I en tocant al senyor Esteve, va dir lo de sempre i am torna: «Qu'en
Ramon s'havia _alocat_», que «n'havia fet massa», qu'«el luxo pert a
les families» i «qu'el crèdit es el tot de la casa, i am la casa's
munta el crèdit, i que baixessin la criatura, perque li volia parlar.»
Va baixar la mare amb un farcell, que hi anava l'Estevet a dintre, i
aixis qu'el va tenir al devant, el senyor Esteve li va dir:—Tens tres
mesos; tens un trimestre de ser al món. D'avui a un any d'aquesta
_fecha_, tindràs un any i tres mesos, i anant sumant els anys a n'el
Haver, d'aqui vint anys seràs un home. Recorda-t allavores de lo qu'et
dic, quan t'explicaràn lo que t'he dit. Recorda-t que jo, l'avi, el
teu avi, que allavores serà al cel sia, et va fer baixar a la botiga
com aquell qu'et porta a l'iglesia, a posar la primera pedra. Aqui ha
de ser la teva iglesia per esperar l'altra de l'altre món. Viu aqui,
i treballa aqui; i economisa sobre tot aqui, que de dos i dos en venen
quatre, i de quatre vuit i de vuit setze, i el multiplicar am mida i
am modos, es lo que honra a n'el comerciant. Ja que'l teu pare ha fet
el gasto, fes-li produir un interès que no sigui d'usurer, pero que
no sigui d'hereu escampa. Ja ho sabs, i ja sé que no m'entens, i ja
li direu lo que jo he dit, quan arrivi el moment de dir-li, perquè
vosaltres ja m'enteneu.
Tan ho havien entès, i tan aquell sermó d'economia els havia tocat el
cor, que quan va acabar tots ploraven.
[Il·lustració]
[Il·lustració: L'Estevet té per juguetes
les capses de fils y vetes.]
V
PRIMERS PASSOS DE L'ESTEVET A LA BOTIGA.—BONS
AUGURIS I BONES PLANETES.
Desd'aquell jorn endevant l'_esposa_ del senyor Ramon, refeta del pas
maternal, es va instalar a la botiga, i hi va instalar l'Estevet.
Li va instalar tant a l'Estevet, que ja mai més s'en havia de moure.
En vista de tenir familia, va determinar pendre minyona; fins minyona
va arrivar a pendre! El senyor Esteve tenia raô; s'havien esbogerrat.
Pero per dir les coses tal com són, la minyona que van pendre, per
lo tendre i per lo desnarida, casi no n'era de minyona. Era una noia
de vuit anys, pobriçona, que havia quedat desamparada; qu'es deia
Pepeta com totes; qu'era magre i curta de vista, i tan escardalenca i
desganada, que am panis o am llevor de cànem, haurien pogut mantenir-la.
El senyor Ramon i l'_esposa_, en un altre concell de familia ja havien
tirat els seus plans. La Pepeta, la minyona tendra, es cuidaria del
pis, de rentar els plats, del silló del senyor Forment, de fregar
l'armari de lluna, i de posar l'olla al foc; ell de les compres
comercials, del ram d'administració, i de la teneduria; i ella, desde
derrera del taulell, a vendre i a criar l'hereu de la casa, i si aixis
no marxava la casa, el comerç era una mentida.
Tots conformes a n'aquet plan, la mestreça i dòna del senyor Ramon i
mare de l'Estevet, es va instalar, com hem dit, a derrera del taulell;
pero com qu'era tan grossa, semblava que n'hi havia dos de taulells.
No es que mai, ni de soltera hagués sigut escanyolida; la Roseta del
senyor Ramon, a més de moltes qualitats (el dò de no parlar gaire, el
de ser amable am la parroquia, el de gastar poc oli i carbó), havia
sigut groixuda am mida, pero desde qu'havia tingut l'Estevet, semblava
que hi tenia un orgull d'anar-se carregant de carns. Havia agafat
posats de lloca.
És veritat que l'Estevet no en feia cabal d'aquells posats. Ell anava
mamant i creixent. És veritat que creixia am cordura, pero no parava
mai de creixer. Aquell color de maduixa que tenia al arrivar a n'el
món, s'havia anat apagant, i ja no tenia cap color. A mida que s'anava
formant, s'havia tornat d'un moreno gris, d'un rosa esfumat, i del
color que's tornen les coses que no se sab quin color tenen.
L'Estevet anava creixent, pero no es despertava a la vida. Tenia sis
mesos i continuava no plorant, i aquella falta de llàgrimes tenia
corpresa a la familia. Tot lo més que feia era un gemec, un crit
moderat, que no era qu'es planyés de res, sino avís de que tenia gana.
En quant a riure, ni sospitar-ho, i d'això ningú en feia esment, perquè
allí a «La Puntual» ja anava de pares a fills aquet empeltament de no
riure. L'Estevet, sería serio; serio com els seus antepassats: Un noi
formal i judiciós que continuaria la casa amb aquelles mires al credit,
que tan recomenava el senyor Esteve.
Dos o tres detalls ben remarcables van acavar de refermar-ho. Un jorn,
quan tenia vuit mesos, li van ensenyar una troca, i ell, qu'era tan
serio per tot, li va agafar certa alegria, i es va tirar a sobre la
troca. Un altre jorn, quan complia un any, va veure obert el calaix
dels quartos, i s'hi volia ficar a dintre, i el que encare no sab de
parlar, i ja's daleix per les troques i els quartos, es clar com la
llum del sol, qu'ha nascut exprés pel negoci.
Fòra d'això, no manifestava taleies, ni's distingia per res més.
Li varen anar eixint les dents, mica més ensà o més enllà, allà
aon li tenien de naixer, sense dolor ni alegria; va començar a dir
alguna paraula i algun número (més números que paraules) i va aturar
d'apendre-n més quan li va semblar que ja'n sabia prous pel gasto que
havia de fer-ne; va començar a caminar el dia que va volguer anar a
alguna banda; a menjar plats fondos de sopes, am l'alè ben determinat
del que ja sab aon vol anar, i quan va saber caminar i menjar, va donar
un tom per la botiga; un tom rancajant, això si, pero que pel camí que
havia de fer, ja'n sabia prou, i fins de sobres.
Per lo demés, no feia cap nosa a ningú. Si no haguessin sabut qu'el
tenien, ni s'haurien adonat que hi fos. Naturalment que l'estimaven,
l'estimaven tots, l'estimaven tan per lo qu'era com per lo que
representava, pero com que no havia donat motius que haguessin de posar
l'amor a prova, l'estimaven sense adonar-se'n. Ell no havia tingut ni
mal de ventre, ni la rosa, ni l'escarlatina, ni el _garrotillo_, ni
havia passat cap nit de perill d'aquelles que fan vibrar les mares lo
mateix que les fulles seques; ell no tenia cap rialla, d'aquelles
que alegren el cor i fan besar rient a les que ho senten. Ell no feia
entremaliadures d'aquelles qu'el pare amenaça am l'enterniment a
l'ànima. Ell no sabia que hi haguessin reis que passan una nit a l'any
repartint ilusions i somnis: ell no sabia res de res; a n'ell no li
passava mai res, i com que no li passava mai res, no posava els pares a
prova d'enterniment ni d'afecció, i no posant-los a prova, els pares i
l'avi, i fins els parents, si bé es de creure que l'estimaven, era un
amor sense descloure-s. En comptes de veure-hi un plansó, feix de carn
de color de rosa, teixit de llàgrimes i de rialles, s'el miraven com a
un soci; un soci petit que al fer-se gran, arrivaria a continuar aquell
ditxós 1830.
Si no l'haguessin mirat com a soci; si en comptes de creure-l una
branca del seu arbre comercial, l'haguessin cregut un esqueix que podia
florir a un altre hort, ai! el cor de pares es cor de pares, pero
pot-ser l'haurien aborrit.
Pero no hi havia temor de que fos aixis. La seva planeta era clara.
Totes les primeres tendencies, i totes les seves aficions quan va tenir
de quatre a cinc anys, no passaven de la botiga. No arrivaven ni al
quartel d'alli al devant. No més amb un capdell de fil s'entretenia
hores i hores: el capdellava, el descapdellava, semblava que volgués
contar les canes, com si ja pressentís l'importancia que tenia això
de les mides, i sempre'l tornava al seu lloc sense equivocar-se de
capça. Am dugues dotzenes de botons, apilant-los, arrenglerant-los,
i tornant-los a apilotar, hi jugava tota la tarde, i si'n perdia un,
plegava i es quedava malhumorat; guardant els cartrons que sobraven
de les capces i de les capcetes es donava feina dies i dies, com si
ja tingués l'instint d'esdevenir col·leccionador. Si l'aborriment
hagués de venir, de desviar-se-li les aficions de la fredor de la
botiga, cercant el caliu a l'enllà, no podien pas aburrir-lo. La llum
del carrer, el blau del cel, els arbres qu'es veien al lluny, el cant
d'aucell dels infants, no semblava que anessin per ell. No estirava mai
els bracets per agafar la lluna o el sol. Si'ls arrivava a estirar, era
per agafar un rodet, marca Koats, del número vuitanta-quatre.
La casa, l'avi, el senyor Ramon, els antepassats, el 1830, la
Puntualitat i el Crèdit, podien estar satisfets del noi qu'els havia
sortit. Si tots plegats, simbols i persones haguessin fet un infant
d'encàrrec, no haurien fet res tan perfecte. Silenci, discreció,
economia, sequetat d'emocions, de tot lo que s'ha de tenir a la
vida, per no tenir pena ni gloria, per no ser vist ni mal vist, per
passar sense destorb, per allargar, i per no ser pobre, tenia aquella
criatura. Seria «La Puntual», la mateixa «Puntual». El Menestral. La
classe neutra.
Un dia, a sis anys, no més que a sis anys, caballers! estava a darrera
del taulell, i va despatxar un troç de beta, i al pagar-li els dos
quartos, que valia, se'ls va mirar de cara i de creu per sapiguer si
eren falsos.
Mai s'havia vist semblant prodigi!
L'avi que s'ho estava mirant, enternit, li va fer un petó.
Era'l primer petó que li feia.
[Il·lustració]
[Il·lustració: Li omplen de fideus el pap
y de números el cap.]