dit, quan ja 'l gall dret de potas sobre 'l plat va
posarse á cantar.
Sorprès lo jutge; deixant lo dinar corregué cap al lloch hont era 'l
penjat, y 'l trobá en efecte encara viu y sá com si res li hagués
esdevingut.
Haventse descobert despres que la mossa del hostal era la que havia
posat la tassa dintre del sach, fou penjada en la mateixa forca del
donzell, lo qual en companyía de sos pares acabá son romiatge á Sant
Jaume de Galicia.
LO SANT CRIST DE BALAGUER.
Contan que un dia los moros trobaren un Sant Crist y per befa lo tiraren
á la mar. La santa imatge, en lloch de ser llansada altre cop á la
mateixa platja per las onas, surant, surant, mar endins se n' entrá:
aixis bressat sempre pels trontolls del amarch element creuhá la mar
venint á parar á la costa catalana. Un pich aquí, costejant, costejant,
arribá un dia á la boca del Ebro y, contra 'l curs de la corrent, riu
amunt, riu amunt se n' aná enfilant fins á trobar las aiguas del Segre:
llavors lo riu gros pèl mes xich va deixar, y las aiguas lo portaren al
davant de la ciutat de Balaguer. Un cop allí, la creu ja no volguè tirar
amunt ni avall. La gent va adonarsen y probá algun atrevit d' agafarla;
mes la creu, quan algú hi era vorer, llavors fugia com si no volguès ser
tocada.
La nova del miracle s' aná escampant fins á arribar á un convent de
monjas que hi havia prop de la ciutat, monjas tingudas en gran
consideraciò per sas virtuts.
La mare abadessa 's feu contar la maravella, y après, com si la veu del
cor li diguès, ordená á totas las monjas que 's dispossesen per eixir en
professò cap al riu. Aixis ho feren, aixis devallaren del turò al cim
del qual lo convent negrejava; vistas de lluny ab sos hábits blanchs,
angels del cel pareixian.
Aixis arribaren al lloch hont la gent flectats los genolls pregava á la
imatge no deixés aquella seua terra.
L' abadessa llavors s' atansá al marge y ¡cas providencial! lo Sant
Crist hi correguè desseguida, fins quasi á tocar los peus d' aquella. La
religiosa, llavors plena de santa fé, ajupintse abraçá la imatge
sagrada, y, enlayrantla, seguida de las monjas, cap al monastir novament
feu camí, sens que 'l pes ni 'l balans causessen en ella cap mena de
fatiga. Prova certa de que 'l voler de Deu era posar en evidencia lo
poder miraculòs de la santa penyora.
Tan bell punt hi hagueren arribat oferírentlo á lá adoraciò de tot lo
poble que hi correguè ab gran fe, ab gran tropell.
Allí s' adora encara avuy dia y es d' aqueix Sant Crist que 's conta que
li creixen los cabells y las unglas; unglas y cabells que un cop al any
li son tallats, y que tornan á creixer, com sol succehir en los cossos
de personas vivents.
LO JURAMENT DE LAS PUELLAS DE ST. PERE.
Era en aquell temps de trista recordansa pels cristians (temps en que la
mitja lluna va ferse mestresa de la Iberia), quan tinguè lloch lo
jurament de las puellas de Sant Pere de Barcelona.
Corria l' any 986, any en que 'ls alarbs destruhiren la ciutat de
Barcelona, quan las nobles reclosas mostraren la fe mes viva y un
ardiment no gayre comú en cor de dóna.
Sabent lo avéns que en sas conquestas anavan fent los moros, que ja
corrian vencedors pel pla de Barcelona y coneixent que la ciutat no
podria resistir al poder d' aquell, la abadesa reuní 'l capítol y esposá
la causa que 'l motivava. Manifestá lo perill que corrian, si era
vensuda Barcelona, d' esser víctimas de la furia del heretges
conquestadors, y va demanar concell.
Viva fou la sensaciò que produhiren en las nobles damas las paraulas de
la abadesa; pero, ab tot, despres d' haverhi pensat, no volent cap d'
ellas passar per la humillació dels mal tractes que de segur los
donarian los invasors, determenaren, y ho van jurar per la sanch de
Jesucrist, «presentarse als infaels totas sense nas, cregudas de salvar
llur puresa ab l' horror que naturalment devia produhir en la lliviana
soldadesca tan crudel mutilació.»(9)
(9) La Mare de Deu de la Bona Sort per D. Domingo Reventós.--Gay
Saber, número 39.
Arribá tristament lo cas de tindre de cumplir lo promés, y ab resolució
totas ellas ho executaren.
Pero 'ls alarbs, al entrar en lo convent y al adonarsen, passaren á la
major part d' ellas á fil d' espasa. No mes tres ne deixaren en vida y
encara per obtindre d' ellas mes gros rescat, com aixís suscehí.
LO PORQUET DE SANT ANTONI.
Sant Antoni abat, acabava de fer un llarch viatge per mar, y en sa
estada á bordo s' havia fet conegut del patrò, com que en conversa ab
ell moltas vegadas matava las horas. Aixís va ser com coneguè lo génit y
defectes del home de mar y va resoldre en son interior convertirlo per
mes que fos tossut y grants llurs errors. Lo dia que varen dessembarcar,
tots dos enrahonant entraren á la ciutat, y al ser al portal (avuy
portal de Sant Antoni) y quan estavan en lo mes fort de la questiò, se
'ls vinguè entre camas una truja. La truja duya un garrinet á la boca y
'l deixá caure als peus del sant.
Aquest s' ajupí, sorprès del cas, mira 'l porcell y vegè que no 's podia
aguantar dret perque tenia una pota trencada.
Llavors, alsant lo cap, diguè al patrò:
--Veyeu, vos tan incredul, y aquesta truja, tot y ser bestia, ve á mí,
perque l' instint li diu que hi ha un poder sobrenatural del quin pot
rebre tota lley de benifets.
Y aixó dihent, agafá 'l porquet y 'l feu posar dret ajudantlo ell á
sostindres.
Desprès, pegantli una patacada á la cama trencada:
--Ves,--li va dir--camina.
Lo garri va posarse á corre com un llamp.
Lo patrò, 's queda ab un pam de boca oberta y desde llavoras obrí son
cor á la fe.
Es per això que nos pintan á Sant Antoni ab lo porch al costat y que 'l
poble sol anomenarlo Sant Antoni del porquet.
LAS MOSCAS DE SANT NARCÍS.
Quan lo rey Felip de França vinguè en só de guerra á Catalunya y,
despres de rebassar gran part de la terra Ampurdanesa va, deixarse caure
sobre Girona, los gironins varen posarse baix lo amparo del seu patrò
Sant Narcís.
La ciutat fou assetjada y tastá tota lley de sufriments. No eran prou á
salvarla los esforsos dels seus fills, ni 'l del brau rey d' Aragó en
Pere que vetllava la ratlla de França á fi de privar la reculada del
excércit vingut de mes enllá del Pirineu. Cada dia minvavan los
defenedors y creixia lo perill de esser assaltada y presa. Ja casi no
restava esperansa de salvaciò, lo poder dels homes no era prou per
resistir la forsa de tanta gent d' armas com la tenian voltada si 'l cel
no feya un miracle, la caiguda era inevitable.
Lo miracle del cel no 's feu esperar.
Los gironins havian invocat la protecciò de Sant Narcís, y Sant Narcís
los va deslliurar del enemich.
Diu la tradiciò que lo sepulcre que guardava 'l cos d' aqueix sant
llavors va mig badarse y per la escletxa comensaren á eixir unas moscas
negras y verinosas que, alsantse en remolins, traspasaren las murallas
y, deixantse caure en lo camp dels assetjadors, van sembrarhi la mort ab
sas picadas cada una de las quals causava la mort repentina. Y aquestas
moscas eran tan nombrosas, qu' en pochs dias los voltants de Girona van
veures sembrats de cadavres.
Lo exercit Françès s' esferehi llavoras y á corre cuyta alsá lo setge,
deixant lliure á la ciutat y sembrant los camins de agonetjants y morts.
Quaranta mil soldats y dos mil quatrecents cavalls foren las víctimas d'
aquell exèrcit acapdillat per un cardenal y 'l mes poderòs rey d'
aquellas centurias.
HERODIAS.
Despres de la mort de Sant Joan Baptista y de la de Nostre Senyor, Deu
condempná al rey Herodes y á sa filla Herodías á rodar per la terra,
sens amor de ningú, sens lley, sens casa y sens redòs. De la una part á
l' altra aixis han anat fent via des de llavors ençá no estantse parats
sino curt espay de temps en aquells llochs en que Deu ho ha disposat
pera mes puniment de llurs crims.