AONT ES VEU LO QUE COSTA DE PASSAR UN INFANT PER ENTRE EL TRANZIT
COMERCIAL.—AONT ES VEU EL BATEIG.—I AONT ES VEU QUE NO PASSA RES QUE
VALGUI LA PENA DE CONTAR-SE.
L'endemà, el jorn solemnial del bateig, un sol brillant de primavera va
eixir a il·luminar el barri.
Aixis que'l senyor Ramon va llevar-se, i va obrir els finestrons
d'aquell balcó, va despertar la seva dòna, per dir-li:
—Quin dia, Roseta! Quin dia per anar a batejar! Llàstima qu'et tinguis
d'estar al llit i no puguis venir am nosaltres.
—Serà un'altra vegada, va dir ella, i va tombar-se de l'altra banda.
Realment, era tan hermós el dia, després de tantes hores de ploure,
que's podia pagar per veure-l. Alli devant, a n'el quartel, van treure
les mules a airejar, i les van lligar a lo llarg de la paret, formant
una renglera de cues qu'arrivava de cap a cap del edifici. Allò era una
espeçor de cames que no paraven, i allò era una volior de mosques que
no deixaven parar les mules. Un artiller i una, de mula, havien fet una
posta: ell d'anar donant garrotades fins qu'ella no enjegués coces, i
ella d'anar enjegant coces fins que no li donessin garrotades, i la
posta va durar mitj'hora, fins qu'es varen cansar, un i altra. Per les
finestres del segon pis, es veia netejar cananes, _machetes_, i eines
de fer mal. Cantaven els artillers a dintre d'aquella gavia espaiosa,
am valencià, am gallego, i sobre tot amb andalus, am cada ai! i cada
jemec d'alegria, que feien tremolar els canons. Per la porta principal
els assistents de _retén_, van treure balancins i cadires; van eixir
aquells oficials a fer guardia, i alli, tot fent la copeta, comentaven
el diari: Que si el mes passat havien mort, de mort natural, vint
capitans més que l'altre; que si els en faltaven morir fins a tants,
per pujar l'_escalafon_; i que si amb una mica de guerra la cosa aniria
més depreça. Alguns d'ells donaven ordres, quatre quintos sols i
arrenglerats, anaven fent el pas y contant, pero no més arrivant fins a
dos, com si s'haguessin tornat bojos tots quatre; fins que en un moment
donat, no se sab quina mena de flaire devien sentir les mules, que ja
no les varen poguer aguantar: a salts, a empentes, i a remades, van
corre a la menjadora.
Realment la Naturalesa, am l'intervenció de l'home, qu'és la criatura
més perfecta, fins a n'aquell recó de plaça, treia lo mellor que
tenia, per preparar un dia de bateig, i el senyor Ramon ho sentia, i
despatxava la trencilla com si vengués canes de joia.
A totes les parroquianes qu'entraven, baldament no fessin gasto, tot
destrenant satisfacció, els hi deia lo mateix: Qu'era pare d'una
criatura que pesava més de set lliures.
La major part no hi deien res, perquè no sabien si era poc o molt, pero
totes n'estaven contentes.
Alguna trovava qu'era massa, i d'altres les més xafarderes, retreien
criatures vivents, i filles de la mateixa escala, qu'havien nascut
pesant vuit lliures, i vuit i mitja, i fins nou lliures i pico, pero el
senyor Ramon no en feia esment. Sabia lo que són les balances.
—Avui és el bateig—els deia.—Avui és la primera vegada que tindré de
tancar la botiga.
—Pero no serà la darrera,—li deien.—Vostè és jove, senyor Ramon,—i
sortien mirant de reull aquell floret d'artillers que hi havia per les
finestres.
—Quin dia!—va dir el primer qu'arrivà pel bateig, col·locant-se a n'el
lloc del dia avans.
—Quin bon dia!—varen anar dient els altres, asseient-se a n'els seus
llocs corresponents.
—Bon dia,—va dir el senyor Josep Forment enclotant-se a n'el seu silló.
I la mare, desde el llit, també digué qu'era bon dia, sense sapiguer
perquè, si per lo del bateig del fill, o d'esma, al sentir-ho dir a
n'els altres.
Siga com siga, ja hi eren tots. El senyor Esteve, tot de negre, ab una
corvata de satí que li donava tres voltes al coll, i encara quedava
corvata pel nùs; la seva dòna, de llanilla, també a tota negró; la
senyora Pepa, amb aquella mentellina que li penjava fins a genolls; les
tres cosines, de dol crònic, es dir, d'hàbit, pero am les corretjes
noves i els dolors de plata lluenta. El senyor Josep Forment, am la
levita mellor a la part de fòra; la llevadora, amb uniforme de bateig;
el pare, serio; i la criatura, dintre d'una capa, que no més li
deixava veure una cara com una maduixa, voltada de roba blanca.
El faetó ja s'esperava. A les tres havia arrivat, i per tots els
balcons hi havia gent, admirada de veure aquell cotxe que duia un
cotxer am librea, guants, botons d'or, un barret de mitja copa, i un
clavell vermell a l'orella.
Es varen despedir de la mare, que plorava d'alegria, van eixir i van
pujar al faetó, els vuit convidats a dintre, i el senyor Ramon al
_pescante_.
Conforme havien convingut, en comptes d'anar de dret a San Cugat,
qu'era aon s'havia de batejar, volien aprofitar el gasto, i anirien a
dar la volta. Primer passarien, segons tractes, de llarg a llarg del
quartel: després pel passeig de San Joan; després pel carrer de la
Princesa, Plaça de San Jaume, carrer del Bisbe, i en sent a la Plaça
Nova, es ficarien pels carrerons, i cap a San Cugat, per alli aon
poguessin.
Per devant del quartel van passar al trot; els dos cavalls eren
valents: a dintre 'l cotxe ningú parlava, pero hi havia molta armonia,
a fòra, el cotxer explicava al senyor Ramon les qualitats del bestià:
pero al ser al devant del Rec, van fer la primera parada. Tot el carrer
de la Princesa, el dels Assaonadors, fins al Born, era una espeçor
de carros, de crits, de trasbalç, i de bullici. D'un magatzem plè de
trenyines, en treien bales de cotò, les hi donaven una empenta, les
apoiaven a n'el carro, i amb un salt les tiraven a sobre: al costat, a
un altra botiga, anaven tirant pells de bou a terra, qu'aixecaven una
polsina, que feia flaire de benzina i de bestia dissecada; més enllà,
entraven drogues al fons d'una cova, i s'havia vessat una gran ampolla
que feia un regueró de fum; més lluny es tiraven bacallans secs am les
ganyes esteses i prempsades; aqui rodolaven botes, alli descarregaven
jàssenes, amb un trerratremol de metralla, i per tot-arreu apuntaven,
cridaven, escrivien, renegaven, i el soroll era tan fort, que dintre
del faetó se sentia una remor com qui es posa un corn a l'orella.
Després d'un paro de mitja hora, quan tot-hom va haver descarregat,
van poguer tirar endevant, fins a esser al carrer de Moncada, i
alli, segona estació, pero aquet cop am parada i fonda. Entre un
tren de carros que venien, i un'altra renglera que tornaven, varen
deixar encastat el faetó a dintre un nùs de comerç, de bateig i de
mercaderies, que no hi havia modo de desfer-lo.
Els de un costat, deien als altres que tiressin endevant; els de
devant, reculaven; els de la dreta, empenyien; el cavall del carro de
darrera, ficava el cap a n'el faetó, i posava el nas a la falda d'una
de les tres Maries; els del faetó tenien el morro encastat a una bala
de cotó; el municipal s'en havia anat per no tenir _controversia_:
els de peu donaven ordres, els de dalt dels carros insultaven, tots
cridaven, tot-hom manava; va començar el chor de renegs, i el cotxer
del bateig en persona, sortint-li el carreter que duia a sota d'aquells
guants verts i a dintre d'aquella librea, va renegar més que ningú, i
fins va baixar del cotxe, desafiant a tot el carrer i a tot el comerç
de Ribera.
Els de dins estaven serens. Els contrariava una mica aquell
embrancament comercial, pero eren gent qu'es feien càrrec i sabien
lo qu'és el trànzit. Si haguessin gosat, i no haguessin anat vestits
de negre, fins haurien baixat a posar ordre i a ajudar a descarregar
carros.
El senyor Ramon, donava concells, anant a la una amb el cotxer; la
padrina li encarregava que sobretot no's comprometés; el senyor Josep
Forment, callava, i el padrí, el senyor Esteve, fins hi va deixar anar
una sentencia:
—Primer es el comerç que 'l bateig—va dir.—La criatura te espera, i el
gènero no entregat a temps, sufreix merma i averia.
Per fí, hi va haver un poc de moviment: Els carros van començar a
caminar, i el cotxe entre 'l carro de cotó i un de petroli, va anar
seguint amb els carros, i com qu'alli van trencar, varen haver de
trencar amb l'ambulancia i fins arrivar a San Cugat, fets un _sandwich_
de bateig, entre el cotó i el petroli.
—Aveiàm si descarregareu depreça—els va dir el carreter de darrera.
—Descarregarem si ens ve bé—va saltar el cotxer batismal,—i per evitar
garrotades en un dia tan senyalat, van saltar tots depreça del cotxe,
menos la senyora Pepa, la pobre! que la van tenir de baixar.
Ja a terra, van entrar l'infant al temple, això si, van entrar casi a
les palpentes, perquè el temple estava a les fosques. A n'els altars no
hi havia ciris, les parets semblaven de merino gris, i no més allà dalt
de tot, per dos vidres verts i vermells, entrava una claror de torratge
o de càmara fotogràfica, que marcava dugues cintes, a uns àngels que
hi havia asseguts a la barana d'una cornisa i que no queien per això:
perquè eren de fusta, i eren àngels.
El senyor Esteve topà amb un banc, i digué, malhumorat:
—Aon tenen el despatx a n'aquet dimoni de parroquia?
—Tenim d'anar a la sagristia—va respondre la llevadora.
Pero a la sagristia no hi eren, i el senyor Esteve va afegir: «La casa
que a les hores de despatx no hi són, no pot anar bé de cap manera.»
—Ja vindràn, home;—li va contestar la padrina.
—És que tindrien d'estar _perennes_,—va respondre de nou el padrí.—No's
tenen les portes obertes per descontentar la parroquia. I nosaltres
ho som de parroquia. A tots ens hi han batejat a la casa, i sinó, que
mirin les llibretes. Si, senyor, que mirin les llibretes, i si no les
volen mirar, jo las hi ensenyaré, aixis qu'arrivi, a n'aquet senyor
vicari. Vull que sàpiga am qui se las heu, i que si's protesta una
lletra, també's protesta una criatura.—Pero mentres volia protestar-la,
sortí un capellà d'un altar seguit d'un escolanet, i s'en van anar cap
a la pila.
Va ser un bateig ràpit i concís. Posar-li Estevet, Lluis i Pau;
treure-li la gorra, tirar-li l'aigua, tornar-li a posar la gorra, i
llegir quatre obligacions, va ser cosa d'un moment.
Ni la criatura va adonar-se'n.
—Per lo curt que ha estat el trovo car,—va dir el senyor Esteve, tot
sortint.—Ens han fet un bateig de segona.
—Tots són iguals—va respondre la llevadora.—Amb els bateigs no hi ha
diferencies.
—Que no hi ha diferencies, em gosa a dir?—va rependre el senyor
Esteve:—preguntim'ho a mí, si n'hi han. Quan la criatura es de més
_pago_, s'hi miren més, i s'hi entretenen. Hi posen més llatí, més
aigua, i més beneida.
—Vaja, Esteve, no't descantellis,—li va dir la seva dòna,—anem a trovar
el cotxe i deixa-ho corre.
El cotxe prou hi era a la porta, i els cavalls també, pero el cotxer...
aon dimoni era el cotxer?
Van cridar-lo. Va tirar el senyor Ramon carrer amunt, i el senyor
Esteve carrer avall; van donar veus a n'el veinat: van despertar un
municipal que dormia, i saben ont era el cotxer...? era alli, en una
cantonada, ajudant a aixecar un carro que se li havia encallat una roda.
Si no hagués sigut pel renegar i el clavell que duia a l'orella, no
l'haurien pas conegut; s'havia tret l'uniforme i en mànegues de camisa
estava forcejant la roda, i fins que 'l carro va arrencar no el varen
poder arrencar a n'ell de la roda.
—Apa, cotxer, a casa i depreça, va dir la senyora Pepa.
—Si que han enllestit aviat, li va contestar el cotxer.—Encara no hi
han posat mitg jornal.
—Deixa-t de jornals, i cap al cotxe,—li digué el padrí amb energia.
I tornant a pujar al cotxe en el mateix ordre de l'anada, van seguir el
carrer de San Cugat, fins que sent al Portal Nou, van tornar a trovar
un riu de comerç, i varen seguir la corrent.
Alli, era negoci de pells, de blanqueig i de tintoreria, lo
qu'embussava els carrers. De dintre d'un soterrani en treien besties
escorxades, que n'anaven rascant la pell; dels terrats penjaven
troques de cotó, blanques, grogues, de color de blau de soldat, de
color de negre de viuda, de colors virolats de valencià, gotejant per
les fatxades i tenyint totes les aceres; per dintre de botigues negres
se sentien dringar les encluses, a n'els patis serraven fustes; pels
carrerons estrets, els cavalls, estirant els carros, relliscaven a
l'humitat, i feien saltar espurnes de foc, i els magatzems es buidaven
per omplir altres magatzems, ab un desfici que no parava.
Els homes del nostre bateig, se 'l miraven satisfets aquell moviment
de vida. Anaven com peixos de globo a dintre del _faetón_, pero eren
peixos que nadaven a dintre del seu element. Se sentien llenya d'aquell
foc; roda d'aquell engranatge; corretja de transmissió, d'aquell
trangol de comerç, i a sota el vestit de les festes hi duien la vanitat
de dur un plansó a n'aquell barri, que si era no més que un esqueix,
temps a venir seria un arbre d'aquell bosc de carros i gènero.
Tant és aixís lo qu'els passava, que quan varen haver donat dugues
voltes pel passeig de San Joan, i van veure que a n'el passeig no més
hi havia gent solitaria: el _guarda-paseos_ arropit, algún llegidor
de noveles i dos o tres vells prenent el sol, al segón tom van dir al
cotxer:—«A casa, que ja hi hem passat per aqui»—i tots es varen posar
tristos.
Tan tristos, que ni van pendre 'l xacolata amb aquella franca alegria
que 's té de pendre 'l xocolata, perquè siga xacolata. Ni varen parlar
de comerç: es com dir que no van dir res. Ni van riure, com de costum;
i no més al despedir-se, el senyor Esteve, el padrí, a l'entregar
l'Estevet als braços de la seva mare, li va dir am tò solemnial:
«Roseta: Aquí tens l'Estevet batejat. Fes-ne un bon comerciant. Un
que honri el nom de «La Puntual». Puja-l com es té de pujar. Serio,
moderat, prudent, bon pagador i bon cobrador, i practic: sobre tot
ben practic; que l'home es el que fa la casa, i la casa es el que fa
l'home».
[Il·lustració]
[Il·lustració: Per celebrá el naixament
repinten l'establiment.]