REDOLÍ EN QUE S'EXPRESSA AMB ELS ETS I UTS LA REFORMA A «LA PUNTUAL»,
I AONT ES VEU L'INFLUENCIA QUE POT TENIR UN INFANT DE TRES MESOS A
N'EL RAM DE LA «MERCERÍA».
Ja que l'Estevet havia vingut al món a continuar l'establiment fundat
en 1830, mentres la mare el criaria, i es cuidaria de volcar-lo,
mantenir-lo i fer-lo creixe, conforme havia dit el padrí, corresponia
a n'el pare el millorar-li la sort i preparar-li un pervindre sossegat,
ben vist i conforme, amb ambicions mesurades, i prudenta perseverancia.
Per preparar-lo aquet pervindre, es va tenir concell de familia (alli
no's movia una cadira que no's tingués concell de familia), i després
de discutir am tota serenitat les contingencies de les coses, els
perills del _giro_, i les peripecies del demà; després d'haver posat
els punts i comes a n'els projectes presentats, i d'haver-hi dormit dos
mesos, es va resoldre a cop calent de repintar la botiga.
De moment, el senyor Ramon, va enviar a cercar un home de cabells
llarcs, de pipa, i de barret, a lo _Mosquetero_, i li va demanar un
presupost. L'home va donar una mirada de director general, i va dir
qu'el deixés fer a n'ell, que ja sabia lo qu'es feia. El senyor Ramon
hi va estar conforme, després de regatejar. El mestre pintor va enviar
una bastida, dos homes am dugues pipes més, un rengle d'olletes i un
feix de regles. El senyor Ramon va demanar activitat, l'altre li va
respondre que «molt be diu»; els artistes van començar el treball, i el
senyor Ramon va començar a seure en una cadira de boga que va posar a
devant de la botiga, al mateix costat del centinella.
Allò de l'activitat va ser una figura pictòrica. L'artista no és actiu
com el botiguer; l'artista, quan pinta una porta, somia, te'ls seus
ideals; i el botiguer te altra feina qu'entretenir-se amb ideals; i
si el senyor Ramon duia preça, els pintors portaven calma. Ell que
seiés, qu'ells ja anirien pintant, quan tinguessin inspiració. Volien
fer una cosa ben feta, ben deixada, una pintura de durada qu'anés fins
a l'altre noucents trenta. No més per posar la bastida ja hi varen
passar dos jornals. (Ja veieu si tenien punt a deixar una cosa ben
feta.) No més a rascar la pintura vella, cinc més. (Les capes d'una
botiga que te dugues generacions de crostes i suors comercials, no's
rasquen aixis com aixis.) No més a encendre les pipes, a n'els moments
de contemplació, s'els en hi anaven dugues hores i dugues capces de
mistos; a cantar _La Traviata_, una hora, i a pujar i a baixar del
tablado, per veure l'efecte en perspectiva, les altres hores sobreres.
En veritat que quan van començar a tirar ratlles allò era una
caligrafia. A les portes hi van fer un filet prim, que no més tindria
el gruix d'un panillo, i tot a polç, que ni apropant-s'hi a tocar, s'en
podria penetrar el secret; a l'aparador unes floretes, qu'eren una
calcomania; a baix, un sòcol imitant marbre, que si l'haguessin posat
de plà, s'hi hauria pogut jugar al dòmino; a dalt, un entrellaçat que
arrivava a marejar, i del lletrero no'n diguem res. De «La Puntual»,
del _fundada_, i de la fetxa de 1830, en baixaven unes ombres de
gairell que rebien claror de cada banda, que ja no's podia demanar més:
parlaven, eixien del quadro; eren tan naturals, i escupides, que a
haver-hi hagut aucells al veinat, aixis com no més hi havia artillers i
botiguers que no tenen ales, s'hi haurien anat a posar a sobre amb un
gra de mill a la boca, i haurien quedat xasquejats. Les havia pintat el
mateix amo: el del barret de mosqueter, qu'es veu qu'era un gran senyor
que havia anat una mica a menos per reveços de fortuna, però que tenia
unes mans de plata.
El senyor Ramon havia segut, es veritat; havia segut al naixer el
dia, en ple sol, i al toc poetic d'oració; mai havia segut tant en
sa vida; pero podia estar satisfet. El veinat el complimentava, li
donaven copets a l'espatlla; li desitjaven molts anys de vida, per
poguer «disfrutar semblant obra en companyia de la familia i de les
persones de més agrado», i fins els soldats andalusos, amb aquell
parlar _dicharachero_ que Nostre Senyor els hi ha concedit, van tirar
un requiebro a la pintura; i fins el taberner del costat, per felicitar
al senyor Ramon li va portar un gotet de vi ranci alli, a la mateixa
cadira.
I això que no havien acabat. S'havia fet l'exterior, que ja es fer,
pero faltava l'interior; els prestatjes, els armaris, el taulell, les
capces i capcetes, i tots aquells calaixets intims que tenen els betes
i fils. Es clà que no era un treball fi, ni decoratiu, ni compromés,
com el que havien fet a la porta; pero si a dintre no hi havia
dibuixos, lo qu'es de llistons i llistonets n'hi havia per matar-hi
hores, i que n'hi van matar, es cosa segura. Com que treballaven a
cobert, no tenien tanta preça; podien entretenir-s'hi i... s'hi van
entretenir.
Per fi s'en van endur les olletes, les pipes, les bronges i els
reglets: van deixar l'establiment fet una taça de pintura, i cantant
el _Guillermo Tell_, els artistes s'en van anar. L'únic rastre que
quedava a n'aquell temple de comerç, era la pintura fresca qu'embrutava
a tots els qu'entraven. L'un s'enduia un troç de taulell a la cama del
pantaló; un'altre un troç d'armari als farbalans de les fandilles, i
tots el nas plè de trementina, pero com que tot s'asseca a n'aquet món,
els colors es van pansir i es va poguer col·locar el gènero: capces,
trencilles, cotons, gorres d'infant, lliga-cames, corvates, troques i
panillos, i quan tot va ser col·locat, van anar arrivant els parents
per fer-se càrrec de la mellora, i tots hi van anar dient la seva.
La senyora donya Felicia, l'avia paternal de l'Estevet, va dir a
devant de la fatxada, qu'allò era un verdader _Eden_, i en sent dintre
ho va tornar a dir.
A la pobre de la senyora Pepa, li va donar per la llàgrima. Va dir:
«que no tenint salut, no's disfrutava de res, i que primer que les
botigues, i que les pintures al oli, i que les vanitats mundanals, era
això: el tenir salut.»
Les tres Maries, al entrar, van fer tres xiscles a la una, com si'ls hi
haguessin trepitxat tres potes.
La senyora del primer pis, encare que ho havia anat veient fer, va
quedar tan admirada, que no va trovar paraula per dir.