A LO QUE PORTEN QUATRE RIÇOS, QUAN ELS REGUEN AM VANITAT, I DELS
TROPELLS QUE VAN COSTAR-LOS-HI A N'EN RAMONET, AL SENYOR PAU I A UN
BÈ QUE NO HI TENIA CAP CULPA.
Aquells riços d'en Ramonet varen tenir conseqüencies.
Les processons de Corpus s'apropaven, i, pensant en les processons, la
senyora del primer pis havia tingut una pensada.
Ja que'l noi era tant riçat, tant ros i tenia aquella cara de figureta
de pessebre, d'angelet d'altar, de _ñiño_, per què no'l feien anar
a la processó de la parroquia, vestidet de sant Joan, amb el seu bè
corresponent i am tots els requisits d'aquets casos? Ella en tingués un
d'infant tant _ñiño_, ja ho crec que li faria anar! No esperaria pas
que creixés, que quan passen dels cinc anys aquestes criatures tant
riçades els hi han de tallar els cabells, i un infant sense cabells no
és prou criatura ni prou home.
L'idea va entusiasmar a la mare. Realment, veure'l seu fill ben
vestidet de sant Joan entusiasma a qualsevol mare, per poca devoció
que tingui, i ella podia ser estalviadora, però pera'l fill no hi
planyia res; però l'Esteve ja era diferent: havia tingut aquella
quiebra (sempre que havia de gastar la retreia), i el vestit de sant
Joan du molt gasto: s'han de comprar pells, gaiato, corona, bandereta,
sandalies i mitges de color de carn, i, sobre tot, s'ha de comprar un
bè, perquè un sant Joan sense bè és com un establiment sense gènero, i
ell no estava pera desembolsos amb el dèficit d'aquella quiebra!
La mare va insistir dient-li que lo que costa més del vestit són
les betes i les trenzilles, i que d'això en tenien saldos, i que en
tocant a lo del bè, un cop hagués servit pera l'_acte_, el podien
matar i menjar-se-l, i que la satisfacció d'un pare, de veure'l fill
caminant am lo millor de Barcelona, no's paga am diners ni am dinades.
L'Esteve va contestar que un pas de tanta trascendencia val la pena de
meditar-lo. Ella, que ja ho havia meditat; ell, que s'havia de meditar
més, i per fi, com en tots els casos, va ser el padrí'l que ho va
resoldre am quatre ratlles de sentencia.
«Que hi vagi,—va dir el padrí.—Bò és conservar les tradicions que no
perjudiquen el crèdit, i l'anar de sant Joan no perjudica a ningú: ni
al bon nom, ni a vosaltres, ni a n'ells ni a la serietat de la casa.»
Ja estava fet! Vinga preparar-se i fer les coses com han de fer-se:
el senyor Pau, el tenedor de llibres, acompanyaria l'infant, perquè
l'Esteve era massa serio pera acompanyar criatures. Posarien bancs a
la porta pera veure passar la processó, i sobre tot a n'en Ramonet;
convidarien a les families que capiguessin a n'els bancs, i fins
després darien refresc: la xacolata de sempre, secalls, horxata, xarop
i tota l'aigua que volguessin.
Pera donar a entendre a n'el tenedor el càrrec que li destinaven van
estar molt més de mitja hora; els crids se sentien del terrat; però
quan ho va haver entès va acceptar-ho, i fins ho va acceptar amb
alegria. El trajo que havia de dur el sant Joan no'n va costar tants
de crids, però va costar més discussions: que si havia de dur la corona
sostinguda per un filferro, que si les sandalies són vermelles, que si
sant Joan portava barba... tot-hom hi va dir la seva; i en quant a la
compra del bè, va ser una qüestió tant seria que de poc tot se'n va en
orris: la mare'l volia blanc, perquè aquets xais han de ser blancs;
l'Esteve'l volia ben gras, perquè anant munt i avall aquet bestiar
s'aflaqueix i quan se'ls té de matar no més en queda la pell, que tant
li feia blanca com negra; i per fi, partint diferencies, van arribar a
comprar un xai que no podia ser més apte pera'l pas i pels _aliments_:
era un bè nèt, blanc i grassonet, amb uns ulls de resignació que's veia
que ja sospitava lo que li havia de passar; amb un aire tant modest
que si l'hagués vist sant Joan l'hauria adoptat xai honorari, i amb
un posat de tristor que no més de veure-l una vegada ja se li posava
afecte.
En Ramonet quan el va veure n'hi va posar tant d'afecte i va estar
tant content de tenir-lo que'l va fer pujar a l'entressol, i el va fer
baixar a l'establiment, i aquí caic i aquí m'aixeco, les capses rodaven
per terra i els rodets anaven enlaire, convertint «La Puntual» en
corral de la bestiola i del pastor que la guiava.
Sòrt que no més va durar quatre dies aquella vida bucòlica, o si no hi
ha una feridura, que hauria sigut la de l'Esteve.
El dia de la processó va arribar, i després d'haver dinat van esperar
als convidats; van arreglar els taulons a fòra i van vestir a n'en
Ramonet.
Les Maries, la senyora del primer pis, la senyora Pepa, la senyora
Felicia i la senyora Roseta hi van ajudar a vestir-lo, però'l que hi
va ajudar més va ser el bè, perquè si ell no hi hagués sigut allí
entretenint a la criatura no l'haurien pas pogut vestir, amb aquell
gènit que tenia. Primer li van pentinar els riços, que pera ells es
feia la festa; després li van enquibir els colans, uns colans de color
de rosa que talment semblaven de carn, si la carn fos d'aquet color, i
com que li venien amples els hi van lligar am dugues betes i tota una
restallera d'agulles; després les sandalies, també de color de rosa,
pera amdós chus, com dugues magranes, que li venien sobre'ls dits dels
peus; després les mànegues, de seda, de seda de color de prat, a dugues
pessetes el pam; a sobre de tot la pellissa, que hi entrava un altre
moltó, i la corona i els _llacets_, i ja no més faltava gornir el xai,
que era tant delicat com lo altre, perquè de flors a la cua, i de roses
de paper a sobre l'esquena i a sobre'l cap, i de lliga-cames a totes
quatre, i de cintetes allí on cabien n'hi varen arribar a posar tantes
que semblava que «La Puntual» anunciés la _mercería_.
Quan varen estar tots dos gornits hi va haver un crid d'admiració.
Mai, però mai, un sant Joan que fos tant Joan com aquell s'hauria
passejat pel barri! Ni allò era un infant, sinó un sucre; ni'l bè un
bè, sinó un maçapà; ni a n'els altars ni a les estampes s'havia vist
una parella tant proporcionada i tant _piadosa_.
L'Esteve va pujar pera veure-la, i no va tenir gaire alegria perquè
pensava en el gasto, però tampoc va tenir tristesa, perquè fet i fet
era'l pare. Van donar brenar a sant Joan i una mica d'ofals a la torna;
va arribar el senyor Pau de levita i van sortir cap a Sant Cugat am
tot el veinat a les portes, armant un esvalot i uns crids que fins el
centinella's va girar pera saber lo que passava.
En sent aprop de Sant Cugat, sant Joan va volguer fer lo que no hi
ha cap llei ni cap santetat que ho privi. I pera'l pobre tenedor de
llibres aquí començà'l primer treball. La criatura prou demanava,
però'l senyor Pau no ho sentia, i quan ho va sentir ja era tard. Com
que li havien lligat els colans per sota de la pellisa, i com que pera
treure la pellissa s'havia de desgornir el trajo, i com que l'infant
duia pressa, i com que també era pràctic, cansat de plorar... va
resoldre-s, i el color de rosa dels colans va quedar d'un tò més pujat
de dalt a baix de les cames.
Aixís i tot, van continuar. El senyor Pau va pensar que encara que
anés un xic mullat no tots els sants Joans són aixuts, i, amb aquesta
convicció de que'l temps ho asseca tot, van arribar a la parroquia.
Ja era hora. Els gegants s'impacientaven, i, donant saltirons i fent
voltes, ja havien emprès la marxa, am les trampes i els ganfarons
que'ls anaven seguint al darrera.
Després dels ganfarons van ser els infants: tots els estudis del
veinat, tots els bordegassos del barri, tots els bailets de tots els
gremis van anar seguint, amb els ciris i amb els cabells tallats de
fresc, rapats fins arrel, i empolainats, però veient-se a n'els fronts
estrets, a n'el crani alt i a n'els ulls fondos els fills d'una raça
toçuda que'ls havien posat pomada, però que no eren fets pera pomada,
sinó pera suor del treball. Passava'l pervindre de Ribera; els que
havien d'alçar els pisos a n'els fonaments d'aquelles cases fetes am
capitells trencats i grava de columnes gòtiques; passaven els Estevets,
sorruts, serios i arrenglerats i am mirar resignat però ferm; i era
tant el posat esquerp que tenien aquells infants, que quan passava'l
fill d'algun noble amb el criat vell al costat, la blancor d'aquella
cara i els bucles i les mans grogues semblaven, pel seu contrast,
flors malaltisses d'arcova que s'havien de fondre com els ciris; flors
d'esquerda de panteó al costat d'olles d'aufàbregues.
Després dels infants els Esteves, els pellaires, els camàlics, els
graners, els botiguers, els manyans, els teixidors, els carreters,
els bastaixos, tota la gent de força i de feina, que, dintre dels
gecs apretats i de les ermilles cordades, els rebotien els muscles,
que estaven encongits per la roba; després els senyors Esteves, els
comerciants retirats, regidors i arcaldes de barri, els puntals de la
barriada i els que si havien fet fortuna en duien arrugues al front i
xacres sota la levita; després els capellans i els soldats, i després
la tarregada, l'angelical tarregada de verges, santets i angelons;
disfresses de confiture que com el nostre Ramonet eren il·lusions de
mares.
Al sant Joan i al bè i al senyor Pau els van posar al mig de les files
i varen anar seguint.
Vers la capella de Marcús caminà la processó entre un núvol de paperets
i una catifa de ginesta. Desde'ls pisos fins als bancs i desde'ls
bancs fins als terrats era una pluja de colors, una vibració colorida,
una nevada de vida que omplia'l carrer de joia. Aquelles cases negres
i rònegues havien tret l'ànima al defòra, i els damassos verds i
vermells, les bànoves de l'antigor, els cortinatges de l'arcova, les
catifes de la sala, tota la mica d'alegria i tots els drapets de les
festes que enjoiaven l'interior els havien posat al balcó. Aquelles
dònes menestrales havien tret tots els vestits de la calaixera de
caoba, aon dormien tot l'any plegats am flaira de poma camosa, i els
havien tret a la llum. Aquelles noies de Ribera, d'ulls somniadors i
mans fermes, s'havien també encatifat am les mantellines blanques i
flocs de colors i galtes enceses, i havien arrencat tots els clavells
i les roses i els llessamins de tots els testos de les finestres i les
duien sobre'l pit, sobre'l coll, sobre la cintura i sobre la daurada
polsina de la cabellera rossa, i de banda a banda de Ribera'ls carrers
talment tremolaven de vibració i de moviment com si caigués una polsina
feta d'espurnes de gloria.
La processó anava seguint solemnialment, magestuosa, poc a poc, tant
magestuosa i poc a poc que d'un cap de carrer a l'altre hi posaven més
de mitja hora, i la gent feia comentaris am tots els que anaven passant.
—Aquell és l'arcalde del Born.
—Aquet és aquell botiguer que va fer fortuna amb els sucres.
—Aquet és aquell gran gallinaire del carrer de Flassaders.
—Aquet és el senyor Mateu.
—Aquet és el senyor Pere...
Tot-hom hi anava dient la seva. Que si eren això, que si eren allò, que
si com havien fet la fortuna, que si havien estat tants anys a fer-la;
però quan passava en Ramonet amb el seu bè tant gornit i el senyor
Pau tant mudat, allò ja no eren comentaris: era exclamació desfeta,
enterniment i controversia.
—Mireu-lo! Mireu-lo que és bufó!
—Si sembla de pasta.
—Si ho és.
—Això deu ser una prometensa.
—Jesús!
—L'han tret d'una escaparata.
—Sembla'l santet que tenim allí a les _Hijas de María_.
O bé n'hi havia de sorruts que deien malhumorats:
—Jo'ls daria garrot a n'els pares.
—No sé per què no hi ha un _asilo_ pera les criatures disfressades.
—Això'ls governs han de privar-ho.
—Supersticions són això. I per això a Espanya anem tant bé que ara
mateix serà un _caos_.
Un home fins els va insultar.
Una dòna va córrer a abraçar-lo i se'n va entornar plorant.
Però la processó anava seguint, am més paperets i més ginesta, i, fos
el mareig d'aquell acte, fos l'enlluernament dels ciris, o fos que
l'anar poc a poc cansava a la criatura, en Ramonet va ajupir-se i no va
volguer seguir més.
Plora que plora i crida que crida, es va aturar al mig de les atxes i
no hi havia qui'l fés seguir.
Prou n'hi va oferir de carmel·los i dolços i cavalls de fusta'l senyor
Pau, apurat, però no senyor: no volia moure-s.
Prou el va amenaçar que en sent a casa'l tancarien a les fosques: tant
se n'hi endonaven les fosques com la claror de les atxes.
Prou es va enternir: res hi valia.
Què s'havia de fer?, va preguntar-se l'atribulat tenedor. Deixar-lo
allí al mig a n'ell i al bè i anar a avisar la familia? Deixar aquell
destorb allí terra que embussava la processó? Avisar un cotxe o un
camàlic? Si a les processons hi hagués ambulancies pera carregar
l'impedimenta d'àngels i sants i Veròniques que no poden seguir el
curs, l'hauria carregat al carro; però com que no hi havia ni carro,
ni carretó, ni sòrt, ni misericordia dels homes, se'l va carregar a
coll... i endevant!, que quan hauria passat la raresa'l tornaria a
posar a terra i arribarien com podrien.
Això sí, al tenir-lo a coll va pensar: «És molt pesat el portar els
llibres, però ho és més el dur criatures».
I pera conformar-se una mica's va dir aquet comentari: «Ja he fet bé jo
de no casar-me».
Havia fet bé de no casar-se, però com que aixís que ve una desgracia en
sol venir una altra al darrera, i com que'l senyor Pau era un home que
no havia nascut am xaripa, mentres es feia reflexions amb en Ramonet
als braços, ja sien els mateixos motius que havien aturat a sant Joan,
o ja sia pel mal exemple, o ja sia pera fer la contra a n'el pobre
tenedor, el bè també s'hi va ajeure i tampoc va volguer seguir.
—Aveiam si també hauré de dur el bè,—va dir el pobre home mig
plorant.—Aveiam si també m'hi ajeuré jo i que'm passi la processó per
sobre, i que m'esclafi, i que'm trepitji.
I mentres ell s'exclamava, am cada gota de suor com les dels blens de
les atxes, la gent, que veia aquell grop que... estava empantanegat,
també hi anava dient la seva.
—Entreu-lo a dintre una botiga aquet marrà!
—Porteu-lo a l'escorxador!
—Aquet moltó és un dropo. Coeu-lo, que no'n volem de dropos a n'aquet
barri!
—Doneu-li aiguanaf, pobrissó!
—Dissequeu-lo!
I fins un noi dels que passaven el va socarrimar amb un ciri, i allò
feia un tuf de llana que no's podia aguantar.
Per sants que siguin els tenedors, i per sants a coll-i-bè que portin,
arriben que la paciencia ja ha donat tots els aixamples i que no poden
més i reventen.
El senyor Pau ja ho era un de sant, però un sant ben _entendido_, i va
pendre una resolució: deixar el bè allí al mig del carrer i endur-se'n
a n'en Ramonet, i que se salvi qui pugui... Però mireu-ho què són les
_planetes_: allò va ser lo que va salvar-lo.
Quan la criatura va veure que anaven a deixar el bè va callar i va
volguer seguir.
Va seguir i el bè va imitar-lo, i el senyor Pau va respirar, però'l
susto havia sigut tant gros i el tenia clavat tant endintre que,
responent als capellans que resaven al darrera, anava dient a mitja
veu, a modo de lletania:
—Maimés!
Maimés infants!
Maimés processons!
Maimés bèns!
Maimés sants Joans ni altres sants!