POESIA DEL CAMP.—PAISATGES I EXPANSIONS.
ARMONIES DE LA NATURA.
Naturalment que al sortir d'estudi, d'aquell estudi encongit i pràctic,
els infants tenien desig d'anar a correr. No tot han de ser piçarres
a n'el món. Encare no'ls obrien la porta, no necessitaven avisos, ni
ordres, ni manaments per córrer escales avall, i volar, aquell planter
de menestrals. Aquell carrer de Flaçaders el corrien de cap a cap,
cridant a tot crit, com si'ls corressin al darrera ensenyant-los les
beceroles. Volien aire, cel, claror de blau, i volien sobre tot verdor:
una mica de paisatge que'ls tragués el tel de gris que se'ls havia
posat a la vista, de tan mirar claraboies.
Això sí, el paisatge ont anaven a raure, es necessitava ser botiguer
per pendre-se'l per paisatge. Eren els glacis el tal paisatge, els
glacis de la Ciutadela. Era un prat sense arbres i amb herba curta,
trepitjada, plana, prempsada i fins mastegada per remats de _matadero_;
eren camps de solar, sense flors ni ganes de florir; eren camps de
munició, de fusellament i guerra urbana. Aqui i allà, com a esbarjo, un
rengle d'espitlleres rònegues plenes de bocins de pedraça; al costat,
els fossos, clapejats d'esquerdots i ortigues, d'herba seca i d'aigua
enllotada; a sobre, la cortina de muralles de color de terra de plom,
am bardices fent reguerons i plantes regades amb el ranxo que sobrava
de les cantines; pels recons, llaunes retallades, troços de cuiro,
desferres i coses que no eren desferres; i per tot, aquelles ratlles
llises remarcant la verdor a metres cubics, i com a figures a n'aquell
fons, per alegrar la perspectiva, soldats de rengle fent l'exercici,
gitanos esquilant goços, trinxeraires ajeguts al sol, i dònes pobres
pentinant-se voltades de criatures brutes.
No. Aquell _parque_ militar casi no n'era de paisatge. Els infants hi
anaven, i l'Estevet els seguia, perquè no'n tenien d'altre ont anar,
pero no podia ser esbargiment, un lloc que'n fugien els aucells, i que
les ordenances de la guerra no hi deixaven creixer els arbres ni hi
estava permesa l'ombra.
Hi anaven, i en sent-hi corrien, i quan havien corregut, tornaven a
correr, i corrien més en havent corregut, com si s'esmolessin les
cames, pel temps que'ls tocaria seure o estar-se a darrera del taulell.
De vegades n'hi havia un que cridava, i els altres no sabian per què i
es posaven a cridar amb ell, i era un crit que rebotia enllà d'enllà de
les muralles, com si ensaquessin la veu que després haurien de tancar
esclaviçats per la prudencia. De vegades es pegaven ells amb ells,
sense motiu, sense raons, com si volguessin repartir-se'ls cops que
rebrien a casa al tornar al seu niu de prestatges, i molts cops feien
pedrades contra altres infants, contra'l vent, contra'ls nuvols, contra
tot, no més pel pler de tirar pedres i tornar les que rebien.
L'Estevet els seguia d'esma aquets jocs. Anava amb els seus companys,
pero no sabia per què hi anava. No havia vingut al món ni per fer
mal ni per fer bé. No més tenia dotze anys, i ja era prudent, ja era
callat; encare no havia pogut apendre ni de riure, ni de jugar, ni de
tenir amics, ni enemics. Tot ho feia com els altres, pero tot ho feia
a mig fer. Si'ls altres cridaven, ell feia chor, pero no més cridant
a mitja veu; si tiraven pedres, també'n tirava, pero sense ganes de
fer mal, i reculant si podien fer-n'hi. Si jugaven a bales i guanyava,
plegava de jugar per no perdre, i quan perdia, per no perdre més. Si
feia sol es posava a l'ombra, i si queien gotes se'n anava a casa.
I que ja en podia ser de lluny, i ja en podien fer de gresca'ls
companys, i ja'l podia fer hermós el sol, i ja podia ser blava la
claror, que'n sent l'hora d'anar-hi a casa, se'n hi anava a tall de
rellotge, ni poc a poc ni depreça, a pas seguit, metòdic, acompaçat;
recte com el caminar dels quintos.
Amb aquella _toma_ de paisatge, que no més prenia'ls dijous, no n'hi
haguera pas hagut per curar-se del mal de fret de la botiga, si
l'Estevet no fos l'Estevet. Pero ni'ls arbres, ni les montanyes, ni les
valls, ni'ls rius, ni les cascates, ni'ls cingles, no s'havien fet per
l'Estevet, ni per tants Estevets de gavia que tanquen les grans ciutats.
Uns glacis eren ben bé'l fons del que ha de viure entre trencilles. Els
glacis son les trencilles del paisatge, i si a l'Estevet l'haguessin
dut a dalt del cim d'una montanya, i li haguessin ensenyat la plana,
amb els seus fondals de misteri, hauria tingut el vèrtig de lo ample,
i hauria demanat la botiga amb els seus caixons i caixonets.
Déu devia fer el món per tot-hom, pero n'hi ha que voldrien ales per
volar d'una banda a l'altra, i n'hi ha que si'n tinguessin les posarien
a guany.
L'Estevet, ni ales, ni guany.
Era'l terme mig del viure.
[Il·lustració]
[Il·lustració: El noy es tan comerciant
que la casa va endevant.]