—Bé, que't sap greu?—li va dir a l'últim.
—No, que no me'n sap de greu; al revés. Casi et diré que me'n
alegro,—va acabar per dir l'Esteve.—Lo que ha de venir, i ve, perquè
ve, no me'n sap mai de greu; però... me sorprèn. Et prometo que'm
sorprèn.
—I ara! I per què't té de sorpendre una cosa tant natural?
—Què't diré jo, pobre de mi!... Tot allò que un no'n fa esment, per
més natural que sia, sobte, i et deixa parat. Perquè, si t'he de ser
franc, encara no m'ho esperava.
—Això ve quan no s'espera, totxo.
—És que'm creia que'l ser pare era una cosa més solemne. Què't diré
jo?... que un s'ho sentia venir, i al veure que és tant senzill sembla
que no pugui ser.
—Deixa-t de ser o no ser, babau. Estàs content o no n'estàs?
—És clar que n'estic. Molt n'estic. Però la cosa ve tant de _golpe_
que un no té temps d'acontentar-se. Ara ho estic més que quan m'ho has
dit, veus? I demà ho estaré més que avui, perquè hauré reflexionat.
Abraça-m, Tomasa,—li va dir, pera treure'l mal efecte d'aquella fredor
d'abans.
—Deixa-t d'abraçar i prenguem mides.
—Això,—va dir ell,—prenguem mides i fem les coses am tot ordre. Per
de prompte ja tinc pensat que allò de posar noves seccions les hem de
posar desseguida. Tindrem més gasto. Vindrà'l noi...
—I qui t'ho ha dit que serà noi?
—Sigui lo que sigui, tindrem gasto.
—Pensem en coses perentories; això ja vindrà quan sia hora.
—Engrandirem més la botiga.
—No hi ha lloc.
—L'engrandirem, encara que no n'hi hagi. Quan jo vaig néixer es va
engrandir; quan neixi'l noi o la noia, ens toca engrandir-la a
nosaltres, i després els tocarà a n'ells.
—Això no és perentori, et diuen. S'ha de pensar a qui ha de dir-se. Què
s'ha de fer, a qui's té d'avisar.
—Jo no hi tinc pràctica a ser pare de familia. Jo avisaria al padrí,
que ell si que n'hi té de pràctica. Ell n'ha vist néixer tres seccions,
d'infants de la nostra familia, i sab com s'arregla aquet tinglado.
Encara que l'avi rapapiejava, i anava molt poc a «La Puntual», van
anar a donar-li la nova, pensant donar-li una gran sorpresa, però la
sorpresa fou pera ells quan els va dir que ja ho esperava.
—Sí, ja ho esperava,—els va dir.—Sabia que tardariau a dar fruit de
benedicció, però sabia que'n donariau. El meu avi, el pare, jo, el meu
fill, i tu, tots hem tardat, i tots n'hem tingut, i és que aquí'l tenir
descendencia no's té sense més ni més. Es té am calma i coneixements,
com s'han de tenir totes les coses.
—Ha vingut impensadament,—va dir l'Esteve a n'el seu avi.
—No tant impensadament com et penses,—li va respondre'l padrí.—Jo ja'm
creia que compliries, i ara et podria donar uns concells, però ja'ls
havia donat a n'el teu pare, i ja te'ls he donat a tu, i no m'agrada
fer gasto en coses que ja han sigut dites. Tu no ets pas un exaltat.
—No ho és,—va dir la Tomasa.
—No ho soc,—va dir l'Esteve.
—No ho ets,—va respondre'l senyor Esteve,—i com que tens judici, i
coneixements i et van donar bona instrucció, aixís com has sabut fer
d'espòs, sabràs fer de pare, d'avi, i de besavi, i m'aturo. Si és un
noi (que ho serà, perquè ja és tradició a la casa, aixís comercial
com particular, que no més es tinguin nois), no més et tinc de dir
una cosa. Encara no obri la vista, treu-lo a mirar aquell lletrero.
Ensenya-li aquell 1830. I ara a esperar, i no descuidar-se, que'ls
infants venen «puntuals» al món en sense mirar-se'ls lletreros.
Realment, els mesos que faltaven no's van descuidar de res; però, s'ha
de dir la veritat, no hi havia motius de descuit. Si no fos que ja ho
sabien que havien de tenir un infant, no se'n haurien adonat. Hauria
arribat el pas i se'l haurien trobat a coll com si'ls portessin un
present. Ni mareig, ni engunies, ni basques, ni desitjos de calç, ni de
sorra, ni de albercocs, ni de maduixes: no més desitjos de fer diners,
i més diners, i omplir el calaix; que si és cert, com asseguren totes
les llevadores que hi entenen, que lo que la mare desitja surt a n'el
còs de l'infant, l'infant hauria hagut de néixer amb un duro a cada
galta, am betes i fils per cabells i per ventre una guardiola plena
d'or i de calderilla.
Això sí, com que'l pare és pare, tot era mirar criatures que havien
nascut de poc i enterar-se quant temps tenien i a quants anys posaven
les dents, i a fer comparacions, sempre odioses, i a veure aparadors de
roba, i a regatejar-ne, i a no comprar-ne... perquè ja se'n cuidava la
mare. Va durar més de dos mesos que quan li preguntaven les compradores
quin dia tindria de ser pare deia: «D'avui a demà». Va preparar el
bateig am calma, creient que ben previngut es batejava molt mellor;
feia postures a la Tomasa, que casi li sortien ben fetes; era amable,
era complacent, era manyagós; en fi, era pare... que, per 1830 que se
sigui, els pares són sempre pares.
Aquell home tant gris, tant mate, tant apagat i tant _sofert_, aquell
borrós botiguer que havia passat els trenta anys sense un sotrac en la
vida; que mai havia plorat ni rigut, que mai havia gaudit ni sofert,
anava a tenir una emoció.
L'anava a passar tant forta, que aixís que li van dir que era un noi,
hauria saltat d'alegria, si no hagués sigut que'l pobre home no'n podia
tenir cap d'emoció que no dugués contra-emoció.
Am l'infant, li arribà una nova: La casa _Giménez, Rubio, Ramírez y
C.ª_ li havia quebrat per mil doscents duros.
I va quedar tant compensada l'alegria amb el trastorn, que no tingué
trastorn ni joia; i tant barrejades les dugues coses i se li va fer
tal nus d'impressions, que si li preguntaven per la quiebra deia que
havia sigut un noi, i si li preguntaven pel noi deia: «Són mil doscents
duros».
[Il·lustració]
[Il·lustració: El bon Ramonet creixia
rodejat de merceria.]
V
DE COM CREIXIA EN RAMONET I DEL XIBARRI QUE VA PROMOURE A N'AQUELLA
LLAR «DE MERCERÍA».
Quin raig de sol va entrar a n'aquella casa al venir aquell infant al
món! Quina claror a n'aquell entressol! Quin esplet d'animació i de
vida a n'aquella cova de l'ordre! Es veu que lo dels desitjos no deu
ser una cosa ben segura, perquè vos juro que no hi va pas néixer amb
un duro encastat a les galtes. Si va néixer amb algun desig va ser
amb un picarol al cap, perquè mai s'ha vist un infant com aquell que
a l'arribar a la vall de llàgrimes hi vingués tant a la fresca, obrís
els ulls tant oberts, ni armés tant xibarri pera venir, ni's deixondís
am tanta pressa. Semblava aquells cabrits que al néixer s'espolcen
l'ensopiment i fan un saltiró que vol dir: «Ja hem nascut, doncs visca
la vida!»
La llevadora, els pares i l'avi van quedar parats aixís que van veure
un infant que plorava, que cridava, que feia anar els braços i les
cames amb aquell desfici de volguer esser. No hi estaven fets a «La
Puntual». La tradició de la casa era que arribessim somorts, callats,
tristos, prudents, i aquell no hi arribava de prudent. L'esvalot
que armava allí a l'arcoba se sentia fins al quartel; els crids
per volcar-lo eren feréstecs. No'n volia d'aquells volquers. Volia
llibertat; volquers lliures, esbarjo i els drets de l'home.
Les cosines, quan veien allò, deien que no era natural i que devia
tenir mal de ventre; la senyora del primer pis va dir que eren cucs;
la mare, com que era fill seu, deia que ja havia de ser aixís; el
pare, com també era pare, deia que sí que havia de ser aixís, però
hauria volgut que no ho fos; i el senyor Esteve'ls calmava dient que
allò era'l primer _ímpetu_, però que després del bateig es reposen
bona cosa, i que si'l bateig no l'aturava, ja l'aturaria l'exemple que
veuria a n'aquella casa.
El bateig va ser com sempre: a Sant Cugat, i el padrí també'l mateix:
el senyor Esteve. Van quedar que's diria Ramon, per tres o quatre
motius: perquè'l pare, al cel sia, se'n deia; perquè no n'hi havia
cap a la familia i un Ramon sempre hi va bé a dintre d'una familia, i
perquè si li posaven Esteve, entre Esteves, Estevets i senyors Esteves,
hi hauria una confusió que desbarataria l'ordre i es podrien confondre
les firmes.
Va venir aquell _faetón_, el cotxer, els cavalls i el clavell; van
venir els mateixos convidats, a més del senyor Pau i el viatjant, que
havia arribat de Cartagena i se'n entornava l'endemà a Orense; van
batejar a la mateixa pila, i el senyor Esteve parlà com parlava en
aquets casos, i fins es permeté una broma.
—Am tantes vegades com hem vingut,—va dir mig serio a n'el
vicari,—ja'ns podrien fer una rebaixa.
Al ser a casa i al tornar l'infant a la mare, que naturalment que se'l
criava, perquè en aquell temps a les mares encara'ls provava'l criar,
es va veure que'l bateig no l'havia calmat, com deien, i que continuava
aquell desfici.
Aquell bordegàs era un _trueno_: o mamar o cridar; o plorar o moure-s;
o dormir o armar xibarri. Encara no tenia quatre mesos i ja's mirava
la gent, i no solament se'ls mirava, sinó que semblava coneixe-ls. A
cinc mesos va començar a riure; a riure, cavallers!, allí que'l riure
semblava un renec. Als nou mesos ja va saber dir _papá_ i _mamá_; a
un any i mesos a fer preguntes, i a un any i mig a respondre-les; i
aixís que'l van deixar anar, de la primera embranzida, va córrer més de
dugues canes sense topar a les cadires.
Una altra cosa extraordinaria que's va _notar_ a n'aquell infant,
que també era portentosa a n'aquell cau de bones costums, és que
tenia'ls cabells riçats; però no quatre cargolets dels que's cargolen
am prudencia, sinó riços verdaders: de luxo, de senyor, de noble;
d'aquells riços que's fan servir o per vanitat o per tallar-los, segons
les families que'ls crien.
Allí no'n gastaven de riços, però era una cosa tant estranya de tenir
un fill am _dibuixos_, i am gorniments que no són útils, que tots
estaven admirats.
La mare, sense saber-ho, en tenia com un orgull: quan els cabells es
cargolen és que són diferents dels altres, i, siguen les dònes que
vulguin, la distinció sempre'ls admira. La senyora del primer pis deia
amb un tò de profecía: «Ai quan creixin aquets cabells que n'ompliràn
de medallons!» El senyor Esteve no'n feia esment. Els cabells, riçats
o no riçats, és la _tara_ de la persona; però sent _tara_ i tot se'ls
mirava i no creia que fossin cap mal pera'l progrés de la _mercería_,
i a l'Esteve li eren indiferents: la qüestió és que'l noi puji bé, que
les prendes naturals són bones pera algun capritxo, però no porten el
menjar a taula.
Riçat o no, el noi creixia. Creixia en tot: en pès, en _vivó_, en
coneixements i en alegria. Tot el posava content a n'aquell infant
venturós. Si li deien alguna cosa, per trista que fos, el feia riure;
si'l renyaven el feia riure, un riure que acabava am llàgrimes i amb
un riure d'haver plorat; si tenia am que entretenir-se, estava content
d'entretenir-se, i si no's divertia tot sol; i com els gatets quan
són joves, que tot els serveix de gatzara, feia córrer els capdells
per casa i els hi corria al darrera, i embolicava les troques i es
divertia embolicant-les, i convertia aquella llar, tant seria i tant
respectable, en un frontó o un jòc de botxes.
A tres anys ja volia sortir, escapar-se, volar, eixir d'aquell niu de
trenzilles. Encara no obrien la porta ja'l trobaven al carrer, i allí
pastava fanc, i es mullava, i s'ajeia a n'els regarons, i s'enfilava a
n'els pedrissos, i arribava tant brut a casa, però tant content d'anar
brut, que no sabien si renyar-lo o deixar-lo tornar a sortir. A quatre
anys ja arribava fins al quartel, i tenien de córrer a caçar-lo; i a
cinc va apendre de cantar: quan no havia de plorar cantava, i com que
no havia de plorar gaire perquè no tenia motius, cantava del matí al
vespre, i «la, la, la» i «xim, xim» i «là, là», semblava que tenien un
aucell engabiat a la botiga.
És clar que això'ls amoinava una mica a n'aquella gent tant de pau.
Ja sabien que un infant és natural que canti i que salti, que tinga
les expansions que's porta la falta d'edat i d'experiencia; però'ls
infants que pujen avui dia, segons assegurava l'Esteve, no són com els
nois del seu temps, que a cinc anys ja reflexionaven i, si bé encara no
eren _aptes_, ja començaven a mirar com s'omplirien els prestatges i el
rumbo que duia'l barco a n'el ram comercial i molts detallets que hi
han en les tendes que convé que'ls infants s'hi fixin.
És clar que a cinc anys encara no's pensa i l'exaltament és natural,
però... i si en fos de natural d'exaltat? I si arribés a ser d'aquells
que, en comptes de mirar els prestatges, mirés com se buida'l calaix?
I si'ls sortís un noi de mala _índola_ (mala _índola_ volia dir
gastador) dels que gasten en quatre dies lo que'ls havia costat tantes
suors i anys i anys de no veure'l sol i d'estar-se darrera'l taulell,
i de pensar de dia i de nit en les vendes de l'endemà, i de tenir la
mitja-cana com a única religió, i la guardiola per capella, i les
betes i fils per rosaris, i la calderilla per Déu, i no haver passat
joventut, ni amors, ni goig, ni alegria, ni haver tingut pena ni
gloria pera anar montant la fortuna que'ls servís pera una vellesa que
tampoc seria vellesa? I si fos un hereu escampa? Jesús tot Poderós,
guardeu-nos-en! Si fos un hereu escampa, estimaven molt al seu fill
tant la Tomasa com l'Esteve, però valdria més pera ell, pera ells
i pera tots plegats que Nostre Senyor se l'emportés abans de veure
semblant cosa, que'ls fills és un ai! el tenir-los i una fortuneta de
res costa anys i anys de captar-la.
Un dia, l'Esteve, pera sortir de dubtes, va cridar a n'en Ramonet i li
va dir:
—Escolta-m bé, Ramonet. Quan seràs gran què voldràs ser?
En Ramonet no ho entenia.
—Què és lo que t'agrada més?
—Anar en cotxe!
—És dir que voldràs ser cotxer?
—Vui ser soldat i anar en cotxe.
—Artiller vols dir?
—Anar en cotxe.
—Però si tens ganes d'anar en cotxe s'ha de saber tenir diners, i pera
tenir diners s'han de guanyar, i els que'n guanyen de diners se'n diuen
comerciants. Que vols ser comerciant o anar en cotxe?
—Vui ser comerciant i anar en cotxe.
I com que no'l podia treure del cotxe se'n va anar a peu a dormir,
pensant que... ja havia pensat prou.
Si aquella taleia d'anar en cotxe no li havia acabat d'agradar, lo de
comerciant li agradava, i es va dormir com dormia sempre: sense pena ni
alegria.
[Il·lustració]
[Il·lustració: Li carregen un moltó
pera anar á la processó.]