—Si tinguessim fills, encara.
—¿Vols dir que no'n tindrem de fills?—va gosar insinuar l'Esteve.
—Calla, que ja te'm desbarates,—va dir ella mig rient.—Vet-aquí lo que
són els exemples. Noia, porta les costelles!
Les costelles també eren bones. Tampoc hi faltava amaniment i tampoc
eren costelles que se'n poguessin fer cada dia; però a l'ensiam sí
que n'hi faltava; semblava que mengessin herba, i sòrt que amb el
formatge i les atmetlles, i una mica de vi ranci que van dur com a
extraordinari, el van fer anar coll avall.
_Bueno_: ja havien acabat, i ara, què havien de fer? Entornar-se'n?
Pera entornar-se'n desseguida no valia la pena de venir! Dormir? Qui
dorm a n'aquell pedregar i amb aquells crids d'allí al voltant? Jogar
a cartes? I qui en portava de cartes, i qui hi sabia jogar a cartes?
Enraonar? Què no s'havien dit a n'el món, ni què's podia conversar sent
fòra de la botiga? Fer mitja? Si la Tomasa hi hagués pensat, l'hauria
portada la mitja; però que hauria deixat a n'ell en Babia a sota
d'aquell garrofer? Contar qüentos? Això és cosa de criatures. Contar
histories, ells no més en sabien una d'historia: l'historia de les
quatre regles. No hi havia res per fer, bona reira! I ells no'n sabien
de no fer res. No's podia fer més que esperar que'l sol es pongués
a les bones, i anar a voltar per Vallcarca i, camina que caminaràs,
entornar-se'n a la botiga.
I que va tardar a baixar aquell sol! I quin sol més poc feiner, Déu
del cel! I que poc temps l'hauria tingut, a «La Puntual». I quina
empenta li hauria donat l'Esteve, pera fer-lo rodar més depressa, si
això dels sols estessin a mà pera fer-los córrer els Esteves! Va badar,
va seure, va alçar-se, va ajeure-s, es va tornar a seure; però com no
havia badat mai, perquè l'obligació li privava, ja siga'l badar o lo
que siga, va veure coses imprevistes que'l van estranyar una mica. Va
veure que'l cel era d'un blau que mai se'n havia adonat; va reparar que
hi havia núvols pintats de color de rosa com les cintes de a ral el
metre; va _notar_ que's criaven flors fins a les escletxes de la grava;
va observar que quan un està en vaga veu lo que no veu treballant, i,
oh pasme de contemplació!, va veure lo que no havia vist mai perquè no
s'hi havia fixat: que la seva dòna era magra (en això si que s'hi havia
fixat), però que entre la magresa hi havia plenituts de vida que no les
havia sospitades; que'ls ulls tenien reflexes verds que mai els havien
tingut; i que'ls llavis prims i ondulats tenien un cert tremolor que
no sabia que'l tinguessin i... «Anem-se'n», li va dir; i, cosa nova
pera ell, la va agafar pel braç i va endur-se-la montanyes amunt de
Vallcarca, am la minyona, que seguia com impedimenta de l'idili.
Van pujar montanya amunt, amunt fins al cim, fins que no van trobar
més montanya, i era tant fòra de mida lo que passava a l'Esteve, que
aquell botiguer sossegat, al veure la ciutat extesa allà baix, a la
blavor, am la blancuria de les cases arrupides sota Montjuic, amb els
braços dels carrers estirant-se sobre'ls conreus, va tenir un crid
d'admiració, i va dir: «Això és espaiós», i espaiós, pera ell, era tant
com lo que dirien en deu odes els que són del ram de fer odes.
Realment ho era d'_espaiós_. Ho era la _vista_, ho era la tarda, ho
era el sol ponent, ho eren els chors dels que baixaven ubriagats de
joventut i relliscant serres avall al braç de l'enamorada. Aquells
crids i aquelles guitarres, aquells xiscles i aquell cantar, que no
havien parat tot lo dia, ara amb el frec del cap-vespre s'havien anat
apagant; però si s'apagaven les paraules s'havien encès els cors. La
fiblada de la llum els havia entrat a l'ànima, i el sol que duien a
dintre seu els rebotia a n'els llavis, que s'apropaven a les fosques;
a les mans, que s'ajuntaven, i als braços, que s'estrenyien; i abans
d'entrar a la ciutat bevien l'últim raig de sol, pera guardar-ne
l'impressió al tornar-se a junyir a la feina.
L'Esteve, sense dir res, va agafar a la Tomasa i la va estrènyer.
—Que t'has _locat_?—li va dir ella.—Que no veus que ja som a ciutat?
I tenia raó la Tomasa: tornaven a ser a ciutat, amb el fang, ara les
botigues, amb els carros i am les empentes.
Camina que caminaràs, van arribar a «La Puntual».
Van entrar, van preguntar a la guardiana si hi havia anat algun lladre,
i l'Esteve, ja no poguent més, cansat, malmès i cruixit, deixant-se
caure a una cadira que hi havia al peu del taulell, va dir sospirant:
—Ai, Tomasa! Que bé que s'hi està a la botiga!
[Il·lustració]
[Il·lustració: Y els dona nostre Senyór
un fruit de benedicció.]