cap semblança amb aquelles causes pròximes de la ciència experimental
que posen clarament en evidència, davant els nostres sentits, el
mecanisme de la successió. Nosaltres no percebem com la sensació segueix
la reacció. En l'interval de l'un a l'altre factor hi ha un buit que
separa la causa creadora de l'efecte creat. La ciència experimental
ompliria aquest espai fosc --si el conegués-- amb la sèrie de
transformacions físico-químiques que s'operen en la intimitat de la
sensibilitat òptica, per exemple, sota la influència de l'excitació
quan apareix una color en la consciència. Sabríem llavors que aquesta
color s'accentua o s'atenua segons que s'intensifiquin o s'atenuïn
els fenòmens fisiològics a b c d; tindriem així davant dels ulls el
mecanisme d'aquesta successió, les modalitats del pas d'uns fenòmens
als altres.
Tot i que veiéssim la successió d'aquesta manera, encara no diríem que
el fisiològic produeix o engendra el psíquic; diríem que aquest ve
després d'aquell i d'un mode tan invariable que per mitjà del primer
estem en situació d'explicar el segon. Un cop que nosaltres haurem
observat bé com la color es modifica en la consciència correlativament
als canvis fisiològics, sabrem preveure què es produirà en la
consciència --pel què es refereix a la reaparició d'aquesta color--
mentre coneguem només els canvis fisiològics que condicionen aquesta
aparició. És la nostra ignorància actual allò que ens fa creure que la
sensació sorgeix per la màgia d'una virtut causal; és perquè no tenim
coneixement de les seves causes segones que pretenem de fer intervenir
el coneixement de la seva causa primera.
Deixant-nos portar per la primera impressió nostra, arribarem a dir que
en la intimitat de la massa cortical resideix la funció elaboradora de
les idees; jutjar d'aquesta manera és establir entre el fet fisiològic
i el psíquic una relació metafísica, no una relació experimental. El
pensament viu una existència immaterial i pròpia; de la mateixa manera
viu la sensació, àdhuc en el seu estat més elemental. Allò que crea el
fet de pensar o de sentir, tot allò que és consecutiu a la reacció
d'una sensibilitat donada, no sabem pas què és ni tenim de
preocupar-nos a cercar-ho. Solament el bon sentit diu: no hi ha
creacions ex nihilo.
En tot cas no hem de cercar en el fet fisiològic la seva eficiència;
tenim de trobar-hi els antecedents que ens permetin d'explicar la
ideació com férem amb la sensació.
El què nosaltres anomenem estat o procés fisiològic des del punt de
vista de l'observació pura, és idealment reductible a una fórmula
numèrica de matèria ponderable. Es tracta d'establir, entre el
desenrotllament d'aquesta fórmula molt complexa i el desenrotllament de
la ideació, lleis de successió que ens permetin d'evaluar
energèticament, en el sensori, els processos fisiològics; es tracta
d'observar com les variacions d'aquests són seguides per les
variacions psíquiques; és així que arribarem a la previsió d'aquestes
per mitjà d'aquelles. Hom no pot pas --si no volem parlar amb
incorrecció manifesta-- atribuir a allò que és fisiològic per se una
virtut metafísica que la ciència experimental condemna. Tot el què hi
pot haver ací de pràcticament científic són les fases de la successió;
cap altra cosa és observable. La virtut creadora és una invenció
arbitrària i personal. Hom comprova un desprendiment de calor, hom
constata un desprendiment d'àcid carbònic; mai no serà possible de
demostrar que la idea es desprèn del procés fisiològic.
En la successió eficient que constitueix la tesi del materialisme, la
sensació i el pensament, el procés senzill i el procés complex,
sorgeixen de l'activitat fisiològica com d'una nebulosa; tot és vague
i misteriós; hom ha vist els fenòmens de la vida sortir així del
principi vital, el guariment sortir així de la vis medicatrix.
En altres temps aquesta tesi i també aquella d'un principi espiritual,
creador dels fenòmens psíquics i alhora causa del moviment voluntari i
de nombroses reaccions orgàniques que determinen una influència
psíquica, ens enlluernaven. Avui llur prestigi es perd. Acostumats a les
pràctiques del mètode experimental que fan tocar, veure i sentir totes
les coses, ens resistim a concebre --ni en la matèria ni fora d'ella--
principis no reductibles a formes perceptibles. Si ens avenim a admetre
concepcions d'aquesta mena no és sense donar-nos compte de
l'obscuritat profunda que les envolta; comparar els principis en
qüestió a les coses que hom veu i que hom toca no pot portar sinó
malentesos. D'ací la tendència a deixar de banda aquestes qüestions
abstruses: hom les tractarà incidentalment, i com de biaix, quan hom
s'hi veurà obligat. Per a la generalitat dels investigadors són
problemes insolubles com aquells que fan referència a certes propietats
o virtuts d'una substància que no es poden mesurar amb la balança, que
no obeeixen a cap reactiu conegut; això és exactament el què hom pot dir
de les eficiències creadores dels efectes psíquics.
Malgrat tot, tant si hom es sent satisfet de les tesis metafísiques com
si hom no les accepta, els fets s'imposen. Cerquem o no d'explicar la
relació que uneix el pensament amb l'activitat de l'element nerviós,
la veritat és que aquesta relació existeix. D'una part
l'experimentació ha fet ressaltar la solidaritat molt estreta que hi ha
entre el funcionament del cervell i les manifestacions de la vida
psíquica; d'altra banda les ciències naturals demostren amb claredat
que l'evolució d'aquesta vida psíquica es fa d'un mode paral·lel al
perfeccionament del sistema nerviós. Tot ens porta a creure que
l'activitat psíquica pressuposa l'activitat nerviosa, i nosaltres no
veiem cap inconvenient a considerar el sensori com a òrgan del
pensament.
Però referir la mentalitat a un substratum orgànic no ens fa pas avançar
gran cosa. L'eterna qüestió queda encara en peu i de la mateixa manera.
Com l'esperit deriva del sensori? Com el què és psíquic es desprèn del
fisiològic? Direm que el sensori és l'òrgan del pensament: però
d'aquest òrgan nosaltres no ens en podem formar la idea clara que tenim
d'altres òrgans en estat d'acomplir llurs funcions respectives.
Nosaltres diem del muscle que és l'òrgan del moviment perquè sabem com
el determina en contraure's; però si nosaltres no sabéssim que ell el
determina, si ignoréssim que el muscle es contrau i, malgrat això,
persistíssim a atribuir-li aquesta funció, el moviment seria per
nosaltres un misteri; la funció motriu atribuïda al sistema muscular
seria una virtut metafísica. Així mateix procedim amb el fet fisiològic
i el psíquic. Estem d'acord a reconèixer que el segon pressuposa el
primer, però no investiguem de quina manera en deriva. Hom diu de tal
òrgan: és el medi indispensable perquè el producte secretori s'elabori
i es vessi. Hom diu de tal altre: és el medi indispensable perquè el
moviment sigui determinat. La veritat pura és que no podem arribar a
concebre el sensori com el medi indispensable al pensament, com el medi
sense el qual la vida psíquica no és pràcticament possible.
Entre el procés fisiològic i el procés psíquic hi ha un misteri. L'un
no és pas eficient de l'altre, i el fet psíquic no resulta d'una pura
transformació del fet fisiològic; no pot ésser una mutació de forma,
puix que el fisiològic és ostensible en l'espai i l'acte psíquic
transcorre en aquell temps pur anomenat consciència. Si fos permès de
penetrar a la intimitat de les intencions d'altri, diríem que els
fisiòlegs tenen la convicció secreta que un sol i mateix determinisme
regeix les dues classes de fenòmens i les encadena mútuament. Però vist
que ells ignoren el com de la cosa, es mantenen en una actitud reservada
i esperen.
Des de 1870, data del gloriós treball de Hitzig i Fritsch, s'han
succeït les temptatives empreses per a penetrar el mecanisme funcional
del sensori. No és sense motiu que J. Pavlov ha dit que els fisiòlegs es
detenen al llindar del problema com si temessin de passar-lo. Tot el què
no és localització de centres resta interdit a la investigació, i és
natural que no sapiguem com funciona el centre, la topografia del qual
acabem de fixar; no sabem quina és la ressonància de la seva funció en
la consciència. Així hom parla del centre de l'equilibri; això no ens
diu res quant a la manera com el cos s'equilibra, i amb tot nosaltres
ho deixem de banda com si aquesta qüestió no fos tan fisiològica com la
primera. Així hom parla de centres òptics sense preocupar-se
d'investigar el mode com la funció visual es desenrotlla genèticament,
com si això fos afer de l'ànima i no la resultant d'un mecanisme
fisiològic. Aplicar al sensori els conceptes de la fisiologia sembla
voler transformar-lo. No és, doncs, la ciència qui aprofundeix i posa en
evidència els mecanismes funcionals; tot el més es tracta ací d'una
ciència topogràfica, molt comparable a l'anatomia antiga que, després
d'haver descrit els òrgans, es limitava a assenyalar els usos a què
estaven destinats. Les causes d'una semblant reserva són fàcils
d'endevinar. D'aquests mecanismes funcionals neixen els fenòmens
psíquics; no tenint cap idea clara de la manera com neixen,
l'observador --desitjós de mantenir-se en els límits de la ciència
experimental-- no s'aventura pas a traspassar-los: tem de perdre's en
divagacions especulatives.
Ningú millor que J. Pavlov s'ha donat compte que el fisiòleg s'endinsa
en l'inconegut quan es posa a estudiar el fenomen psíquic. En sortir
dels límits d'on els altres no es mouen, sotmet a l'experimentació
directa el funcionament central, adoptant a l'efecte mètodes
d'investigació nous, però tan objectius en llur naturalesa com els que
empra per a l'estudi de la reflectivitat inferior. Però J. Pavlov no es
llança a la seva empresa fins després d'haver renunciat a conèixer el
psíquic, com si aquest element no tingués res a veure amb la fisiologia
del sensori, com si aquest epifenomen no fos realment reductible a
condicions fisiològiques, com si degués ésser estudiat en una regió
apart, amb independència absoluta d'aquestes condicions. En la seva
conferència al Congrés de Fisiòlegs de 1914, a Groninga (Recherches sur
les activités nerveuses supérieures) diu que hom no pot legítimament
lligar els fenòmens fisiològics, posats en evidència per
l'experimentació, amb els fenòmens psíquics. Per a ell la psicologia no
és una ciència suficientment exacta perquè hom pugui tenir seriosament
en compte les dades que ens proporciona. No ha estat presentada fins
ara, afegeix, en una forma científica; els que la cultiven no s'han
sotmès a una disciplina comú, com és costum en les altres ciències; els
temes que tindrien de constituir el seu objectiu no són els mateixos per
a tots, i els mètodes adoptats per a les recerques no s'han demostrat
fecunds. A jutjar per la marxa de les coses, J. Pavlov creu difícil per
a la psicologia de sortir d'aquest estat; ell emprèn l'estudi de la
reflectivitat cerebral com si no tingués cap ressonància psíquica, ja
que la ciència encarregada d'indicar els temes d'aquesta relació
encara no ha estat creada.
J. Pavlov, com hom veu, es fa de la psicologia una idea molt personal;
creu que tindria de proporcionar al fisiòleg certes dades que, per
dissort, no posseeix donat l'estat lamentable de retard en què es
troba. Això fa suposar implícitament que el fet psicològic es
constitueix en un món apart del fisiològic; les funcions dels centres
nerviosos superiors podrien ésser estudiades fora de llur psiquisme, com
si cadascuna de les dues ciències es mogués en una òrbita distinta.
Aquest judici previ l'indueix a estudiar la reflectivitat cerebral en
son aspecte únicament objectiu, no pas perquè no hi hagi modificacions
psíquiques resultants de la seva acció sinó perquè hom no arriba a
comprendre com aquesta acció és condició determinant. Trencats així els
lligams, mantenint soldada l'activitat del sensori, cal esperar que els
progressos de la psicologia introspectiva podran sistematitzar la
correspondència a establir entre l'una i l'altra.
Res no hi ha més lluny de la realitat que aquesta concepció purament
interior de la ciència psicològica. És cert que el coneixement dels
fenòmens psíquics ens ve de la introspecció: però la introspecció ens
mostra aquests fenòmens d'una manera lliure, deslligats de tota
condició i com sorgint espontàniament, de la mateixa manera com
l'observació empírica del món exterior ens mostra, per exemple, la
secreció salival de vegades augmentada, altres disminuïda, i en certes
ocasions inhibida. Reduir a un tema científic aquesta secreció és
referir-la a un mecanisme per la determinació prèvia de quan i com
augmenta, de quan o com disminueix o es troba inhibida; reduir a un tema
científic el fenomen psíquic també és determinar per endavant les
condicions fisiològiques que presideixen la seva aparició. Cadascun dels
reflexos condicionals --sense excepció-- a benefici dels quals les
reaccions orgàniques s'adapten a les variacions del medi ambient,
desvetlla el seu eco en la consciència inferior. La naturalesa o la
manera d'ésser d'aquest eco restarà absolutament desconeguda mentre
nosaltres utilitzem la introspecció per a copsar-la. Per la introspecció
podem donar-nos compte dels resultats dels grans processos, però no dels
elements dels quals genèticament resulten i que són llurs preformadors
en la mateixa consciència; per contra, podem tenir coneixement
d'aquests elements observant com deriven elementalment de les
condicions que succeeixen.
J. Pavlov no ha estudiat el caire psíquic del problema que posa i que ha
resolt per una experimentació impecable. És per això que no ha descobert
com és que el subjecte en experiència mostri el seu desig, adés pel pa,
adés per la carn, adés per l'aigua, segons siguin les necessitats
tròfiques del seu organisme; com el subjecte adopta la quantitat i la
qualitat del seu suc gàstric a la riquesa química de l'aliment ingerit;
com les secrecions de les glàndules salivals preparen el bol alimentari
i modifiquen les seves condicions físiques per facilitar-ne la deglució,
o com elles reaccionen contra els agents nocius. J. Pavlov constata que
els gossos obren en la prensió de llurs aliments amb un discerniment que
sembla innat; constata que les secrecions s'adapten meravellosament a
les propietats físiques i a les propietats químiques d'aquells. Sap
provocar una o altra d'aquestes adaptacions variant amb els aliments
ingerits les condicions de l'experiència; però s'obstina a no voler
observar els efectes psíquics determinats en la consciència per llur
organització central. Llavors aquest treball tan vast, immensament
complex, estudiat per nosaltres amb el nom d'experiència tròfica --i
que és el més fonamental de la vida psíquica--, passa completament
desapercebut de J. Pavlov, tot i que tendria de derivar de les seves
pròpies experiències.
Sobre aquest punt el fisiòleg rus procedeix tan ilògicament com aquell
que volgués estudiar els moviments del globus ocular o dels processos
ciliars independentment dels fenòmens de convergència, d'apreciació
ocular o de projecció visual. Es tracta en aquest cas d'un fenomen
psíquic determinat per condicions de moviment. El mateix podem dir quant
a les adaptacions les condicions de les quals estan per determinar.
D'ací la indicació d'experiències que no poden ésser oblidades si no
volem amputar el sensori de la seva funció capital: la psíquica.
Si ens despullem de tota idea preconcebuda, si ens limitem a observar
únicament què passa en la consciència inferior quan el reflex
condicional s'organitza, l'experiència apareix clara i distinta; és
clara i distinta perquè objectivament és el reflex qui es presenta.
Nosaltres posem, per exemple, pa sec o carn en pols a la boca d'un gos;
consecutivament veiem fluir saliva abundant, la quantitat de la qual és
regida per la mateixa sequedat de l'objecte. Entre una determinada
reacció de la sensibilitat gustativa i una reacció orgànica distant
--com és la secreció salival--, s'obre una via de comunicació que no
estava originàriament establerta, cosa contrària del què passa amb els
reflexos simples.
J. Pavlov observa que aquesta via s'allarga per la repetició dels
mateixos actes com si la reiteració d'excitacions idèntiques vingués a
integrar una suma neuronal determinant d'un fenomen d'elaboració
central, condició que ha d'ésser prèviament establerta perquè la nova
via conductora sigui fàcil. Una vegada el procés central realitzat,
n'hi ha prou amb un petit desvetllament --l'aspecte visual del pa sec
a l'hora de menjar-- perquè el fluix secretor reaparegui. En una
paraula, ens trobem objectivament en presència d'una adaptació
secretòria a una qualitat física de l'aliment, adaptació determinada
per una condició fisiològica: l'elaboració central. Però això que
nosaltres representem objectivament com una suma d'excitacions és vist
subjectivament com el record d'excitacions passades, sumades i
reproduïdes per l'excitació present. A mesura que la via s'obre i
ateny més amplament el nucli d'inervació de les glàndules salivals,
aquestes, obeint a la seva acció centrífuga, segreguen més; hi ha record
que la repetició dels actes --sempre els mateixos-- fa desaparèixer la
qualitat física del pa o de la carn en pols i en facilita la deglució.
Heus ací com es formula en la consciència, per mitjà de les condicions
fisiològiques preexistents, l'experiència inductiva de la saliva que
estova l'aliment sec.
Amb motiu d'una reacció de defensa de la secreció salival veurem
repetir-se els mateixos fets que quan aquesta secreció s'adapta a les
qualitats físiques de l'aliment. Quan hom diposita damunt la llengua
una gota d'una solució àcida o càustica, hom veu sobrevenir una
sialorrea abundant. Si intentem d'explicar el fenomen pels seus orígens
fisiològics, sembla que la natura obra així amb l'objecte d'atenuar
l'acció nociva per mitjà de la dilució. Però si observem que en els
gossos que acaben d'ésser desmamats o que encara són alletats aquesta
secreció de defensa no es produeix, la nostra suposició perd tota la
seva valor. En lloc de creure que la natura ha tingut un oblit, hem de
pensar que en aquest cas no han estat preestablertes les condicions que
presideixen la formació del reflex. La ingestió d'aliments més o menys
àcids o càustics, dotats per tant de propietats semblants a les de la
substància que provoca brutalment la reacció al laboratori, és l'acte
que procedeix a l'elaboració central de l'estat que obrirà la nova via
i que permetrà d'actuar sobre l'òrgan distant. Mentre que la seva
repetició obre un camí en els centres superiors i estableix un contacte
entre elements fins llavors isolats, es formula --per efecte de
condicions fisiològiques preexistents-- aquesta noció d'experiència:
que la saliva atenua o neutralitza l'acció irritant. Es tracta ací
d'un acte de coneixement, imposat en el seu origen per condicions
exteriors, les mateixes condicions que estableixen la nova acció
reflexa.
El mètode introspectiu, suposant que pogués portar l'anàlisi fins en
aquests estats primitius, ens mostraria tot el més que eren formulats en
la consciència, però serà impotent per a fer-nos veure com hi eren
formulats. Per a copsar-los és necessari de situar-se fora de la
consciència i d'observar amb atenció, davant la condició fisiològica,
com actua en ella el què, objectivament, se'ns presenta en forma d'un
procés obrint d'una manera mecànica un camí entre elements nerviosos
abans isolats o tancats.
Un cop adquirit aquest coneixement --el mateix que d'altres qualificats
d'elementals--, la introspecció ens indueix totseguit a creure'ns
actors i agents d'aquesta adaptació que ha utilitzat la saliva com a
mitjà d'estovar l'aliment per facilitar la seva deglució o d'atenuar
l'acció càustica per dilució. Invertint així els termes de la qüestió,
no tenim en compte que les dades d'on resulta l'experiència es troben
imposades a la consciència des de fora de la mateixa consciència. Tampoc
tenim en compte que l'acte de la deglució es troba imposat, com l'acte
anterior de la insalivació, per condicions fisiològiques preexistents
coordinant les sinèrgies musculars que porten el bol alimentari a la
part posterior de la boca i l'introdueixen a l'esòfag i al sac
estomacal. I com que nosaltres no tenim en compte aquestes dades de la
introspecció, on aquestes veus de la consciència responen a accions
exteriors --com l'eco correspon a la reflexió de les ondes sonores que
han topat amb la superfície reflectant--, ens figurem llavors que dir:
"estovar el bol per engolir-lo", és relligar els fenòmens
teleològicament.
Si invertim així els termes del problema, si prenem les coses al
contrari de com són, ens situem insensiblement en un punt de vista
introspectiu i cerquem en els fenòmens precedents la raó suficient dels
subseqüents. Aquesta ordenació interior dels fenòmens psíquics ens
il·lusiona fins al punt que ens figurem que la seva forma lògica
constitueix el veritable objectiu de la investigació científica. J.
Pavlov, amb una idea molt clara de l'esperit que anima el mètode
experimental, sent una repugnància invencible a servir-se d'una lògica
semblant per a l'explicació d'aquests reflexos. Li sembla arbitrari de
raonar sobre el què es proposa el subjecte de l'experiència, sobre el
què és el seu fi; estima inoportú d'orientar la investigació objectiva
sobre dades suggerides per una observació subjectiva, il·legítima sempre
pel seu caràcter personal.
Aquest és un dels motius més poderosos que l'obliguen a fer abstracció
de l'element psíquic tal com ens el dóna la introspecció, puix que en
lloc d'orientar la investigació, l'enterboleix. I és així, en efecte.
Res no hi ha més oposat a un criteri experimental correcte que aquest
punt de vista teleològic. Estudiar els fenòmens per llurs orígens
causals és cosa molt diferent que cercar la finalitat on fan cap; les
dues maneres de pensar es repel·leixen i s'exclueixen.
Quan considerem com el subjecte arriba a saber que la saliva estova el
pa sec, si nosaltres hem cercat de donar-nos compte també de l'ordre
tròfic dels estímuls en virtut dels quals s'estableix la coordinació de
les sinèrgies d'on la deglució resulta, remarquem que la saliva no
estova el bol amb el fi de deglutir, sinó que facilita la deglució pel
fet d'aquest estovament. La percepció d'aquest encadenament lògic o
interior no respon a una raó suficient sinó a un encadenament objectiu
d'ordre experimental. De tot això resulta que no és pas l'observació
interior qui proporciona les dades a la investigació fisiològica; no és
ella qui pot orientar-la. És la investigació fisiològica qui ens
permetrà de posar en evidència les condicions a les quals succeeix
l'element psíquic; és ella qui deu orientar les recerques a fer sobre
el conjunt.
W. James ha dit que el caràcter distintiu dels fenòmens psíquics és la
finalitat. El mateix hom deia dels fenòmens externs quan no eren
estudiats per llurs orígens causals. Tot té una fi quan ignorem com tot
és determinat per la seva causa. És la ignorància d'aquesta causa
original qui ens porta a imaginar una tendència o una causa final vers
una convergència teleològica purament il·lusòria.
Verges estèrils! Bacon de Verulami anomenava així les causes finals. Ho
són perquè són l'obra d'un artifici lògic; per elles ens expliquem
subjectivament el què nosaltres no arribem a explicar objectivament.
Aquesta manera de pensar és radicalment viciosa. La introspecció és
viciosa quan ens inclina a creure que el fenomen B apareix perquè fixa
en A la seva raó suficient; no ens adverteix pas que aquest encadenament
interior no és altra cosa que l'eco d'un encadenament exterior, la
forma lògica seguint a una forma mecànica.