El mètode objectiu
Ramon Turró
juny 1927
`Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l'Institut
d'Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual
Informatitzat de la Llengua Catalana.`
## Capítol I
> Valor de la psicologia introspectiva. Descripció dels fenòmens
> psíquics. Il·lusions a les quals hom s'exposa en descriure'ls. El
> què resulta d'aquesta observació aplicada als fenòmens psíquics.
> Necessitat de posar en relació els fenòmens psíquics amb els fenòmens
> fisiològics. Com aquesta relació és compresa per H. Ebbinghaus i Th.
> Gustau Fechner. Teoria energètica de W. Ostwald. Tesi del
> paral·lelisme de W. James. Examen d'aquesta tesi. Necessitat
> d'establir una relació entre el fenomen psíquic i el fenomen
> fisiològic de la mateixa manera que hom posa en relació els fenòmens
> físics o químics amb llurs condicions causals respectives. Com els
> fenòmens físics són units a llur causa. El què nosaltres anomenem
> condició del fenomen físic. El què nosaltres coneixem, per mitjà de la
> condició, de la causa que realment, determina el fenomen físic.
> Aplicació del mateix criteri a l'estudi de la successió
> psico-fisiològica. Pas del paral·lelisme al determinisme. Exemples.
> Procés mental del qual depèn.
Ens és suficient un examen interior per a comprendre que no ens cal cap
coneixement d'anatomia ni de fisiologia del sistema nerviós per a tenir
esment dels fenòmens que s'acompleixen a la consciència. Si admetéssim
amb Buffon que el sensori és una massa gelatinosa sense cap importància,
tindríem d'aquests fenòmens el mateix coneixement que nosaltres en
tenim. És en el nostre fur interior que la prova de llur existència és
feta; llurs qualitats, llurs modalitats i llur durada no poden ésser
objectes d'observació més que per l'examen introspectiu.
Aquest examen ha estat practicat des de diferents punts de vista. Mentre
els uns s'han preocupat sobretot d'observar com els estats psíquics es
succeeixen segons llur semblança, llur contigüitat, llur associació,
d'altres han preferit considerar-los agrupats segons els elements que
els composen, cercant de veure com s'edifica la vida psíquica complexa.
Tots, no contrastant, han emmenat llur observació segons un criteri
naturalista; seria tan injust de negar tota valor a la ciència així
constituïda com de negar la valor de la mineralogia, que diferencia o
identifica els caràcters amb els quals es presenten els cossos en la
natura.
La valor real d'una ciència així constituïda és purament descriptiva.
El mineralogista, per a distingir la sal comú, acumula dades i més
dades; una, per exemple, és la del pes específic; el mineralogista no
cerca pas d'explicar aquest pes pel dels elements que entren en la
composició de la sal. Això mateix podem dir quant al psicòleg; havent
descobert que hi ha estats que s'associen per llur semblança, per
exemple, ell no se'n serveix pas per explicar aquest lligam ni aquesta
similitud; es limita a observar-los empíricament, sense posar en
evidència la condició a la qual això respon. Per altra banda, no li
sembla que ho hagi de tenir en compte.
Pel simple fet de descobrir introspectivament que certs fenòmens estan
lligats a d'altres, es figura explicar els uns pels altres; en realitat
no ha fet sinó descriure llur relació recíproca. Hom ha dit --i donem
això com a exemple-- que el més o menys d'interès que nosaltres portem
a la percepció dels objectes depèn de l'associació d'aquest estat amb
d'altres de naturalesa afectiva; així s'explicaria l'esforç psíquic
anomenat atenció. És clar que hom no ha fet altra cosa que descriure el
concurs d'altres factors en l'atenció; la condició que determina el
fet mateix de l'atenció resta inapreciada.
La veritat és que sempre, introspectivament, expliquem els fenòmens els
uns pels altres --d per c, c per b, b per a--; el què nosaltres fem amb
aquesta operació és passar una revista retrospectiva dels fenòmens a b c
d revista conforme a les constatacions fetes de llurs relacions
recíproques; però quant a la condició que ha establert per endavant
aquestes relacions, res en aquesta operació no tendeix a fer-la visible.
Creure el contrari és fer-se la mateixa il·lusió que si, havent sortit
de París o de Berlin, creguéssim que els pobles a b c d, succesivament
trobats, són al país perquè els hi veiem; el cert és que els hi veiem
perquè hi són. Però com ha esdevingut que les nacions en qüestió
s'hagin format en el país on viuen? Heus aquí el què ignora el viatger
qui constata llur existència.
Com ha esdevingut que els fenòmens psíquics es succeeixin segons un cert
ordre preestablert? Com ha esdevingut que els fenòmens considerats
isoladament són el que són? Això és el què ignora el psicòleg quan es
limita a observar-los, sigui un per un, sigui en sèrie, des del punt de
vista de la seva pròpia consciència.
En el mateix ordre de fenòmens estrictament lògics llur successió resta
també inexplicada. Quan nosaltres diem que de tals premisses se'n
desprèn tal conseqüència, tenim la il·lusió que aquesta ha estat
condicionada per aquelles; ens figurem haver procedit amb el rigorisme
del físic quan estableix una relació entre la desviació de la llum i la
densitat del medi que travessa. En apariència la similitud és perfecta;
en efecte, el físic diu que sempre que la condició s'acompleixi, la
desviació del raig lluminós es produirà; semblantment el psicòleg pot
afirmar que, donades tals premisses, sempre apareixerà tal estat de
consciència i no pas un altre; ell en coneix la condició.
En reflexionar ens donem compte que entre les dues maneres de procedir
no hi ha similitud. Quan el físic ens ensenya que la refracció depèn
d'una condició, vol dir que neix d'una causa; nosaltres ens la
representem sota la forma de la densitat. Però quan el psicòleg presenta
la conseqüència com a condicionada per les premisses, no vol pas dir que
en aquestes es trobi la causa d'aquella. Conforme a les lleis de
l'empirisme admet que les premisses són estats precedents, fenòmens
purs; i és així que l'observació introspectiva li ha permès de
descriure el pas de les premisses a la conseqüència, sense que tingui la
pretensió de posar en evidència la condició determinant d'aquest pas, o
sigui la seva causa.
Altrament fora si --infidel al seu punt de vista empíric-- hagués admès
com a pressuposat un principi intel·ligent d'on emanaria, com de sa deu
natural, la comprensió de les premisses amb la de la conseqüència com
llur derivació obligada, per obediència a una impulsió imposada des de
dalt; d'aquesta manera els fenòmens se'ns presentarien relligats per
un llaç causal. Però si, per endavant, hem fet professió de fe empírica,
ens trobem en l'obligació de no acceptar sinó el què és observable; de
dos o molts fenòmens successius, allò que primer es presenta a
l'observació és els fenòmens isolats, i després llur successió; no és
matèria d'observació, car no és un fenomen, ni la força eficient
pressuposada que crea els fenòmens, ni la força eficient que els relliga
uns als altres; totes dues són matèria de concepció, però no
d'observació.
Hi ha, però, escoles filosòfiques que sostenen que, per l'experiència
interna, hom percep d'una manera immediata el llaç causal que regeix la
successió de certs fenòmens psíquics. Àdhuc hi ha bon nombre de
psicòlegs que han fet professió de fe empírica i que pensen així mateix;
en aquesta creència es fonamenta l'anomenada experiència interna.
No hi ha com fixar bé el sentit dels temes per arribar a entendre's;
altrament cadascú en fa ús en una accepció distinta, i això porta
confusions greus i pertorbadores. En el món exterior estimem empíric tot
fenomen o conjunt de fenòmens sotmesos a l'observació directa amb
independència de llur origen causal. Així la desviació de la línia dreta
que sofreix la imatge del bastó ficat a l'aigua, la descomposició de la
llum que travessa un prisma, la projecció a l'horitzó llunyà de
l'oasis del desert, són estimats fenòmens empírics mentre que són
observats independentment de la condició causal que els determina; però
quan nosaltres els lliguem a aquesta condició i quan els veiem
presentar-se, d'una manera invariable i constant, sempre que el raig
lluminós travessi medis de densitats diferents, deixem de qualificar-los
d'empírics.
Altre exemple: un medicament --la quinina que guareix el paludisme-- és
un remei empíric mentre nosaltres ignorem per què guareix o com
determina aquest efecte. El dia que observem que la quinina mata la
plasmòdia, el remei ja no ens semblarà tan empíric, per la sola raó que
estableix un lligam causal entre el medicament i la seva acció curativa.
El mineralogista classifica els cossos naturals identificant els
caràcters que són comuns a un grup i diferenciant els que no són propis
a aquest grup; diem d'ell que segueix un mètode empíric perquè no es
proposa de recercar en virtut de quines condicions els caràcters són
comuns, ni quines són les condicions causals determinants de les
diferències; es limita a observar les coses tal com la natura les
presenta, sense passar més enllà d'aquesta inspecció immediata. En el
llenguatge comú i ordinari que emprem per expressar les nostres idees,
és això el què anomenem empíric; empírica, també la ciència naixent que
es fonamenta en aquesta manera d'observar, la més senzilla de totes.
La introspecció, per la seva banda, ens mostra també els fenòmens
interns en llur qualitat de fenòmens idèntics o diferenciables els uns
dels altres; en aquesta successió ininterrompuda d'esdeveniments que
apareixen i desapareixen en la consciència, quan solament tenim en
compte els fets mateixos i l'ordre segons el qual es succeeixen els uns
als altres, nosaltres els considerem sota un aspecte empíric.
És clar que si som kantians, si creiem la intel·ligència constituïda per
virtualitats preexistents que ens permeten de comprendre la qualitat, la
relació, la quantitat d'aquests fenòmens, tot canvia; les esmentades
virtualitats són la condició per mitjà de la qual ens esdevenen
comprensibles. Esguardats des d'aquest punt de mira ja no seran
empírics; no ens limitem a observar-los tal com ens els presenta la
introspecció immediata sinó a través d'una concepció que ens serveix
per a explicar-los. Tampoc ho seran si pressuposem l'existència d'un
principi que, per un acte de prensió de la matèria sensorial, concep en
ella distintament la qualitat o la intensitat o la connexió causal de la
successió dels estats. Tant ací com en el cas anterior, ens semblarà que
verifiquem --per veritables experiències internes o com a dades de
l'observació-- una sèrie d'enunciats o de proposicions; aquell qui no
esguarda els fets des d'aquestes posicions mentals no pot de bon grat
acceptar aquesta manera de fer.
Purificats de tot prejudici personal o d'escola som unànims a convenir
que hi ha sensacions de caràcters diferenciats, imatges, associacions,
una successió d'estats lligats els uns als altres en una forma lògica,
emocions, impulsions sexuals, apetències tròfiques. És, però,
inadmissible que nosaltres poguem observar interiorment un principi
intel·ligent o qualsevol gènere de categories; ni aquest principi ni
aquestes categories són fenòmens; no es tracta ja d'observació o
d'experiència empírica, sinó de pures concepcions de caràcter personal.
El psicòleg, tancat dins la seva pròpia consciència, es troba davant
d'una multitud de fenòmens que apareixen i desapareixen sense que pugui
exactament conèixer ni les condicions que cal realitzar per a llur
aparició, ni el què cal fer perquè s'esborrin. Descobreix identitats o
diferències i no aconsegueix de trobar la raó d'unes i d'altres; es
dóna compte que estan en relació les unes amb les altres i no comprèn
quina condició preestablerta regeix aquesta relació; descobreix
impulsions, apetències vives, tendències vehements; i com no suposem que
es tracti d'un imaginatiu, sinó d'un observador, no pot reeixir a
trobar l'origen d'aquestes forces psíquiques, ni pot explicar llur
manera d'ésser i de desenvolupar-se. Igual que un mecànic que no
tingués idea de la força elèctrica que fa accionar un mecanisme molt
complicat, només observa que tal peça es mou d'una manera, tal altra
d'una manera diferent, que més lluny una tercera resta immòbil i tot de
cop entra en joc i s'engrana amb les altres; no pot penetrar el
mecanisme secret que determina aquests moviments tan variats i la
reciprocitat de llurs accions. Com sigui que resisteix a la temptació de
suposar una força misteriosa que ho posa tot en moviment, i com que es
concreta únicament a allò que observa, crea una psicologia sense ànima,
una ciència de fenòmens purs que es mouen dins del temps com ombres, que
venen, passen i s'esvaeixen sense que li sigui possible d'endevinar
com esdevé que sigui així.
La introspecció purament empírica no dóna gaire més que aquest
espectacle, desencoratjador pel qui aspira a explicar tot allò que ell
no pot fer sinó descriure. Si aquests fenòmens es desenrotllen davant
d'un subjecte informat --en una forma o altra-- de llur agent productor
o causal, ell els explicarà bé o malament, però els explicarà. Però hem
arribat a un temps on hom està sobresaturat d'explicacions
metafísiques. Les descripcions purament empíriques no ens són odioses
com aquestes explicacions, però no ens satisfan. Nosaltres desitgem amb
vehemència deslliurar els fenòmens psíquics de llurs condicions causals
per poder-los explicar com el físic explica els fenòmens de la física,
el químic els de la química, el fisiòleg els de la biologia. Estudiats
en sèrie indefinida ens apareixen flotants i despresos de tot lligam
causal, la qual cosa ens dóna un sentiment de contrarietat; és necessari
de sortir d'aquesta situació angoixosa.
Tots aquells que aspiren a reduir els fenòmens psíquics a la categoria
dels fenòmens físics i dels fenòmens químics han acumulat treballs de
valor decisiva destinats a demostrar que deuen ésser estretament lligats
al funcionament del sistema nerviós. La conseqüència d'aquesta immensa
tasca és que ningú dubta avui que tota modificació psíquica s'acompanya
d'una despesa fisiològica. Però la foscor més espesa regna quant a la
relació a establir entre el què és fisiològic i el què és psíquic. El
problema és de palpitant actualitat. No ha estat plantejat entre fenomen
i fenomen, entre la condició fisiològica elemental i la condició
psíquica --també elemental-- que se'n desprèn, tal com ha estat fet en
química o en física. El problema està plantejat d'una manera general,
comprensiva, abraçant tots els casos particulars. Quina relació hi ha
entre el fet fisiològic i el fet psíquic, entre l'ànima i el cervell?
Les solucions proposades varien segons que les tendències de l'autor
siguin metafísiques o empíriques.
H. Ebbinghaus creu que la doctrina de les localitzacions és incompatible
amb la hipòtesi que fa del cervell l'instrument de l'ànima. Si fos
així, l'ànima seria auditiva a una regió, visual al costat, i així
successivament; aquesta ànima topogràfica li sembla inacceptable. Ultra
això, la suposició que l'ànima pugui per ella sola --o d'una manera
espontània-- provocar reaccions nervioses, és inconciliable amb el
principi de la conservació i de la transformació de l'energia. Al seu
parer la teoria més viable és la del paral·lelisme psico-físic entès en
sentit metafísic. Les dues sèries --objectiva l'una, subjectiva
l'altra-- dependrien de la mateixa realitat presentant-se sota dos
aspectes, tant que allò que és vist i tocat en l'espai és la cosa
mateixa percebuda com a tocada i vista en la consciència.
En el fons la tesi de H. Ebbinghaus és la mateixa que la de Th. Gustau
Fechner, el qual creu que la diferència que existeix entre el què és
físic i el què és psíquic no depèn més que del punt de vista on
nosaltres ens col·loquem per observar l'un i l'altre. Pensar amb el
cervell i concebre el cervell pensant, és veure el pensament per dintre
o per fora; és talment com quan nosaltres mirem un objecte buid: per
dintre és còncau, per fora és convex, i no contrastant és el mateix
objecte.
Amb les tesis metafísiques d'aquest gènere passa --quan hom les examina
fredament-- el mateix que amb totes les qüestions experimentals que són
plantejades fora de llur medi natural: hom no les resol pas; hom les
planteja de nou i en termes tals que esdevenen insolubles. Ens trobem
satisfets i decebuts alhora; la qüestió resta tal com era abans;
solament que nosaltres no ens en adonem, distrets com estem per la
concepció metafísica.
Nosaltres ens proposem, per exemple, de determinar quina classe de
relació pot existir entre la reacció objectiva provocada per
l'excitació de la sensibilitat gustativa i la sensació sàpida; en lloc
de resoldre la qüestió nosaltres la desplacem quan diem que és de la
reacció mateixa de les neurones sensitives excitades que brolla en la
consciència l'efecte sensorial. No sabem --ni podem saber-- si és o no
la mateixa cosa la que determina l'un o l'altre efecte; està per
damunt de la nostra observació, és suprasensible. El què nosaltres
desitgem conèixer d'una manera concreta, és la relació entre allò que
en els elements nerviosos es mostra en forma d'una reacció
físico-química i allò que, en la consciència, es presenta en forma
d'una modificació psíquica; poc ens interessa tot el què, més enllà del
món dels fenòmens i de l'observació, determina efectivament els efectes
constatats. La qüestió que ens interessa de veritat subsisteix
pràcticament de la mateixa manera, i reclama la seva solució, tant
després com abans d'una explicació sobre la legitimitat de la qual no
tenim intenció d'emetre judici en aquest lloc.
W. Ostwald és de parer que tota vegada que el treball del pensament està
indissolublement lligat a un consum d'energia --tal com el treball
físic--, no hi ha cap dificultat per a concebre'l energèticament a la
manera dels altres fenòmens naturals. El fet en què es funda la
conclusió és absolutament exacte; és indubtable que el fenomen psíquic
està lligat a una despesa d'energia fisiològica com a un precedent
sense el qual la seva existència no es concep. Quant a la conclusió
derivada del fet ens sembla més que fosca; és inintel·ligible.
Concretament hom no comprèn què significa quan hom sent a dir que convé
de concebre i de pensar energèticament. En l'encadenament circular de
les transformacions energètiques mai no es destrueix una quantitat
d'energia sense que no se'n crei una quantitat equivalent en una altra
forma; d'ací es desprèn que en la idea d'energia està continguda la
idea de reversibilitat en una forma mecànica. Però tot allò que no és
reversible no pot ésser revertit i és impossible de concebre-ho com a
energia; és, doncs, un mot que no té cap sentit.
Des del punt de vista on es col·loca Ostwald cal concebre, com a base i
origen del pensament --o més genèricament del fenomen psíquic-- una
despesa fisiològica; el fenomen psíquic seria una transformació
energètica d'aquesta despesa. Però en esguardar les coses de més prop,
si cerquem d'evaluar la quantitat d'energia creada per l'aparició del
fenomen nou, hem de reconèixer que no n'ha creada gens. El concepte
d'energia no és aplicable ací perquè ens trobem en presència d'un
fenomen que no és reversible en forma mecànica. El cicle de les
transformacions energètiques es tanca en el domini de l'objectivitat i
de la fisiologia, però no usurpa el de la subjectivitat.
W. Ostwald pretén que sobre aquest punt sofrim la influència d'una
concepció falsa, que ens ve de Plató, i en virtut de la qual establim
una distinció fonamental entre la vida mental i la vida física. Aquesta
concepció no ens ve pas de Plató, i no és una concepció; és l'expressió
d'un fet empíric; en la seva qualitat de tal hom no té dret a
refusar-la.
El què realment presta a confusió, és de no diferenciar la condició
fisiològica del fenomen psíquic condicionat, i d'identificar allò que
l'observació ens presenta com a distint; els fenòmens d'una sèrie no
poden soldar-se als de l'altra, energèticament. Relacionar els uns i
els altres amb l'energia és forçar el terme, és emprar el mot en un
sentit metafísic que no té res a veure amb la seva accepció científica.
Entre els fenòmens fisiològics o d'ordre físico-químic que es
desenrotllen en la intimitat de la substància nerviosa, i els fenòmens
psíquics que sorgeixen simultàniament en la consciència, W. James creu
que no hi ha sinó un simple paral·lelisme. En el capítol VI dels seus
Principis de Psicologia, desenvolupa amplament aquesta tesi. Admet sense
dificultat que si hom descomposa l'estat de consciència en els seus
elements, cada un s'acompanya de la reacció local que li correspon,
però sempre com a fet simplement paral·lel; concep tan deslligada la
relació de les dues sèries que creu que els fenòmens psíquics poden
subsistir independentment del procés cerebral.
W. James formula la tesi del paral·lelisme des d'un punt de vista
empíric; amb ella enuncia un fet. L'existència d'aquest fet pot ésser
demostrada per l'observació? Dos fenòmens paral·lels són dos fenòmens
que coincideixen en el temps sense acció recíproca, com dos trens que
van amb igual velocitat cadascun per la seva via. És així com es
comporten els fenòmens psíquics en relació amb els fenòmens físics?
Estudiem-ho breument.
Nosaltres prenem certa dosi d'alcohol; per un encadenament de fenòmens
que no cal recordar ara, l'alcohol actua sobre el sensori i hi
determina un canvi de l'estat objectiu; aquest canvi és de naturalesa
físico-química; nosaltres no en coneixem la fórmula, però ningú no dubta
de la seva realitat. Mentre aquest procés es desenrotlla en la intimitat
de la substància nerviosa, un sentiment d'alegria apareix a la
consciència. Existeix entre els dos fenòmens una pura coincidència?
L'home, quan no ha tingut de preocupar-se de tesis que li calia
sostenir, sempre ha comprès que la modificació psíquica segueix la
ingestió d'alcohol com qualsevol altre fenomen d'ordre físic o
d'ordre químic segueix la condició --establerta per endavant-- de la
seva aparició.
Cas semblant; una espina ens fereix. Ningú no creu --i W. James menys
que cap altre-- que la dolor consecutiva a aquesta excitació coincideix
amb ella. Entre l'espina i la dolor establim una connexió causal, com
fem entre la densitat del medi i la refracció de la llum, com fem entre
la commoció dels cossos que vibren i el so. Si aquesta relació entre el
fet fisiològic i el fet psicològic no fos concebuda sota la forma d'una
connexió causal, el físic no estaria autoritzat a formular, com una
proposició experimental, que el so respon a una vibració; li caldria
limitar-se a dir que coincideix amb ella. La lògica emmena el físic a
creure que existeix entre la vibració i el so una relació més pregona
que una coincidència paral·lela; els mateixos motius de lògica porten,
naturalment, a creure que hi ha quelcom més que una pura coincidència
entre l'alcohol i el sentiment exhilarant, entre l'espina i la dolor.
Deixem, ara, aquests casos relativament senzills per passar a
l'observació d'un altre de més complex: un procés patològic modifica
el funcionament dels centres superiors. Cal admetre que la ideació
depriment o delirant acusada per la consciència del boig és paral·lela a
aquest procés? O bé, cal admetre, entre el procés i l'estat mental que
el segueix, l'existència de la mateixa relació de causa a efecte que hi
havia entre l'alcohol i l'alegria, entre l'espina i la dolor?
Sempre que es presenten alhora a la nostra consideració la condició i el
fenomen psíquic consecutiu, no dubtem a afirmar que la relació que lliga
els dos ordres de fets és de naturalesa causal; refusem del nostre
esperit la idea d'un paral·lelisme com una hipòtesi sense fonament.
Però quan la introspecció acusa estats, els orígens fisiològics dels
quals ens són desconeguts --com les modificacions del pols cerebral
comprovades pel pletismògraf, l'augment de les combustions constatat
pel termòmetre, una activitat més gran del quimisme demostrada per
l'anàlisi--, llavors la idea del paral·lelisme reapareix perquè no ens
és possible de descobrir la connexió causal que lliga aquesta energia
fisiològica amb els fets psíquics que es desenvolupen en la consciència.
Si, amb esperit veritablement imparcial, ens demanem com és que concebem
aquesta sèrie flotant d'estats psíquics com simplement paral·lela a
l'activitat cerebral, ens cal confessar que la concebem així perquè no
podem anar més enllà; ens sentim impotents per a discernir entre
aquestes dues sèries de fenòmens --interns els uns, objectius els
altres-- la connexió causal establerta immediatament quan es tractava de
fenòmens que es presentaven més fàcils i elementals. És llur complexitat
mateixa qui ens manté en la nostra actitud expectant.
Nosaltres afirmem que entre ells hi ha una correlació perquè no coneixem
llur relació. Els creiem concomitants perquè ignorem el lligam que
regeix llur successió; paral·lels, perquè així es presenten i no perquè
ho siguin. N'hi hauria prou que poguéssim establir llur relació perquè
aquest paral·lelisme s'esvaís, tal com desapareixen els coneixements
provisionals quan hem atès la certitud definitiva.
La teoria del paral·lelisme és un compàs d'espera, no una conclusió.
Quan el problema es planteja d'una manera general, la immensa majoria
dels fisiòlegs dubten a dir llur opinió, puix que no poden posar en
evidència la naturalesa del llaç que lliga els fenòmens; dir-los
paral·lels és emetre una hipòtesi que no compromet a res. Però quan la
qüestió es concreta a casos particulars i ben definits, quan es tracta
de precisar la relació que pot existir entre l'excitació i la sensació,
la impulsió psico-motriu i el moviment, etc., no hi ha ningú que admeti
el paral·lelisme; àdhuc els mateixos defensors d'aquesta doctrina es
comporten aleshores com els partidaris més decidits del lligam causal.
I no contrastant, el problema que es planteja entre el procés cerebral i
la consciència és el mateix que el que hom plantejà en el seu temps
--encara que d'una manera més limitada--, per exemple, entre
l'excitació i la sensació, ja que aquesta sensació per senzilla que
sigui és tan psíquica com pugui ésser-ho la concepció més elevada.
Psíquic, segons la diferenciació cartesiana fonamental, és el fet donat
en el temps pur; no és psíquic tot allò que està situat en el temps i en
l'espai.
En la nostra temptativa de definir la naturalesa de la relació que uneix
el fet psíquic amb el fet fisiològic no tenim la pretensió de renovar la
tesi pertorbadora del materialisme. Abans de tot la recusem per
metafísica. Reconeixem que existeix en l'ordre empíric un veritable
dualisme entre les sèries psíquiques i els fenòmens fisiològics; però
creiem que les sèries psíquiques no són pas flotants; tenen un llaç que
les lliga a llur condició causal de la mateixa manera que els fenòmens
físics estan lligats a la condició externa que els determina. Si en
aquest punt la qüestió es presenta fosca i de solució difícil, això no
és degut a que no lliguem el fet psíquic al fisiològic d'igual forma
com el físic relaciona els fenòmens que estudia amb la causa exterior,
fent abstracció del concepte metafísic d'aquesta causa, a la manera
també com el fisiòleg encadena els fets biològics fent abstracció de tot
principi vital, de tota mena d'esperit vital.
El materialisme i l'espiritualisme coincideixen a projectar sobre la
qüestió una ombra espessa. Si solament el situem fora del con d'ombra,
el problema es presentarà amb més claredat que no com poden
imaginar-se'l el gran nombre dels que viuen sota la preocupació de la
matèria o de l'esperit.
Com és que el físic considera que els fenòmens estudiats per ell no són
arbitraris? És perquè els veu dependre d'una causalitat que sempre els
determina, i d'una manera idèntica, un cop li són conegudes les causes
de les quals deriva l'efecte.
Prenem la producció del so; sabem com el físic arriba a formular la dada
científica més elemental referent a aquest fenomen, i com aquest
coneixement es fonamenta en una connexió causal invariable. Per a poder
atribuir els efectes acústics experimentats als objectes respectius que
els determinen, cal que ens representem aquests darrers per un cert
nombre d'imatges. El timbre especial del so de la campana és atribuït a
aquest objecte que per endavant ens figurem fred, resistent, de color
bronzejada, d'una forma particular; però aquestes representacions no
tenen res a veure amb la causa real que determina el timbre, puix si
nosaltres no les posseíssim, la campana no deixaria de sonar de la
mateixa manera; el timbre seria relacionat amb la seva causa, solament
que nosaltres només ens la representaríem per aquest sol caràcter.
La suma d'imatges constitueix, doncs, el mitjà subjectiu de què
disposem per a preveure l'efecte sensorial especial que determina la
campana quan tocarà. Aquesta previsió està plenament justificada; és
producte de l'experiència. L'acció mateixa que crea en l'oïda un
timbre especial crea damunt de la pell una impressió de frescor i en els
ulls una certa color: és tanmateix lògic i natural que cada una de les
imatges de l'objecte, isoladament, evoqui en la nostra memòria les
altres imatges que ens són proporcionades per sentits diferents.
Si nosaltres imaginem ara que els cossos que sonen a la nostra orella
vibren davant dels nostres ulls, insensiblement s'establirà un lligam
entre la imatge del moviment vibratori i la imatge acústica consecutiva.
Constatem que en el nostre esperit s'ha formulat el judici: tot allò
que vibra és sonor. De la mateixa manera que, abans, per la sola
representació visual de la campana podíem preveure l'efecte acústic
d'aquesta causa obrant sobre l'oïda, preveiem actualment --d'una
manera més general-- quin efecte acústic determinarà allò que apareix
als nostres ulls en la forma d'una certa vibració. Experiències
ulteriors, més rigoroses que l'experiència molt simple que acabem
d'indicar i que solament és preparatòria, contribueixen a arrelar en el
nostre esperit la certitud que la causa que obra sobre la nostra orella
només pot produir efecte sensorial amb la condició que vibri.
Aquesta vibració --hom ho veu-- no és pas la causa del so, així com les
imatges que ens permeten de conèixer el timbre propi de la campana no
són la causa d'aquest timbre. És solament el mitjà subjectiu del qual
nosaltres disposem per a conjecturar a quin moment un so va a actuar
sobre la nostra oïda. Aquest mitjà l'anomenem condició causal; ella ho
és, en efecte, donat que la imatge de l'objecte que vibra no és
arbitrària i no és espontània; la imatge és imposada per la causa
mateixa que, en obrar sobre l'oïda, determina el so.
Si l'haguéssim anomenat causa segona, aquesta denominació hauria estat
impròpia perquè de causa no n'hi ha més que una, la que produeix
l'efecte sensorial. La condició vol dir el fenomen intern que ens
permet de preveure a quin moment la causa real va a determinar l'efecte
acústic; però no és causa de res. Car, què sabem de la causa real per
mitjà de la condició? Exactament el què sabíem abans, és a dir, que
determina un efecte acústic; però quant a aquesta causa no sabem ni més
ni menys del què sabíem. Malgrat això, hem adquirit --pel sol fet
d'haver-nos assegurat que el seu efecte serà produït per mitjà de la
condició, un coneixement del més alt interès personal.
No ens moguem del mateix tema. Continuant l'estudi de la condició
observem, gràcies a certs artificis anomenats experiències, que a mesura
que la imatge visual acusa un augment del nombre de vibracions en la
unitat de temps, el to s'eleva; a mesura que el nombre de les
vibracions disminueix, el so esdevé més greu. Constatem també que quan
les vibracions es fan més amples, el so és més intens. És així que el
coneixement s'engrandeix i es completa. Abans sabíem a quin moment la
causa obrava sobre l'oïda; podem ara dir per endavant quan i com
obrarà, segons les condicions de la vibració.
Un cop el camí és obert a la investigació, molts homes generosos s'hi
llancen i descobreixen meravella darrera meravella, sense preguntar-se
mai quina és la causa; no miren més que l'efecte produït sobre els
sentits en tals i tals condicions. Quant a la naturalesa d'aquesta
causa --objecte etern de litigi per a l'especulació--, no saben, avui
que saben tantes coses, ni més ni menys que el físic novell que observa
per primera vegada la coincidència del so i de la vibració. Amb tot, com
que convé de representar-se la causa pel seu efecte sensorial, és a dir,
per la imatge, diuen en llur llenguatge corrent: la vibració determina
el so; la seva freqüència, l'alçària del to; la seva amplitud, la
intensitat del so. Però amb això ells no volen pas dir que la
representació vibratòria, concebuda com a fenomen i determinant el
fenomen consecutiu, sigui realment la que obra com a causa. L'ideal que
els obliga a aquest difícil encadenament lògic no és altre que el desig
i la necessitat d'arribar a preveure quan i com un efecte nou sorgirà
d'una cosa existent, amb independència absoluta de tota voluntat
personal; el què ells no desitgen conèixer en essència, el què no està
sota llurs sentits, ho abandonen a l'obscuritat de l'inconegut.
Aquest mateix criteri, ànima viva de la ciència experimental, ha de
regir també la forma de la investigació psico-fisiològica. La proposició
"el so ve d'un cos que vibra" no està més ben demostrada per al físic
que per al fisiòleg aquesta altra: "una commoció psíquica pressuposa una
commoció nerviosa".
Està provat d'una manera extraordinàriament exacta que la suspensió de
l'activitat fisiològica, sigui per interrupció de la irrigació
sanguínia, sigui per acció dels anestèsics, o per qualsevol altra causa,
determina infal·liblement la suspensió de la vida psíquica; aquesta
retorna des que l'activitat fisiològica es restableix. Ha estat provat
pel pletismògraf que l'activitat interior creix o disminueix d'acord
amb l'activitat circulatòria; creix o disminueix també amb la
intensitat dels recanvis bioquímics. Finalment, si hom destrueix una
part determinada de la massa cerebral, hom suprimeix alhora determinats
fenòmens psíquics. Malgrat aquests fets i d'altres de la mateixa
naturalesa, no arribem a comprendre, i menys encara a demostrar, la
subordinació experimental del fet psíquic al fet fisiològic. Llur
paral·lelisme passa flotant davant els nostres ulls sense que poguem
anar més lluny i descobrir el nus causal, el motiu de successió que
relliga un fenomen a l'altre. Estem, en front d'aquest espectacle, en
la mateixa situació que es troba el físic quan es limita a constatar que
allò que emet un so és un cos vibrant. El físic no estableix pas una
connexió causal entre la vibració i el so; s'acontenta d'observar la
coincidència d'un fenomen amb un altre fenomen.
Però quan d'aquesta proposició passa a una altra i, fonamentant-se en
l'experiència, diu: sense la vibració el so no és possible, llavors
enuncia que sense l'antecedent no és possible el conseqüent, i en obrar
així estableix un llaç determinista en una successió que poc abans era
considerada com una coincidència pura.
Això mateix podem dir de nosaltres; si no ens col·loquem en una nova
situació lògica, de la simple observació de les correlacions constatades
no podem deduir-ne més que el paral·lelisme; mai arribar a la connexió
causal. Ens és indispensable per a arribar-hi de poder observar, d'una
manera immediata i directa, com el fet psíquic segueix el fisiològic en
les condicions per endavant establertes; com varia quan aquestes
condicions canvien; com desapareix quan són suprimides. És a aquesta
operació que nosaltres donem el nom d'experiència; i anomenem condició
de l'experiència els fenòmens fisiològics que es tenen de realitzar per
endavant perquè aparegui el fenomen que constitueix el seu objectiu. La
possessió tècnica d'aquestes condicions ens confereix l'aptitud de
procurar la reaparició del fenomen; sabrem llavors a quin moment la
causa --submergida dins l'ombra-- produeix el seu efecte, i sabrem
també com el produeix; malgrat això continuem ignorant què és aquesta
causa.
Pràcticament hom comprèn la diferència que hi ha entre la simple
coincidència i el fet determinat; nosaltres considerem les oscil·lacions
de la corba pletismogràfica com a paral·leles a les variacions de
l'activitat psíquica perquè no podem posar en evidència el nus que
lliga aquesta a l'activitat circulatòria més o menys gran. Però el què
es presenta aquí com a coincident, es presentarà sota un aspecte
determinista si sabem variar, simplificant-les, les condicions de
l'experiència. N'hi ha prou d'haver establert per l'experiència la
relació entre les oscil·lacions de la corba pletismogràfica i les
diferents tonalitats del so que ens serveix per a excitar l'oïda; n'hi
ha prou d'haver verificat la correspondència fortament estreta entre
les variacions de l'una i les de les altres perquè afirmem sense
vacil·lar que la irrigació sanguínia dels centres auditius és una de les
condicions indispensables perquè el fenomen subjectiu anomenat so
aparegui en totes les seves infinites modalitats. El paral·lelisme
desapareix a mesura que el determinisme s'imposa amb una visió més
directa de la relació que uneix un fenomen amb l'altre.
L'anàlisi de l'orina, la lectura de la temperatura i altres mitjans
ens permeten també de verificar --si bé d'una manera vaga i
insuficient-- que el recanvi químic en el sensori s'accentua a mesura
que l'activitat psíquica augmenta. Però això no ens obliga lògicament a
creure que el recanvi material és una condició determinant d'aquesta
més gran activitat. Conservarem sobre aquest punt una actitud expectant
fins que nosaltres haguem pogut posar de manifest, per mitjà de
l'observació experimental, que tota variació objectiva o material és
seguida d'una modificació del fenomen psíquic. Estem, doncs, persuadits
que només pel coneixement de les variacions en qüestió sabrem què es va
a produir en la consciència, sempre que, per mitjà de l'observació,
tinguem fixat per endavant l'ordre d'aquesta successió.
Llavors aquestes combustions, aquests desdoblaments, aquestes
combinacions noves, en una paraula, aquest conjunt de transformacions
que s'efectuen en la intimitat de la substància nerviosa, no ens
semblaran coincidir amb el fenomen psíquic. Entre les transformacions
químiques i el fenomen psíquic establirem una relació molt estreta que
els unirà lògicament, fins al punt que del coneixement de les primeres
podrem concloure quin tindrà d'ésser aquest darrer, a condició que
hagin estat realitzats els antecedents que fan preveure sempre què deu
produir-se després, segons el què ha estat demostrat per l'observació.
Un físic que s'hagués tornat sord no procediria d'altra manera; en
veure la corda que vibra deduiria la intensitat del so i la tonalitat,
puix que recordaria els efectes produïts en les mateixes condicions,
quan ell no era sord.
Del fet de concebre les sèries subjectives com a exactament paral·leles
a les relacions que s'efectuen en la massa central del sistema nerviós,
i del fet que aquest paral·lelisme es reprodueix amb una exactitud
perfecta i que els elements de l'estat psíquic corresponen amb precisió
a la reacció local correlativa, l'esperit ha donat un pas endavant.
S'ha posat en estat de descobrir que allò que, en el primer moment
lògic, ha estat concebut com a paral·lel, esdevé lligat per la connexió
causal en un segon moment.
Quan esguarda un líquid transparent on la llum es refracta, el físic es
troba en presència d'una massa i d'un fenomen nou aparegut en la
intimitat d'aquesta massa; aquesta simultaneïtat de percepció és
indissociable, fins al punt que una imatge no pot presentar-se a
l'esperit sense anar acompanyada de l'altra. Amb tot, això no li fa
endevinar que la desviació de la llum depèn del fet que ella hagi
travessat la massa.
Quan L. Pasteur trobà determinada bactèria en la sang dels animals
carbuncosos, degué començar per pensar en una coincidència, anàlogament
a com va fer Davaine, alguns anys abans, davant del mateix fenomen. La
sospita que una connexió causal podia existir entre la bactèria i la
malaltia vingué després; va venir com a conseqüència d'aquesta
coincidència entre un fet i un altre fet.
El físic que no sospitava la propagació del so per l'aire no podia
veure altra cosa que una coincidència entre l'objecte sonor tancat sota
una campana de vidre i l'efecte acústic percebut per la seva oïda. La
relació fou establerta després que ell va suprimir l'aire fent el buit
dintre la campana; llavors constatà que el cop del martell damunt del
timbre no produïa cap efecte.
I així successivament: no és possible de pensar en una successió
determinista entre la reacció fisiològica i el fenomen psicològic
subsegüent sense que per endavant l'observació empírica hagi acumulat
un nombre de fets enorme, dels quals resulta evident que aquest fenomen
és la conseqüència d'aquella reacció. A mesura que llur dissociació es
fa més difícil, la idea que sense activitat nerviosa no hi ha
consciència s'imposa més imperiosament a l'esperit; hom no ha vist mai
l'una separada de l'altra i, no contrastant, nosaltres no hem fet sinó
entreveure que és en l'activitat nerviosa on resideix la causa pròxima
de la consciència. És la necessitat d'assegurar-nos-en que ens fa
avançar un pas més; ens fa col·locar en una posició lògica que ens
permetrà de referir la qualitat del fenomen psíquic a una diferenciació
específica de l'element nerviós, de relacionar la seva intensitat amb
una determinada energia funcional, les seves associacions a connexions
interneuronals, la seva complexitat a la simultaneïtat de reaccions
fisiològiques mecànicament preestablertes.
No concebem la possibilitat de la més lleugera variació del fenomen
psíquic sense que sigui condicionada per una variació fisiològica
anterior, tal com el físic no coneix modificació de so que no vagi
precedida d'una modificació del moviment vibratori. Quan nosaltres
haurem lligat d'aquesta manera les modificacions internes efectuades en
el temps pur anomenat consciència, amb les modificacions externes
constatades en l'espai on resideix el sensori, les sèries psíquiques ja
no ens semblaran flotants, sinó lligades a llur causa pròxima.
## Capítol II
> Valor de l'element fisiològic considerat des del punt de vista
> introspectiu. Valor de l'element psíquic considerat des del punt de
> mira fisiològic. La relació psico-fisiològica no és eficient.
> Obscuritat que plana sobre la naturalesa d'aquesta relació. El
> sensori com a òrgan de la vida psíquica. Reserves dels fisiòlegs.
> Posició en què es col·loca J. Pavlov. Fals concepte de la psicologia.
> Com neixen els elements psíquics: experiències amb els esmentats
> elements en tant que són components del reflex condicional. Com els
> encadena teleològicament la introspecció un cop són formulats.
> L'encadenament finalista dels fenòmens psíquics respon a
> l'encadenament mecànic de llurs condicions neuro-fisiològiques.
> Opinió de J. Pavlov sobre la valor de la psicologia introspectiva. La
> psicologia objectiva segons W. Bechterev. Examen d'aquest punt de
> vista. L'element psíquic no deu ésser observat lliure sinó
> condicionat per l'element fisiològic al qual segueix. El fenomen
> psíquic no és lateral al fenomen fisiològic. La base fisiològica de la
> vida psíquica segons W. Bechterev. Hom no explica la vida psíquica
> quan hom la refereix a la seva base fisiològica. Necessitat
> d'observar com el fet psíquic segueix el fet fisiològic perquè
> aquesta vida sigui explicada. Restricció que cal fer a la tesi de W.
> Bechterev. Com K. kostilev s'ha esforçat a completar-la.
W. James es vanava d'aplanar totes les dificultats amb la seva tesi del
paral·lelisme; amb ella el psicòleg i el fisiòleg quedaven lliures,
cadascú en el seu camp d'acció. James no es donava compte que en
realitat suprimia aquestes dificultats en lloc de resoldre-les, puix que
no li eren visibles des del punt on es col·locava. És des del nostre
propi Jo que observem les sèries que es descabdellen en la consciència;
mentre fem això no tenim ni sospita del treball que s'acompleix en el
sensori; aquesta és la raó que no ens adonem del què pot tenir una
influència damunt d'ell, ni del què ha pogut ésser posat com a condició
causal. Han transcorregut segles sencers de labor introspectiva intensa
sense que hom hagi atribuït la menor importància al treball cerebral
coincident amb aquella labor. Quan aquest treball fisiològic ha estat
posat en evidència per mitjà de procediments objectius, quan hom ha
pogut verificar en un mateix el què s'observa interiorment --és a dir,
que no hi ha cap necessitat de tenir-ne coneixement per seguir la seva
tasca--, llavors ha esdevingut molt natural de concebre el fet
fisiològic com a concomitant o paral·lel d'allò que passa a la
consciència.
Però si el punt de mira canvia, llavors les coses es presenten sota un
altre aspecte. Si verifiquem objectivament que quan es modifica l'estat
del sensori també es modifica --sense cap excepció a la regla-- l'estat
psíquic del subjecte, la seva independència ens apar il·lusòria.
Observat en ell mateix, ens el figurem àrbitre i senyor, conscient i amo
dels seus actes; ens apar així perquè des d'aquesta posició no veiem el
conjunt de relacions que el mantenen lligat al funcionament del cervell.
Però quan sabem que la consciència ressona segons la manera com hom la
toca, quan sabem que l'activitat psíquica respon a una energia
fisiològica, que els seus estats més senzills i que els seus estats més
complexos suposen l'organització prèvia de processos fisiològics, el
què ens semblava concomitant, observat des del propi Jo, ens apareix
aleshores sota la dependència d'aquest factor extern; la subordinació
de la consciència a aquest factor és tal que nosaltres no concebem una
variació de la primera que no segueixi a una variació precedent
d'aquest factor, una modificació sense una altra modificació prèvia
d'aquest darrer; pràcticament no concebem que existeixi consciència si
manca la base fisiològica a la qual està lligada. Entre l'un i l'altre
factor hi ha una relació, un lligam que els manté units i indivisos.
Quan el fisiològic és suprimit, el psicològic es desdibuixa i
s'esvaeix.
Com hem d'interpretar la naturalesa de la relació que manté soldat el
què és psíquic amb el què és fisiològic?
Entorn d'aquest tema, en tots els temps fecund en discussions, les
opinions abunden. Abans es plantejaven en el terreny metafísic; avui
s'acosten més als fets. No és temerari de creure que l'èxit de la
doctrina del paral·lelisme depèn en bona part de l'anarquia regnant en
aquesta qüestió i també del fet que no es compromet ni a favor ni contra
cap sistema. Però com que aquesta teoria no respon a la realitat dels
fets, el problema del lligam psico-fisiològic es planteja de nou i a
cada instant per aquells mateixos que l'accepten.
A la primera impressió el lligam del fet psíquic amb el fet fisiològic
sembla una relació de causa a efecte, de determinant a determinat.
Sempre que el fet fisiològic es presenta davant del fet psíquic com una
cosa sense la qual no és pràcticament possible, sembla que és ben bé en
el fisiològic que l'eficiència del psíquic té la seva arrel. És així
com nosaltres ens imaginem que la reacció nerviosa d'una sensibilitat
específica provocada per l'excitació, causa la sensació. Així aquesta
causa engendraria o produiria la sensació per la seva virtut pròpia o a
la manera d'una força oculta.