SEGUEIX L'AUCA.—CAMBI D'ESTUDIS I DE PENSADES.—ELS PARES PROPOSEN I
ELS FILLS DISPOSEN.
Aquella jornada de Corpus va marcar el jorn de tallar els riços.
Am cinc anys de portar al cap aquella mena de gorniment inútil ja n'hi
havia prou, i pot-ser massa. Ja era hora de deixar-se d'endròmines i
de suplements decoratius, pera començar a fer entendre al noi que al
món no hi venim pera lluir, sinó que hi venim pera treballar, i que'l
que porta massa temps tirabuixons i altres falornies corre'l perill
d'avesar-s'hi i anar gornit tota la vida.
L'Esteve volia que'l noi fos home, i com més aviat mellor. Aixís és que
l'endemà, no sols li va fer tallar els cabells, sinó que ja va vestir
d'home: pantaló llarg i americana, feta de la mateixa roba que ell
se'n havia fet un trajo; botines am gomes, com les d'ell, berret de la
mateixa forma que'l seu i tot tant parió i tant exacte, que quan anaven
pare i fill semblava que al néixer l'home n'havia sobrat la criatura.
Lo únic que va lograr amb aquet cambi fou que'ls bailets de tot el
veinat, quan van veure eixir de «La Puntual» aquella criatura tant
_severa_, li tinguessin molt més respecte del que li havien tingut fins
allavores. Allò de jogar a bales i a cartrons amb un infant que anava
de llarg, que duia _leontina_ de niquel i un rellotge que si bé no
anava feia'l mateix efecte que si anés, els feia magestat, i si bé'ls
bailets de tota mena no s'hi fixen gaire en la roba, haver-se-les amb
un marrec que tant jove ja gasta capa, n'hi ha pera fer-ne molt de
respecte.
I a fè que no tenien de tenir-n'hi, perquè era un infant ben infant,
el nostre ex-riçat Ramonet. Comparat am la patuleia que's criava per
aquells voltants, que fins quan jogaven a jogar tenien d'ensenyar les
ungles, en Ramonet era un anyell. Si per cas veia que l'estafaven es
deixava estafar pacíficament, i no més a n'el fons de tot hi tenia
un cau de revolta, que era d'aon n'eixien les llàgrimes; si pegaven
a un que fos més feble, sempre's posava al costat del feble, encara
que li toqués el rebre, i a generós ningú'l guanyava. N'era tant i
tant naturalment, que, si'ls bailets sabessin pensar, s'haurien adonat
desseguida que ell era diferent dels altres, i no per la capa i el
capell, sinó pels sentiments que duia a dintre.
Va anar creixent d'aquet modo, i amb ell van anar creixent els instints
i una sensibilitat exquisida, i una comprensió extraordinaria, i un
dalit de saber de tot, menos de lo que li convenia.
—Aquesta criatura no's fixa,—deia molt sovint el seu pare.
—Ja's fixarà,—deia la mare.—Jo he conegut botiguers que fins que han
sigut majors d'edat no s'han començat a fixar. Se li té de deixar fer
el creixent.
—Aquí'm tens a mi, que a quatre anys...
—És que d'Esteves com tu no n'hi ha cap més a Barcelona. Estigues
tranquil i deixa fer, que no tens raó de queixar-te.
No tenia raó de queixar-se, però no tenia motius d'estar alegre.
El noi vivia a la botiga, però'l seu esperit no hi vivia. Aquells
prestatges li eren estrets, com la capa i com l'americana, perquè
ell creixia i lo altre no, i no podien avenir-se. Sentia com una
frisansa que'l feia mirar cap a fòra; una mena de formigor allí on
sortirien les ales si'ls infants en tinguessin d'ales; el desfici que
senten els lleons joves que'ls tenen engabiats; i ni'l taulell, ni'l
mateix taulell, am tot l'atractiu del taulell, li podien ensopir els
nirvis; aixís és que quan a dèu anys un dia l'Esteve va dir-li que
l'acompanyaria a estudi pera que l'ensenyessin de viure, ell va pensar
que això volia: que l'ensenyessin de viure; i, en comptes de saber-li
greu, com a tants infants del veinat, hi va anar més content que unes
Pascues.
L'estudi aont el va acompanyar l'Esteve (l'avi tenia una bronquitis i
no'l va poguer acompanyar) ja no era aquell mateix estudi del carrer
dels Flaçaders. Aquell se'n havia anat al cel, am la piçarra i el
mestre, i ja no hi havia ni Seca, ni Meca, ni Vall d'Andorra. Aquelles
dugues sales d'ensenyança eren magatzems de conserves. L'estudi d'ara
ja no era un estudi, era un _colegio_; un _colegio_ am tota forma,
amb escala de marbre, amb _higiene_ i am mires al _porvenir_. Aquella
piçarra _espaiosa_ s'havia anat enxiquint i ja no presidia la casa;
aquella sala tant pintoresca ja era una sala simètrica, am ventilació,
amb aseo i amb aire (dos metres cúbics per deixeble), i aquella
ensenyança tant senzilla s'havia anat complicant: a més d'aquelles
quatre regles que demanava l'Esteve, ensenyaven d'unes coses que
l'Esteve no podia entendre i molts dels deixebles tampoc: ensenyaven de
piano, de _solfeo_, fins de llatí, i fins de dibuix, i si no ensenyaven
res més no és perquè'ls mestres no'n sapiguessin, sinó perquè no tenien
_salida_.
Per més que'l pare va encomanar que de tot allò d'aquells adornos
en fessin de més o de menos, i si'ls suprimien mellor, i per més
que'l mestre va prometre, que se'n anés a casa tranquil, que ja se
suprimeixen ells mateixos, mireu-ho lo que són les planetes: el diantre
d'en Ramonet, en comptes de dar-se a n'aquelles regles, que era lo que
li pertocava, aquelles coses inútils eren les que més li agradaven i
les que va estudiar am més dalit. Ja'n va arribar a apendre de sumes
(embrutant piçarres se'n aprèn), però com aquell qui prèn una purga; ja
la va arribar a resoldre una multiplicació de tres xifres, però en sent
a la quarta s'encallava i, en comptes de multiplicar, es perdia, i en
cambi lo que no li convenia, les histories de fets difunts, que pera
vendre _mercería_ no necessitaria pera res; la lectura i l'eloqüencia,
que pera despatxar parroquianes se'n necessita poca i concisa; i sobre
tot al dibuix, que mai li hauria de servir, s'hi va tirar am tant
alè, que no podia dar l'_abast_ d'apendre-n. Ja n'hi podien donar a
llegir de coses, que ell se les empassava com bresques; ja n'hi podien
donar de làmines, amb ulls i orelles i nassos, i geometries pera
copiar: am dos cops de llàpiç les _treia_, i _escupides_ a l'estampa;
ja n'hi podien donar de solfes, que ell anava més llest a apendre-les
que no pas el mestre a tocar-les. Menos números, tot lo que vulguen.
Menos xifres, que li convenien, tenia un cap que tot hi entrava.
Anava saltant els _cartells_ com aquell qui salta la garrotja, i dels
cartells passava als llibres, i dels llibres xics als més grossos, i
el mestre estava apurat, perquè am l'empenta que portava, si no li
treien pas del devant, aviat sabria més que ell. I tot això sense
amoinar-s'hi, alegre, trempat, graciós, empassant-se les lliçons
com aquell qui's menja un carmel·lo; aprenent lo més complicat no
fixant-s'hi (com deia'l seu pare); recordant lo que llegia amb un posat
de tant-se-me'n-dóna, i quedant-li temps de fer campana i d'anar a
córrer i a fer gatzara.
Això sí, fins en això s'apartava de les tradicions de «La Puntual»: ell
no hauria anat mai als glacis, si'ls glacis hi haguessin sigut. No li
agradaven els llocs tristos. Ell anava sempre vora'l mar, allà ont hi
havia llum, allà ont hi havia blau, allà ont hi trobava espai pera'ls
ulls i aire pera omplir els pulmons; ell anava allà on veia arbres,
allà on veia flors, allí on veia gent que's movia, allà on sentia gent
que reia; ell anava, com els aucells, allà on pogués cantar lliurement
i no tingués parets de botigues que li enfosquissin la vista i li
estrenyissin el cor; anava on va la joventut, quan no'ls fermen per una
pota, a flairar la vida i el món, on després tindria de viure.
Compteu! Compteu, fillets meus, si l'Esteve hagués sabut o hagués pogut
sospitar l'empenta que duia en Ramonet, quin trastorn a n'aquella
casa! Pot-ser a n'aquell pobre pare li hauria arribat el moment de
tenir alguna emoció! Però ca! Ni veia res, ni podia veure res, ni
tenia vista pera veure-hi! L'home que sempre ha viscut darrera d'unes
vidrieres té'l _panorama_ entelat i no sab lo que passa allà fòra! El
que ha estat sempre tancat en una capsa d'agafets no sab lo que és la
llibertat! Aquesta santa llibertat que tants la canten i tant pocs
l'estimen! El que s'ha envellit sota'ls prestatges no pot ni tant sols
sospitar que hi hagi infants _desprestatjats_, que s'estimin més un
raig de sol que totes les betes i fils que podrien voltar el planeta!
Els desitjos d'aquell d'infant, que no més tenint catorze anys ja li
venia'l món estret, no'ls podia compendre un home que midava'ls somnis
i ambicions valguent-se de la mitja cana. Tot allò era massa ample pera
ell, i més li valia que ho fos, que, a no ser-ho, el pobre Esteve no
hauria dormit de nits, i ara dormia i fins roncava.
Un dia va trobar un llibre a sobre mateix del taulell. Un llibre que no
era de comerç: una historia o una novela, que no ho va saber ben bé de
fixo, i tampoc en va fer esment, i també féu bé de no fer-ne!
Aquell llibre tant senzill, el primer que entrava a la casa, era,
senzillament, el corc que tenia de matar-la.
[Il·lustració]
[Il·lustració: Mort el padri de l'Esteve
y el ploren..... á casa seva.]