L'ESTEVE I LA TOMASA VAN AL CAMP.—LO QUE VEUEN I LO QUE
DIUEN.—EXALTAMENT DE L'ESTEVE, QUE ACABA AM TOTA PRUDENCIA COM
CORRESPÒN A N'EL SEU GÈNIT.
Un jorn, aixís mateix, veient que tot-hom predicava, que l'estar tant
temps a la botiga no era bo pera la salut, que si no's movien de casa
patirien de la gota, que's tenia de sortir al camp, i que tot-hom surt
al camp, i que camp per aquí i camp per allà, doncs també van volguer
fer una sortida i anar a dinar sobre l'herba, i saber lo que era aquell
camp que tenia tanta parroquia.
Naturalment que per anar-hi s'ha de preparar l'anada i saber el dia
que s'hi va; les coses s'han de prevenir i fer-les a temps; i ja que
s'havia fet el pensament de perdre un dia en fer platjeria, se'n tenia
d'escullir un que no fos un dia, que fos una diada; i van triar el més
senyalat pera aquesta mena d'esbarjos: el dia d'anar-lo a enterrar.
Si havien estat mig any pera pensar-s'hi, pera preparar-ho van estar un
moment. Ells eren tardans en el pensar, però eren actius en el resoldre.
La senyora Roseta, pel seu pès, que la privava del traslat, es quedaria
_perenne_ a guardar l'establiment. S'endurien la minyona, l'arroç, la
caçola, el pollastre, el congre, els muscles, i l'ensiam; surtirien
de bon matí; pujarien a n'el cotxe de Gracia, anirien a n'el lloc més
camp que hi havia a n'els volts de la ciutat, a la _Montanya Pelada_;
dinarien patriarcalment, i sabrien per sempre més què ve a ser un dia
de platjeria, que'l que ha estat trenta anys a n'el _deber_, si no té
dret a un moment de broma, que vinguin els jutjes i ho _fallin_.
Tal dit tal fet. El dia senyalat, a les vuit en punt del matí, després
d'haver recomanat a la senyora Roseta que per l'amor de Déu i dels
sants no obrís les portes a ningú; que no's deixés enganyar per tants
homes seductors que diuen fineses a les dònes pera treure els quartos
del calaix; de que la feien responsable de lo que pogués succeir, i
de que si hi havia foc enviés un propi, van carregar els cistells a
la minyona i els muscles, i el calamars i aquell pollastre i aquell
ensiam, i van anar al Portal de l'Angel, d'aon sortia'l cotxe de Gracia.
El cotxe no era un sol cotxe, eren molts, i tots de la mateixa mena;
una mena de cotxes llargs, mig tartana i mig conductora, tant plens
de capes de pintura, i de pols sobre la pintura, i de pintura sobre
la pols, i de pols i color sobre les capes, que's necessitaven bons
cavalls pera portar el pès de tant _remendo_, i els cavalls, que també
eren molts i també eren tots iguals, no eren pas montats pera dur pès:
tenien no més la salut justa pera portar-se a n'ells mateixos, i si
duien els passatgers i les baluernes era pel convenciment de la tralla.
El cotxe en un moment va ser ple, però no ple de passatgers, sinó de
cistells i de vianda. Per cada seti que anava omplert, de persones
propiament dites, hi havia sis coves, dos farcells inútils i tres
guitarres. La gent que havien pujat semblaven emigrants de broma, que
s'emportaven provisions per lo que pogués succeir; gent que fugien
d'una pesta de tristesa i d'obligació i s'enduien l'alegria i el
rebost; nois am barba o escapats d'estudi, que anaven a fer campana
de la fàbrica, del taller, de la botiga o de l'hospici am tant alè
de divertir-se, que una portella que queia, un senyor que feia un
esternut, els donava dalit pera riure, pera cridar, pera esvalotar i
pera donar-se cada patacada que feia trontollar el cotxe.
Aixís que va arrencar, aquell cotxe, va arrencar el cant de tots
plegats i ja no va parar en tot el dia. De «_Tú eres la flor_», i «_Ay
sí_», i «_Abril_», i «_Baja al jardín_», i «_Adiós, mulata_», i més
_sis_, i més _abrils_, allí dintre era una gabia amb aucells desbocats
i tres aucells ensopits, que eren els de «La Puntual». El crid per
aquell passeig de Gracia no va parar un sol moment: quan no cridaven
feien _coro_, i quan no feien _coro_ xisclaven, i era tant l'afany de
divertir-se, i de demostrar-ho als oients per medi de la gargamella,
que'l van encomanar a n'el cotxer; i el cotxer, pera esbravar-se,
feia anar aquells quatre cavalls, fets d'òssos i de pell marcida,
com si fos una cuadriga i ell un carrer de jocs olímpics. I «Arri
aquí!» i «Coronela!», i «Potro!», i «Reira de Déu!» i «Galante!» i
reneg i garrotada, la pols sortia del cotxe com una catifa vella que
l'espolsessin al sol i alcés un núvol de miseria.
L'Esteve, la Tomasa i la minyona ja haurien volgut arribar.
—Això és massa,—deia la Tomasa a l'Esteve.
—I tant massa,—li responia ell.—Ja sabs que a mi m'agrada la broma,
quan l'hora s'ho porta i l'ocasió; però una cosa és broma que siga
expansió natural, i una altra l'esvalotament. Fes-te ensà, i que no't
taquin el vestit, que aquesta gent, aixís que s'exalta, no respecten ni
la roba.
En sent a la Travessera, el cotxer va preguntar si tenia de baixar
algú, però ningú baixava a n'aquell cotxe; ¡anaven tots a montanya! ¡a
cercar arbres! ¡al bosch! ¡al diable! allà aon fos! am tal d'eixir de
ciutat; i fins a la plaça d'en Rovira, que no anava més enllà, ningú va
parar de fer gatzara, de corejar i de moure xivarri.
Van baixar dònes i cistells, al ser a la plaça d'en Rovira, i vinguen
les guitarres i amunt. Altres cotxes que arribaven van anar vessant
més _comitives_, i d'Horta, i de Sant Andreu, i de Gracia i per tots
costats no's veien més que grans colles que anaven pujant la montanya.
Allí obrers, amb el gec blau, gorra negra i espardenyes, am la bóta
enlaire, la dòna aprop i els infants saltant al darrera; allí parelles
i més parelles caminant donant-se les mans, amb els ulls encesos de
goig i els llavis vermells de desig; allí menestrals endiumenjats
aturant-se de tant en tant pera anar veient el _panorama_; allí bailets
lleugers com cabres, trescant pels marges i saltant parets pera fer-se
passar el delit de córrer; allí colles uniformades: un cassino de
manyans que havien posat de recó cinc cèntims cada setmana pera anar a
fer un dia de platjeria; i allí tocar de guitarres, i crids, i cants, i
panderos, i acordeons, i un sol que emborratxava'ls homes i coloria les
dònes, i tots amunt, amunt sempre i visca!, com un estol d'aucells de
gabia que'ls havien donat llibertat i corrien cap als arbres.
I els arbres eren garrofers. ¡Pobres garrofers, mig cargolats, am les
branques penjant a terra! I la terra era un tou d'ortigues, plena
d'òssos de costella, d'herba seca, de pedruscam de pedrera, de grava i
de cargols buids. I aquella il·lusió de camp era un d'aquells paisatges
que semblen fets de les desferres que les ciutats escupen a fòra;
però com que no hi ha paisatge mellor que dur-se l'alegria a dintre,
a n'aquells presoners del treball cada garrofer els hi semblava un
portentós _Manzanillo_, aon no'ls feia res de dormir-hi am tal de
dormir a vora d'_ella_; cada arbre el del bé i del mal, que tots els
arbres ho són quan la serp de seducció vetlla darrera l'esperit, i tant
els hi semblava aixís, que quan l'Esteve (i familia) va volguer trobar
un xic d'ombra'ls va costar cinc sentits. Cada garrofer era un cassino,
amb tres o quatre caçoles fumejant a sota del toldo; cada toldo era un
niu de rialles, i cada rialla dolça malura que s'encomanava als altres.
Com que l'Esteve no era pretensiós, ni la seva dòna tampoc, es van
acontentar d'un plansó, que, si bé no feia gaire ombra, al menys no
estava habitat; i vinga llenya, i foc, i la caçola i comencem la
batalla!
L'Esteve va volguer asseure-s, mentres la minyona feia l'arroç i la
Tomasa vigilava, però com que feia molts anys que no hi havia segut
a terra, per tot es trobava malament; va alçar-se i va anar a veure
l'arroç pera també dir-hi'l seu parer, però li van dir que destorbava;
va volguer mirar la _vista_ i justament allí hi havia un marge que la
tapava la _vista_, i per fi, no sabent què fer, va treure una llibreta
i un llàpiç, i va començar a tirar sumes: tant fa tant, i farà tant,
i el dia trenta d'aquet mes l'arqueig pujarà dos mil duros, i pug
pagar tant i quant, i... tampoc va poguer acabar: al garrofer d'allí
al costat se sentien tantes rialles, i xiscles i petons i corregudes,
que espantaven als aucells, i si espantaven als aucells, que hi són
_pràctics_ a n'el estimar, comptin vostès, cavallers, si s'havia
d'espantar l'Esteve.
—No sé com les autoritats ho consenten que's vingui a festejar en via
pública,—va dir l'Esteve a la Tomasa; però com que ella no ho havia
sentit, i com que l'arroç estava a punt, es varen seure en una pedra,
i se'n varen posar tres plats, ni massa plens, ni massa buids: tres
plats, ni de ric ni de pobre.
L'arroç era bo.
L'Esteve li va trobar i va complimentar a la minyona.
—Ja ho crec que té de ser bo,—va exclamar tot seguit la mestreça.—No hi
falten bons amaniments, pollastre, congre, calamarç... Per força en té
de ser de bo, però que'n fessim cada dia i ja veuries tu mateix aont
aniria a parar la casa.
—Ja que parles de la casa,—va dir ell:—¿ja's varen enviar aquells
brodats a la casa _Giménez, Rubio, Ramírez y C.ª_, que va demanar el
viatjant?
—Es clar que's van enviar,—li va dir ella mig ofesa.—Ja sabs que no
me'n descuido mai de les coses que m'interessen. Vols una mica més
d'arroç?
—Pensava una cosa, Tomasa. Si posessim una secció de tela de matelaç,
vols dir que no ens daria producte?
—No,—digué ella, amatent.—Val més lo segur que lo incert. Es té d'anar
de mica en mica. Menjar poc i pair bé.