DARRERS MOMENTS I DARRERS CONCELLS DEL FUNDADOR DE «LA PUNTUAL».—DIA
DE DOL PERA RIBERA.—L'ENTERRAMENT.—L'ESTEVE PASSA A SENYOR ESTEVE.
Aquell llibre en va portar d'altres. A n'aquell despatx d'en Ramonet
n'hi varen anar compareixent tants de llibres, que semblava que'ls
xuclessin. Tots els que tenia'l senyor Pau en un recó de llibreria que
no'ls havia llegit mai ningú, tots els que li deixaven els companys,
tots els que duia de la fira comprats am les economies, van anar
passant per la botiga i van ser llegits d'amagat, i de nits, i a mitja
llum, amb aquella fam de menjar lletres que tenen els que les estimen.
El corc anava rosegant.
En un xicot fill de pares botiguers, d'avis botiguers i de besavis
comerciants, era complicat de saber per quins atavismes llunyans i per
quins viaranys intrincats li venia aquella fam de llegir tot lo que
trobava. Això que ho esbrinin els savis que tenen botiga de savi, que
jo no faig més que anotar-ho; però mentres votin lo que siga, lo que jo
ting de fer constar és que encara en Ramonet no veia un troç de paper
imprès es tirava sobre les lletres com un falcó sobre la presa. Aixís
com hi ha cadells que tenen de rosegar traps perquè posen el dentat,
en Ramonet havia de rosegar llibres perquè posava intel·ligencia, i
encara no tenia una hora que les betes i fils fluixegessin s'empassava
a crema-dent cada capítol de novela, o cada poesia (anc que fos
clàssica), o cada caboria històrica, que n'hi havia pera pervertir al
botiguer de Ribera que tingués idees més fermes.
Els llibres, generalment, posen tristos a n'els desgraciats que
llegeixen. S'hi conten tantes tristeses que són no més penes
retòriques, tants desenganys de menor edat, tants gemecs que'l
consonant els porta i tants desenganys de lloguer pera acontentar la
parroquia, que'l pobre jove que ho llegeix i no sab per experiencia
propia que tot allò és per tornar a vendre i pera explotar la llàgrima,
hi cau com les papellones a la llum trista d'un quinqué; però en
Ramonet no era aixís: les penes, els planys, i fins els versos, li
servien pera nodrir-lo i pera enfortir-li l'ànima, li donaven ambició i
coratge i li feien veure un més enllà que, ai!, o s'hi havia de salvar
ell o s'hi havia de perdre la casa.
L'Esteve, mentrestant, badava, perquè era badador natural, i la mare
perquè no hi ha cap mare que en tractant-se dels fills no badi. De la
desfeta que aquells llibres anaven fent a les idees de l'hereu no'n
veien res, ni'n podien veure res, perquè aixís com el noi patia del
deliri de la lletra, a n'ells l'ambició del negoci'ls havia entrat
tant endintre que ja no pensaven en res més: ell d'anar arreplegant
els quartos, i ella d'estalviar i fer recó. Havien posat més seccions,
havien pres dos dependents més; el viatjant anava i venia pel mapa fent
_pedidos_ i més _pedidos_; el senyor Pau havia de vetllar pera donar
l'abast a n'els _assientos_, que'l tenien assegut catorze o quinze
hores diaries, i mentres en Ramonet s'omplia l'enteniment de totes
les fantasies i de tots els idealismes que li passaven pels ulls i
l'Esteve i la seva dòna anaven omplint la caixa de tots els diners que
passaven, el fet més trascendental que'ls havia succeit desde que «La
Puntual» era puntual els va venir a trucar a la porta.
El senyor Esteve, am gran esforç, tossint, ofegant-se i dut per la
voluntat, havia anat a la casa i els havia dit, prevenint-los:
—Em _liquido_! Nois, em _liquido_. Aviat em tindreu de borrar del
llibre de compte-corrents.
I com aquell que diu am tristesa: «Aixís que caiguin les fulles», ell
deia am certa amargor: «Aixís que caigui'l balanç em retiraré del
viure!»
Va caure'l balanç de cap d'any; va firmar-lo serenament a la darrera
fulla del llibre, i com que mai n'havia firmat cap de tant profit com
aquell, se'n va anar content a _liquidar_ i ja no va sortir més de casa.
Als dos dies de ser al llit va demanar pera confessar-se, i es va
confessar pera complir. Per lo mateix prengué Nostre Amo, i al tercer
dia de jeure va cridar als de la familia pera anar-se'n ben despedit i
fer-los-hi'ls darrers encàrrecs.
Tots van anar-hi amatents i el van trobar mig assegut, apoiant-se en
quatre coixins, en un llit colossal d'estat, trono solemnial de la
mort, a dintre una sala nua on no hi havia més que un silló, la caixa,
un candelero i dos mapes (el d'aquet món i el de l'altre) i ont hi
feia una fredor que si en el quarto hi hagués hagut fulles haurien anat
caient totes.
El senyor Esteve, vell com era, a punt de _liquidar_ com estava, i
tossint, i ofegant-se, i morint-se, encara conservava forces i encara
guardava energies. A n'aquells ulls que s'enfonsaven encara hi tenia un
mirar ferm que denotava voluntat; a n'aquella boca, dibuixada no més
amb un cop de llàpiç, encara hi quedaven les dents; a n'el crani, fet
a cops d'aixa, encara hi havia cabells negres, senyals d'aquella raça
forta que són arrels de families.
Va anar cridant la descendencia, i per ordre rigorós es van col·locar
al voltant del llit. L'Esteve i el noi a la dreta, la senyora Felicia
a l'esquerra, més als peus la senyora Paula, la Tomasa i la senyora
Roseta, i al cap-d'avall les tres Maries; i quan els va tenir tots
reunits, el senyor Esteve féu un esforç i, traient-se de dintre'l pit
tot l'aire que encara li quedava, va dir, amb el tò sentenciós del que
se sentencía a n'ell mateix:
—Nois, jo me'n vaig. No feu anar el cap, que me'n vaig. Cada hu mor a
tants anys _fecha_, i a mi m'arriba'l venciment. Me'n vaig, però no us
alarmeu, perquè ho deixo tot arreglat. Ting testament fet, que no us
l'ensenyo perquè és lo primer que mirareu aixís que acluqui la vista,
i ja sé que us agradarà perquè he fet més economies de les que podeu
imaginar-vos.
Va tossir i va continuar.
—Me'n vaig tranquil d'aquet món perquè us deixo tranquils a tots, i sé
que ho estareu més quan falti perquè ja abusava de viure. Ja he fet
prou coses jo pera anar-me'n. Vaig fundar «La Puntual», com qui diu
la vaig criar, la vaig fer créixer, us la vaig donar com a mare, us
he donat concells a tothora, i tants anys de donar concells cansen:
cansen a n'aquells que'ls donen i cansen a n'els que'ls prenen, i ja
començavem a cansar-nos.
Va respirar una mica i seguí.
—Avui us donaré'ls darrers. Preneu paciencia, que ja s'acaben. Us deixo
una vinya plantada; cuideu-la, que un cop plantada ja dóna raims ella
sola i no és mai rabassa morta. No pujeu mai de revolada. Aneu pujant
de mica en mica, i, avui una pedra i demà una altra, anireu fent de
«La Puntual» com una mena d'iglesia, que serà l'orgull dels Esteves.
Jo n'he posat els fonaments; l'Esteve i el seu pare'ls pisos, i ara et
toca a tu, Ramonet: tu tens de fer la coberta.
Encara li quedava aire i va seguir.
—No us donaré gaires concells més perquè ja no'm queda temps i perquè
no pug entretenir-me. Aniré al gra, resumint. No us fieu mai de les
paraules, que les paraules enlluernen i tergiversen les coses; no us
fieu gaire de les firmes perquè són paraules escrites; no us fieu
gens de les dònes perquè són màquines de dir-ne; i no us fieu ni de
vosaltres perquè us podeu equivocar. Fets, sempre fets!, que tot lo
demés és nuvolada, i el comerç no hi viu als núvols.
I, ja no poguent més, va anar al gra.
—I ara, adéu-siau, i res de llàgrimes ni de tonteries. Fets! Guardeu
un record de mi, però sobre tot guardeu el crèdit. Fets! Un enterro
senzill... i... fet!
No va poguer dir res més. Va estar una hora agonitzant, anant dient:
«Fet...» entre llavis i quan va callar va morir-se.
La familia va plorar una estona per ordre de sentiment i per qualitat
de parentiu; però, seguint els manaments del difunt de no vessar gaires
llàgrimes, van dir tot allò que's diu quan se mort algú que ja li
toca: que «s'ha fet tot lo que s'ha pogut», que «ha mort am tots els
coneixements», que era un gran home i un gran besavi, però que ja era
prou vell pera morir-se, i com que la qüestió eren «Fets!», am l'excusa
meritoria de saber lo que disposava pera l'acte del seu enterro, van
anar a obrir el testament, que no'n deia res de l'enterro.
Lo que deia és que feia hereu de tot lo que tenia i tingués, de «La
Puntual» i de lo altre, a n'el seu _successor_, l'Esteve; un usufruit a
la seva dòna, alguna deixa als parents, trescentes misses de barato...
i lo demés eren retòriques que hi afegeixen els notaris pera donar
solemnitat al paper i pera que n'hi entrin més fulles.
Els que van quedar més contents van seguir dient que era un gran home;
els que esperaven més bocí van callar, però's van tornar grocs; els
que no van tocar gran cosa se'n van anar pera dir-ne mal al ser a baix
mateix de l'escala; però tots van anar a l'enterro amb igualtat de
tristesa i semblança de roba negra.
L'enterro, segons la voluntat demostrada pel difunt, va ser una cosa
senzilla, però al mateix temps _decorosa_ (cinc cotxes i aquell faetó);
però si l'_aparato_ era modest, la concorrencia era triada. Tots els
comerciants d'aquell barri van volguer encoratjar l'acte i manifestar
l'alta estima que'ls mereixia un home _enter_, que havia viscut noranta
anys, sempre conseqüent en lo mateix: en una taleia _eficaz_, seguida i
perseverant, que mai s'havia doblegat i que feia _honor_ a la classe. A
darrera d'aquell dol, que anava presidit per l'Esteve, pel regidor, pel
_veterano_, per en Ramonet i pel graner, hi anava lo mellor del barri,
am la mellor roba del barri, a fer acte de presencia, de consideració
i de respecte. Allí tot el ram de graners de tot el carrer del Rec per
avall; allí tot lo mellor de les drogues de tot el carrer de Moncada;
allí'ls gallinaires i conillers del Born i de tots els voltants; allí
lo més escullit del comerç de mantegaires, _panyeros_ i comerciants
del ram del vidre, del ram de la sal, l'estat major de _mercería_,
els fabricants de teixits, els tintorers, blanqueig i pellaires;
allí dos tinents arcaldes, el vicari de Sant Cugat, un beneficiat de
Santa Maria, un bacallaner riquíssim que fins havia estat a Escocia;
allí'l pobre senyor Pau, i allí'l viatjant de la casa, que havia
arribat de Pamplona pera entornar-se'n l'endemà, i allí tota la gent
seria, aquells de la processó, els que compleixen, els que firmen, els
prudents, els morigerats, els que fan d'home bò si hi ha raons, els que
tanquen la botiga encara no passa un goç que faci cara de tenir gana,
els que no's comprometen mai, els que miren més pera la _Casa_ que
pera'ls que hi tenen de viure a dintre, els menestrals de tota mena,
sostén de la barriada i preuat joiell de Ribera.
Quan van arribar al pla de Palacio's van despedir casi tots, i els
més amics o més parents, els que estaven desenfeinats o que ja havien
perdut la tarda, van anar fins al cementir.
Allí varen cercar el ninxo, a n'aquells rengles de pisos que també
semblaven prestatges, i, abans de col·locar el difunt a n'el número que
li tocava, que era'l dos mil doscents quaranta, els enterradors van
preguntar si per cas el volien veure.
Van dir que sí; van obrir la caixa, se'l van mirar cosa de dos minuts,
van cridar a n'en Ramonet (que s'havia quedat a veure les estàtues dels
panteons) pera que també se'l mirés i, no sabent lo que s'ha de fer al
tenir un difunt al devant, varen volguer dir alguna cosa.
—Talment ha quedat natural,—va dir pera començar l'Esteve.
—Quin home!—va dir el regidor.
—Ja se'n va perdent la mena d'aquesta qualitat d'hèroes!—hi va afegir
el _veterano_.
—Ja poden tancar-lo,—l'Esteve.
I, tancat am pany i clau i pujat a n'el seu prestatge i a n'el caixó
corresponent, tots van passar davant del dol i van anar dient lo mateix.
—Senyor Esteve, l'acompanyo al sentiment.
—L'acompanyo al sentiment, senyor Esteve.
L'Esteve havia pujat de grau: d'Esteve a senyor Esteve.
[Il·lustració]