Ulisses: Era nit negra, Que la nau nostra va encallâ
en el gèlit Confí de l'oceà; allí sentírem L'estrèpit dels dos rius
que, udolant, cauen Dins l'Aqueró. La nit allí es eterna: Pugi pel
cel o baixi el sol en terra Allí no hi toca mai: allí tot ombres.
(_pausa i gran silenci_) D'elles sorgiren prompte a l' entorn
nostre Pàllides figuracions i vans espectres Dels que foren un
temps formes humanes: Jovenets morts abans del temps de bodes,
Mares novelles amb el fill tendrissim Encara al braç, molts homes
fets i dònes Amb el gest del patir imprès al rostre; Guerrers amb
l'arma en la ferida oberta, Vells decaiguts i velles cordormides...
Entre elles vaig conèixer-hi a la mare.
(_pausa i gran silenci_)
Nausica: (_afanyosa_) I què més? i què més?
Ulisses: Jo, que m'estava Allí assegut però amb
l'espasa nua Damunt la fresca sang del sacrifici Que havia ofert
als déus del fosc imperi, No hi deixava acostâ als pàllits
espectres Que sols tastant-la heuen semblant de vida; Allò els
estemordia, m'imprecaven Amb el gest, retorcent-se, i
entornant-se'n, I tornant a venir: prò incommovible Jo havia
d'esperâ a Tirès, l'oracle, Que'm parlés el primer... (_pausa_)
Nausica: (_tremolant_) Què més, Ulisses?
(_Ulisses torna a reprendre la paraula, i aixís que la reprèn, cau el
teló ràpid perdent-se les paraules darrera d'ell_)
Ulisses: Tot de sopte, dels fons de la negrura, Sortí
un espectre gran de barba blanca Que s'acostà...
## Terç acte
(_El Port_)
Daimó: (_En una terrassa del palau que s'avença a un
costat de l'escena._) Vina, rei lluminós, alçat del mar Oh! tu que
dus la lira d'or, i cantes; Vina a alegrar la terra, gloriós
Espolsant la daurada cabellera. Tu, jove eternament, de l'ull
brillant Que aclareix terra i cel amb la mirada; Tu de l'arc
resplendent, que d'un sol tret Llences innumerables les sagetes;
Tu, que en Delos hagueres ton breçol I en Delfos parlas an els teus
oracles: Ja que mos ulls no poden sê alegrats Per ta llum, senti al
menys la teva ardencia I et lloaré més fort que l'altre gent I en
ma veu sentiràs la veu d'un poble. Tu regnas sol en l'èter
resplendent De ta mateixa llum quan fas el dia, I tu mateix ets el
qui fas la nit Quan cobreixes ton rostre amb un vel d'astres. Tu
fas florir la terra i brillâ el mar, Fas granar les llevors, fas els
fruits dolços I coloras i asseques les verdors I ets el principi i
fi de tota cosa. Ta cítara sonora ompla l'espai I tot vibra en el
món al compàs d'ella: Les seves cordes baixes fan l'hivern, Les més
altes estiu i primavera; I les races dels homes amb sos reis Marxen
obedients a ta harmonia. Doncs, vina a renovar la llei del món;
Alçat, Febos, del mar: fes un nou dia...(_el sol ixent el toca_)
Sento damunt del rostre el primer raig; Damunt dels meus ulls morts,
damunt ma boca Beneida escalfor que m'entra al cor, Beneida claror
que no puc veure.
(_Una familia de pescadors, amb els arreus, travessen l'escena
dient:_)
La dòna: Quina bon'hora fa.
L'home: Avui és calma.
Noi gran: Ben diferent d'air an aquesta hora, Que tot
se'n 'nava de revés.
La noia: Va a dies...
Noi xic: Mireu la nau del rei.
La dòna: Còm hi travallen!
(_s'aturen_)
L'home: Penso que avui mateix deurà estar llesta.
Noi gran: I quina planta fa! m'hi embarcaria!
Noi xic: Que lluny s'hi dèu anar amb això, pare.
L'home: Per tot allà on se vol es va.
La noia: I no es nega Mai, mai?
L'home: Negar-se, prou.
(_surten uns altres pescadors_)
Pescador vell: Bon dia.
L'home: Bon dia.
Pescador vell: Què feu aquí aturats?
L'home: Ara ens miravem La nau reial que's veu que
l'enllesteixen De valent.
Pescador vell: I perquè?
Pescador jove: No sé que's diuen D'un hoste que té el
Rei que avui s'embarca; I a fe que busquen gent que vulla anar-hi.
Noi gran: Pare, deixeu-m'hi anar.
La dòna: Qué dius? ni hi pensis. Que t'has begut
l'enteniment? Tant jove Que encara tens la llet al llavi!
Noi gran: Es cosa De joves corre el món a la sort.
Noi xic: Pare Deixeu-li anar.
La dòna: Sí! calla, fill...
Noi gran: Vatúa!
L'home: Fas falta a casa, noi.
Noi gran: Oh! sempre a casa!
Pescador vell: Prou temps que't queda per tirar-te a
perdre.
L'home: Be, vaja, anem, anem, ja prou d'histories.
(_se'n van_)
La noia: (_restant un xic arrera_) Quína olor fa la
mar!
Pescador jove: Es mar bonança...
(_surten uns quants mariners_)
Mariner I: Esperem-nos aquí: quant sia hora Vindrà
Dimant i ens guiarà com sempre En el llençar la nau, que això es
empresa Que vol sê molt manada, i ell n'és l'home.
Mariner II: Sí que ho entén, i és cosa delicada
Posar-la en mar una semblant baluerna Que no és probada, ni coneix
les ones.
Mariner III: I més sent nau del Rei.
Mariner I: (_mirant cap a la nau_) Es molt ben feta.
Mireu-se quina planta; es una torre.
Mariner II: Al mar jo la vull veure.
Mariner I: 'L que és llavores Poc ne veuràs la planta,
hi seràs dintre.
Mariner III: (_a II_) Ja t'hi has ben pensat, tu que
t'hi pensas Tant en les teves coses?
Mariner II: Oh! no't creguis, Que no'm fa gens de goig
de cop i volta Ficar-me en 'questa nau no coneguda, I nova, i que
és tant alta, i governada Per un estrany, i no sabê ont ens porta
Ni com hem de tornar, ni quant...
Mariner I: Prò diuen Que és molt home de mar, valent,
i diuen Que és gran i va perdut.
Mariner II: Doncs si perdia Les seves naus, també pot
perdre aquesta.
Mariner I: Diu que no; els déus se li han tornat
propicis.
Mariner II: Prò quí ho diu tot això?
Mariner I: Dimant ho deia Ara mateix, cercant la gent
per 'nar -hi.
Mariner II: I an ell quí li ha dit?
Mariner I: Ja pots pensar-ho, Es del consell del
rei...
Mariner III: Prò, què tants dubtes? Si tanta temor
tens perquè t'embarques?
Mariner II: Que vols que't diga, és que la mar me tira
I sempre m'ha tirat. (_girant-s'hi_) Ah! gran bagaça! M'hauràs a l'
últim, ja ho conec...
Mariner I: Mireu se, Ja ve Dimant amb l'altra gent.
Mariner II: Pregúnta-li Tu si ell ho sab ont hem
d'anâ... I pregúntali Si ho sab del cert que'ls déus li són
propicis An aquest home.
(_surt Dimant amb altres_).
Dimant: Ja hi som tots; doncs ara Anem cap a la nau,
que allà ens espera.
Mariner I: Dimant, és cert que tots estem ben promptes
A anar nos-en en mar fins on convinga Amb el desconegut, ja que hi
és destre; Prò tant mateix n'hi ha alguns, que'ls hi plauria
Saber-ne quelcom més d'aquest viatje I d'aquest capità, perquè son
coses Que cadascú tira els seus plans.
Mariner II: Som homes, Dimant, som tots mortals,
sabeu? i a casa Tenim la dona, els fills, i cal contar-ho Lo que es
pot esperar, lo que es pot témer.
Dimant: No temeu res, ans espereu fortuna Que un gran
com ell mai és ingrat i encara Os diré més, els déus el
protegeixen. Ont ha d'anar no pot dir-ho a vosaltres; Prò no serà
molt lluny, pel que demana Per proveir la nau; va a la segura: Un
oracle li ha dit son fet.
Mariner II: Prò diuen Que la mar sempre li ha sigut
adversa, I tots sabem aquí còm hi arribava Sense gent, sense nau,
llençat per l'ona: Doncs senyal que té'l déu del mar contrari.
Dimant: Li ha tingut, però'l que és ara... oiu-me:
Després de molt patir per mar i terra, Pro sobretot per mar, anà a
un oracle, Atribulat i amb la raó insegura. L'oracle li digué: Al
gran Neptuni Tens ofès perquè anaves per son regne I matares a un
fill que en terra havia: Per'xò pateixes tant: ell te va en contra.
Mes ara vol probar si et penedeixes I amb holocaustes el
desagravias. Tornaràs a la patria, pro amb gran pena. I amb nau
emmanllevada i gent estranya.
Mariner II: Serà aquesta...
Mariner III: Nosaltres.
Dimant: Que no sapia Qui ets tu, ni hegui esment de
ton llinatje. Sols així arribaràs. Mes quant arrivis A casa teva,
encara mals t'hi esperen.
Mariner III: Nosaltres a la casa no hem d'anar-hi.
Mariner II: Es clar que no, el deixem en terra i
llestos.
Mariner I: Deixeu parlar.
Dimant: Prò'ls venceràs. Llavores Agafa un rem ben
fet, ben llarg, ben ample I et poses en camí, terres endintre.
Aniràs caminant i no t'aturis Fins arrivâ a una gent tant
terrassana Que no conega el mar, ni el menjar sali, Ni sapia el que
són naus, ni rems, ni veles. I serà la senyal, que anant un dia Per
un camí, encontraràs un home Que, fixant-se en el rem damunt ta
espatlla, Se pensarà que vas a batre a l'éra I que aquella és la
pala. Quant t'ho diga, Clavas el rem en terra, que s'hi aguanti Ben
dret i ferm, i allí mateix degollas Un brau i dos moltons, i els
ofereixes En holocauste al deu del mar. Te'n tornas Llavores a ta
casa, on t'és predita Una llarga i pacífica vellesa Voltat de fills
i nets, i una mort dolça Quant sia l'hora, que serà tardana. Tal
fou l'oracle.
Mariner II: Jo ja no m'hi penso, Anem.
Mariner III: Anem.
Mariner I: Els déus ens són propicis.
Mariner III: (_a Dimant_) Tot això ell mateix os ho
contava?
Dimant: Ho contava an el rei.
Mariner III: (_a II_) Encara dubtas?
Mariner II: Aquesta mar, aquesta mar que'm tira!
(_se'n van_)
(_Surt Nausica per la part de dalt de la muralla ont està posat Daimó,
com cercant, i adonant-se d'aquest, hi va, dient:_)
Nausica: Ah! mon fidel Daimó, a la fi et trobo. Còm
t'he cercat, còm t'he cercat, poeta!
Daimó: Me'n só vingut a esperâ el jorn, princesa, I a
salutâ aquest sol que no m'aclara Pro me'n plau l'escalfor: plau-me
a aquesta hora El vent suau, l'olor de la marina I les remors del
poble que's desperta. Me representa això la visió dolça Que tenia
altre temps del cel dolcíssim I el mar color de mel, i la daurada
Platja dels pescadors...
Nausica: Oh! si ho sabias Quín altre encantament a mi
m'hi porta, I quina altra dolçor... quina altra furia!
Daimó: Princesa, què teniu? os sento trèmula, Febrosa
os sento i tot... Així a l'albada? No dormíreu anit?
Nausica: Quí dormiria? Ni còm dormir pogueres tu, ni
els altres, Ni ningú que's trobava en sa presencia?
Daimó: En sa presencia? volèu dir de l'hoste?
Nausica: (_amb gran efusió_) Sí...
Daimó: No cregau que per molt gran estona No hi pensés
en la nit: que ses paraules I el sò de la veu seva, i un misteri
Que hi sentia a l' entorn, en mi restaren Fortament, llargament...
Sabeu quí era?
Nausica: Ai! si ho sé, ai! si ho sé!... si tu ho
sabias... No ho diràs a ningú? cal molt callar-ho! No ho diràs a
ningú?
Daimó: Jo no més parlo Amb els déus i amb vosaltres.
Nausica: Doncs, escolta... No ho digas a ningú... El
Rei Ulisses! Aquell mateix Ulisses que tu cantas, Aquell que
expugnà Troia amb ses astucies I amb son braç... Oh! i encara
quantes coses, Quantes coses a més que li passaren I que tu no les
sabs... ni ningú... Escolta... Es de presencia gran... els ulls li
brillen, Color d'aram la barba i cabellera, I tot ell com un
déu...
Daimó: Princesa!
Nausica: Escolta... Ha corregut dèu anys després de
Troia; Els immortals l'han perseguit i els homes, Prò de tot s'és
sortit... Té una manera De parlâ i de cantar...
Daimó: Prò es ell?
Nausica: Escolta... Ha sentit el cantar de les
sirenes; I tot allò del fet de Polifemo Es vritat.
Daimó: Cert?
Nausica: I la disputa amb Aiax Es vritat... tot vritat
quant d'ell se canta!
Daimó: Oh! déus, jo us don mercès que en mes velleses
I ans de morir, m'hagi sigut propera Una presencia tal; anc que la
vista M'hagi sigut negada, oh! còm me fóra Grat de besar ses mans
reials, princesa, I tocar sos cabells!
Nausica: Escolta, escolta... En la gruta divina de
Calipso Ha sigut encantat dies i mesos; I fou amic de Circe
l'encisera Que li mostrava la terrible via, La que en vida no ha
fet mai cap més home.
Daimó: Què dius!
Nausica: Ha estat dintre l'infern, ell, l'únic, I hà
vist les ombres de les gents que foren, La de la seva mare. Ell la
volia Abraçar, i ho provà per tres vegades, I diu que cada volta
s'entornava Els braços vuits al pit, i no estrenyia Res més que
l'aire fosc.
Daimó: Horrible, horrible...
Nausica: Les ombres grans d'Agamemnón i Aquiles Li han
parlat, i ell an ells; i li contaren Les grans tragedies llurs; i
ell els hi deia Lo que resta en el món.
Daimó: Sublim colloqui.
Nausica: Sols d'Aiax, diu, que l'ombra encara irada No
li volgué dir res; a ses preguntes Girà l'espatlla desdenyós, i
anà-se'n.
Daimó: I les divinitats?
Nausica: Vegé-les, creu-ho. Mes jo no ho sé pas dir:
sols me'n restava Una terror sagrada...
Daimó: I ara, digas, Ont el podré trobar per
venerar-lo? En quin lloc on m'embriagui amb la mateixa Aura
immortal que'l seu gran pit respira?
Nausica: Ai! massa prompte el sentiràs que passa
(_abatuda_) Per qui mateix, cap a la nau ditxosa Que ha
d'emportar-se'l a través l'immensa Planura de la mar fins a son
illa, Que diu que de la nostra no és remota. Mes ai! massa que ho
és que no's pot veure.
Daimó: Princesa, us sento trista i afligida.
Nausica: Trista sí, afligida no; só lassa
(_molt abatuda_).
Daimó: Voldrieu que restés aquí aquest hèroe?
Nausica: Còm podria voler-ho? perquè, digas? El fill,
l'esposa i els vassalls l'esperen Allà en la seva patria, i ell
l'anyora I anys i anys ha penat en camí d'ella... Jo mateixa li he
obert la última porta.
Daimó: I us en sab greu?
Nausica: Oh! no; quin goig més lícit Que retornar la
seva patria als tristos Que van pel món?
Daimó: Voldriau tal vegada Anàr-vos-en amb ell?
Nausica: (_apart_) Daimó, ventura En'quest instant que
no em pots veure el rostre.
Daimó: Princesa, què dièu?
Nausica: (_alt_) No, no ho voldria... No ho sé lo que
voldria... Estic molt lassa.
Daimó: Resteu, resteu en vostra llar, donzella, Anc
que ara us sembli trista i desolada; Serveu la visió gran del pas de
l' hèroe Davant dels vostres ulls: tota la vostra Vida'n serà
illuminada; i sia Vostra sort quina sia, sempre, sempre En pau
reclosa, o be pel món enduta, En calma, en tempestat, en la
vellesa, En dolors, en salut, en malaltia, Sempre tindreu a
dintre'l cor la dolça Memoria gran d'aquest moment i hora En que
heu aimat a un hèroe en puresa, I la seva presencia fugitiva Haurà
signat per sempre més desd'ara Vostre cor jovenil, blâ com la cera,
Amb segell immortal.
Nausica: (_amb frisança_) Els déus t'escoltin: Jo me'n
vaig.
Daimó: Jo us segueixo: vull trobar-lo.
(_mentrestant ha anat acudint gent que passa i torna; uns quants
s'aturen dient:_)
Un noi: (_que va corrents a un altre_) Ja han sortit
del palau, s'acosten, vina.
(_cap a la platja_)
Dòna I: Aquí s'aturaràn, aquí és l'usança De donar
comiat el Rei als hostes.
Dòna II: Però per lo que es diu, a aquest jo'm penso
Que'l seguirà fins a la nau mateixa, Perquè diu que és un princep u
hom de guerra O què sé jo... prò en fi, una gran persona.
Home I: Lo que és ningú ho sab; ell arribava Aquí com
un perdut, que ni se'l veia, I ara tot ne va plè.
Vella: Doncs, quin misteri Es aquest? Ah! jo hi veig
alguna cosa De dalt en tot això (_signant al cel_).
Home II: Què hi veus?
Vella: (_misteriosament_) Avisos.
Dòna I: Oh! ja podria sê; la gran tempesta De l'altra
nit ens el dugué.
Vella: Creyeu-ho: Aquest és un que no és pas com
nosaltres.
Dòna I: (_temorosa_) Vols dî algún immortal en sa
figura?
Vella: I que quan els del cel van per la terra, No és
pas bona senyal; alguna'n passa.
Home II: I què volèu que passi, bona dòna? Cabòries
tot això: els fets s'esdevenen De sí mateixos.
Vella: Prò hi hà moltes coses Que'n són senyals.
Home II: Quan us faràn el túmbol, Senyal que sereu
morta: aquest no falla.
Un noi: (_que ve corrent de la platja_) La nau a punt!
La nau a punt!
Dòna I: Ja venen Amb els presents del Rei.
(_passan cap a la platja gent amb urnes, arques, armes, vestits,
etc._)
Dòna II: Mireu quin'arca.
Dòna I: I l' urna és tota d'or.
Una noia: Quanta riquesa!
Home II: Lo mateix serà el dia de tes bodes Si et vols
maridâ amb mí.
Noia: Els déus me'n lliurin; Ets massa pobre... i
enraones massa.
(_riuen_)
Dòna I: Encara més presents!
Dòna II: Que tal dèu ésser El foraster, que aixís el
Rei el tracta: Ni que fós també un Rei.
Noi: (_enfilat_) Ja vé, ja venen.