Mentres passava tot aquet tràngol ja s'havia anat fent de nit. La
processó havia arribat al carrer de la Princesa, i, en comptes
d'aquells crids d'abans, d'aquell color i d'aquella llum, no més es
veien les atxes, caminant com dugues serps enceses de llarg a llarg
del carrer. El silenci era magestuós. Les cares, abans tant alegres,
a la groga claror dels ciris, semblaven cares d'enterrament, cares de
fotografia, cares de claror de bengala. La música anava tocant, però la
marxa de joia d'abans s'havia tornat marxa fúnebre, i l'impressió era
tant solemne que'l bè anava dient: «Bè!... Bè!...», un bè d'anyorament
i d'engoixa, i en Ramonet anava seguint, però plorant al sò de la
música, i el resignat tenedor també tenia ganes de dir bè pera treure-s
la tristor de dintre.
De sobte va esclatar un gran trò. Ja hi érem! Ja teniem pluja. Aquelles
dugues fileres d'atxes van fer un zic-zac d'esverament; després un
altre de més fort, i se'n van apagar la meitat; després van començar
a caure unes gotes que n'hi havia un raig a cada gota, i la gent
va començar a córrer; i després, al venir el ruixat, gremis, nois,
gegants, clero i trampes, que aquí caic, aquí m'aixeco, no hi va haver
classes ni respecte: a cops, a empentes, a rodolons i com podien es
van ficar a les entrades, i quan les entrades eren plenes encara n'hi
van entrar més, i quan tot va ser atapait els que van quedar al carrer
corrien d'una banda a l'altra com rates emmetzinades.
El bè, el senyor Pau i en Ramonet van ser dels del carrer. Un sant
Joan, quan és petit, s'enquibeix a qualsevulga entrada, però entrar un
xai a dintre d'una casa quan les persones hi estàn espesses és pitjor
que fer-lo passar per devant d'algun fielato; aixís és que sota les
canals, am «bès» i plors i exclamacions, van haver d'aguantar tot el
xàfec.
I si ells aguantaven el ruixat, compteu els de «La Puntual» i el rengle
de convidats, que esperaven veure-ls passar, quin desengany i quin
esglai! Que si hauràn caigut, que si hauràn topat, que am les empentes
d'un xàfec es pot esclafar a una persona, que si com el senyor Pau
és tant sord no hauràn sentit la tempestat i l'hauràn rebuda a raig
fet, que si'l vestit de sant Joan no és un vestit pera les mullenes,
demaneu-ne de comentaris. La senyora del primer pis deia d'enviar un
municipal al curs de la processó i demanar per un bè perdut; la mare hi
volia anar ella mateixa. El senyor Esteve'ls calmava dient que mellor
que rebés un xàfec, que aixís els infants es fan forts. L'Esteve no
deia res, perquè no sabia què dir; però a l'últim es va aclarir el
temps, i la mare, que era a la porta mirant amb els ulls de mare, va
fer un xiscle d'alegria perquè'ls va veure que arribaven.
Arribaven, sí, però de quin modo! Quin mullader! D'aquell sant Joan
tant _ñiño_ no més en quedava la pell. Ni corona, ni bandereta, ni
sandalies, casi ni riços: tot se'n havia anat riu avall! L'atribulat
senyor Pau no més havia salvat el berret, perquè hi duia un mocador,
però havia perdut el mocador, que valia més que'l berret; i el xai casi
no era xai: brut, enfangat, sense flocs i am les flors fetes una pasta
que li havia tenyit l'esquena, en comptes d'un bè de sant Joan, era un
moltó de _matadero_ que s'havia esgarriat i que'l duien amb una corda.
El xacolate va ser trist, espès, agre, i el xarop... xarop de rabes!
La deria de deixar el negoci per una cosa de luxo havia estat un
escarment. No hi tornarien maimés!