voltants de la ciutat de Lleyda.
Allí de nits rondavan pels camps y de dias encauhats en una bauma fugian
de la llum de sol.
Mes veuse aquí que en una d' eixas sortidas, Herodías, se vegè sorpresa
per la llum del matí y esfarahintse va corre cap al cau; mes la 'n
separava un riu: lo Segre, que ab la gran fredor de la nit, donchs era
al hivern, s' havia gelat de part á part. Herodías no vacilá un moment,
á fi de guanyar temps, y 's llansá al damunt de la crosta de gel. Mes
ay! al ser al mig de l' aigua, lo gel cruix, cedeix al pes de la juheva
y esta s' enfonza; pero avans de que fos del tot englutida y quan la
flor del aigua estiguè á la mida del seu coll, llavors rejuntantse
rápidament altre vegada lo gel, aquest li feu saltar lo cap en rodò,
sentint la filla del rey de Judea la mateixa horrible agonía de aquell
Joan al quí ella havia fet sofrir mort consemblanta.
LA NAU DE SANT RAMON.
Sant Ramon de Penyafort
fill de Vilafranca,
confessor de reys
de reys y de papas.
Y es veritat lo que diu la cansò donchs era confès de nostre gran rey En
Jaume d' Aragò, qui l' estimava tant que sempre 'l volia aprop seu per
amich, guia y conceller. Eixa especie de gelosia del rey envers son
confès, es lo que fonamenta la tradiciò que del dit Sant conta 'l poble
catalá.
Lo rey era á Mallorca y va saber que son confessor volia anarsen á
Barcelona: desagradat lo rey de aixó, procurá ferlo mudar de pensament,
y com coneguès que no n' eixiria, llavors ¿quina 'n fa 'l gran monarca?
Dona ordre á tots los nauixers, de que cap d' ells embarque á Sant
Ramon, amenassant ab greus penas al quí gosás á desobehir son manament.
Lo bon religiòs que no sabia res de la ordre del rey, quan li va
pareixer be, cap á la platja feu via y entrá en tractes ab uns mariners
pera empendre son viatge. Aquests rebujaren sas ofertas, fentli á saber
al mateix temps las ordres que tenian rebudas.
--Bè--contestá lo sant varò resignat.--Deu m' ajudará.
Y acostantse á la mar, agafa son mantell per una punta y l' exten damunt
de l' aigua; lliga despres aqueixa punta al cim de son gayato y pujant
sobre lo mantell, que surava planer com si fos de fusta, espera lo buf
del vent que no triga gayre á vindre s' infla lo mantell com si fos una
vela y 'l Sant ab esglay de tots los que des de la platja se 'l guaytan
mar en dins llisca com una gavina quan neda.
* * * * *
Eix miracle se veya esculpit en un capitell d' una columna del convent
de Santa Catarina.
LO BE DE SANT FRANCISCO.
Bona gent, voldriau guardarme aquest bé, que ja tornarè mes tart á
recullirlo? Ara com ara, per anar allí hont vaig me fa nosa:--aixó deya
á uns mestres de casas qu' esmorsavan en la porta de una fleca, San
Francisco de Paula un dia en que anava á ajudar á be morir un
agonetjant.
Los mestres de casas se miraren uns ab altres com dient. «¿Qué fem?» Lo
mes vell va respondre per tots:
--Bè, deixáulo y 'us lo guardarem.
Sant Francisco deixà 'l bé; bestiola mansa y que sempre seguia al seu
amo tal com si fos un gos.
Tot just aqueix havia girat la esquena, un dels mestres de casas mes
entraversat que 'ls altres, comensa á amanyegar lo bé y á palparlo ab
gran cuidado.
--Sabeu companys--diu ell al últim--que pensava?
--Que?--feren los altres.
--Que aquest bé, que es molt grassò, está á punt de ser menjat.
--Que vols dir?
--Que podriam tastarlo. ¿Menjem?
--Y quan, torni, que li direm, al seu amo?
--Que se n' ha anat, y no mentirem perque no será aqui.
--Ja esta dit.--respongueren tots los demès.
Al moment fou degollada la bestia y cuyta y repartida entre paletas y
manobras qu' eran una colla. La pell y los ossos, perque no 'ls
descobrissen, van tirarlos al forn de la fleca.
Quan va tornar lo sant ja no quedava rastre del bé y tots ells eren
dins, qui picant, qui fent morter, qui traginant aygua. Tots lo varen
veure entrar, mes tots van fer com si no se n' haguessen adonat.
Sant Francisco aná ficantse endins fins á ser al davant del mes vell que
li havia dit. «Be deixéulo y 'us lo guardarém.»
--Bon home,--li diguè--me voldriau fer lo favor de tornarme 'l bé que 'm
guardéu?
--Bé! bé! Nosaltres guardavam un bé? Ne sabs res tu, Quico?--va cridar
lo vell deixant la feyna y dirigintse á un manobra.
--No 'l so vist pas!--va respondre aquest.
--Si, home,--repeteix lo sant,--vos ne recordaréu si feu memoria. Era
quan esmorsavau. Com he trigat tant, potser molt be que vos ne haguéu
oblidat. Era un bé blanch; de llana fina y llarga.
--Ah! si, ja 'm recorda; pero travallant me 'n so distret. Potser deu
ser per aquí, encara que no l' he vist mes desde llavoras.
Lo sant guayta al un cantò y á l' altre: mes al últim cansat de buscar:
--Bona gent--va dir ab to alegre--vosaltres estéu de broma y jo vaig
depressa. Si me l' haveu amagat diguéumho.
--Be estem prou per amagar béns.
--Vaja, que sí que me l' haveu amagat. No 'm digáu que no y en prova ja
veuréu com jo 'l farè sortir si es que no 'l tingáu fermat.
--Cridéu, cridéu á veure si sortirá.
--Petit! petit! marruech! marruech?--comensá á dir lo frare acostantse á
la boca del forn.--Petit! petit!..... Sentiu ja 'm respont.
En efecte dins del forn un bel carinyòs y seguit responia á la veu del
sant.
Tots los travalladors deixant la feyna corregueren alli hont era Sant
Francisco y, tantost hi foren, ab gran admiraciò van veure saltar per la
boca del forn aixerit y festòs lo bé, lo mateix bé que s' acabavan de
menjar.
L' INFANT DE LA PETXINA.
Un dia sant Agustí passejantse per la platja, va veure un noyet que,
sentat vora de la mar, ab una petxina anava tirant aigua dins de un
clotet que havia fet á la sorra.
La constancia y formalitat ab que 'l noy aquell travallava, cridaren la
atenciò del sant fins á tal extrem que, encuriosintse de veras, deturá
los seus passos, quedantse dret al costat del noy y mirantlo atentament
sens pérdreli ni una acciò.
Lo infant anava seguint lo seu fet. A petxinadas á petxinadas feya lo
trasbals sens demostrar ni fadiga, ni aburriment.
Sant Agusti fou qui va perdre primer la paciencia.
--Noy--li va dir al últim--¿me voldrias dir lo que estás fent?
--Ja 'u veyéu,--responguè l' angelet de Deu--poso aigua de mar dintre d'
aquest clotet.
--Y qué ¿pretens ab aixó omplir lo clot?
--Si no volguès mes que omplir lo clot aquest, aviat ho fora--esclamá lo
noy mig rient.--No, no, lo que vull es ferhi cabre tota l' aigua de la
mar.
Al sentir aquestas paraulas S. Agustí va arrugá 'l front tot bellugant
lo cap, com volgues dir: «Santa ignocencia!»
--Ah donchs!--feu lo fill de santa Mónica--si vols realisar lo que dius,
ne tens per temps encara: prou es mes mes fácil traure una montanya de
lloch. ¿No veus, criatura, qu' estàs perdent la estona. Lo que vols fer
es impossible.
--Impossible! mes fácil m' es á mi fer cabre la mar dintre de un clot,
que no pas á tu compendre lo que estavas pensant quan m' has vist.
Y dit això 'l noy va desapareixe.
Lo noy aquell era Jesus.
En lo que estava pensant sant Agustí era en lo misteri de la Santíssima
Trinitat.
SANT SEVER.
A una hora de Sant Culgat, poble del Vallés, hi ha una hermita que 'n
diuhen Sant Medí. Es un indret molt bonich, rich de vegetaciò y voltat
de boscos: las violetas hi floreixen en abundò barrejadas ab las
mareselvas y euras que s' enfilau cargolantse pels tronchs y brancas
dels vells oms y las rondinayres albas: la quietut, la bellesa y los
olors que omplen l' espay, donan á n' aquell lloch un atractiu tal que
convidan á oblidar tot lo de aquest mon, deixant entreveure una vida d'
amor y dolsa ventura.
En la hermita s' hi venera la imatge de Sant Medí y cada any al serne la
diada, que es lo dia 3 de Mars, lo jovent dels pobles del vol hi acut.
Cada poble du la seva bandera y la seva musica. Reunidas totas las
collas, ixen de fila los banderados y aquests tots junts entren á la
hermita; los demés de la colla y gent curiosa se quedan fora al camp y
des de allí ohieixen la missa. Aquesta es missa cantada aquell dia y al
aixecar á Nostre Senyor, totas las musicas al plegat sonan la marxa
reyal.
Ningú pot esmaginarse la bellor del espectacle ohint lo ressó dels
instruments per aquells torrents y clotaradas.
Acabada la missa, comensan las ballas que 's fan á la mateixa plassa
hont es la hermita. Mentres los joves dansan, las vellas fan la
minestra, encenent foch entre quatre pedras que aixafan las tofas dels
violers boscans; violers que á la tarde las noyas despullan de sas flors
pera posarsen' un ramet al pit, donchs á la que ho fa, segons se diu, no
ha de mancarli al cap del any un espós agraciat.
En temps del emperador Diocleciá, lo indret era lo mateix, pero no hi
havia la hermita y lo poble de Sant Culgat se nomenava Castro--Octaviana;
lloch hont, segons contan, fou agafat lo qui ab lo nom de
Sever era llavors bisbe de Barcelona. L' emperador Romá resolt á
perseguir ab nou ardor als cristians del seu imperi, enviá á tots los
punts del seus dominis, encarregats de complir lo seu propósit. Daciá,
lo destinat á Catalunya, era home dur de cor y resolut.
Avisat lo Bisbe Sever del que passava, de moment cedí al enuig y en
quant arribá lo prefecte romá isquè de Barcelona y 's dirigí á Sant
Culgat sabent que l' anavan á pendre. Pèl camí no obstant se repensá y
prenent esperit determená sofrir lo martiri ans que passar per la
vergonya dels poruchs.
Ja era á mes de mig camí quan va pendre tal determenaciò; passava pèl
indret que 'us so descrital comens. Un pagés estava sembrant favas: eix
pagés se deya Medí y era conegut del Bisbe. Aquest s' hi va acostar y li
va dir:
--Bon home, me persegueixen perque predico la lley de Crist. Si 't
preguntan, los que venen darrera, si m' has vist, digas que si; res hi
fa que 'm prengan, resolt estich á morir pera major gloria de Deu.
Lo pagés, que 's deya Emetri, y que ara tothom coneix ab lo nom de Sant
Medí, li responguè:
--Anáu, farè 'l que 'm dihéu.
Y seguí sembrant favas. Lo bisbe aná fent via.
Al poch rato arriban tres soldats y emprenen al pagés:
--Pagés, bon pagés, havéu vist passar un home aixis y aixis.
--Si, 'l so vist,--respont,--quan sembrava aqueixas favas.
Los soldats giraren los ulls envers lo camp y vegeren las favas altas y
granadas. Desagradats y rondinant se 'n tornaren á Barcelona.
Sant Medí va quedarse sorprés del miracle que s' acabava d' obrar á sa
vista.
LA VEU DEL COR.
Sant Antoni de Padua un dia 's trobava en una esglesia de sa ciutat
nadiuha fent un sermò, quan tot de un plegat lo cor li va dir que 'l seu
pare, que vivia á Lisboa, estava en greu perill de perdre la vida. Com
bon fill qu' era, molt se 'n condolguè y, no tenint ja sossech, se
dirigí á sos oyents demanantlos que 'l esperessen un xich, donchs ell en
aquell moment tenia de deixarlos per precisiò.
Ixquè, donchs, de Padua y feu via cap á Lisboa, á casa del seu pare Don
Francisco de Bullon. Mes, tantost fou en los carrers de la vila
portuguesa, va trobar en son cami una gran gentada: s' hi atansá, se feu
pas per entremig de la munió per veure qu' era lo que esta guaytava y ab
gran sorpresa vegè á son pare que 'l duyan á matar. Don Francisco acusat
de homey, estava condempnat á mort pels jutges despres d' haverse fet
las provas que la lley manava y haventse tingut aquestas per certas é
irecusables.
Lo bon frare en quan lo vegè, hi va corre, y, deturant als que
acompanyavan al sopost homeyer,
--Aquest home es ignocent--va cridar.--Jo que may he mentit vos ho dich.
Aturéuvos.
Tothom se 'l guaytá ab sorpresa, y, com tot lo poble 'l coneixia y ja
feya temps, era tingut en opiniò de sant, la professò va deturar son
cami.
Llavors lo jutge s' acostá al frare y li va dir.
--No es que dupte de vos; pero vos sou lo fill y..... Ademès, tantas
provas, tants testimonis l' acusan... ¿Quina prova podéu donar vos que
justifique vostras paraulas?
--Veniu,--responguè sant Antoni,--lo mateix mort nos ho dirá: seguíume.
Y 's dirigí cap al cementiri.
Tothom lo va seguir.
Quan hi foren, diguè lo sant, deturantse davant de la fossa del home que
havia sigut mort.
--Álsat.
La terra comensá á remoures, y al poch rato obrintse donguè pas al mort
que 's va quedar sentat mirantse de fit á fit al que li havia dirigit la
paraula.
--Me respondrás?--va preguntarli 'l franciscá.
--Si--feu lo mort.
--¿Quí t' ha mort ha sigut Don Francisco de Bullon, para meu?
--No.
--Si no ha estat ell, digas ¿qui ha estat?
Lo mort contesta.
--_De Dios no tengo licencia(10) me vuelvo á mi sepultura._ Y novament s'
ajaguè en la fossa quedant colgat de terra tal com estava.
(10) Estas paraulas que conta la tradicio las diuhen en castellá.
La sorpresa dels homs de la lley y de tot lo poble no 's pot esplicar.
Lo jutge veyent en alló un avís del cel, al instant va donar per
ignocent al prés posantlo en llivertat.
Sant Antoni, desprès d' haver fet aixó se 'n torná á Padua y á la
esglesia hont predicava y finí lo sermò ab calma y tranquilitat sens que
'ls oyents trobessen llarga la seva ausencia de la qual molts casi ni se
n' adonaren.
SANT CRISTOFOL.
Sant Cristófol era un home que 's guanyava la vida passant la gent de
una part de riu á l' altra.
Veuse aqui que un dia se li presentá un noyet ros com un fil d' or que,
portan una bola á la ma, Sant Cristofol ja l' havia vist venir de lluny.
Quan es aprop del riu lo noy se detura y diu al sant que se 'l guayta ab
bona cara:
--Podriau, passarme bon home, á l' altra banda del riu?
--Si puch?--responguè mortificat Cristófol.--Noy has de saber que
aquestas espatllas--y ab la ma 's va donar una petacada á sa espatlla
dreta--n' ha dut que pesavan mòlt mes que tú. Qui passa homes be podrá
passar criaturas.
--Voléu probarho?
--Si vols passar, te passarè--rondina 'l sant.
Y sens dir mes paraulas, pren al infantò y se 'l carrega á las
espatllas.
Pero encara no havia dat dos passos, sentí que las camas casi li deyan
prou y tinguè d' afiansarse ab un arbre per no caure.
L' infantò ab una carona d' angel qu' enamorava no feya sino mirarsel'
mig rient.
Cristófol prou va sentirse mortificat; pero, fent un esfors, va passar
lo riu.
Al deixar lo noy á terra:
--Certament, no m' esplico com pot ser--va dir--que un infant com tú
arribi á pesar tant. Casi creurè que las forsas me fan minvada.
--No 't minvan, Cristófol, no--li va respondre 'l noy amorosament,--no
sò jo 'l que pesa, es aquesta bola que duch á la má. Cristófol, al
passarme á mí, acabas de traginar tot lo pes d' un mòn.
Cristófol coneguè llavoras que qui li parlava era lo mateix Jesus y
flectá 'ls genolls per adorarlo.
DOS TRADICIONS DE SANT MARTÍ.
I.
LO MANTELL.
En temps dels romans, hi havia un jove soldat que per sas bonas obras
era la enveja d' alguns y lo amich de mòlts. Un dia li manaren que, junt
ab altres del seu bras, anés á dar una ordre al prefecte de la ciutat de
Amiens.
Los arbres despullats de fullas, la negror dels núvols que cobrian lo
cel, un fort vent que aixecava la pols com una espessa boyra y la fredor
que 'l cor gelava, feyan de la naturalesa lo dia mes trist de aquell
rigoròs hivern.
Pero encara que 'l temps era cru y trist, perçó Martí y sos companys
feyan lo camí plens d' alegria y bromejant. Colcantne braus corcers y
ben abrigats ab sos mantells, dret á la ciutat s' anavan acostant sens
fixarse en res del que per aprop d' ells passava.
Al entrar en lo portal los ixquè al encontre un pobre vell tot
espellifat y mig mort de fret, y va demanarlos caritat per amor á Dèu.
Un dels companys de Martí li va respondre ab bon humor:
--En mala banda veniu, los soldats no tenim quartos.
Y al dir aixó, apartá lo seu cavall que hauria fet mal al pobre vellet.
Martí se 'n condolguè, y li va dir:
--Bon home, veritat es que no duhem diners; però encara 'ns queda
quelcom que 'us fará servey.
Y trayentse lo mantell de sas espatllas, lo mig partí ab la seva espasa.
La una meytat se la va quedar per ell, l' altra meytat la va dar al
pobre.
Las brometas que li feren sos companys al véurel' ab mig abrich, no
foren escassas, pero Martí ho va pendre á la bona, no penedintse per ço
de lo que acabava de fer.
Aquell mateix dia á la tarda, Martí, tot solet, solet, retorná novament
al lloch d' hont havia vingut.
Capficat anava fent camí carretera amunt en mig de la quietut que
trencava solzament lo poteig del seu cavall, quan de sopte aclarintse lo
cel, un raig de sol que pegava de ple en un marge que tenia al seu
davant, lo distraguè del seu capficament y li obligá á alsar los ulls
que duya fixos al cap de la seva colcadura.
Llavors en mig d' aquell raig de sol, va veure á Jesus, al mateix Jesus,
que portava damunt de sas espatllas la meytat del mantell que havia
donat al pobre en lo portal de la ciutat.
Martí saltá de son corçer pera tirarse al peus del fill de Deu que
amorosament se 'l guaytava; mes ja era tart, Jesus ja havia desaparegut.
II.
LO ARBRE.
Quan va passar aixó Sant Martí ja era bisbe.
Tots los afanys del virtuòs prelat eran convertir als que perduts anavan
entre la boyra del gentilisme, no reparant en res per obtíndreho, per
mes que s' haguès d' exposar á tota sort de perills y contratemps.
Veuse aquí que prop de la ciutat de Tours hi havia una gran alzina
consagrada pels gentils als deus infernals. Sant Martí, com á bisbe qu'
era del terme hont s' aixecava la ciutat, no podia transigir ab semblant
escarni á la lley de Crist y tractá ab sermons y conversas de fer
desapareixe l' arbre; pero tot fou travall perdut. Ja desesperava de
lograr son propósit, quan un dia se li presentaren uns quants gentils y
li digueren:
--¿Voléu que desaparesca l' alzina que tenim consagrada á un de nostres
Deus? Donchs vos teniu de ferho.
Lo prelat los va respondre:
--Ab tal que lo qu' haja de fer per lograrho, siga fet en honra y profit
del Dèu á qui serveixo, ho farè.
--Ho podréu fer y será per major gloria de la vostra religiò si per cas.
--Parléu.
--L' alzina--digueren los gentils--sera tallada per nosaltres; mes vos
deuréu ser posat en lo mateix indret hont ella haja de caure per forsa.
Ja veyéu que no es cosa de l' altre mon. ¿Vos hi aveniu?
--¿Res mes?--pregunta Sant Martí.
--Res mes.
--Donchs demá talléu l' alzina, que jo no faltarè en lo indret que 'm
havéu escullit.
Los gentils se 'n anaren contents, donchs segurs estavan de que 'l bisbe
cumpliria sa paraula y de que, al cumplirla, desapareixeria del mòn un
dels mes ferms enemich de sos dèus.
La nova correguè per la ciutat, entristint als faels y als amichs del
Sant, que anaren á trobarlo per tráureli del cap semblant determenaciò.
Mes fou en va.
Sant Martí 'ls va respondre:
--¿Voléu que 'm deixe perdre tan bella ocasiò de morir en honra del qui
per nosaltres finá clavat á la creu? No 'u farè pas.
Á l' endemá una gran gentada amplenava lo bosch hont hi havia la vella
alzina. Sota mateix de la capsalada del arbre y en la direcciò hont
devia caure aquesta, una estaca clavada á terra assenyalava lo lloch
destinat al bisbe.
Aquest va arribar ab la fe al cor y l' alegria en la cara, acompanyat d'
amichs y faels observadors de sa doctrina, Li assenyalaren lo indret que
devia ocupar. Quan hi fou, comensaren los gentils á tallar l' alzina á
cops de destral.
En lo rostre d' aquests s' hi llegia la satisfacciò del que va á lograr
un desig esperat de temps: en lo dels cristians la trista resignaciò del
que va á presenciar la mort inevitable de una persona benvolguda.
Tot era quietut, no mes ressonavan los acompassats cops dels destralers.
Las estellas rebotian lluny, la soca cruxia; á la fi, á forsa de suor y
travall, l' arbre comensá á donar ab son balandreig senyal de perdre son
plom natural, abalantsantse cap allí hont era Sant Martí.
Llavors pararen las destraladas y un dels gentils doná una forta empenta
al tronch ja consentit.
L' arbre bambolejá, cruixí y ab gran estrépit cayguè; mes ¡cas estrany!
á la senyal de la creu ab que lo va rebre lo virtuòs prelat, l' arbre
cambiant de jayent, aná á caure ab gran terratrémol en direcciò oposada
á la que per lley natural seguir devia.
Los gentils llavors se agenollaren als peus del Sant y demanantli perdò
seguiren la lley de Deu.
LA PALMERA.(11)
(11) Esta tradició la publica en sa colecciò italiana, G. Pitrè de
Sicilia.
La Verge anava de camí acompanyada de Sant Joseph lo qui, escoltant la
veu del mal esperit, s' omplia 'l cervell de sospitas que 'l mal
humoravan y no 'l deixavan en sossech ni un sol moment.
La Verge, duhent en sas entranyas lo fruyt beneyt, se fadigava y sovint,
sovint havia de pendre repós.
Prou coneixia lo que causava pena á Sant Joseph, del qui la fe
allunyantse anava poch á poch; pero ¿que hi podia fer? Tranquila en sa
conciencia, esperava en que Dèu no trigaria en enviar á son espós la pau
y la fe perdudas.
Veuse aqui que, al passar per una calitjosa vall, la Verge no poguè
tirar mes amunt y 's va seure al peu de una palmera(12) pera reposar.
(12) Altres tradicions diuhen que l' arbre era una pomera.
Feya una calor! La Verge tenia una set!
--Joseph, cullme un dátil!
Lo sant fuster no li va respondre paraula, ni li va donar lo fruyt.
La Verge 's posá á plorar, sens planyers' del rebuig. Pobreta! Quan
bella era ab las llágrimas que li perlejavan cara avall!
Mes ¡oh miracle! La palmera llavoras comensá per vinclarse y ajupintse,
ajupintse posá en mans de la Verge son mes xamòs ram de dátils.
Sant Joseph llavoras caiguè de genolls en terra y benehí la bondat de
Deu, donchs li concedia lloch y ocasiò de poderse penedir de sos
malévols é injustos pensaments.
D' aquest volum de tradicions, las que han obtingut premi son las
seguents: _La Mare de Deu del remey._--_Las tres illas._--_Lo pare
Salvador._--_La pota de porch._--_La bota de Sant Farriol._--_Santa
Maria del Socors._--_Los diners._--_Lo cavaller._--_Los tres
frares._--_La cinta Santa._--_Lo mal cassador._--_Sant Vicens
Ferrer._--_Malcus._--_La Magestat de Caldas._--_Sant Jordi._--_Lo niu de
vespas._--_Lo Sant Crist de Lepant._--_Lo raig de sol._--_Las estrellas
de la Verge._--_Los dos aucells._--_Lo ángel._--_La ceguera._--_L'
aprenent._--_Lo confessionari._--_Lo pelegrí._--_Lo Sant Crist de
Balaguer._--_Herodias._--_La nau de Sant Ramon._ Las demès hi han sigut
afegidas ultimament á fi de donar mes varietat á la colecciò.
TAULA.
Pla.
1.--La Mare de Deu del remey. 9
2.--Las tres illas. 15
3.--Lo pare Salvador. 17
4.--La pota de porch. 21
5.--La bota de Sant Farriol. 25
6.--Santa Maria del Socors. 31
Tres tradicions del Beato Oriol.
7.--_I. Los diners._ 35
8.--_II. Lo cavaller._ 37
9.--_III. Los tres frares._ 38
10.--La cinta Santa. 41
11.--Lo mal cassador. 49
12.--Sant Vicens Ferrer. 51
13.--Malcús. 55
14.--La Magestat de Caldas. 57
15.--Sant Jordi. 59
16.--Lo niu de vespas. 69
17.--Sant Crist de Lepant. 71
18.--Lo raig de sol. 75
19.--Las estrellas de la Verge. 77
20.--Los dos aucells. 81
Dos tradicions de Santa Eularia.
21.--_I. Lo ángel._ 85
22.--_II. La ceguera._ 88
23.--L' aprenent. 91
24.--Sant Feliu d' Alella. 95
25.--Lo confessionari. 97
26.--Lo pelegrí. 101
27.--Lo Sant Crist de Balaguer. 107
28.--Lo jurament de las puellas de Sant Pere. 111
29.--Lo porquet de Sant Antoni. 115
30.--Las moscas de Sant Narcís. 117
31.--Herodias. 121
32.--La nau de Sant Ramon. 123
33.--Lo bé de Sant Francisco. 127
34.--L' infant de la petxina. 131
35.--Sant Sever. 135
36.--La veu del cor. 139
37.--Sant Cristofol. 143
Dos tradicions de Sant Martí.
38.--_I. Lo mantell._ 147
39.--_II. Lo arbre._ 150
40.--La palmera. 155
ERRADAS.
HONT DIU. DEU DIR. PLA. RAT.
---------------------------------------------------------------
la lluna la mitja lluna 71 3.
Requesens, qu' Requessens segon
encativá los dos capdill de la armada,
fills del segont que encativá
capdill de l' armada los dos fills del xefe
xefe turch turch 71 8.
Lo raig del sol Lo raig de sol 75 1.
ganivet garrinet 116 3.
cantan contan 137 4.
dominis, dominis dominis 137 7 y 8.
haveu aviat havéu vist 138 11.
[ Transcriber's Note:
The following is a list of corrections made to the original.
The first line is the original line, the second the corrected one.
devallar al desgraciat travavallador, que obehint son manament s' havia
devallar al desgraciat travallador, que obehint son manament s' havia
ella iuútilment sa vida; res ne poguè traure: lo cavaller se li posá al
ella inútilment sa vida; res ne poguè traure: lo cavaller se li posá al
--Vina, fill meu,--li va dir.--ja veurás quin un de mes bonich que te 'n
--Vina, fill meu,--li va dir,--ja veurás quin un de mes bonich que te 'n
y aixó qu' han transcorregut alguuas centurias des de llavors ensá, se
y aixó qu' han transcorregut algunas centurias des de llavors ensá, se
La reyna se va riure de eixas observacion del bisbe, y valentse de sa
La reyna se va riure de eixas observacions del bisbe, y valentse de sa