POESIA ADMINISTRATIVA.—AONT ES TORNA A VEURE CLARAMENT QUE SEGUEIXEN
PASSANT COSES QUE NO VALEN LA PENA DE SER CONTADES, PERO QU'AIXIS
MATEIX LES CONTAREM PER LA FIDELITAT DE L'AUCA.
Per tardà que fos en apendre lo que li ensenyaven, l'Estevet, a copia
de veure números i més números, va succehir lo qu'havia de succehir:
que va apendre les quatre regles.
Adéu, jocs: Adéu, glacis! Adéu, verdors: i adéusiau pedrades, aixis que
les va saber.
Am les quatre ditxoses regles, i una lletra, ficsa i clara, i uns
quants coneixements de torna, ja era hora d'entrar al taulell. Els
taulells no tenen espera.
Havien passat catorze anys, desde'l dia senyalat que van repintar
la botiga, i catorze anys menos tres mesos, de desde que van enviar
l'Estevet al món, però alli no havia cambiat res. El senyor Esteve de
tan en tan, com a avi, com a soci, com a fundador, i com a pràctic,
continuava donant una mirada a la casa. El senyor Ramon, com a pare,
continuava estant al _frente_ de l'administració general; la seva dòna,
la Roseta, posada a radera del taulell, no s'havia engreixat més,
perquè la pell no's donava més; la senyora Pepa, la pobra!, seguia am
tan poca salut com sempre, però més vividora que sempre; la dòna del
senyor Esteve, envellint-se cada dia, però no acabant-se d'envellir
mai; la senyora del primer pis, baixant i tornant a baixar, el senyor
Forment a n'el seu lloc a les hores de silló; les tres Maries en
comandita tan solteres com el primer dia, i d'hàbit crònic, com sempre,
i la Pepeta anant creixent am la moderació de creixença que s'havia de
creixe a n'aquella casa.
Aquet era l'inventari, en tocant al personal, qu'en quant al negoci,
també havia anat creixent, i també am moderació. En gènero, en paper,
en estalvis i en pagarés, tenien uns quants mils duros, sense'ls que
tenia el senyor Esteve dintre'ls secrets de la caixa, que seguirien
sent un secret fins el dia desgraciat que Nostre Senyor li destinés
l'hora; tenien crèdit, tenien parroquia, i tenien l'arrencada; aquella
empenta comercial, que fa que quan el negoci ja camina, continuaria
caminant bé encare que no s'en cuidessin; aixis és que l'Estevet
entrava de cara a «La Puntual» i se li presentava un pervindre, sense
sotracs ni roderes si el seguia am perseverancia.
D'entrada en el maneig del negoci, es té de fer constar un fet capdal
a n'aquella vida d'interior; un fet que marcava època en la vida de la
casa; un acte qu'es van haver de tenir dos o tres concells de familia
pera pendre una determinació: «La Puntual» es va suscriure al _Brusi_,
prova clara i contundent de que l'Estevet, a l'entrar, portava ideies
de progrés.
Lo primer que va fer el nou soci, va ser fer-se càrrec dels llibres:
del borrador i del llibre de caixa; desd'aquell dia endevant, no sols
anaven bé de comptes, sino qu'es podien exposar a n'els _Amigos del
País_, com a cosa ben deixada. Allò no eren llibres, eren estampes: un
_macassar_, un brodat, una dècima: no s'ha fet cap quadro de cabells
am les ratlles tan perfilades, i els números tan avinguts, com a
n'aquelles planes dels llibres. Després va donar un repaç a n'el
gènero, i com que duia ideies de progrés, va volguer que l'aparador fos
una exposició permanent. Mai s'ha vist més fantasia que la d'aquell
aparador. Allí piràmides de mitjes, allí el Partenon fet de capdells,
amb un botó a cada capdell, com si fos una petxina dintre una bauma
de llana; allí rengles de cibelles formant l'escala de Jacob, amb una
estrella de panillos que duia una cua de cotó que anava al cap de
munt dels vidres, i alli un corn de l'abundancia, d'aont en vessaven
ganxets, rodets, troques, gorres d'infant, mitjons, i sabates, i
bitenes, tan ben combinats els colors, qu'arribaven a enlluernar. Era
un aparador que podia exposar-se, sense que desmeresqués dels altres,
en una exposició de un _Fomento_. Després de l'aparador, va apendre
d'arreglar els prestatges: un lletreret a cada un amb el seu número
i el seu batisme, el passaport i la cèdula, i per fi, i després dels
prestatges, el tracte: el tracte que havia de tenir am les dones de
la parroquia; una dotzena de frases que, encare que fossin sempre
iguals, mai deixaven de fer efecte. A l'una un «Déu vos guart» am
somris; a l'altra, una paraula, però ben dita; a les grosses, un
«vostè s'ha amagrit»; a les baixes, allò de «en els pots xics hi ha la
bona confitura»; a les viudes un «què s'hi farà», i a totes un ditxo
escaient per veure de fer-les badar i aprofitar el badament pera donar
un pam menos de gènero.
El pare, l'avi, la mare, l'altra avia, fins el senyor Forment i les
tres Maries, estaven esmaperduts, admirats, corpresos, de veure aquella
prudencia, aquell tacte, aquella sumissió d'un xicot que, amb un any
o am menos d'un any d'estar a radera'l taulell, ja era més tauleller
que tot-hom. Ells, el senyor Ramon i el senyor Esteve, ja hi havien
tingut _querencia_ a no moure-s de l'obligació, però havien tingut
els seus trenca-colls, quan tenien la seva edat; una vegada el senyor
Esteve, a quinze anys, va passar dos nits a Vilafranca perquè era festa
major, i un dia el senyor Ramon havia tingut la tentació de comprar-se
una boquilla, que s'en havia fet catorze pessetes, qu'encare la tenia
guardada; però l'Estevet, era un portento: ni tenia intencions de
fumar, ni ganes de sortir, ni de córrer, ni cap d'aquelles expansions
que perden a tans i tans joves.
La vida que feia aquell bordegàs, era de sant, d'un sant que s'hagués
fet betes i fils. Es llevava, donava el bon dia encare qu'els altres
dormissin, i obria l'aparador. Un cop obert, mirava a fòra; i sortia
per aixeribirse; sis cops amunt i avall del quartel, i quan havia donat
set voltes s'entornava a la botiga. Prenia xacolata, i al taulell;
dinava, i altra vegada al taulell; sopava, i vinga el taulell, i no's
movia del taulell no més que per anar a veure'ls llibres.
El diumenge, a les vuit, a missa, a cumplir i a seguir l'exemple que
li havien donat els seus pares; a les dotze, com sempre, a dinar; en
havent dinat, a passeig: als glacis o als vols dels glacis, i si estava
cansat de glacis, s'assentava a la botiga, mirava cap aquell quartel
i anava comptant les finestres de tres a quatre vegades: les dugues
primeres, pera comptar-les, i les altres dugues pera comprovar si li
havien sortit bé'ls comptes.
I això cada dia, tot el mes, tot l'any, seguint les hores a les hores,
am la puntualitat del rètol que duia l'establiment, i això als quinze
anys, i als setze, i als disset, i al plè de la primavera; i això, en
la edat que 'l cos esclata, i cada rialla és una flor; i això en les
portes de la vida, quan les il·lusions són a un turó que l'ànima es
daleix pera pujar-hi!
Si! Podien estar satisfets del noi! Allò no era un noi, era un símbol;
tenia perseverancia, tenia moderació, tenia el dò d'estalviar, i el que
en l'edat de robar pomes de l'arbre de les il·lusions, i rómpre-les am
dents d'ivori, pensa en la poma pera la sed, és més que un jove, és un
vell.
És que tal volta no n'hi ha de primavera, pels esclaus de la fortuna?
Segueix, i ho veuràs, si tens paciencia de seguir-me.
[Il·lustració: Veu l'Estavet una dona.....
si que l'avem feta bona.]