L'ESTEVET QUEDA APROVAT.—PES DE L'ESTEVET. PREPARATIUS PER FER UN
BATEIG DIGNE DE «LA PUNTUAL», DELS PUNTUALS I DE L'ESTEVET.
La llevadora tingué raô. Era lluna de noi, i va ser noi.
El senyor Ramon va agafar-lo am conte de que no li caigués; va
commoure-s; va besar la mare; va besar el fill; va donar la ma a
tantes mans com dònes hi havia a la sala... i tampoc va sapiguer què
dir.
A qui s'assemblava la criatura?—fou el pensament que tingué.—Era tan
vermella, i tenia els ulls tan tancats, que no s'assemblava a ningú.
Unes deien que tenia els ulls de la mare, (els ulls tancats); altres,
el front pastat de son pare, (un front pla i caigut endarrera); la
senyora del primer pis, als avis; la llevadora a tots plegats; pero el
senyor Ramon hi veia clar: no s'assemblava a ningú.
Pot-ser quan no fos tan vermella, i els colors la distingissin, se
li notaria una semblança; pero de moment era aventurat tota mena
de planetes. No tenia el nas petit ni gros; no era ni molt xic, ni
molt gran; no tenia els cabells rossos, ni negres. Una criatura
hermosissima, això si, segons el parer de tots plegats; pero per
què era tan hermosa? Perque no sabien si era lletja, i mentres no's
demostrès lo contrari, va quedar aprovat que era hermosa.
Van volcar-la, i a n'aquell primer suplici, d'anar-li envolcallant
roba i més roba, tot-hom va quedar admirat d'una cosa: la criatura no
plorava. Tot just acabava de naixer, i ja semblava tenir experiencia de
lo que seria la seva vida. La posaven d'esquena, i... motxa; l'ajeien,
i tan motxa com d'esquena; la rentaven... i no's movia; l'aixugaven, i
lo mateix que si la rentessin! Tan li feia l'aigua freda, com calenta.
Tenia una tebior a la pell, que's veia declaradament que mai tindria
fret, ni febre.
Les visites totes la trobaven igual: una criatura «serena, reposada,
entenimentada», un infant sossegat; amb els nervis ni tivants ni
fluixos; am les carns ni fluixes ni fortes; am la sang ni espeça ni
clara; amb una gana feta a mida, i amb una sòn reparadora. Una criatura
reposada, com la desitgen certes mares.
I que no n'hi va haver poques de visites! Aixis que va corre la nova de
que'l senyor Ramon en persona, després de tants anys d'esperar el fruit
de benedicció, per fi havia fructificat; allò va ser una proceçó espeça
de parents i de coneguts, a donar la enhorabona, tots am les mateixes
mires: que la botiga no's perdés, que'l fill continués el nom del pare,
i que una casa de tants anys de vendre betes i fils, no s'estronqués
comercialment per falta de descendencia.
El primer d'anar-hi va ser l'avi, el senyor Esteve, el pare del senyor
Ramon, el fundador de la casa, la soca i arrels de «La Puntual»,
d'aquella botiga de tan credit i de tanta nomenada, el que havia posat
a la porta aquell rètol d'honradesa que feia aturar a la gent de bé
«_Casa fundada en 1830._»
Era el senyor Esteve un home practic, allò que se'n diu un home
practic. Era el primer que a Barcelona havia venut rodets, el primer
que havia despatxat elastics, i el primer que va importar les traves
pels pantalons de punt de mitja. Am trenta anys d'estar a la botiga,
coneixia el cor _humà_ de tot el barri de Ribera; sabia com es tracta a
la dòna de desde darrera el taulell; com se la insinua a la compra; com
se la emmiralla amb els colors; com se li endoça, am paraules dolces,
una troca destenyida; o com, amb una mirada de cor, se la fa comprar
sense ganes. Amb una petita fortuneta, s'havia retirat de l'actiu, pero
interessant a la casa, a la llar d'un pis de la plaça del Born, quedant
ell com a conceller i deixant a l'hereu que s'_esplaiés_ i deixés
_esplaiar_ a n'el nét, el jorn que tinguessin nét; aquell nét que tan
va fer esperar-se... pero que per fi duia la joia, aixis comercial com
íntima.
La segona, fou la seva dòna. La senyora Donya Felicia. Ella no hi
tirava per pràctica, pero també hi va anar a parar. De jova, volia
ser monja, pobreta! No sabia ben bé per què, pero ella volia ser
monja! Ja s'havia despedit dels pares: ja girava els ulls d'aquet
món: ja considerava la vida com una mena de presó amb els homes per
escarcellers; com un pecebre de miseria, amb el llumet de la gloria
al cap-de-vall dels munts de suro, quan un dia, anant a comprar cotó
blau, desd'alli darrera el taulell, ai!, li va parlar aquell home
practic i va parlar com parlen els practics. «Et vui; vulgue-m, tinc
casa de 1830, tu'm semblas trevalladora, doncs vinguen capitols, i a
casar-nos»; i ella que no més havia vist estampes am sants que sempre
miren enlaire, quan la varen mirar fit a fit, no tingué pràctica a dir
que nó, i en comptes de tancar-se al convent, es va tancar a la botiga.
Després va venir la senyora Pepa, la mare de la partera, i li va costar
molt de venir, perquè no gastava salut. A la pobra senyora Pepa no la
distingia més que això: el que no gastava salut. Gastava de tot, menos
salut. Vivia anys i anys, allargava, fins era alegra i enjogaçada, i
no més tenia aquesta tara: aquella falta de salut. Tot-hom li deia
lo mateix: «la pobra de la senyora Pepa» i quan ja li havien dit «la
pobra!» no trobaven res més per dir-li.
Més tart, va baixar altre cop la senyora del primer pis. Una senyora
respectable per això: perquè era del primer pis; una d'aquellas
senyoras que'n diuen _entrantes_ a la casa, perquè se sab el moment que
entren i no se sab quan sortiran. Després varen venir les tres cosines,
tres fabricantes de xacolata, retirades del comerç, del xacolata i de
tot, tres germanes que havien fet vot de quedar-se totes tres solteres,
i havien complert la promesa, i com que totes tres duien hàbit (una
corretja, set dolors, o siguin vintiun dolors) i com que sempre anaven
plegades, i sempre vestien igual, els comerciants del veinat els hi
deien per motiu les tres Maries comandita. Després la cansaladera, bona
dòna, pero mal-parlada; l'estanquera, viuda del estanquer, al cel sia,
i per fi, el senyor Josep Forment, l'amic de confiança de la casa.
Aquet senyor Josep Forment, feia vint anys que hi anava dematí i tarde
a la casa. Era un home de mitja edat, també retirat del negoci, serio,
i sempre vestit de levites: quan feia calor, en portava una; a mig
temps, dugues; a l'hivern totes les que tenia. Ell no portava altres
prendes. Era el conceller de la casa, pero un conceller sense concells.
Arribava com un rellotge. Donava el Déu-vos-guard a tot-hom, encara que
no trovés ningú; deia: «fa fret,» «fa calor,» i seia sempre al mateix
lloc, una hora justa havent dinat, i un'altra després de sopar, com
qui pren dos banys d'assiento, i se'n tornava dient: «avui farà fret»
ó «farà calor,» fins l'endemà a la mateixa hora; a la sesta dels dos
àpats.
Un cop van ser tots a la casa, els que no eren prou familia's van
quedar a la botiga, i la gent de respecte a l'entressol. Eren tants,
per la mida de la sala, que varen haver de dur cadires del menjador
i fins de l'alcoba, perque tot-hom seiés a l'acte. Entre mobles i
persones, allò va quedar atapait. Per les parets, els retrats de tota
l'heraldica del fundador de «La Puntual» en vidres de daguerreotip
que no més en quedava el vidre. A n'el balcó, perquè'ls artillers no
miressin, un astor fet am retalls de brodadures que no havien tingut
_salida_; al mig, aquell tocador que hi ha a totes les cases de bé; en
un recó, un gat, viu, fet un capdell com un manguito, i a les cadires
la familia, am l'ordre corresponent: el senyor Ramon aprop de la porta,
perquè tenia de pujar i baixar, l'avi, el senyor Esteve, a la dreta,
i l'avia, la senyora Felicia, a l'esquerra, am les tres cosines al
devant, sentades en tres cadires. A prop del balcó, la senyora Pepa,
que com que estava tan mala, la pobra!, alli's podia airejar; per les
cadires de torna, la senyora del primer pis, que eren les tres de la
tarde que encara no havia dinat per fer visita més estona, i algun
altre parent sobrer, i el senyor Josep Forment, ja se sabia, a n'el seu
silló: un silló que de tan seure-hi, s'hi havia emmotllat tan el seu
cos, que quan no hi era's coneixia la seva presencia, pel motllo.
Un cop reunits, està clar: van fer portar la criatura que la tenien
al llit de la mare; varen tornar a inspeccionar-la i tots la varen
trovar conforme, menos el practic del senyor Esteve, que va tenir gran
empenyo en que pujessin una romana, i que no va aprovar, de bon cor, el
ser avi, fins que va veure que'l seu nét tenia pes natural: unes sis
lliures i mitja.
Després varen parlar del bateig, i _va mediar_ alguna diferencia; no
perquè's discutissin els padrins, que no podien ser més naturals, sino
per la realisació de l'acte.
Donya Felicia volia que's fes a peu, i tot seguit. Aquella mateixa
tarde.
—Fòra escrupols,—els va dir.—La vida i la mort Déu la té. Avui hi som,
i demà no hi som, i si una criatura va als llims els padrins en són
responsables.
—Jo fins demà no hi podré anar,—va dir l'avia _maternal_.—Fins demà no
tindré la mantellina. Un infant acabat de naixer, no's pot pas morir
aixis tan depreça.
La mare, desde'l llit, va parlar; pero com que no la varen entendre no
li va contestar ningú.
—Jo soc practic,—va dir el senyor Esteve.—Jo soc el padrí, i jo pago, i
si no pagués com a padrí, pagaria comercialment. La casa, és la casa,
i aquet trocet de criatura, que am perdó siga dit dels pares, ara no'n
donarien dos quartos, amb el temps serà la casa.
—Pero, no siguis mal gastador,—va contestar la seva dòna.—No veus que
la iglesia és aquí al costat?
—Pel mateix preu, anirem a donar una volta,—va saltar-li el senyor
Esteve.
—I quants cotxes hi posarem?—va dir el pare.
—Els que siguin. Un que hi capiguem tots plegats. Serem dèu: vuit a
dintre, un a fòra, i la criatura a n'el lloc que li toca, a la falda
de la padrina.
—Doncs lo millor serà un _faeton_,—va dir el pare.
—Si, senyor; un bon _faeton_. El millor _faeton_ que's trovi.
—No'n parlem més. Queda aprovat. Demà a les quatre, tots aqui a casa.
—No faltarem,—van dir les tres Maries, en _terceto_.
—Déu vos dongui molts anys de vida,—van anar dient tots mentres sortien.
—Fa frescor,—digué'l senyor Forment, seguint a la parentela.
[Il·lustració]
[Il·lustració: Entre el transit comercial
va a la pila baptismal.]