Produced by Mark C. Orton, Esther T., Jana Srna and the
Online Distributed Proofreading Team at http://www.pgdp.net
(This book was produced from scanned images of public
domain material from the Google Print project.)
[ Transcriber's Notes:
Every effort has been made to replicate this text as faithfully
as possible, including inconsistencies in spelling, hyphenation,
and, particularly, different accents on the same words. Some
corrections of spelling and punctuation have been made. They are
listed at the end of the text. The errata listed at the end of
the text have also been incorporated.
The table of contents is at the end of the text.
Italic text has been marked with _underscores_.
]
TRADICIONS RELIGIOSAS
DE
CATALUNYA
per
AGNA DE VALLDAURA,
PREMIADAS AB JOYA
EN LO CERTÁMEN DE LA JOVENTUT CATÓLICA L' ANY 1877.
BARCELONA.
ESTAMPA DE J. ROCA Y BROS.
MDCCCLXXVII.
ES PROPIETAT.
A NA
MANELA MASPONS DE BRIZ
y
EN FRANCESCH PELAY BRIZ,
EN PENYORA DE VERDADERA Y ANTIGA AMISTAT
A. DE VALLDAURA.
Barcelona 23 de Maig de 1877.
Las tradicions religiosas aquí á Catalunya son abundantas; pero las
propias y exclusivas nostras ó sia aquellas que 's refereixen á cosas ó
casos de la terra ja no 'u son tant y solen pecar de monótonas; aixís es
que al fer la present colecciò á fi de donarli un xich mes de varietat,
las havem interpoladas, posant al costat de las de SANT JORDI, SANTA
MARIA DEL SOCORS, SANT RAMON DE PENYAFORT, LO SANT CRIST DE LEPANT, y
SANTA EULARIA catalanas pel assumpto de que tractan, las de LO NIU DE
VESPAS, MALCUS, SAN VICENS FERRER, LO PELEGRÍ y alguna altra, catalanas
solament per tradiciò.
En general no las havem volgudas disfressar afeginthi de la nostra
cullita, donchs sabem millor que ningú que lo que la nostra fantasia hi
haguera pogut afegir, no mes hauria estat bo que per ferlashi perdre sa
propia fasomía. Lo poble deu retratarse ab sos defectes si 's vol traure
profit del estudi que d' ell se fassa; d' altre manera no 's retrata al
poble, sino que 's crea una cosa ficticia que participant de lo
académich y de lo popular no es ni una cosa ni altra.
Sentat aixó no sorpendrá tant als que las llegescan, la curtedat de
moltas d' ellas, que, sí mes extenciò no tenen, es perque tal las ha
fetas lo poble que fins ara las ha conservadas oral y fielment.
LA MARE DE DEU DEL REMEY.
En un poblet de mes amunt y tambè de la costa, que 'n dihuen Caldetas,
poblet voltat de montanyas que sembla qu' empenyen las casas cap á la
mar, allá pèl temps de la vellura succehí lo que jo ara 'us contarè. No
'us ne riguén jovenalla, vosaltres sou gent de molt poca fe y es que
teniu molts pochs anys encara. Vosaltres ja no creyéu en miracles, vos
ho llegeixo en la nina dels ulls; quan tingáu los cabells blanchs y la
pell tan arrugada com jo, ja hi creuréu un xich. Y á mes si 'us ho
conto, es perque m' ho haveu demanat. Ohíu.
Tal deya una velleta asseguda en una roca vorera á la mar, juntant sa
veu seca y escardalenca á la ramor de las onas qu' enjogassadas
descapdellavan sa flonja escuma sobre la torrada arena de la platja.
Nosaltres la escoltavam fent rotllo y ella aná dihent.
--No era, quan succehí lo que 'us dirè, com ara que Caldetas tira á vila
ab sas casas tan novas y blancas y afileradas; llavors no hi havia sino
una ó duas barracas de pescadors que 's guanyavan la vida ab sas petitas
naus y la xarxa de fil de cánem; y mes amunt, á la montanya dos ó tres
masías, una d' ellas prou rica per mantindre remats. Ara be, veuse aquí
que un dematí 'l pastor dels bous de aquesta masía baixá costa avall cap
al rieral pera que ab l' herbey se refresquès lo bestiar. Aquest ab lo
cap baix flayrant, mansa y tranquilament va esbarriarse mentres lo
pastor matava la estona fent joguinas de fusta ab un mal ganivet que
duya. Quan fou hora de tornar al corral, al crit del pastor tots los
bous alsant llurs caps s' anaren arremadant menys un que, sort á las
veus y crits d' aquell, no se movia d' hont era flayrant la terra ab
perfidia. Irat lo pastor s' hi va atansar un xich y trobá á la bestia
tan atareyada gratant la terra ab las potas davanteras, que ni esment
feu d' haverlo sentit vindre. Lo pastor esperá un ratet, mes al veure
que no acabava la fal-lera, s' encuriosí, s' hi acostá mes y ab gran
sorpresa va adonarse de que, en lo fons del clot que gratant acabava de
fer lo bou, una Verge negre com una mora s' hi descobria. Llavors ell se
posá á descolgarla tambè, acabant la tasca comensada pel animal y
prompte se convencè de que lo que á sos ulls se presentava era en
realitat una santa imatge. Correguè á dirho al rector del poble vehí y
aquest ab solemnitat y en companya de la gent dels masos de per allí
aprop, acudí al lloch del miracle quedantne tots maravellats. Ab l'
obgecte de honorar la sagrada imatge alsaren una iglesia en lloch
avinent y quan eixa fou termenada, ab pompa y gran ceremonia l' hi
trasladaren. Mes veuse aquí que al endemá al obrir la nova iglesia lo
sagristá, molt se va sorpendre al adonarse de que la Verge no era dalt
del altar major. Va corre la nova pel poble y tothom se 'n va fer creus.
Tothom cavilava sobre 'l cas succehit, mes ningú acertava á esplicar tal
desapariciò. En aixó va arribar corrent y admirat tambè pel seu cantò lo
mateix pastor aquell que la havia trovada, notificantlos que acabava de
véurela novament en lo mateix indret d' hont un any enrera l' havian
treta, descoberta eix cop tambè pel mateix bou. Hi acudí altra volta lo
senyor rector ab bona companya de gent y pregá á la Verge que se estès á
la iglesia, prometentli que si aixís ho feya, una altra imatge com ella
posarian en una capelleta, que en lo mateix primer lloch hont l' havian
trobada y hont ara tornavan á buscarla, s' alsaria espressament. Y així
's feu.
--Verament es cas estrany lo que 'ns haveu contat--fiu jo--si be no es
del tot nou per quant tambè 's diu, poch mes poch menys, de la Verge de
la Pineda en Tarragona y de Sant Miquel del Fay y fins tambè de la
Moreneta de Montserrat.
--Jo no se tant com vos--me va respondre la velleta--pero se que lo que
acabo de contaros ja me ho esplicava la meva avia (que en gloria sia);
com se qu' es tan cert lo dit, com cert es que som á Mongat y asseguts
en las rocas de la costa.
En efecte á Caldetas existeix una capelleta hont s' hi venera una Verge
iguala, si be mes petita, á la del altar major de la iglesia parroquial.
Dintre de la capelleta se hi veu una xica cova que s' assegura esser lo
lloch mateix hont tan maravellosament fou trobada la imatge. Aquesta se
venera ab lo nom de _Mare de Deu del Remey_; la cova, segons creencia
popular, cura de mal de cap á tota aquella persona que hi fica la testa
dintre resant al mateix temps ab tota fe una Salve.
LAS TRES ILLAS.
Aixó jo 'u he sentit á contar á la meva avia.
Un dia la Verge venint de la font ab lo cantaret al cap per vora la
platja, vegè la mar lluhenta y li vingueren ganas de passejarse pel
damunt del blau y transparent crestall que las onas somouhen sens may
parar.
De la sorra passá á la escuma y de la escuma á la mar salada, fent
damunt d' ella camí ab lleuger peu y bon ayre, com que cap nau l'
haguera pogut assolir.
Ja era mar endins, mar endins, que per en lloch s' afiturava la terra.
Llavors la Verge, perque aixis li plaguè, llansá lo cánter á la aigua y
del cánter se 'n feren tres bocins que no anaren pas á fons, ans al
revès varen romandre surant damunt de la mar.
La Verge se 'ls contemplá ab lo mig riure en los llavis y aquells tres
bocins d' argila aixamplantse, aixamplantse, aixamplantse, á l' esguart
de la Verge se convertiren en tres delitosas illas; illas que avuy lo
mon coneix ab los noms; de Mallorca, Menorca é Ibisa.
LO PARE SALVADOR.(1)
(1) Aquesta y moltas altras tradicions se contan del mateix pare
Salvador, entre ellas n' hi ha un' altre digne de ser recullida que,
si be te certa semblansa ab la de Sant Eloy, no deixa de ser per sò
bonica, sinó pél enginy, per la senzillesa que tota ella respira. Es
la que segueix á la present.
A Horta, bonich poblet del entorn de Barcelona, hi havia en lo temps
antich, un convent nomenat de Sant Francesch, y per sas almoynas y
benifets los frares que l' habitavan se tenian guanyada la voluntat de
tots los pobles vehins. Entre aquells un n' hi havia qu' era el que mes
admiravan y volian fins los mateixos frares. Se deya aquest bon
religiòs, Salvador. Era humil, era bo, era un d' eixos homes que Deu
envia de tant en tant com exemple de virtut y de bon cor. Feya las
captas pèl convent. Aixis era que un cop cada setmana al menys anava á
Barcelona á recullir lo que li davan algunas casas piadosas.
Un dia passejant per vora la mar, cosa que á ell molt li agradava, fou
vist de uns quants pescadors. Tot just aquestos, que ja 'l coneixian, lo
vegeren; l' enrotllaren y ab molta amor y respecte li varen dir.
--Pare Salvador, pare Salvador, preguéu á Deu que 'ns doni bona pesca:
si aixó logrém vostre será lo peix mes gros que traurém de l' aigua.
--Anéu, bona gent--los responguè 'l frare.--Deu vos ajudará.
Los pescadors alegres emprengueren sa tasca y cantant cansons que 'l cor
gaudeixen y 'l travall alleugeran, mar en dins, issant velas, llansaren
las barcas.
Llavors pare Salvador aná á la ciutat á fer la capta.
De pesca ne voleu pels pescadors! Admirats quedavan tots ells y de goig
parlar no podian al veure com Deu los havia tan manifestament protegit.
Hi haguè moment en que, arribaren á tindre por, al veure peixos en tanta
abundancia y tant grossos dins de la barca y aquesta ab prou feyna
caminant ab aiga fins arrant de bordo.
Cap al tart lo pare Salvador compareguè de nou á la platja y 'ls
pescadors folls d' alegría eixiren á son encontre portant y ensenyantli
una tunyina que no era gens petita.
--Miréu, pare Salvador, havem tingut molt bona pesca y, tal com os ho
hem promes, vos portem la tunyina mes grossa--digueren ells.
--Be, be, fills meus,--va respondre lo pare,--jo me n' alegro molt y vos
ne dono tantas mercés.
Y fent acceptaciò del peix que dos mariners li duyan, se tombá per
anarsen.
Encara no havia girat las espatllas, los pescadors alsaren un crit de
sorpresa y esglay: tots los peixos que hi havia dins de las barcas,
saltant y botent, tornavan á la mar salada.
--Pare Salvador, pare Salvador,--llavors cridaren desesperats los
pescadors,--miréu, tots los peixos nos fujen. Pobres de nosaltres! Ah!
es que 'us havem enganyat! Perdonéunos! Feu que 'ls pugam agafar
novament y no 'us mentirem com ho havem fet ara tot just donantvos un
peix que no era 'l mes gros.
Lo frare se va tombar y diguè.
--Agaféulos.
Los pescadors tornaren á sas barcas y 'ls peixos varen deixarse pendre
sens esquivar las mallas y enginys ab que se 'ls perseguia.
Lo peix mes gros, aquesta vegada, fou per lo pare Salvador.(2)
(2) La iglesia celebra la festa d' aquest Beato lo dia 18 de Mars.
LA POTA DE PORCH.
En lo mateix poblet d' Horta hi estava una pobre dona que tenia 'l seu
marit malalt de una forta desgana. Tant arrivá á creixer aquesta que l'
home se moria y la trista de sa muller no feya sino plányersen' ab
tothom que trobava, sens que ningú li donès lo tan desitjat remey que
havia de posar fi á son desconhort.
Un dia, tot passant per un camí, va trobar á Fra Salvador y pregáli que
anès á veure al pobre malalt. Lo sant home li prometè que ho faria.
Hi aná y li diguè:
--Que teniu? Que 'us fa mal?
--Res; pero no tinch gana y 'l defalliment me mata:--va respondreli 'l
malalt des del llit del dolor.
--Voleu dir--li feu lo pare--que no 'us menjaréu lo que 'us durè?
--Cá! ja fa molt temps que res me crida la gana: lo meu desmenjament es
mortal.
--Voleu dir--repetí 'l frare--que si jo 'us duya una pota de porch no
vos la menjaríau?
--Pot ser que si!--esclamá llavors lo malalt tot animantse.
Lo frare ixquè de la casa y se n' aná cap al convent. Tot ananthi troba
un remat de porchs que un home 'ls menava. S' hi acosta y lleva la pota
á un dels de la ramada. Lo pastor tot ayrat crida des de lluny; mes ell
ni se l' escolta. Se 'n torna á la casa de la desconhortada muller, cóu
la pota y la du despres al malalt que, tantost la veu, tan menjador se
torna que ni 'ls ossos n' hauria deixat.
Mes lo pare Salvador no 'ls hi deixa pas; los arreplega un per un, los
fica al sarrò y 's despedeix de aquella bona gent que plora d' alegria.
Se 'n torna cap al convent. En lo portal, aixìs que hi arriba, ja hi
troba al pastor tot alterat y encés de cara haventselas ab lo prior. Lo
porcaire volia que li paguessen lo cap de bestiar malmés per un dels
frares.
--Bon home--diguèli 'l pare Salvador tocantlo per la espatlla tantost
arrivá.--Sosseguéuvos. Jo he sigut qui ha tallat la pota al vostre porch
y ho he fet per guariment de un malalt que estava morint. No cridéu
tant: aixó que tanta pena 'us dona, á la fi no es res: ja veuréu.
Portáume lo porch.
Lo pastor rondinant y de mala gana acostá la pobre bestia que apenas
podia aguantarse dreta.
Lo frare traguè 'ls ossos del sarrò y posantlos ab molt cuidado un sobre
l' altre en lo lloch que 'ls corresponia, va dir al porch tot donantli
una patacada á l' anca:
--Ves, camina.
Y 'l porch caminá, deixant admirats als que contemplavan lo miracle.
LA BOTA DE SANT FARRIOL.
En un convent hi haguè una vegada un frare que se feu célebre per una
confessiò.
Veuse aqui que hi havia una partida de lladres facinerosos que tenian
tan estemordits á tots los vehins de las terras que ells petjavan, que
tothom se posava á tremolar no mes de sentirne parlar. Lo capitá de la
partida era lo mes dolent, lo de mes mal cor y de pitjors instins y 's
nomenava Farriol. Pero ab tot y la mala vida que duya, de tant en tant
li pasava pèl cervell l' anarse á confesar y ho feya. Mes ay! com era
tant malvat y sos pecats passavan de lo que pot perdonarse, lo confessor
no podia absóldrel'. Y, ell, sabeu llavors lo que feya? Matava al
confès. A tant arribá l' esfarahiment dels frares, que quan sentian á
dir que lo capitá Farriol se volia confessar, tots s' amagavan
excusantse de rébrel' per mes prechs que d' ell sentissen. Un dia que
tots escondits eran, un llech va presentarse al pare prior y aixis
mateix li va parlar:
--Pare prior, voldriau que jo m' encarreguès de confessar aquest home
que á tots du l' esglay?
--Germá,--va respóndreli aquell,--no 'us dirè que no; mes ja sabeu lo
que s' hi guanya.
--Perque ha mort á tots sos confessors m' ho dihéu?
--Si, germá.
-Donchs, si no es mes que per aixó, deixáume fer y, ab l' ajuda de Deu,
no crech que en mi fassa altre tant.
--Anéu, anéu--va dirli lo Prior--mes recordause de que se 'us ha avisat.
--Si 'm mata, pera major gloria de Deu sia,--esclamá 'l llech.
Y, pausadament caminant, dret al confessionari va dirigirse. Ja l'
esperava lo facineròs agenollat y compungit. Lo llech va séures' y l'
altre comensá la confessiò de sas culpas.
--De que vos acuséu, pecador?
--De tal y tal y tal pecat--responia Farriol.
--Bah! no es pas gayre!--feya 'l llech.--¿Y de que mes?
--Y tal y tal y tal--anava dihent lo fascineròs, seguint la llista
interminable de sos horrorosos y terribles crims.
Quan haguè acabat, fou ell lo qui preguntá al confès.
--Quina penitencia 'm donáu?--digué ab cara ferrenya.
--Penitencia! Penitencia!--feu le llech,--no será grossa jo 'us ho
asseguro. Molt senzilla ha de ser. No mes 'us dono per penitencia que,
cada vegada que 'l diable 'us tenti á fer un crim, vos recordéu d'
aquestas solas paraulas: «Lo que no vullas pera tu no 'u vullas pera
ningú.» Ja veyeu si es senzilla.
Lo lladre se n' aná mig rihent de lo que li havia dit lo confès y torná
á son cau com si tal cosa.
No passaren gayres dias sens que sa partida no tinguès ocasiò de
practicar son criminal ofici. Mes veuse aquí que tot d' un plegat, quan
ja estavan á punt de posar en obra la malifeta, li vingueren á la
memoria á Farriol las paraulas del confès: «lo que no vullas pera tu no
'u vullas pera ningú.» Ell que llavors se tomba de cara als seus y 'ls
diu:
--Minyons, vos agradaria gayre que 'l mal que anem á fer vos lo fessen á
vosaltres?
Al sentirlo, los uns se miraren als altres com si no entenguesen lo que
volian dir aquellas paraulas.
--M' havéu sentit, companys, lo que 'us so dit? Lo que no vulláu per
vosaltres no 'u vulgáu pels demès,--va repetirlos pausadament Farriol.
Tots quedaren muts y sorpresos del cambi del seu capitá. Emperò un
moment en que aquest va deixarlos sols, reunintse en un cantò del bosch
y desplaguts de sa mudansa, determinaren occirlo, y ho feren.
Mort que fou varen colgarlo en un seller y damunt, perque no fos vist,
hi posaren una bota buyda.
Los que vivian en aquella casa no 'n savian res. Anaren á treure vi y ab
extranyesa, haventse equivocat de bota lo baylet, vejeren que la buyda
tambè rajava. Creguéren ser alló una equivocaciò d' ells en haver pres
per buyda una bota plena; mes la sorpresa fou quan s' adonaren de que lo
vi d' aquella bota era inacabable. Passá aquesta com reliquia de pares á
fills rajant sempre vi fresch y de bon sentit, fins que al cap de cent
anys, encuriosintse los amos del mas volgueren sapiguer la causa d'
aquell miracle. Alsaren la bota y al boy dessota, tal com lo havian
deixat quan li varen posar, trobat fou per ells lo cos incorrupte del
capitá de lladres. L' esglesia s' enterá del cas y en devinant en alló
una obra de Deu en lo cos de aquell penident, veneraren aquest cos des
d' aquell punt en avant y ab lo nom de Sant Farriol lo oferiren á la
adoraciò dels devots.
SANTA MARIA DEL SOCORS.
Existeix encara en lo carrer de Montcada á Barcelona; una antigua casa
de nobles hont, ja fa d' aixó molts anys, tenian una minyona de servey
que 's deya Maria. Era, aquesta, bona noya, mes un xich lleugera en lo
pensar y no gayre planyedora de las llástimas y desconhorts del
prohisme.
Pèl dit carrer de Montcada sempre y quan hi havia sentencia hi passava
lo sentenciat, que, si ho era á açots, en cada cantonada sobre sa núa
esquena sentia la dura pala de cuyro del botxí. Á vegadas lo flagell
rompia 'ls teixits y la sanch brollava; llavors una esponja xopa de sal
y vinagre curava la nafra y posat novament en camí lo burro hont 'l
sentenciat colcava seguit del botxí y altres homes de la lley, no 's
deturava ja mes la colla fins á una altra cantonada hont se repetia la
cruel condempna.
Ara be, veuse aquí donchs que un dia de sentencia, la minyona Maria
sentint brugit al carrer va traure 'l cap per una finestra y vegè com en
aquell moment estavan açotant á un home.
La freda é insensible dona en lloch de condolirsen' no va tindre per la
víctima altras paraulas que aquestas:
--Fort: senyal que s' ho mereix.
Despres torná á son travall y ja no 's recordá mes ni del sentenciat, ui
del que havia dit.
Mes veuse aquí que á la nit va tindre un somni molt doloròs. Somniá que
servia tambè una casa molt rica hont hi havia molt be de Deu en or y
plata. Somniá que en aquella casa 's trobaren de menys set coberts d'
argent y que l' acusavan del furt. Somniá que la encarcellavan y que,
condepnada á ser passada Boria avall per lladre, eixia de la presò dalt
de la somera, ab un rétol á la esquena que duya per escrit lo nom del
delicte de que se la culpava. Y ella plorant volia justificarse y tothom
se reya de sas paraulas y á cada pas que donava sa colcadura sentia
eixir d' entremig del brugit de la gent de tant en tant alguna veu forta
que deya:
--Senyal que s' ho mereix.
Plorant com una Madalena anava sufrint l' afronta de la qual no la
lliurava lo esser verament ignocenta. Ja havian fet quasi tot lo curs,
ja de retorn anava á entrar á la Plassa Nova, quan tot d' un plegat la
somera que la duya s' detura. Lo butxí li dona forta bergassada perque
camini, mes la animal en lloch de tirar avant llavors flecta las potas
del davant y s' agenolla sorprenent á tots los que d' aprop s' ho miran.
Al mateix temps una cridoria general se alsa en la plassa; tothom guayta
cap al cel. Un aucell travessa l' espay. Es una garsa; du una cullera d'
argent al bech. Tothom la segueix ab la vista. Vola, vola s' atura á la
barana de la finestra de unas golfas. Uns quants homes corren cap á
dalt: ab ansia la gentada espera saber lo que van á fer. Un moment
després torna á fugir per la finestra la garsa esfarahida y al darrera
d' ella apunta lo cos d' un dels homes ab un grapat de culleras de plata
á la má.
--Es ignocent!--crida.--Las culleras duhen la marca de la casa d' hont
servía.
Un crit aixordador amplena la plassa. Maria 's desperta llavors suada d'
angunia y lo primer que li ve á la memoria son las paraulas que havia
dit lo jorn avans al pasar lo sentenciat.(3)
(3) Eixa part del somni alguns la contan: «com si la Santa realment
hagués passat Boria avall, si be, diuhen, Deu per lliuraria de la
vergonya y á fi de que ningú la vegès la va cobrir d' un núvol espés,
mentres durá lo curs de la sentencia.» No es difícil, en aixó del
núvol, veurehi un rastre de la antigua poesia pagana.
Desde llavors mudá completament de pensar y de sentir, y viure tan
virtuós va esser lo seu que, arribat lo terme de sa existencia,
santificada fou per la Iglesia ab lo nom de Santa Maria de Cervellò y
pel poble ab lo de Santa Maria del Socòrs.
TRES TRADICIONS DEL BEATO ORIOL.(4)
(4) D' aquest beato moltas son las tradicions que se 'n contan, havem
escullit las tres que coleccionem, per havernos paregut esser las mes
bonicas.
I
LOS DINERS
Havent un dia lo pare Oriol de fer un viatge per mar y no tenint diners
per pagar al patrò de la nau, li preguntá si volia durlo per amor á Deu
tota vegada que era pobre. La patrò li va respondre que s' hi avenia y
embarcat que fòu, issaren velas y mar endins la nau tallá las onas
saladas.
Ja feya algunas horas que havian deixat la terra quan de sopte se aixecá
un xaloch espantòs que trontollant lo barco lo feya somoure y
balandrejar com una escorfolla de nou damunt la carena de las onas, ja
atansantla á las estrellas, ja engolintla al fòns de l' abim salabròs.
Oriol feu oraciò y esbargintse la tempestat, torná á lluhir lo sol; péro
lo patrò per salvar vida y baixell, tot lo carregament que duya hagué de
llansarlo al aigua perdent tot lo guany que esperava obtindre y una bona
part de guanys passats. Aixís es que condolit y ploròs s' atansá al
virtuòs capellá y li diguè:
--Pare, ja havem arribat á port y sortit per tant de perill, qui salva
la vida ho salva tot, diu la gent; pero qui pert cabals pert part de la
vida. Jo voldría que, per caritat, aixís com jo vos duya sens pagar
creyentvos pobre, ara que jo he sofert eix malastruch viatge vos me
donesseu quelcom, donchs ja ho veyeu, ab barca y sens diners arribo á
terra.
--Be,--va respóndreli Oriol--voleu lo preu del passatge.
--Si me 'l podiau donar, prou vos ne fora agrahit.
--Porteu un rave--diguè 'l beato.
L' hi portaren.
Oriol lo prenguè y ab un ganivet comensá á ferne talls rodons y del
gruix de una pesseta, fins que n' hi va haver prou pera pagar lo que se
li reclamava. Los talls queyan damunt de un plat: lo patrò se 'l
guaytava recelòs y estranyat. Oriol sens fer cas de la admiraciò del
mariner, agafa lo plat y li allargá dihentli:
--Contéu si es aixó lo que val lo passatge.
Lo mariner fixá 'ls ulls en lo plat y mut restá de sorpresa al veure que
aquells talls de rave s' havian convertit en pessetas de bona lley.
II
LO CAVALLER
Lo beato Oriol tenia 'l do de llegir lo pensament del altres.
Un dia anant poch á poch pel carrer va veure venir un cavaller embossat
rumbejant ayrosament sa bermella capa.
L' home virtuòs deturá al cavaller y ab baixa veu li va dir:
--Cavaller, bon cavaller, no hi anéu allá hont pensáu anar aquest
vespre.
Lo cavaller se 'l guaytá estemordit y sorprés de veures' endevinat y
descobert en sos pensaments mes intims; pero dócil al concell, obehí la
veu del sant home que li acabava de enrahonar.
Aquella nit hi haguè una mort en la mateixa casa hont tenia resolt
anarhí 'l cavaller.
III
LOS TRES FRARES
Passavan pel' davant del portal major de la iglesia del Pi, d' hont era
beneficiat lo beato Oriol, tres frares en conversa molt sostinguda y
animada. En aquell moment lo beato sortia del temple: s' adoná d' ells y
eixintlos al encontre, los detura y sens dirlos res, no fa altra cosa
que posarlos davant dels ulls tres dits estesos de sa ma dreta.
Los frares quedaren maravellats de veure com aquell home endevinava sa
conversa y resolia una cosa que á ells tan capficats los duya.
La conversa dels tres frares se referia á las personas de la Santíssima
Trinitat.
LA CINTA SANTA.
Aixó va passar en la nit del 25 de Mars del any 1179 en la catedral de
Tortosa.
* * * * *
Antiguament hi havia per costum en la dita ciutat cantar las matinas á
mitja nit. Veuse aquí ara donchs que, segons contan, un canonje en una
fresca nit de primavera se despertá al só de las campanas de la iglesia
major. De moment se va creure que eran matinas aquell toch y si be li
paregué que no podia ser que se n' hagués oblidat, va atribuhir sa
distracciò á haver dormit mes enllá de la hora acostumada. Mes tot
vestintse, tornanthi á pensar se convencé de que no era dia de matinas y
estranyant los repicaments eixí desa casa, dirigintse á correcuyta
envers la Catedral. Al arribarhi trobá las portas obertas de bat á bat
y, cosa mes estranya encara, lo dins del temple tot resplendia com si hi
haguès lluminaria en tots los altars. Lo canonje entrá y 's dirigí cap á
la pica de l' aigua beneyta. Al costat de la pica hi havia una dama d'
una bellor estrema acompanyada de dos cavallers enmantellats. La dama al
véurel arribar prenguè aiga beneyta y ab lo dit pols va fer una creu
sobre la pica de marbre, la dama aprés se dirigí cap al altar major,
fent senya al canonge de que la seguís. Aquest obehí. Quan la dama, sos
acompanyants y lo sacerdot foren al altar, que resplandia com una
gloria, llavors aquella se traguè una cinta que li voltava lo cos y
donantla al canonge que, pres de santa admiraciò, flectá 'ls genolls,
aixís li va parlar:
--Eixa cinta l' han teixida las mevas mans. Te la dono perque la
veneréu; perque sia llas d' unió entre 'l cel y la terra; perque tú la
mostres al poble y anunciis per tot lo miracle que s' está obrant en eix
moment, donchs jo sò la Verge.
Y al mateix temps caiguè lo mantell de la dama y los dels dos cavallers
y 'l canonge embadalit contemplá al seu davant, en mig de raigs llums de
brillantor suprema, á la Verge y á San Pau y San Pere, que ab lo mig
riure als llabis se 'l guaytavan.
Lo canonge al cap d' un rato, refentse de la seva sorpresa alsá 'ls ulls
y murmurá:
--Senyora ¿quí 'm creurá?
--Ves, predica lo qu' has vist--li responguè la Verge--lo monjo qu' en
lo chor s' está atmirat com tú, dará fé de lo que aquí passa.
Pararen de sonar las campanas que fins llavors á festa repicavan, y
desapareguè la Verge y 'ls Sants Apóstols al mateix temps que la viva
resplandor que 'ls havia rodejat fins en aquell punt.
Ixquè lo canonge afal-lerat y aná á contarho al Bisbe; mes ja va
trobarlo pel camí acompanyat de molta gent que com á ell mateix havia
estranyat tan bell repich de campanas. Arribaren á la Seu quals portas
encara eran obertas y dins del chor hi trobaren á un monjo que
maravellat va contarlos lo que havia vist.
Lo senyor Bisbe y altres ciutadans admiraren la cinta sens que poguessen
dir de que era feta, donchs ni era d' or, ni de plata, ni de seda, ni de
estam, ni de fil, ni de cotò y no obstant semblava que de tot aixó
participès. Lo seu color tampoch era ben definit, puig qu' encara que
pareixia rogenca, tota lley de colors en ella 's descobrian.
Dugueren la nova á Madrit y la reyna va manifestar desitjos de tindre la
meytat de la cinta que tan maravellosament la Verge havia davallat á la
terra. Ab l' objecte de satisfer lo desig de la reyna uns quants
cavallers eixits de la cort arribaren á Tortosa y al palau del Bisbe 's
dirigiren pera durli la nova y 'l motiu de sa vinguda.
Lo Bisbe volguè complaure á la reyna y mig partí la cinta y una de las
meytats la posá en mans del mes vell del missatgers de la cort.
Mentres tant la reyna feya disposar una capella en son palau per la
divina joya qu' esperava rebre de un moment á l' altre.
Los cavallers per sa part aixís que tingueren la cinta se posaren en
camí cap á Madrit acompanyats del senyor Bisbe y molts tortosins que 'ls
volian honrar no deixantlos fins á haver passat lo pont del Ebro. Mes
veuse aquí que tantost hi foren, lo cavall del palauher que duya la
santa cinta, parantse en sech no volguè avansar per mes esforsos que son
amo y acompanyants feren per lograrho. Probaren de ferlo recular y en
aixó dócilment creguè la ma del primer que va manarli; mes ferli tirar
avant y passar lo pont, aixó si que ningú va poder alcansar que ho fes.
Llavors lo qui duya la penyora, va allargarla á un dels altres
cavallers; pero 'l cavall d' aquest imitá en tot y per tot al del
primer. Admirat tothom de semblant miracle fou demanat al senyor Bisbe
que no traguessen la cinta de Tortosa, ja que manifesta 's feya la
voluntat de la Verge en aquest sentit y 'l Bisbe accedinthi torná á la
Catedral la sagrada joya. Los missatjers retornaren á la Cort é
innovaren á la reyna lo cas, la qual, si be ab greu va respondrerloshi:
--Mal me sab que de aytal penyora no puga jo reservarne la meytat en la
capella que d' exprès en mon palau havia fet obrar; mes ja que la
voluntat divina tan clarament demostra sa intenciò, respectemla. Sols
si, espero mereixe de la Verge que si may per may, en algun cas de ma
vida la meva devociò 'm cridès á demanarla, no 'm negará lo consol de
tíndrela aprop meu encar que no sia si no per un instant.
Y la Verge li concedí tal mercé. Y desde llavors cada cop que las reynas
d' Espanya voreras se troban de donar á llum un primpcep, la cinta es
enviada á buscar á Tortosa y lo _cura_(5) de la Seu en persona le porta
á Madrit, al palau; y un pich allí, es posada en la capella fins y á
tant que la reina ha deslliurat. Y sol esdevenir casi sempre, que lo dit
_cura_ quan se 'n torna á Tortosa hi revè ab la dignitat de canonge que
la reyna li otorgá graciosament.
(5) Nom que donan los tortosins al capellá que te per encarrech
cuydarse de la cinta.
Sobre eixa tradiciò hi ha escrits un poema llatí «_De sacro cíngulo_»
fet per Joseph Beltran y Rius, publicat á Barcelona l' any 1735, y una
llegenda en vers castellá titolada: «_El cíngulo de María_» escrita per
D Eduart d' Arévalo y Lledó.
LO MAL CASSADOR.
Un cassador que anava pèls encontorns de Ripoll, s' ensopegá á passar
pel devant de la porta d' una hermita, hont en aquell moment hi estava
lo hermitá dihent missa.
Lo cassador se descobrí, s' agenollá y, deixant los gossos fora, va
posarse á ohir la missa ab tota devociò.
Mes lo diable volguè tentarlo y ho lográ, fentlo fins caure en pecat.
En lo mateix instant en que l' hermitá alsava la sagrada hostia, passá
pel bell devant del home agenollat una llebra de las mes grossas: tots
los gossos se posaren á, glapir y 'l cassador sens poderse contindre
oblidantse de tot, va aixecarse y com un desesperat arrencá á corre
darrera de la llebra que seguida dels gossos cap al bosch se dirigia.
Aquell estrépit escandalisá al hermitá y als altres fiels que devotament
feyan l' adoraciò, y Deu en cástich va condempnar á n' aquell home, á
corre sempre, sempre fins á la fi del mon al darrera de la fantástica
llebra, que no s' atura per menjar, ni per beure, ni per dormir.
En los pobles del voltant de Ripoll y de mes enllá, asseguran haver
sentit la fressa del _mal cassador_ (tal l' anomenan) moltas vegadas, en
quant tocan las dotze de la nit de cert dia del any; y molts ne trobaréu
que, per lliurarse de la por que sembra á son pas, barrotan la porta y
apilotats en torn de la llar resan mentres dura la ramor de sos passos y
los udols dels gossos que l' acompanyan.
SAN VICENS FERRER.
Sant Vicens Ferrer era un religiós á qui tothom admirava per sas virtuts
y per los sabis concells qu' eixian de sos llabis. En la nostra historia
es prou conegut per la part que va pendre en lo famòs Parlament de Casp.
En la tradiciò no 'u es menys, donchs molts son los fets que d' ell se
contan ó que se li atribueixen.
Lo poble va convertirlo en son ídol y per tot allá hont anava, sempre
seguit se 'l veya de un nombròs aplech de gent que sols per besarli las
robas eixia á son encontre. Sovint, sovint obrava miracles que no feyan
sino aumentar la fe y amor qu' envers ell tothom sentia. Quan fou una
vegada aquí á Barcelona arribá á tant lo entussiasme per sa persona, que
lo Bisbe va véures' obligat per traure l' asvalot dels carrers y las
veus exageradas de obras que se li atribuhian, va veures obligat
repetesch á privarli de fer cap miracle en públich.
Donada l' ordre, calia obehirla y Sant Vicens ja no fora sant sino
haguès cregut.
Mes veuse aqui, que un dia que passava ell, per una travessía del carrer
de Montcada (travessía hont hi ha una volta qu' encara du 'l nom del
Sant) en ocasiò en que uns mestres de casas travallavan dalt d' una
bastida, sentí un gran crit de: «Valgam Sant Vicens!»
Aquest va aixecá 'l cap y vegè un home que queya aplomat com una pedra.
Llavors no podent fer miracles se contentá ab extendre la ma tot
dihentli:
--Atúrat.
Y tot desseguida 's dirigí cap al palau del Bisbe per demanarli permís á
fi de poder salvar la vida d' aquell pobre travallador.
Mes lo Bisbe que ja estava enterat del fet per altres personas que
havian corregut mes que lo sant frare, en quant lo va veure arribar li
va dir:
--Se á que vens y fora inútil que 't neguès lo permís, tota vegada que
'l miracle ja está obrat. Ves.
Fra Vicens torná al indret hont havia sentit invocar lo seu nom y feu
devallar al desgraciat travallador, que obehint son manament s' havia
quedat enlayre esperant lo retorn del gloriòs fill de Valencia.
MALCUS.(6)
(6) D' aquest mateix argument coneixem una tradició italiana,
publicada en la colecció «BERNONI--Venecia.»
Malcús es aquell juhéu que doná una bofetada á Nostre Senyor. Com lo
crim no te nom, de tan gros qu' es, Deu va condemnarlo á una pena
exemplar, de la que fa mil vuytcens y tants anys está lo juhéu esperant
la fi.
Malcús está condemnat á viure en lo fons de un pou sech, lluny de la
vida y de la claror: allí dona voltas y voltas sense parar may y á cada
tom se véu obligat á bofetejar la freda y humida paret del pou, exhalant
un ay de dolor pel mal que 'n reb á la ma, que li sagna.
Si algun viador passa per allí aprop, y sentint sos planys guayta dins
del pou; lo primer que sent es sa veu cavernosa y aspra que seguidament
rondina:
--Quan s' acabará?
Si Malcus coneix ó veu que algú l' escolta tot seguit li pregunta:
--Encara deslliuran las donas?
Y si 'l viador llavors li respont:
--Sí.
Un dolorós y horrible gemech somóu lo buyt del pou, que tornan á omplir
la ramor dels passos, los cops de las bofetadas y los crits d' angunia
del condempnat.
Perque havéu de saber que lo seu martiri, com ja 'us so dit, no
terminará fins que 'l mon acabi y d' aquest no n' arribará l' acabament
com las donas no hajan estat per endavant set anys sense deslliurar.
LA MAGESTAT DE CALDAS.
La Magestat de Caldas es un Sant Crist bizantí.(7) Está clavat en una
creu negre y plana, es de proporcions majors que las naturals y vesteix
una túnica de colors virolats: es moreno y du una gran corona. Fins fa
mitja feredat lo mirársel' donchs, á las faccions molt poch agradables,
cal afegirhi uns ulls sortits y esparverats que 's destacan mes y mes
sobre lo fondo negre de la aspra cabellera que volta sa cara y las
serpents y drachs que campejan en sos vestits.
(7) Una altra tradició assegura haver sigut feta esta imatge per
Nicodemus.
Lo poble 'n conta la seguent tradiciò.
Una vegada eran uns gitanos que seguian mon y trobaren aquella imatge en
un lloch desert. Congregats tots los de la colla, després de reflexionar
lo que 'n farian, determinaren endursel' á fi de que 'ls servís de
passera sempre y quan trobessen algun riu en son camí.
Y ho feren aixís. Y quan arribavan á un poble lo deixavan en dipósit á
la iglesia mentres s' hi estavan, y 'l dia de la martxa lo recullian
novament pera ferne 'l us á que 'l duyan destinat.
Veuse aqui que un dia, aquests gitanos de poble en poble, de poble en
poble anaren á parar á Caldas de Montbuy y tal com venian fent de bon
principi á la iglesia dugueren la imatge. Mes arribat lo jorn d' anarsen
la colla, per mes que feren los gitanos, la _magestat_ no volguè móures'
del lloch hont l' havian posada, y aquells veyent inútils los seus
esforsos, si be ab greu, resolgueren deixarla allá, hont era, qu' es
allí mateix hont encara avuy los faels calderins l' adoran ab tota
devociò.
SANT JORDI.
Moltas centurias enrera hi havia al mon un drach que per tot allá hont
anava duya la mort y l' esglay. Volava, nadava y caminava: ço es, en
tots tres elements podia viure.
Malaventurat del indret hont ell feya parada: los seus moradors ja 's
podian contar en greu perill, com no fugissen amatents deixant las llars
y las cullitas.
Tenia cap com de brau, ab unas orellas tiessas y puntxagudas; la
espinada se li estenia nuosa per dessota la escata formant cantell fins
á la punta de sa llarga cua de serpent. Sis potas de llargandaix ab
çeradas unglas y uns ulls com brassas rohents, acabavan de donarli un
conjunt mes espahordidor, si es que no li donessen ja dos inmensas alas
de ratapinyada que á cada cop que aletejant las feya anar, si s' esqueya
á ser en lo bosch, en sech esmicolats deixavan los brots mes dobles dels
rústechs coscolls y bruchs; y si per flor d' algun estany volant feya
camí, enlayravan una gran espessor de aigua que queya al lluny com
furienta pluja.
Un jorn, veuse aquí, que en unas molt aspres terras de Catalunya la
vejeren arribar volant, y ab esglay de la gent que s' ho contemplava,
fent un bufech com un tró y llansant foch pels nassos se deixá caure en
una vall hont una antiga ciutat hi havia.
De los d' aquellas terras, los uns pagessos esfarahits fugiren cap
altres indrets, y los poruchs redòs buscaren darrera los muradals de la
ciutat vehina.
Mes com per la fam prompte hagueren de eixirne alguns, aviat la gola de
la fera tinguè ocasiò de mostrarse ab tot lo seu horror, y los camps
sembrats d' ossos y amarats de sanch, vistos foren ab pahor pèls que á
dins quedavan esperant lo retorn dels que sortit havian.
Llavors molts braus cavallers ben armats eixiren resolts á occir la
fera; mes encara que tots donaren probas de fermesa y pit, ni un sol
poguè escapar á la terrible pitrada de tan ferèstech animal, que des d'
aquell jorn amo restá del tot de aquells voltants.
Ja podéu pensar lo temor que aixó causá als que devian lo viure á la
alsaria dels murs que 'ls redossavan. Tal fou aquell, que determenaren
no eixir, encara que de fam haguessen de morirse tots plegats. Pero ni
eixa determinaciò havia de salvarlos, perque tantost la fera observá que
'ls ciutadans no exian, llavors ab grants bramuls y cops d' ala se
acostá á las murallas, fent acciò de volerlas saltar. Esporoguit lo
poble acudí al palau del rey clamant concell y ajuda, y allí tots
congregats après de haverho ab tota calma deslliberat, resolgueren donar
á la fera una persona cada dia, sortejantla entre totas las que en la
cìutat se trobavan inclohenthi fins las de la familia del mateix rey.
Aixís varen creure assosegar la ira d' aquell açot que tan cortristats
los duya. ¡Bell temps era aquell en que los homens sacrificavan sas
propias vidas per allargar las dels seus consemblants!
Lo rey tenia una filla jove y bonica com una primavera, ab la qual mòlts
cavallers y prínceps havian pretés mullerarse. Son pare l' aymava mes
que á sí mateix. Era l' ídol del poble per sas virtuts. Lo consol dels
afligits; lo conhort dels necessitats. Donchs be, á n' aquesta donzella
un dia li va caure en sort lo tenir de esser devorada pèl terrible
drach. Lo desesper del rey, la greu dels cavallers, la tristor del poble
no son per ditas. Molts foren los que s' oferiren per ocupar lo seu
lloch, altres resolts á jugar sa vida per ella volian eixir novament al
encontre de la fera per probar de donarli mort, emperó la donzella no
acceptá sas ofertas y resignada y confiant ja no mes que en Deu, va
esperar lo dia del sacrifici que era l' endemá.
A punta d' auba eixí del palau tota vestideta de blanch y ab los cabells
estesos, com si fos un ángel, y 'l rey y prínceps y cavallers fins al
portal de la ciutat l' acompanyaren. Allí va agenollarse, rebè la
benedicciò de son pare, prenguè comiat de son poble que ab las llágrimas
als ulls tots ells li donaren, y sola, soleta y trista, com una flor de
passionera, s' allunyá caminant, caminant sempre vall en dins envers lo
cau del drach.
Ja atravessava un corriol borejat d' herba florida; ja feya via per un
erm assedegat; ja d' un marjal passava casi fregant las verdencas y
ufanosas euras, ó ja dins del bosch l' ombrejavan vellas aulinas y á sos
sentits duyan plaher los perfums suáus de las frescas violetas que obran
las fibras del cor á las mes dolsas y tendres ilusions.
Veuse aquí que mentres per un d' eixos bells indrets passava, l' ixqué
al davant un ayròs jove, armat de cap á peus y colcant un lleuger poltro
blanch com una neu.
La donzella quedá sorpresa de véuresel' tan aprop sens haverlo sentit
vindre:
--Cavaller, bon cavaller,--li va dir--que tan de rafiat anéu per eixos
camins, ¿ja sabéu que per aquí n' hi há una fera que 's menja á tothom
que ix á son pas?
--Si, donzella,--responguè 'l cavaller--ho sè y per aixó vinch en ajuda
vostra, donchs sou massa jove y virtuosa pera morir entre las urpas de
tan temible animal.
En va la donzella pregá al cavaller que la deixès morir no esposant per
ella inútilment sa vida; res ne poguè traure: lo cavaller se li posá al
costat gayament y ab ayre resolt. Era jove, bell y ros: fins, se pot dir
que tenia la cara d' ángel, tal era la espressiò de sos ulls blaus y la
blancor de sa fina pell, que deixava transparentar lo teixit de las
blavencas venas.
La donzella se 'l guaytava embadalida y confiada.
--Sou d' eixas terras?--li va preguntar un cop.
--Perque voleu saberho?
--Per juntar vostre nom al dels pros catalans que tinch en mon recort.
--Donchs no 'n so, donzella.
--Ay, me dol!--feu la verge--¿Y cóm vos dihéu?
--Si grat vos es saberho, lo meu nom es Jordi.
--Jordi! Jordi!--repetí la donzella pensativa.
En aquell punt un esbufech del drach, estemordí á la filla del rey, que
tremolant, vegé al galant jove embestir á brida batuda á la fera que
envers ell caminava ab las alas extesas.
Lo cavaller no s' espantá per aixó y en un moment fou damunt del escamat
y nervut cos de la enujada fera.
La lluyta fou terrible, desesperada, mes bramulant, trayent foch pels
nassos, escumejant de boca tinguè á la fi de donarse 'l drach, havent
rebut una forta llansada en un de sos costats boy sota arran de la ala
esquerra.
Mentres havia durat la lluyta la donzella havia estat pregant á Deu de
genolls en terra.
Allí aná á trobarla lo cavaller:
--Princesa--va dirli--donáume la cinta que vostre cos cenyeix.
Ella li doná.
Lo cavaller fermá pèl coll ab aquell débil lligam al drach, y fentlo
seguir fins á la vora de la donzella y donant á eixa lo cap de la cinta,
aixís mateix li va parlar:
--Prenéu eix lligam y tornáu als brassos de vostre pare; lo drach 'us
seguirá manso y quiet. Y quan á la vila siáu, podréu dir á la gent que
hi viu que, lliures d' avuy en avant quedan de tan cruel açot, per
voluntat del Senyor.
Y dit aixó desapareguè lo gay jovencel, deixant la filla del rey
sorpresa d' esglay y en companyía del horrible monstre.
Emperó obehint la voluntat del misteriòs cavaller, estirant lo cap de lo
cinta feu seguir á la fera y ab ella entrá en la ciutat, que al veure
tal portent per miracle lo prenguè alsant gran avalot per carrers y
plassas. Lo rey al tindren' nova, ixquè fora de sí, al encontre de sa
filla y per boca d' eixa va saber qui havia estat y com se deya lo
misteriòs cavaller, que des d' aquell moment fou tingut per lo verdader
Sant Jordi davallat del cel á fi de obrar tan gros miracle y que tots
los d' aquellas terras prengueren per patrò.
Grants festas varen celebrarse ab motiu de tan notable gesta que torná
la pau y la alegria als camps y montanyas, y prou retaules y draps se
pintaren en conmemoraciò de la hisanya per no duptar d' ella.
Encara avuy en la Audiencia de Barcelona 's treu y s' ensenya lo dia de
Sant Jordi un preciòs tapís que representa lo fet capdalt de la present
tradiciò.
LO NIU DE VESPAS.
Un dia Jesus seguit de San Pere eixí d' una ciutat á la qual lo Etern
Pare anava á destruir en cástich de sos pecats. Jesus caminava tranquil,
Sant Pere lo seguia ab lo cap baix y reflexiu.
Jesus se n' adoná.
--Pere--li diguè--que tens?
--Res--feu l' apóstol.
--Tu estàs capficat?
--Si, mestre.
--Perque?
--Estava pensant en la vila que deixem y en lo cástich que se li espera
y 'm deya á mì mateix: «Deu es misericordiòs y just: essent aixis
¿perque destruheix tambè las casas que no poden haver pecat?»
Jesus no responguè y abdòs anaren caminant, caminant fins que al passar
per un marge hont hi havia unas atzevaras, Jesus signá ab la má á Sant
Pere un niu de vespas, dihentli al mateix temps:
--Pere, agafa eix vesper y ficatel' á la pitrera.
Sant Pere quedá com qui veu visions; mes com lo Mestre li deya obehí.
No havian donat encara quatre passos, quan lo Sant pescador sense
atendre á res mes que al dolor de las fibladas de las vespas, com un
foll agafa lo vesper, lo rebat á terra y á cops de peu tot l' esmicola.
Jesus ab la front serena y la paraula clara, llavors se tombá y diguè á
son deixeple:
--¿Quina culpa hi te 'l niu, Pere, si las vespas te han picat?
Lo apostol no responguè paraula; mes en aquells mots vegè clarament la
resposta á la seva pregunta.
LO SANT CRIST DE LEPANT.
Lo dia 7 d' Octubre de 1571, tinguè lloch en lo golf de Lepant aquell
famòs combat qu' havia de deixar per sempre mes senyora y triomfant de
la mitja lluna á la creu senyal de redempció.
D' aqueix combat en lo qual tants catalans feren il-lustres los noms
seus, donchs en ell á mes de D. Lluis de Requessens segon capdill de la
armada, que encativá los dos fills del xefe turch; de 'n Cardona, y de
'n Pere Roig que acabá de subjectar á la capitana moresca, segons diuhen
las historias, hi va figurar també un tal Camisò, qui per sa propia má
va donar mort al famos Ali, generalíssim de la esquadra enemiga de la
creu.
D' aqueix combat, hont anaren á la barreja doscentas setanta una naus
cristianas ab altras tantas ó mes moras, pren peu una tradició catalana,
la tradició del _Sant Crist de Lepant_.
Diu aquesta que la galera capitana que montava En Joan d' Austria, duya
á la prova un Sant Crist al qual tenia molta devoció lo príncep
espanyol.
Al comensar lo combat, tement lo d' Austria que la imatge ne patís, maná
tráurela y que la posessen en un lloch segur. Llavors uns quants
mariners la baixaren á la bodega y alli arrambada á un costat la varen
deixar.
Comensá la lluyta que no fou gens curta ni poch sagnanta (donchs
solament lo turch hi perdè setanta galeras y quinze mil homes) y ningú
ab lo estrépit d' ella va recordarse mes de la imatge.
Emperó finit lo combat un mariner que en lo Sant Crist tenia molta
devociò, correguè cap á la bodega pera donarli gracias per haverlo
lliurat de perill: no poch sorprés va quedarse al veure lo cos del Sant
Crist tot estirat y mig ajagut cap á un cantò, posiciò que avans may l'
havia tinguda. Correguè á contarho á un altre mariner company seu que
tambè se n' estranyá moltíssim y abdòs portaren la nova als demès.
Tothom davallá á la bodega: tothom se convencè de que aquells deyan la
veritat. En aixó Don Joan disposá que tornessen lo Sant Crist á la proa
y uns quants homes agafaren la imatge per complir aquell manament; pero
tantost l' hagueren desarrambada, invadí lo lloch hont eran un raig d'
aiga que hauria bastat per fer anar á fons la nau, si no l' haguessen
tapat desseguida. Al mateix temps als peus de la creu trobaren una bala
de canò. No hi havia dupte: alló era un miracle. Lo casco del baixell
havia sigut foradat per una bala y lo Sant Crist ajeyentse fins y á tant
que ab lo seu cos lográ tapar lo forat, va salvar á la capitana, de un
segur naufragi.
Si devociò hi havia avans per la imatge, mes ne hi haguè despres, y
encara avuy dura. Es lo mateix San Crist que 's guarda darrera lo
presbiteri de la Catedral de Barcelona, junt ab altres recalts de aquell
gloriosíssim combat. Com tambè se 'n guardavan en altres temples y
monastirs y, entre aquests, en lo de Montserrat, hont fins al present
sigle hi haguè la famosa llántia ó fanal de la capitana turca, á la qual
lo poble ha dedicat un de sos mes bonichs cants populars; aquell que
diu:
Fins setanta y quatre llántias
creman davant del altar
totas son de plata fina
menos una que n' hi ha,
n' es la llántia del REY MORO
que may l' han vista cremar.
LO RAIG DE SOL.
Feya un sol! era un dia de primavera.
La Verge s' estava en sa cambra cusint y apropet d' ella l' infant
Jesus, en companyia de altres noyets del vehinat, jugava á cavallets.
Veuse á qui que, ¡cosas de criaturas!, los altres no volgueren donar á
Jesus la cadireta que feyan servir de cavall y aqueix tot trist y mig
ploròs s' arrimá á la seva mare, guaytant de rehull als seus companyons
que seguian divertintse sense cuidarse de ell.
La Verge se 'n adoná y plena d' amor y fe y per consolarlo:
--Vina, fill meu,--li va dir,--ja veurás quin un de mes bonich que te 'n
donarè jo; no 't mancará cavallet.
Y, tot dihent aixó, l' agafa per sota las aixellas, lo alsa y 'l posa á
cavall de un raig de sol que per la finestra entrava.