Home II: Vull mirar si és déu u home.
Noi: Es el que vé al davant tot sol; còm brilla!
Dòna I: Fuig! si aquell és l'heraud del rei.
Dòna II: Mireu-se'l Es el que vé parlant amb la
regina.
Noi: Aquell del cabell roig.
Noia: Quína presencia!
Dòna I: Ja són aquí, calleu, veiam si parla.
Vella: Es un déu.
Dòna II: No empenyeu.
Home II: Tu empenys.
L'herald: Silenci.
(_El Rei, la Regina, Ulisses i acompanyament._)
El Rei: Poble Feaci, els déus ahî em portaren A dintre
casa, desvalgut, un hoste Que la tempesta llençà nuu en la platja.
Es aquest. De son nom i sa niçaga No ens cal saber: és prou que sia
home I que'ns demani assistiment, i vulla Tornâ a la patria, a
cadascú tant dolça. An això disposats hem d'estar sempre Uns per
altres els homes; més nosaltres, A qui els déus van posar en aquesta
illa, De tota aquesta mar dant-nos l'imperi I una traça tant gran
en partir l'ona Com mai hagi tingut cap altre poble Per conduî als
qui en mar han perdut l'esma. Doncs ara aquest n'és un; jo per
vosaltres L'he acullit, l'he vestit, damunt ma taula Li he posat
menjâ i beure, baix mon sostre Ha dormit abrigat, i s'hi refeia.
Mes ara, per tornar-lo a la nadiua Terra anyorada, poso en mar una
alta Nau, encara per l'ona mai batuda, Ben proveida, i amb presents
que a l'hoste Facin memoria sempre a casa seva De l' hospitalitat
que aquí rebia.(_A Ulisses_) I ara, estranger, vullas encara un
últim Present meu acceptar: aquesta espasa D'aram de molt bon
tremp, l'empunyadura D'argent ben treballat, la veina ebúrnea.
L'hagué mon avi en guerra quan de l'illa Mestre se feu, i d'ell anà
a mon pare, I d'aquest a-ne mi, i a fe puc dir te Que'm fou sempre
fidel: aixís t'ho sia.
(_li dona_)
Ulisses: Feacis, poble benfactor, i encara Tu per
damunt de tots, Rei que'ls gobernas Semblant a un déu pel seny i la
bonesa: Aixís els immortals vos assegurin El bé que posseiu i vos
l'augmentin. Aixís la mar eternament propicia Os sia, i l'amor
regni en vostres cases, I la dolça muller vos ho esdevinga Més cada
jorn, i us donga fills nombrosos, Drets i sans i ben fets, com jo en
ma patria Pregaré als déus, i els cremaré holocaustes En salut
vostra, pel gran bé que'm fereu, I ensenyaré a mos fills a
venerar-vos I a benehî a través la mar vostra illa. I aquesta
espasa, última penyora De ton afecte, oh! Rei, jo te l'accepto Amb
gran veneració (_la besa_) i et faig fermança Que mai lluna ni sol
la veuràn núa Sinó per causa gran, com ho faríes Tu mateix; i ni
mai te puga doldre Que te n' hagis desprès; facin-la inútil Una pau
mai turbada en ton reialme, I el ferm amor del teu i els altres
pobles.
Reina: Oh! foraster, quan ta mullê anyorívola Vegis
venir vers tu, estesa de braços, Posa en ses mans eixa daurada copa
En que has begut aquí, pensant amb ella. I li diràs còm ha sigut
planguda Per aquesta també mare i esposa.
Ulisses: Reina, que d'immortal tens la presencia Amb
la riquesa de un gran cor de dòna, Venturós seré jo si se
t'assembla La que jo anyoro tant, quan la retrobi. Mes tu viscas
tants anys com jo voldría Per ella, i que l'amor entorn te creixi I
la pau en ton pit.(_Mentres besa les mans a la Reina i abraça al
Rei, apareix en la terrassa Nausica amb Daimó._)
Nausica: Daimó, jo't deixo; També mon comiat vull dâ
an el hoste.
Daimó: Princesa no podreu, massa sou trèmula. Resteu
aquí.
Nausica: Seré ferma i serena Perquè ho vull.
(_baixa els graons amb majestat graciosa_)
Reina: (_que la veu venir_) Filla!
Nausica: (_al Rei_) Deu llicencia, pare?
(_assentiment del Rei_)(_A Ulisses_) Hoste, salut en ton retorn! La
patria Feliç te rebi: quan en ella sias En pau i amor, alguna volta
pensa En aquesta donzella, prou ditxosa D'haver-te dat camí.
Ulisses: Oh, princeseta...
(_Se li nua la veu. Besa amb devoció la vora del mantell de Nausica i
se'n và precipitadament, girant el rostre. Tots el segueixen menys
Nausica que resta en escena, immòvil, mirant fixament cap ont ell
se'n va. Daimó, dalt la terrassa, i alguns nois del poble enfilats al
fons de l'escena._)
(_Alguns del poble, els ultims se'n van dient:_)
Dòna I: Còm s'ha commòs.
Dòna II: Es que la princeseta Ha dit paraules d'or.
Dòna I: Ai! sí, enternia.
Noia: I an ell, l'heu vist? La veu se li nuava.
Home II: (_a la vella_) ¿Era un déu o era un home?
Vella: Era un home.
(_se'n van_)
(_Pausa_)
(_Nois enfilats mirant a la platja_)
Noi enfilat I: Ja torna a abraçâ al Rei.
Home II: Ara se gira Cap a la gent i diu alguna cosa.
(_se sent una aclamació_)
Noi enfilat I: Ah! ja puja a la nau.
Noi enfilat II: Oh! guaita, guaita Quanta bellugadiça
en la coberta! Ja fan rem!
Noi enfilat I: Ja fan vela!
Tots dos: En mar!
(_Salten i se'n van corrents. Se sent una gran aclamació, Nausica se
gira i arranca un plor llençant-se sobre'ls graons de la terrassa.
Daimó, a dalt, pren la lira i diu amb exaltació:_)
Daimó: Muses, a l'hom de gran enginy, deixeu-me
Cantar, a l'hèroe, an aquell que en terra Tirà de Troia les sagradas
torres I patí sobre'l mar...
(_Teló_)