—Quan a vosté li vindrà bé, Estevet.
—Demà qu'es festa i surto a la tarde,—li va dir ell arrencantse.
—Doncs demà,—va dir ella arrencada.
I es varen tornar a mirar pera donar-se un darrer repàs i no deixar-se
cap detall.
Aixis qu'ella va ser a la porta, les cosines van preguntar-li:
—Què t'ha semblat l'Estevet?
—Pot ben anar,—va contestar ella.
—I a tu?—varen preguntar a n'ell, aixis que van tornar a la sala.
—No té cap tara,—va dir ell.
I amb aquesta bona impressió, ella s'en va tornar al graner i ell s'en
va entornar a la botiga.
L'avi, els pares, el senyor Forment, la senyora del primer pis i la
Pepeta l'esperaven a l'entressol.
Ell va arrivar fet una llàstima.
Li feien preguntes, i res. Corria cercant una cadira, es va asseure i
va gemegar.
—Però què tens? Que ha anat malament?—li varen preguntar tots alhora.
—Les bòtes! Em fan mal les bòtes.
—Ja fan patir unes bòtes estretes!—va dir-hi'l senyor Ramon.
—Bé, però a n'ella com la troves? Com? T'ha agradat?—digué'l senyor
Esteve.
—Ella,—va dir ell, respirant després d'haverse descalçat,—la trovo
magra, però escaiguda.
Escaiguda! Aixó d'haver dit escaiguda, en boca de l'Estevet, era una
declaració.
Mai s'havia allargat tan.
Es veu que serien feliços.
[Il·lustració]
[Il·lustració: Es declara aixi com cal
al jardi del General.]