REDOLÍ D'ESTUDI.—DE LO QUE HI APREN L'ESTEVET.—DE LO QUE NO HI APREN,
I DE LO QUE NO HI POT APENDRE.
Aquell dò, que d'una manera tan clara, tan corprenedora, i tan
raonable, l'Estevet demostrava tenir pel comerç, no's podia deixar
perdre, a menos que l'avi, i els pares i tots plegats fossin bojos, i
de bojos no n'eren tots plegats. Podien ser-ho tot menos bojos.
—«La planta que no's conreua—havia dit el senyor Esteve, deixant-se
anar sense volguer pels viaranys de la poesia—la planta que no's
conreua, no creix. La tomaquera necessita aigua: i tota mena de verdura
necessita _abono_, i trevall. El comerciant que no sab de números es
com una flor sense flaire, i si no donem a l'Estevet l'_abono_ de
coneixements que necessita tota persona qu'es vol dedicar a produir,
serà això: serà una flor (lo de la flor li havia agradat), serà una
flor de _merceria_ que no arrivarà a donar llevor, i sense llevor, es
moren les cases i els establiments van per terra.»
Tot aquet tirat de poesia, en boca del senyor Esteve, volia dir traduit
en prosa, que l'Estevet havia d'anar a estudi.
Ai, si! Tenia d'anar a estudi! Per comerciant que l'home naixi, no's
pot passar d'anar a estudi! Es el _fielato_ moral per entrar en el
comerç de la vida. Es l'enginy de pau més segur per fer la guerra a
n'els altres homes! Es l'arma intel·lectual am que armen caballers
als infants per fer-ne heroes o bandolers, segons el modo que s'en
serveixin, i la criatura moderna, per betes i fils que naixi, ha de
pendre una instrucció, si no vol perdre'ls fils i les betes.
El senyor Esteve en sabia un que no n'era gaire d'estudi: una casa
d'instrucció pràctica, serena, metòdica i concisa; un estudi que no
ensenyaven retòriques, ni fleuris, ni modos ni doctrines, sino tan fa
tan, i multiplicat per tan dona tan; que no feien perdre'l temps am
cabories, ni amb histories del passat, ni am planetes del pervindre,
sino, mirem a avui i a demà i deixem-nos de demà-passat; que no omplien
el cap dels infants am lletres posades de llarg, sino am números posats
per alt, i ell mateix li va acompanyar.
Aquet estudi model, era a n'el carrer dels Flaçaders. Per entrar-hi
s'havia de passar per un pati ple de gavies de totes mides, pero no
eren gavies de rossinyols ni calandries, les que hi havia a n'aquell
pati (els menestrals d'aquell carrer no hi estaven pas per canturies).
Les gavies eren de viram: de conills i gallines en capella qu'esperaven
torn per anar a plaça. Més endins, es passava un corredor fosc i
s'entrava en una escala bruta, i a dalt hi havia dugues portes que
donaven a un replà: a l'una hi havia un comerciant de formatges a
l'engros, i a l'altra hi havia l'estudi, d'estudiants a la menuda.
Un cop dins, hi havia dugues sales, a més de les habitacions. La
primera era la de rebre, la de deixar gorres i carteres, la de treure-s
el fang de les sabates, i la de donar els _buenos días_; i la segona
era la classe: quatre bancs, els seus pupitres, una gran piçarra, com
a únic quadro, i com a única claror, la que entrava d'una finestra que
donava a sobre d'un pati, d'aont arrivava un soroll estrany: un soroll
de font de diners que anava rajant acompaçada: un dring de plata que va
caient, i un pam-pam, tot seguit, que semblava un cant tenebrós. Era la
cançó de la Seca, la fàbrica de moneda, que treballava alli darrera.
Aquella cançó metàlica va agradar molt a n'el senyor Esteve. «L'infant
que puja a n'aquet sò per força ha de tenir bones _ideas_, i l'estudi,
que per altar hi col·loca la piçarra, per força ha de tenir bons
principis»,—va dir l'avi a n'el Estevet, i va cridar al mestre
desseguida.
El mestre, no era un mestre com casi tots. Era un mestre que no
més n'era mig de mestre. A més d'educar criatures per fer-ne bons
comerciants, ell havia arrivat a apendre, ensenyat-s'ho a n'ell mateix,
que una cosa es ensenyar negoci i un'altra fer-ne pel seu compte, i
qu'el que predica la doctrina no'n treu el suc del que la segueix,
i havia repartit el temps entre'ls infants i la bolsa... Al dematí
pujava minyons, i a la tarde jugava a l'alça. Si el paper anava amunt,
guanyava les diferencies del pujar, i si'ls infants anaven amunt, per
ell no n'hi havia de diferencia; aixis es que aquella piçarra servia
més pels seus comptes que pera fer-hi comptar els deixebles.
Amb un mestre d'aquesta mena, aviat es va entendre el senyor Esteve.
—Senyor mestre,—li va dir després del saludo,—aqui li porto l'Estevet,
i l'Estevet es el meu nét, per servir-lo. Ell vol ser comerciant, com
el seu pare, com el seu avi, com el meu, com tots els de la nostra
casa. No li ensenyi de moltes coses. No, senyor. Els que saben de
masses coses es distreuen del negoci, i nosaltres no volem que's
distregui. Per ara no's distreu per res. Sempre'l veurà fixo a n'els
prestatges. Incúlqui-li bones ideies, i ja sab què vol dir bones
ideies: mirar aon passen els quartos, i seguir-los, i aturar-los
honradament, i després saber-los guardar, perquè no'ls aturin els
altres. Que aprengui poc, sobretot...
—No tingui por, que no apendrà gaire.
—Qu'aprengui poc, com pot entendre, vull dir, que aprengui poc, pero
que aprengui pràctic. Am les quatre regles en te prou, i qui diu les
quatre regles, vull dir el sumar i el multiplicar, qu'el restar i el
dividir, ja es un adorno, i es un luxo del que també podria passar-se'n.
—Vostè deu ser d'aquet barri, veritat?
—Per servir-lo. Soc de la Plassa del quartel. Fundador de «La Puntual».
—Ja ho sabia, o ja m'ho pensava. Tots els pares d'aquet barri venen per
això: per les quatre regles. Estigui tranquil. Deixi el noi, que aqui
no's distreurà per res. Tenim montat l'estudi d'un modo qu'encare que
volgués no podria.
En vista de lo que li deia el mestre, el senyor Esteve va deixar el
noi, i l'Estevet va entrar a classe.
Va entrar a classe, i a la classe ningú es va adonar de que hi entrés,
no solsament per la prudencia que tenia l'Estevet, sino perquè dels
cinquanta que hi havia a n'aquella mena de classe eren cinquanta
Estevets més de la mateixa classe de classe. Tots tenien el mateix
color, alli dins: un color de carn de bugada que l'ha aixugada el sol;
de gènero descolorit; de saldo, d'infant-conserva; tots tenien els
mateixos ulls: uns ulls de mitges parpelles que no els gosaven obrir
a la vida per por de que la vida hi entrés; tots duien els mateixos
cabells: uns cabells rapats com els quintos, i tots duien la mateixa
roba: una brusa d'un blau cendra, d'un blau de mostruari, i uns
pantalons del mateix blau, i una gorreta d'uniforme que uniformava una
cosa: la fredor de la mitjania; la nivellació del ramadet i la tristor
d'uns nois del hospici que gastessin pares i mares.
L'Estevet va començar a confegir. De la A a la B, i de la B a la Jota,
no va parar fins a la Zeta, am perseverancia encongida. Hi havia
lletres que les aprenia depreça. La Erre, la Ene, i les que's deien més
sovint; n'hi havia que no hi podia entrar: les inútils, com la Hache i
la Ka; n'hi havia que les deia d'esma, les que tenien forma artística,
pero unes més i altres menos, les va arrivar a apendre totes, i després
a arrenglerar-les, i després a llegir poc a poc, i d'aquell poc a poc
no va passar. Es va veure clarament que per anys i anys que llegis, no
llegiria més depreça. Que havia arrivat a la fita.
Havia arrivat a la fita, i es veia qu'els altres companys hi havien
arrivat lo mateix qu'ell. Mai les lletres eren més que lletres per tots
aquells amics d'estudi. Eren signes per confegir, i un cop confegits,
ja no sabien què deien. Llegien d'esma la doctrina per no saber que
havien llegit; llegien una mica de Fleuri per oblidar-lo desseguida;
llegien una llista de reis emmatzinats o assessinats, que tan els feia
si morien com si continuaven vivint: unes regles d'urbanitat que no
les havien de fer servir, i quatre noms de pobles geogràfics, que com
que no hi havien d'anar, no es daven la pena de cercar-los. El senyor
Esteve podia estar tranquil. El saber, a l'Estevet, no 'l destorbaria
pel negoci.
Ademés que, en quant a la lletra, hi havia entrat, pero am mida. No
és que fos desaplicat, l'Estevet. De desaplicat si que no ho era. Al
contrari: complia i no faltava a l'hora, es fixava, tenia voluntat,
pero estava vist que'l seu aire, era ni apoc apoc ni depreça. Era un
rellotge, l'Estevet. Si li daven corda marxava, i sino quedava parat.
No havia fet mai cap topo, pero no faria mai bona lletra; no vessava
tinta, pero no omplia cartipaços; no feia mai enfadar al mestre, pero
no'l deixava mai satisfet; ni's reia d'ell, ni l'escoltava.
És veritat que tots feien lo mateix a n'aquella mena d'estudi:
Ni escoltar ni esvalotar: ni distreure's, ni estar per la feina.
L'estudiar, per tots, era una càrrega; un castig que tenien de passar,
com qui li empelten la vacuna o li cauen les dents, o les muda. Tots
estaven resignats, pero motxos, com aquells gocets ensenyats, que quan
tenen el plat a la boca no gosen remenar la cua, perquè prenen el
saber per castig. Aprenien per cumplir; per sortir-ne d'una vegada,
pero ells, que quan eren al carrer semblaven un vol d'orenetes, un
cop tancats devant dels llibres, semblaven aucells mullats: guatlles
tancades a una gavia donant picades als filferros per poguer trovar la
sortida.
Com es veu, l'estudi era _pràctic_. _Pràctic_ fins per l'Estevet, qu'en
comptes de nervis i venes, semblava tenir betes i fils. _Pràctic_ per
morir-s'hi a dintre d'ensopiment i de nyonya.
No més algun dia a la setmana, quan el quatre per cent baixava, i el
mestre havia perdut, i s'en anava a la piçarra, i hi feia treballar els
deixebles, hi havia una mica de febre. Mentres rascaven amb el guix,
i feien números i números arrenglerats de dalt a baix, al compaç del
cant de la Seca, d'aquell pam-pam, acompaçat, d'aquell dringar de la
moneda, passava el Déu de la suma, i mestre i deixebles, miraven, i els
ulls grisos d'aquells infants s'encenien copdiciosos i agafaven tons
d'or i plata.
[Il·lustració]
[Il·lustració: Fa pedrades ab prudencia
y va agafant esperiencia.]