unit a l'element fisiològic en tant que el segueix d'una manera
invariable i constant; ell l'esguarda com un epifenomen flotant en
l'aire a la manera d'un terme que s'hagués separat de la fórmula del
procés fisiològic. Reclama de la psicologia introspectiva la dada
corresponent a aquest procés, com si aquesta dada no naixés del procés
mateix, com si es tractés d'un fenomen intercurrent nascut en un món
separat del món fisiològic. En efecte, la introspecció ha fixat als
esperits la convicció que els fenòmens de la consciència són
independents dels fenòmens fisiològics. La qüestió així jutjada per
endavant, resta forçosament per a cercar en la consciència l'element
psíquic que correspon a l'element fisiològic. Aquest prejudici ens
obsessiona, puix que té la força d'una tradició secular, i heus ací per
què concebem el procés psíquic com superposat al fisiològic.
Imbuït per aquest prejudici J. Pavlov no es situa en una posició nova.
No observa que aquesta suma d'estats anomenada consciència no existeix
congènitament, ja que és producte d'una organització prèvia d'estats
fisiològics. No veu que el seu desenrotllament que s'inicia des de les
primeres èpoques de la vida d'una manera vaga i molt simple, segueix
pas a pas les fases del desenvolupament funcional dels centres nerviosos
superiors fins a atènyer el màximum de complexitat. I com que J. Pavlov
no considera la consciència com a resultat dels processos en qüestió
sinó com un fet primitiu, l'admet tal com la troba establerta i
formulada en l'actualitat. Des de llavors no pot lligar correctament
les dades de la introspecció als processos d'adaptació que una
investigació rigorosament objectiva ha posat en evidència. És per
aquesta raó que renuncia a estudiar el caire psíquic del problema que
ell mateix posa. Si hi renuncia, no és perquè aquest aspecte psíquic no
existeixi, sinó perquè des del punt de vista on ell s'ha col·locat es
sent impotent per a resoldre'l. Renuncia igualment a orientar les seves
pròpies recerques basant-les en les dades de la introspecció, atès que
els seus raonaments li semblen arbitraris, desproveïts de valor
experimental i purament personals, com són en efecte.
Pavlov veuria les coses d'altra manera si, bandejant tot allò que troba
preformat a la consciència sense que ell sàpiga com s'ha format, es
limités a observar elementalment quin efecte psíquic determina cada una
d'aquestes adaptacions, les condicions de les quals ell ha establert
fisiològicament. Assistiria llavors al naixement d'aquesta
intel·ligència inferior que diferencia uns aliments dels altres segons
llur composició química i els adapta a les necessitats tròfiques;
apreciaria la suma d'adaptacions motrius i secretòries que ens permeten
d'incorporar-los i preparar-los útilment, i deixaria de creure que
l'element psíquic està superposat al fisiològic en el fons de la
consciència, sinó que el consideraria com un resultat.
Primer pels seus treballs sobre les adaptacions secretòries a la
qualitat i a la naturalesa química dels aliments, després en fer-nos
conèixer el conjunt de les adaptacions que restableixen l'equilibri de
l'organisme alterat per les variacions del medi ambient. J. Pavlov ha
descobert un món inconegut de fenòmens i ha obert nous camins a la
investigació; ell ens ha posat de manifest les arrels orgàniques del
psiquisme inferior malgrat que hagi relegat el seu aspecte intern al
domini de la psicologia introspectiva. La posteritat considerarà J.
Pavlov com a un dels grans fundadors de la psico-fisiologia. No cal pas
blasmar-lo d'haver fet abstracció de l'element psíquic en les seves
investigacions; si l'hagués utilitzat amb el criteri que actualment
domina s'hauria incapacitat per a emprendre-les. El què els manca per a
ésser completes viu en l'esperit del lector com en el de l'autor, qui
ho ha suprimit voluntàriament per a no perdre's en divagacions
estèrils. Donada la seva situació, la seva conducta en aquest punt ens
sembla molt prudent i molt reflexiva.
L'esterilitat de l'esforç introspectiu ha conduït un gran nombre
d'observadors a estudiar els fenòmens psíquics per llur base
fisiològica. Estan persuadits d'arribar millor a comprendre llur
naturalesa i llur estructura referint-los al funcionament del sensori
que no limitant-se a llur observació mística feta en la intimitat de la
consciència.
Hom no suprimeix la part psíquica i hom no pot desconèixer-la. Si hom
l'admet tal com les nocions empíriques la formulen en l'esperit i
sense voler fixar el seu sentit amb més exactitud --ja que l'anàlisi
interior no ens ensenya gran cosa en aquest respecte--, hom renuncia
així a examinar-la; però hom pot reprendre el seu estudi des d'un punt
de mira purament objectiu.
W. Bechterev ha sistematitzat aquest punt de vista. El mètode que ha
servit per a la seva immensa tasca pot ésser resumit en els termes
següents. Els processos fisiològics que s'efectuen en els centres
superiors del sistema nerviós constitueixen la base de la vida psíquica.
La manera com són ordenats aquests processos, així com llur naturalesa,
pot ésser observada per procediments purament objectius, és a dir, fent
abstracció del testimoni de la consciència que no ens ensenya res quant
a aquest punt.
"Els fenòmens neuro-psíquics tenen una base material. Tot no és
subjectiu en la nostra ànima. En el psíquic hi ha un caire extern, i la
ciència que estudia aquest aspecte pot molt bé ésser anomenada
psicologia objectiva... Per a la psicologia objectiva no hi ha
sensacions, ni imatges, ni idees; solament existeixen processos
d'excitació i de reacció, empremtes fixades en els centres nerviosos,
associació d'aquestes empremtes amb les impressions noves, una
elaboració de processos reaccionals sota l'acció d'influències més o
menys llunyanes."
El punt de partida que Bechterev assenyala a la investigació és ben
fundat i legítim? Els fenòmens psíquics poden ésser realment estudiats
en el sensori per llur aspecte extern, independentment de tot testimoni
que acusi llur existència en la consciència?
Primer de tot cal convenir que els fenòmens psíquics pressuposen en el
sensori condicions sense les quals no existirien pas. Hom no pot fer
abstracció d'aquestes condicions quan hom emprèn llur estudi, amb el
pretext que el mètode introspectiu ens els presenta lliures de tot
lligam fisiològic; tampoc no és admissible que solament poguem conèixer
la vida psíquica quan ens sigui possible de referir-la a una base
fisiològica.
Les coses han d'ésser acceptades tal com elles són; i com que és cert
que els fenòmens psíquics segueixen certes condicions determinades, és
necessari d'esbrinar com hom arriba a suprimir-les o almenys a deixar
d'observar-les. Controlant el mètode objectiu per la introspecció o el
mètode introspectiu per l'objectiu, ningú ha dit encara que no
arribarem mai a condicionar els fenòmens psíquics d'igual manera que
hom ha fet amb els fenòmens físics, químics i biològics; i això és
precisament el què constitueix l'ideal de la ciència.
És en aquest ideal on s'ha inspirat Joan Müller en el seu descobriment
de l'especificitat funcional de les sensibilitats externes. Des que ell
va posar en evidència que la nota o qualitat de la sensació és
independent de la naturalesa o qualitat de l'excitació, fou demostrat
que la condició determinant de la qualitat sensorial depèn de la
diferenciació funcional pròpia de tal sensibilitat i no de tal altra.
Les coses no es poden concebre altrament. La qüestió a resoldre, pel què
fa referència a la sensibilitat òptica, per exemple, era de decidir si
aquesta estava encarregada de la transmissió i de la recepció de les
qualitats sensibles anomenades llum o color, o si era la reacció a la
seva excitació qui determinava aquestes qualitats. Però el gran fisiòleg
ens ha demostrat que en l'emmetzinament per la digital o el fòsfor, per
la contusió o la compressió mecànica del globus ocular, per l'excitació
elèctrica, aquesta sensibilitat no respon d'un mode diferent de com ho
fa al seu agent natural; en tots els casos la seva reacció determina
psíquicament la llum i la color. Així mateix fou demostrat que la
qualitat sensorial depèn de la reacció i no de l'excitació. Hom pot
repetir la mateixa afirmació per l'olor, la calor, la sabor, el so.
D'altra banda, si nosaltres refusem a observar quin fenomen elemental
apareix a la consciència quan hom excita la retina per la compressió o
l'acció elèctrica --d'on treurem la conclusió que la qualitat
sensorial depèn de la reacció específica de la sensibilitat i no de la
simple transmissió de la qualitat sensible, de la qual hom suposaria
efectivament revestits els objectes?
No sortim del nostre tema. Joan Müller englobava sota la denominació
comú de sensibilitat tàctil la sensació de dolor, de pressió, de calor i
de fred; era natural de creure-ho així donat que aquestes qualitats --si
bé diferenciables introspectivament-- es presentaven conjuntament a la
consciència quan el tegument extern era excitat.
Més tard Blix, servint-se de procediments tècnics tan enginyosos com
delicats, pogué persuadir-se que existeixen a la perifèria certs punts
que són únicament sensibles a la calor, d'altres que ho són al fred,
d'altres al dolor, d'altres a la pressió. Com hauria pogut arribar a
aquesta conclusió si hagués renunciat a observar la noció apareixent a
la consciència amb la reacció de cadascuna d'aquestes sensibilitats
específiques?
Si ens inspirem dels resultats de l'anàlisi introspectiu ens sentirem
temptats a creure que l'excitació de la sensibilitat del revestiment
exterior evoca en la consciència un conjunt variat de qualitats; això
seria prejutjar una qüestió fisiològica que solament pot ésser resolta
considerant-la des d'un punt de vista objectiu.
Inversament, si extremem el criteri objectivista, admetem que amb el
coneixement de la base fisiològica de la vida sensible hem adquirit tot
el què importa a la ciència; no sentim llavors cap necessitat
d'observar com el fenomen psíquic segueix el funcionament d'aquesta
base. Això seria prejutjar les modalitats de l'element psíquic com si
aquest problema tan elevat estigués desproveït de tot interès científic.
Avui dia hom atribueix obscurament la fam a la nutrició dels elements
cel·lulars. Heus ací el què nosaltres sabem de la base fisiològica del
psiquisme tròfic, però aquesta noció encara és molt més vaga que la que
posseïm sobre la sensibilitat dels nostres teguments. Ens caldria saber
com, del fet de la nutrició dels elements cel·lulars, el medi intern
s'empobreix en aigua, en sals, en hidrats de carboni, en grasses, o en
matèries proteiques, i de quina quantitat de cadascun d'aquests
elements constitutius s'empobreix; ens caldria saber com aquests
dèficits arriben a acusar-se en els centres psico-tròfics.
En aquest estudi nou no podem renunciar a observar què es produeix a la
consciència quan el consum de grasses és activat pel descens de la
temperatura del medi ambient; què passa quan per mitjà d'una sagnia,
d'una diaforesi abundant, d'una diarrea serosa, d'una poliúria
accidental, la quantitat d'aigua de l'organisme disminueix
notablement; què passa quan ens sotmetem a l'abstinència de la sal
comú.
Les modalitats que causa la consciència tròfica en cadascuna d'aquestes
condicions, experimentalment fixades per endavant, passarien
desapercebudes si la nostra observació no s'hi deturés. Si persistíssim
a pensar que el què importa ací és de conèixer la base fisiològica
d'aquest psiquisme inferior sense anar més enllà, no arribariem mai a
establir les relacions deterministes entre els dèficits en substàncies
del medi intern i les variacions per les quals s'acusa la fam. Ens
posariem en la mateixa situació d'aquell que pretengués estudiar la
visió i refusés d'observar com ell respon subjectivament a les
variacions de l'excitació.
No fent cas de l'observació de l'element psíquic, W. Bechterev exclou
de la seva psicologia objectiva la veritat psicològica. No es tracta ací
de suprimir aquesta observació amb el pretext que l'experiència ha
demostrat a bastament que els fenòmens psíquics ens són imperfectament
coneguts quan són estudiats des del punt de mira personal o purament
introspectiu. El què manca --i aquest és el problema del mètode--, és de
fixar per endavant les condicions en les quals aquest estudi deu ésser
efectuat.
Hi ha moltes maneres d'observar. L'alquimista observava les
transmutacions de la matèria, però no sabia com procedir a fer obra
útil. No ho sabé fins que la ciència química havent pres cos per efecte
del mètode va haver fixat el punt de vista des d'on aquestes
transformacions devien ésser observades.
D'altra banda, aquell que s'absorbeix en ell mateix, en la
contemplació dels seus propis estats, no arriba a comprendre que no els
observa igual que un altre; aquest segon veu els seus altrament que un
tercer; és que ells no s'han conformat a una certa manera d'observar
que s'imposa a tots com una disciplina comú, com un mètode.
Aquesta és la qüestió primordial que demana una solució. Suprimir
l'observació del fenomen psíquic perquè no porta a conclusions
acceptables universalment, per raó de la manera personal com aquesta
observació és practicada, seria tan poc lògic com renunciar a emprendre
un viatge fins a un cert lloc amb la sola excusa que el camí per anar-hi
no està traçat.
W. Bechterev prejutja de la naturalesa del fenomen psíquic en lloc
d'examinar-lo amb l'atenció que mereix. No concep el fet fisiològic i
el fet psíquic com a dos fenòmens, sinó com a un sol i mateix fenomen
neuro-psíquic. Imagina que ésser adherent al fenomen fisiològic,
inseparable d'ell i subsistir amb ell són una mateixa cosa: i heus ací
com arriba a formular la hipòtesi absurda de la lateralitat d'un mateix
fenomen.
Cal, abans de tot, reconèixer com a verídic que el què és psíquic no és
pas fisiològic i que el què és fisiològic no és pas psíquic. Llur
inseparabilitat és de la mateixa naturalesa que la que relaciona el
condicionat amb la condició. La llum refractada és inseparable del medi
que travessa sense que el medi i la llum siguin una sola i mateixa cosa;
al contrari, l'explicació científica del fet pressuposa la distinció
prèvia de l'un i l'altre terme.
En resum, mentre nosaltres no distingim l'element psíquic del
fisiològic, se'ns presenten en una simultaneïtat fosca; només quan els
concebem com a una successió ens serà possible de posar el problema de
la relació que els uneix.
W. Bechterev concep la base fisiològica de la vida psíquica sota
l'aspecte d'un reflex d'una gran complexitat. En els arcs dels
reflexos simples la direcció del corrent és fixada anatòmicament per
endavant; en els reflexos neuro-psíquics és modificada per l'excitació
o la incitació anterior que ha deixat el seu solc; aquesta modificació
central és anomenada l'experiència personal. Certes accions del món
exterior, per llur repetició estableixen una organització d'estats
neuro-psíquics; abans d'aquesta organització el sensori no sabria
comportar-se de la mateixa manera com quan ella ha estat efectuada. Una
reacció de defensa, per exemple, no és possible en un infant; hom la
troba en l'adult. L'excitació externa constitueix un perill per a
aquest darrer; ella determina la reviviscència d'estats anteriors que
fixen la direcció de la descàrrega de tal manera que els muscles reben
la influència nerviosa en una forma particular que anomenem defensa. Un
efecte semblant no pot ésser determinat en l'infant; en ell aquesta
organització central no existeix pas; els efectes de l'excitació seran
difusos o incoherents.
De la mateixa manera, els efectes de l'agent lluminós sobre la retina
no seran pas idèntics en un subjecte que acaba d'obrir les parpelles o
en l'orb de naixença recentment operat i en l'individu que posseeix la
facultat de l'acomodació visual. Mentre que en els dos primers no
determina més que fotoscòpies amorfes, en el tercer evoca imatges
distintes gràcies a l'organització assolida per les experiències
anteriors. Per fer-nos una idea de la naturalesa d'aquesta organització
central, hem de considerar que cada element perifèric, quant a la
impressió, és el punt de partida d'un reflex que tendeix a fixar-se
independentment dels altres; arribem ací a donar-nos compte que la
retina no és en l'adulte, com en l'infant, un òrgan passiu de recepció
de les impressions externes, sinó un òrgan sotmès al poder de la
inervació muscular que fixa per endavant els punts de recepció, esbossa
els contorns i forma les imatges.
La concepció esquemàtica de la base fisiològica de la vida psíquica,
traçada per W. Bechterev, redueix elementalment a un mateix mecanisme
els processos més complexos d'aquesta vida; subordina l'element
sensorial a l'element motor; respon a la realitat viva que resulta de
la investigació objectiva. És veritablement genial per la seva amplitud
i la seva fecunditat i pel fet que obre a la ciència nous horitzons.
Però si aquest treball és de la més gran valor des del punt de vista
objectiu, ha estat improductiu des del punt de mira psicològic, perquè
l'observador s'ha abstingut de lligar, metodològicament, els estats de
consciència a llurs mecanismes fisiològics. En aquesta obra hi ha un
costat clar i un costat obscur.
És legítim que hom s'esforci d'aclarir certs punts d'aquest costat
fosc. Per l'educació dels reflexos, per exemple, és sempre amb un
criteri genètic que hom examina les qüestions que s'hi relacionen.
Però, en general, la psicologia no ha obtingut un gran profit
d'aquestes temptatives essencials. Els veritables problemes psicològics
resten sense solució i àdhuc la majoria no han estat posats des que la
tesi es desenrotlla. Hom endevina que estan subordinats a un substratum
organitzat en el sensori per les experiències, i que llur existència
està lligada a aquest substratum. Però hom no ha avançat cap pas amb el
fi d'explicar --mentre sigui possible-- com és que els fenòmens, el
conjunt dels quals constitueix la vida psíquica, són elementalment el
què són; com es basteix el complexus per llurs combinacions o per
l'establiment de llurs relacions recíproques; en fi, per què aquesta
segona part del problema, irreductible a un encadenament experimental,
ha d'ésser donada a la lliure interpretació.
Res de més cert, per exemple, que la reacció de defensa no seria
possible sense una organització central prèvia d'estats que fixen la
descàrrega sobre certes sinèrgies musculars reglant l'esforç a fer,
mesurant l'extensió del moviment i determinant la forma d'aquest
moviment. Aquesta mena de motricitat no és pas innata; suposa un treball
anterior i aquest treball és efectuat conforme al plan que n'ha traçat
W. Bechterev.
Retornem enrera, al temps que aquesta preparació fisiològica no existia;
llavors tots aquests moviments, ara tan sàviament adaptats a un fi
mecànic, eren desordenats, difusos, incoherents. Aquest estat de ceguesa
o d'ignorància muscular s'ha transformat en un estat de saber que ha
conferit al subjecte la dominació del seu aparell locomotor.
Aquesta mutació no és obra d'un ésser superposat; resulta dels
processos mateixos que W. Bechterev ha descrit sense explicar-nos com en
resulta. Quan aquests processos no havien començat, no existia ni
coneixement muscular ni coneixement de la situació dels muscles.
Aquestes nocions han estat adquirides més tard.
Com el subjecte les ha pogut aprendre? Hi ha ací un coneixement, un
fenomen psíquic; no ha aparegut a la consciència d'una manera
espontània o gràcies a una virtut oculta --diguem-ne esperit o diguem-ne
matèria--, sinó per la mediació de condicions fisiològiques
preexistents. Aquests muscles que es contrauen per l'acció d'estímuls
perifèrics o per l'acció d'una reflexivitat inferior, han arribat a
contraure's per efecte d'excitacions psico-motrius. Aquestes
contraccions que posaven en flexió alguns dits dels peus o de les mans i
altres en extensió, d'un mode incoherent, han arribat a coordinar-se, a
flexionar o a estendre tots els dits del peu alhora, a obrir o a tancar
la mà; l'aptitud a la repetició dels mateixos actes és adquirida.
Com és que la percepció d'aquestes coordinacions ha germinat en la
consciència naixent? Això no ha esdevingut pas per inspiració congènita;
és a través de processos anteriors que aquesta noció ha estat derivada.
És de la mateixa manera com nosaltres hem vist intervenir --en
establir-se els reflexos de J. Pavlov-- la commemoració de la repetició
d'excitacions idèntiques i l'experiència del record d'una relació
entre la sequedat del pa i la reacció glandular.
És de la mateixa manera, i pas a pas, com es formula la percepció de
l'esforç i de la seva mesura, la de l'extensió del moviment, la de la
seva forma. Quan volem observar genèticament --passant sempre del
senzill al complicat-- com el fet psíquic segueix el fet fisiològic,
topem totseguit amb la meravella del moviment voluntari; ens sembla obra
de màgia que existeixi en l'esperit del subjecte la percepció del
moviment circular, de la línia dreta o de la línia trencada que tracem a
voluntat. Hem renunciat a observar l'element psíquic seguint a
condicions primer molt senzilles, després més complicades, i per últim
molt difícils de recercar; per aquesta renúncia ens hem allunyat
voluntàriament de les veritables deus del coneixement; en som tan
distants que no concebem que la idea d'espai pugui néixer genèticament
del moviment. Àdhuc ens imaginem que la direcció del moviment mateix,
així com la seva forma, solament són possibles si hom suposa que la
noció d'espai preexisteix misteriosament en l'esperit.
Suggestionats pel prejudici que obsessiona l'escola objectivista,
renunciem a observar com el fenomen psíquic segueix el fisiològic, ben
convençuts que n'hi ha prou amb conèixer la seva base fisiològica. Però
com que --hom l'observi o no-- aquesta successió realment es produeix,
els processos es van complicant extraordinàriament i l'esperit se'ns
presenta en tal forma que fora d'ell no és pas possible de trobar una
explicació del moviment voluntari. Llavors hem invertit els termes del
problema i heu-nos ací forçats d'explicar no el fet psíquic pel
fisiològic, sinó el fisiològic pel psíquic.
L'acusació d'esterilitat feta al mètode objectiu aplicat en la forma
prescrita per W. Bechterev per a explicar el moviment voluntari com una
simple derivació del procés fisiològic, pot ésser generalitzada, amb
molta més raó, si hom esguarda tots els grans processos de la vida
psíquica.
Per a tot esperit reflexiu i que no ha perdut el contacte amb la
realitat viva, es desprèn irrefutablement de l'obra del savi rus que la
vida psíquica suposa una base fisiològica, tant en allò que té de més
elevat com en el què és més senzill. Però si el fenomen psíquic
pressuposa el fenomen fisiològic, la tesi del paral·lelisme s'esvaeix
als nostres ulls com un núvol que perd els seus contorns i es dissipa.
Llavors hom no pot concebre la sèrie subjectiva com a superposada a la
sèrie fisiològica; és un derivat; és quelcom que ve després d'ella, que
la segueix. Un cop formulat aquest gran principi com a punt de partida
de la investigació --principi latent en l'esperit de tots els
fisiòlegs, dels neuro-patòlegs i de gran nombre dels que no han
divorciat l'ànima del cos--, hem de suposar que res, absolutament res,
no apareix a la consciència sense que les seves condicions genètiques
hagin preexistit en el sensori.
Pot ésser que aquestes condicions ens siguin desconegudes; pot ésser que
no arribem a sospitar-les fins que posseïm els mitjans de descobrir-les.
Però a priori devem admetre llur existència com l'ideal de la
investigació possible.
El químic no dubta que l'albúmina resulta dels elements minerals que la
composen --encara que ignora com en resulta--, tot i que ell no sàpiga
reproduir-la. Així mateix no ens cal dubtar que els fets psíquics més
allunyats en apariència de tot mecanisme fisiològic suposen també
l'existència d'aquest mecanisme; sense ell no existirien.
Res no apareix a la consciència d'una manera espontània; i com a
espontani hem de considerar tota cosa que --sinó pràcticament, almenys
en teoria-- no és reduïble en els seus òrgans ni en el seu
desenvolupament a factors d'ordre objectiu.