—Que no ho sents? Deixa estar el paquet.
Però l'Estevet no'l deixava. Allí, al bell mig de la sala hi havia una
estàtua blanca, nua, amb els braços posats enlaire, am la cabellera
extesa, amb el front coronat d'eura, amb els llavis tan vius i frescos,
que semblaven pintats de rosa i amb una claror de boirina, que li
donaven tan misteri, que el noi... estava clavat.
—Que t'agrada aquesta figura?—li va preguntar l'esculptor.
—Un servidor no hi entén, però... si senyor. M'agrada molt.
—Doncs soc jo!—va dir una noia de les que seien, am posat de vanitat
còmica.
—Vostè es?—va dir ell, mirant-se-la.
—Si, soc jo! Va dir ella, alçant-se i anant aprop de l'Estevet.—Que
trovas que no m'hi assemblo?
—No ho sé,—va dir ell; i quan va haver dit «no ho sé», la mirada li va
anar de la nuesa de l'estàtua a la figura del model, i, al comprovar la
semblança, que va cercar en lo ignorat, una regada de vergonya li va
enrajolar tan la cara, que semblà que totes les venes, qu'havien estat
vint anys quietes, s'havien desbordat alhora.
La model, qu'estava feta a tractar gent indiferent, li va compendre la
rojor, i li va dir:
—Qu'ets vergonyós?
Però l'Estevet no va contestar.
—Quants anys tens?
—No més ne ting vint.
—Tens vint anys, i ets vergonyós? Pobret! Pobre criatura! Vaja, vine, i
fes-me un petó.
L'Estevet va estar a punt de caure. Va recular; va avançar, va cercar
la porta d'eixida, i se li van cegar les cames, mentres alli al fons
tot-hom reia, i la model saltava de joia, d'espantar un home no més per
oferir-li un petó.
—Vaja, deixeu-lo estar, pobre noi,—va dir un amic de l'esculptor.—No
vinguis a tentar menors.
—A vint anys encare hi ha menors?—va respondre una veu de dòna.
—Aveiam, digues,—va dir la model, agafant a l'Estevet pel braç, que
forcejava per anar-sen.—No has estimat mai a ningú?
—M'en vaig,—deia ell.
—Diga-m avans si has estimat,—li reprenia ella pera pertorbar-lo.
—Que m'en vaig,—va replicar.—A casa m'estàn esperant.
—I aont és a casa teva?
—Es aqui aprop. La mellor _mercería_, qu'en diuen «La Puntual».
Al sentir això, tots van esclafir. Això de que hi hagués una casa
qu'en diguessin «La Puntual», a n'aquell recó de desordre, va caure
com una bomba. Es miraven l'Estevet com a un près desgraciat qu'arriva
de complir vint anys d'una condemna botiguera; com a un seqüestrat
comerciant; com a un esclau de nova mena; i al mateix temps que'ls feia
riure, els hi va fer compassió.
—Ves, fill meu. Ves i no faltis, ja qu'ets de «La Puntual»,—li va dir
un dels de l'otomana.
—Ves,—li va dir la model;—però avans et vull convidar. Té, pren una
copeta am mi.
—Gracies.
—No hi ha de què! No tinguis por! La pots pendre, que no hi ha cap
filtre.
—No, senyora. Moltes gracies.
—Alça, filla, que ja't diuen senyora,—va dir la sentada a la falda.
—Es dir que no vols beure am mi?—va rependre la model.
—No, senyora. Em faria mal.
—Que no n'has begut mai de licor?
—Mai! El vaig provar i no va agradar-me.
—Doncs vés! Vés en nom de Déu: El que te vint anys i no ha begut, ni
estimat, ni vist... esculptura, que s'en vagi d'aquesta casa. Torna a
«La Puntual», i recados.
I en havent-li dit la sentencia, van tornar a riure tots plegats; van
tornar a encendre les pipes; i en quant a n'el nostre Estevet, no li
van haver de dir res més. Quan se van girar ja era fòra.
Va arrivar a la botiga corrent, va entrar a radera'l taulell; va
sortir; va tornar a entrar-hi; va treure'ls llibres dels prestatges,
els va tornar a posar al seu lloc, va remoure capces i més capces am
l'admiració de la mare, que s'el mirava extranyada; va pujar, per fi, a
l'entressol, i allí, a la sala de darrera, trovant la Pepeta espolsant,
i sense dir-li una paraula ni dir-li «va per tu», ni avisar-la, li va
fer un petó a la boca.
A baix demanaven capdells d'una mena qu'ell sabia'l preu, i va tenir de
baixar.
Per ser aquell el primer petó, no s'hi havia entretingut gaire.
[Il·lustració]
[Il·lustració: L'Estevet molt diligént
ja prepara el casament.]
X
LES REFLEXIONS DEL SENYOR ESTEVE DECIDEIXEN A L'ESTEVET A ANAR A
«VISTES» PERA ANAR A PASSAR EL MATRIMONI.
Aquell petó no va tenir conseqüencies. Se li havia escapat. Havia
sigut un _lapsus_. Si no l'hagués trovada a n'ella, l'hauria fet a una
porta. Havia estat un exaltament, una equivocació, i una equivocació
tot-hom pot tenir-la. Els més sabis s'equivoquen, i en coses de més
trascendencia.
Ademés, que si ell havia près la Pepeta per l'estatua del esculptor,
la Pepeta era major d'edat; molt més major d'edat qu'ell, i una noia
a vintiset anys qu'es trova amb un petó pel camí, encare que siga a
crema-dent, no n'hi ha per desesperar-se, quan el petó ve d'uns llavis
joves, per Estevets i prudents que siguin.
El cas qu'ella no's va planyer; ell no va dir res, i allò va ser un
petó que passava i que per un etzar de la sort li havia caigut a la
boca, i com que no s'en pert cap de petó, per sobtat que hagués sigut,
va tenir la seva influencia.
Ella va pensar, inconcientment, que la que ha despertat una passió,
també'n pot despertar d'altres, i li van agafar pretencions. Aixis com
sempre anava deixada, am la roba penjim-penjam, i els cabells lligats
amb un nus, desd'aquell moment va mudar-se,'s va pentinar, es va pulir,
i fins un diumenge a la tarde's va posar un llaç a sobre'l monyo, i
es va passejar a devant del quartel: i en quant a n'ell, va ser tot
un altre: en comptes d'aquell posat tendre que havia tingut fins
allavores, es va donar un aire reposat, d'experiencia, de previsió; un
aire de desengany del que ja ha fet la joventut, i coneix els tranguls
de la vida; del que havent sospesat el món, sab qu'el món es una farça
pera trair a n'els que no'l coneixen.
Aixis va passar tres anys més, fent creixer la casa, això sempre;
portant els llibres millor que mai, i anant extenent el negoci, però
sempre amb un posat d'home, que no li esqueia, però l'aborria; fins
que un jorn, el senyor Esteve, que sabia per experiencia, qu'el que fa
l'home es que vol ser-ne, va cridar l'Estevet apart; el va fer pujar a
l'entressol, va tancar les portes, va seure al peu dels retrats; va fer
seure a n'el seu fillol, i amb un tò solemnial, després de tossir, va
dir-li:
—Escolta, Estevet. Escolta bé. Et vaig a parlar en nom dels teus pares,
del meu, del que portes, i fins del que representes.
L'Estevet va abaixar el cap.
—El dia dos de setembre,—va continuar dient el senyor Esteve;—el dia
dos de setembre vas complir vintitres anys. Has passat la quinta. Vam
pagar. Vam pagar al comptat am bitllets de banc. Tens salut. Sabs
les quatre regles. Estàs al _frente_ de la botiga, que ja sabs que
ha anat cap amunt: et cuides tan de tot, qu'el teu pare no's té de
cuidar de res i la teva mare fins fa nosa, i estàs en una edat qu'el
que vol ser home ha de pujar una familia, si vol ser home de conducta.
No t'aconcellaré que t'enamoris, perquè això d'enamorar-se dóna molt
gasto i poc pa. T'aconcellaré qu'et casis, això es: qu'et casis, a
_plazo_ curt, amb una noia modoseta, filla de pares comerciants, bona
feinera, econòmica, i que no tingui pardalets al cap: una noia de les
pràctiques; això es: que lo mateix feineji a la cuina, que despatxi a
la botiga; qu'et dugui una taça de caldo, avui per demà qu'estiguis
malalt, i que t'ajudi a bé morir quan Nostre Senyor et _destini_ l'hora.
L'Estevet anava aprovant i el senyor Esteve va anar seguint:
—El solter qu'està en una botiga de tan de trasbalç com la nostra, està
voltat de trenca-colls, i dels trenca-colls ve la caiguda, i caient es
pert la salut, i lo que val més que la salut, el crèdit i la nomenada.
L'home solter es un terreno qu'encare's té d'edificar. L'home casat,
si es ben casat, es una horta de regadiu que produeix el deu per cent,
i va doblant els interessos amb els fills que dóna la finca. Resumint:
ja sabs que t'aprecio; que t'he dat el nom; que t'he donat casa; que
no'm faig vell perquè ja ho soc; i qu'et voldria veure casat. Pensa un
moment lo qu'et dic, i contesta com contesta un home.
—Contesto,—va dir l'Estevet, que ja l'havia romiada de temps.—Contesto,
que lo que vostè vulgui.
—Molt bé, Estevet,—va rependre'l senyor Esteve, am cara de
satisfacció.—Veig que t'assembles als teus. I ja que t'assembles als
teus, i ets pràctic, i aqui tots som pràctics, parlem menos i anem al
gra: i això del gra no ho dic per dir, perquè la qu'et tinc destinada
es la filla d'un graner! Les teves cosines van parlar-me'n; m'he
informat; ting bons informes comercials; sé que li donen cinc mil duros
el dia que vagi al altar: i en quant a les prendes físiques, a tu't
toca examinar-les, i'm sembla que t'agradarà. Es una mica magre, això
no ho nego, però a les dones ben casades el matrimoni les engreixa, i
si tan ben casades són, fins s'arriven a engreixar massa.
—Jo la voldria veure, padrí,—va atrevir-se a dir l'Estevet.
—Estàs en lo just,—va dir el padrí.—No solsament la tens de veure,
sino que la tens de tractar. Al _fin_ i _al cabo_ am la dòna, s'hi ha
de viure tota la vida, i per bons informes qu'es tinguin, sempre es
bo haver-la coneguda, perquè no't donguin gat per llebra. Fes-te roba
nova: veu-la, i diga-li lo que fa'l cas. Parla-li com li ha de parlar
un jove que vol portar afecte; que vas per això i allò i allò altre;
que si tal i que si qual, i quatre paraulas de carinyo, i en quant a lo
dels capítols, ja'ns en cuidarem nosaltres.
Després d'aquesta sentada, l'Estevet es va comprar roba: un trajo
de panyo negre; un barret de feltre negre, botines, roba interior i
corvata. Quan la va tenir es va mudar: els pares van pujar a veure-l
aixis que'l van tenir mudat: i entre content i concirós, s'en va anar
a casa les Maries, qu'es aont havia de anar a _vistes_.
Pel camí, va volguer reflexionar. Li agradaria? Seria lletja?
S'assemblaria a l'estatua? Si per cas no fes pera ell, podria
desempellegar-se'n? Es tindria de declarar? No la trovaria
declarada?... Però li feien tan mal les bòtes que va deixar les
reflexions, i coixejant i com va poguer va arrivar a casa de les Maries.
La noia encare no hi era, i am tres somriures d'intel·ligencia, que
volien dir: «Ah boca peça, ja cal que'ns estiguis agrait!», el van fer
entrar a la sala de rebre.
La sala era una sala de virtut. A les parets quatre cromos representant
quatre sants: Sant Roch, Santa Tecla, Sant Ciprià i Santa Margarida. En
un escaparata de caoba, la Divina Pastora amb un remadet qu'els moltons
eren de cotó; al costat una capella feta de paper de Bristol, que hi
havia dos anys de mans; més enllà un Sant qu'havia estat bisbe i que
devia ser Sant Agustí, i al mig de la sala un retrat, que no era cap
Sant, però que ho semblava: era'l pare de les Maries (que al cel era),
que devia haver estat retratat sense esperances de vida i que tenia una
grogor de gloriós benaventurat que feia devoció de veure-l.
Assentat l'Estevet a n'el sofà, les tres Maries, totes alhora, li
van anar parlant de la noia amb una fruició de casadores. Es deia
Tomaseta, la noia, segons li van anar explicant; tenia vintitres anys,
sense treure-se'n; els mateixos anys que tenia ell, però'ls duia
mellor qu'ell; era un pom de flors; una imatge que no més li faltava
engreixar-se: escaienta, seria, despatxada, poc enraonadora, serena!
Sabia treure'ls diners ni que fossin al banc d'Espanya, i sobretot
tenia un dò: unes mans que allò no eren mans, allò eren culleres
de plata, que lo mateix feien la bugada, que un brodat al _realce_
d'aquells que volen tanta vista.
L'Estevet anava escoltant i feia una ganyota estranya, qu'elles creien
d'aprovació, i era que li feien mal les botes, quan varen trucar a la
porta.
Ja era allí. No podia ser més qu'ella, i ho va ser.
L'Estevet, al sentir-la, va alçar-se, ella va entrar am les mans a
la falda, i tots dos drets i cara a cara; ell a devant del sofà, els
braços penjant, el cap tort, i amb els ulls mig aclucats, i ella al
llindar de la porta am dos ullets blaus d'un blau clar, posats en una
cara pàlida, com dugues agulles de picar clavades sobre un coixí groc,
es van donar una mirada que no's podia equivocar. La de l'Estevet volia
dir: «Déu n'hi dó, de pitjors s'en crien», i la d'ella «ja t'he pres la
mida. No ets tal com t'hauria volgut, però't trovo passador», i un cop
vistos es van dar la ma, i ja no's van tornar a mirar més. L'«avui fa
bon temps»; el «ja cambiarà», «la calor», «el fret», el «vaia, vaia»,
el «tan mateix», el «si, si», el «com deiem» sense haver dit res, va
ser tota la conversa que varen tenir en aquella entrevista.
Sort que les tres Maries, amb una veina despitada que va acompanyar a
la Tomaseta, van enraonar, sense dir res, més de dugues hores de corda,
i sort qu'ells podien escoltar, i podien anar dient, que «_bueno_», o
si no, ni a n'els sants de la sala, ni a n'el difunt desauciat no'ls hi
haurien donat gaire amoino.
Al anar-se'n, ell li va dir:
—Ens tornarem a veure... avans, veritat?
Aquet avans volia dir avans del dia del casament.