una cosa que no té color, ni so, ni és sàpida, ni olorosa. El fet mateix
de trobar-la formulada posa ipso facto la qüestió de saber com això
s'ha produït per l'acció de condicions fisiològiques preexistents.
Trobem establerta en el nostre esperit la ferma certitud que els nostres
sentits no actuen d'una manera autòctona; solament reaccionen per
l'acció d'una causa. No intentarem d'explicar el fet metafísicament
per la sola raó que és insoluble en el terreny de l'experiència o
almenys sembla ésser-ho.
L'apariència és enganyadora. El fet suposa una base fisiològica que, un
cop coneguda, ens permetrà de posar experimentalment un problema que
sembla de naturalesa exclusivament metafísica.
La introspecció ens presenta els elements sensorials organitzats sota la
forma d'imatges. Però les condicions que han presidit aquesta
elaboració central són d'ordre fisiològic. Quan hom les coneix és
possible d'observar com i de quina manera es presenta tot el què
resulta de les fases objectives en qüestió.
L'espai, la ideació, el pensament sense imatges, tot suposa una base
fisiològica. L'expressió més acabada, més completa de la vida psíquica
és el què nosaltres anomenem consciència; però la consciència no és pas
autòctona; no és pas una veu que ens parla d'ella mateixa; és una veu
que respon a processos neuro-fisiològics.
W. James ens ha descrit, en pàgines grandiloqüents, el corrent del
pensament com una activitat interna que es va desenvolupant sense
discontinuïtat amb les seves franges de transició, les seves penombres i
les seves claredats; res d'això no respon a l'activitat vivent; la
imaginació introspectiva intervé només per concebre la cosa com estranya
i simplement paral·lela al treball cerebral, al qual segueix en
realitat.
En resum; la conclusió capital i trascendent que es desprèn de la tesi
de W. Bechterev és la que es troba transcrita ací, encara que l'autor
no l'hagi enunciada d'una manera concreta. Però amb ella només hom
formula parcialment la teoria del mètode a què deu adaptar-se la
investigació psicològica. Sabem que el fet psíquic pressuposa el fet
fisiològic; ultra això hem de preocupar-nos de recercar com el
fisiològic imposa el psíquic, com el manté lligat a la seva base
material.
El savi rus es deté en el camí; no sembla donar-se compte de
l'existència d'aquesta segona qüestió, tan fonamental com la primera.
És la raó que fa que la seva psicologia objectiva estigui desproveïda de
contingut psicològic.
N. Kostilev, que ha fet conèixer al món llatí l'obra de l'escola russa
(fins llavors molt incompletament presentada en treballs fragmentaris),
s'ha adonat de la llacuna i s'ha proposat d'omplir-la relacionant els
treballs de W. Bechterev amb els d'altres escoles i amb els creats pel
seu esforç personal. No ens seria difícil de demostrar, si es presentés
una ocasió propícia, que en aquest treball complementari N. Kostilev no
afilia les dades psíquiques a llurs precedents fisiològics naturals; les
accepta tal com les troba formulades en la consciència o bé tal com les
formula una introspecció que no és objectiva més que en apariència. En
aquestes condicions ell superposa el psíquic a la seva base fisiològica,
però no pot posar en evidència els seus orígens fisiològics. De l'obra
que ell acaba de publicar no resulta que l'esperit neixi d'un
mecanisme fisiològic. Tanmateix no creiem que a l'hora actual hom pugui
emprendre amb èxit un projecte tan ampli; això serà obra del temps i del
progrés humà.