DE L'INFLUENCIA DEL PAISATGE A N'EL
PERVINDRE DE «LA PUNTUAL».
Això de que l'Esteve i la Tomasa, una gent tant de sa casa, un
matrimoni tant reposat, uns negociants tant _fixos_, haguessin sortit
un dia a fòra, i am caçola i tot, i am la minyona, i en dia d'_anar-lo
a enterrar_, va promoure tanta alarma a n'els parents, a n'els
coneguts, i fins als veins, que cosines, senyora Pepa, senyora Felicia,
i tots plegats, van anar l'endemà a veure-ls, com si haguessin tingut
un daltabaix o haguessin tret una rifa. Fins el graner va deixar el
llegum pera anar a saber si'l seu gendre se li havia trastocat, i feia
desgraciada a la filla.
—Un cop de cap,—anava dient el matrimoni a n'els que anaven
arribant.—Va ser un cop de cap. Un _rapenta_.
—Però què vareu fer? Què vareu menjar? I la vista? És tant bona com
diuen la vista?
—Espaiosa,—va dir l'Esteve.
—Diu que's veuen tants i tants pobles?
—Espaiosos.
Li havia agradat la paraula, a l'Esteve: i tot ho trobava espaiós: la
_vista_, el cel, l'arroç, la caçola i les costelles.
—Si aquestes montanyes dels voltants les tinguessin a l'estranger,
serien les _mil i una noches_,—va dir el graner, entusiasmant-se.
—Nosaltres hem sentit a dir que és una cosa molt poètica aquesta
montanya Pelada,—deien en tercet les Maries.
—Espaiosa,—tornava l'Esteve.
—Si jo tingués medis pera viatjar, no'm mouria mai de fòra,—deia la
senyora Felisa.—M'agradaria anar a n'el bosc, però en bosc que fos meu,
i que hi pogués tenir safreig, una cascada am pedra tosca, una parra
i peixos vermells. No hi ha res que'm faci l'il·lusió que'm fan els
peixos vermells.
—No són bons pera menjar,—van dir tots.
I a propòsit de les cascades, dels peixos i del safreig, tots varen
poetisar, cantant les belleses del camp.
El graner, quan era jove, havia pujat a Sant Geroni, i deia entusiasmat:
—La _vista_ de la Montanya Pelada és una vista de segona comparada am
Sant Geroni. Figureu-vos que aneu pujant, i pujant, i pujant, i com
més pujeu més veieu. De pobles en vaig comptar onze i vaig perdre la
paciencia. De pinedes n'hi ha pera llenya pera tots els forns de calç
del pla, i si hi aneu a la tardor se hi fan uns robellons com berrets.
Allí l'aire que s'hi pren es _giènic_. No porta les _manacions_ del
_supsuelo_ ni les _miasmes_ que respirem a les viles habitades, perquè
allí no n'hi ha de _supsuelo_. _Nada_, que si'ls que vivim a ciutat,
aixís que venen dugues festes anessim tots a Sant Geroni, tindriem les
carns més fortes i no patiriem de l'_estèric_.
—Jo no més havia estat a Moncada,—va dir la senyora Roseta,—i em va
agradar tant, però tant, que si mai m'amagrís hi tornaria. Tot es
regadiu, a Moncada.
—Com que'l camp, pera que sigui camp, en té de ser de regadiu,—varen
dir les tres Maries.
—Segons,—va saltar el senyor Esteve;—el ram de la Naturalesa ha de ser
com una botiga: ha d'estar _surtida_ de tot. Hi ha d'haver regadiu,
secà, fruites, verdures i aigües fresques.
—Aigües fresques, pera'ls que estàn bons, i aigües calentes pera'ls
qu'estem malalts,—va dir la pobra senyora Pepa.—Quan vaig anar a La
Garriga, amb l'esperança de curar-me, ho vaig poguer ben comprovar.
Veuriau que allí l'aigua és bullenta en sense que la mà de l'home
l'hagi escaldada per res.
—Això no són més que fenòmenos,—va dir el graner am serietat.
—No són _fenómenos_, són banys fets de la Naturalesa. Jo'n vaig pendre
nou de seguits, perquè'ls banys han de ser sanassos. Que'n preneu cinc,
set o nou, vos curen; i que'n preneu vuit, o deu o dotze, vos en aneu
pitjor que abans. Si jo n'hagués pogut pendre vint-i-un, ai!, pot-ser
m'hauria apedaçat; però'l negoci'm va reclamar, i ara ja ho veieu com
estic: vivint anys i anys, però sempre malalta.
—Sigui com vulgui,—va dir el graner,—la mare Naturalesa podrà tenir
les seves tares, com totes les coses del món, però jo hi crec: hi ting
confiança, i això que jo soc d'aquells homes que no crec més que lo
que toco. Amb això, que per molts anys pogueu anar al camp en semblant
festa, i am salut, que és lo principal, i que jo i tots ho poguem
veure.
I dit això se'n van anar donant l'enhorabona a l'Esteve per aquella
_corassonada_ que'ls havia sortit tant bé.
Ja ho crec que'ls havia sortit bé.
Els havia sortit tant bé que encara no ho sabien tot.
Es va saber al cap de tres mesos.
Un dia, la propia Tomasa va cridar a l'Esteve apart, i, ull-baix i amb
un tò prudent, li va dir baixet a cau d'orella:
—Esteve, prepara un plat més a taula.
—Convidats?
—Un convidat que ve pera estona; si Nostre Senyor ho permet.