VINT ANYS!—PRIMAVERA.—JOVENTUT.
IL·LUSIONS.—EL PRIMER PETÓ.
L'Estevet va complir els vint anys! Si no's tractés de l'Estevet,
no més amb això de dir vint anys! ja'l lector endevinaria que anem
a parlar d'amor, d'esperances, de desitjos, de tot aquell esplet de
visions que teixeix la joventut a n'el teler dels seus somnis.
A no parlar de l'Estevet, treuriem a n'aquet redolí, els domaços
al balcó, i veuriem anar passant la processó d'il·lusions am totes
les lluminaries. Passarien les nits de lluna, les caramelles, els
cantaires, la flor que cau de la finestra i la mà que la cull i la
besa; passarien ulls negres, ulls blaus, ulls de foc, repartint
mirades roentes a cors que s'encendrien de rebre-les i voldrien morir
rebent-les; passarien cors tremolosos, cors malalts, cors tristos,
ferits d'una malaltia que no s'en voldrien curar; veuriem passar les
nits de febre, d'angoixa, d'enlluernament; i com un llumet de somni,
veuriem passar el primer bés, am tot de llavis vermells seguint-lo;
pero ai! qu'els vint anys de l'Estevet eren vint anys de calendari,
vint anys _fecha_, com els pagarés; vint anys de registre civil i
d'administració econòmica.
Es clar que tenia sang a les venes, el nostre prudent Estevet; però
les venes que prenen l'aigua d'aquella botiga-cisterna, acaben per
criar la sang com un caldo de bany maria. És clar qu'en tenia _datos_
de les trifulgues de l'amor; però per l'exemple qu'havia vist, sabia
lo qu'era l'amor: el camí del matrimoni, com a societat d'home i dòna,
pera pujar un establiment en Santa Unió, en Comandita. És clar també
que sabia mirar-se-la amb ulls de joventut una dòna, però un cop se
l'havia mirada, ja no li sabia què dir, perquè no més havia après
d'explotar-la i de despatxar-la, a la dòna, i el despaig no apropa
les ànimes: un taulell per entre-mig separa encara més que un ninxo.
És clar que sabia altres coses, però no sabia de res de lo que s'ha
de saber als vint anys: de tirar flors; de dir tonteries; de dir
paraules que semblen versos, de sentir dalit de cantar aixis que ve
la primavera; de sentir-se batre'l pit al mirar-se a dins d'uns ulls
negres. Aquelles tres canes de fusta'l separaven de la vida.
Un dia, aixis mateix, va tenir una hora distreta i el va passar aquell
taulell.
Hi havia anat un esculptor, a comprar betes i trencilles, i com que
feien un poc de bulto, l'Estevet havia dit que les hi durien a casa.
I això que no vivia lluny. Vivia allí al costat, l'esculptor. Vivia en
una botiga tancada, aon s'hi veien entrar joves, marbre, fanc i dònes
sospitoses, amb estranyesa del veinat, que no sabia què pensar-ne, de
veure entrar a la mateixa hora aquella barreja de coses. A dintre s'hi
sentien cants, guitarres, soroll de copes i de pisa, i en un barri de
pau com aquell, aon tot-hom menjava a l'hora, i dormia a l'hora, i
estimava i somniava a l'hora, aquell soroll fòra de temps, era una cosa
extraordinaria.
Fins l'Estevet s'en havia adonat, d'aquella casa misteriosa, i l'atreia
am prudencia, però l'atreia. Més de quatre cops, a la tarde, mentres
feia el solitari am les finestres del quartel, s'havia distret i
descomptat, mirant aquell jovent qu'entrava, sempre am la rialla a
la boca, i el barret a sobre l'orella, i havia tingut tentacions de
saber què dimoni feien, a n'aquella botiga de gatzara, i quina mena
d'ofici podien exercir aquells homes, per fer-lo am tanta alegria, am
tan marbre, am tantes dones i am tan dringar de copes i ampolles...
i es per això qu'es va oferir a dur el gènero a l'esculptor, més per
tafanejar la casa, que per ganes de complir. Era la primera vegada que
la passió de sapiguer li va pessigollar l'ànima.
Va anar-hi, va trucar i va entrar.
A dintre, la primera sala li va semblar un cementiri. Pel mig, pels
recons i pels prestatges, no's veien més que ploraneres, matrones al
peu de la llosa, àngels am trompetes del judici i figures agenollades
amb un drap mullat a la cara. No podia arrivar a compendre que fos una
casa de broma.
—Entra'l paquet aqui dintre,—li van cridar d'un'altra sala.
Va entrar el paquet a l'altra sala, i allí ja no era un fossar.
No'n tenia res de fossar.
Al fons, entre una fumarola que pujava de les pipes, i una claror
moradenca que baixava de la claraboia, hi havia una otomana molt
llarga, amb una tauleta al devant, i en l'otomana uns quants joves,
i aprop d'ells unes quantes dones; i fins a la mitja claror li
va semblar que n'hi havia una qu'estava sentada a la falda; no de
l'otomana, sino d'un jove.
—Deixa'l paquet aqui sobre,—li va tornar a dir aquella veu.