Ulisses: Altre perill fugit, altra aventura Després de
tantes... El furor de Troia Tant gran com fou, ja dintre meu sols
resta Com un record llunyà i confós. Ma vida Tant plena allí, tot
just hi començava: Lo que'm semblava fi, era principi, I el que
creguí tòc de retorn, sols era Senyal de la partida. Lo de Troia
Era empresa de tots: lo que'n seguia Pera mí, fou de mí tot sol: la
guerra Fou la guerra capdalt de Grecia tota; Prò mos treballs són
els treballs d'Ulisses. Hi ha hagut prou temps desde que en ells me
trobo Perquè tants reis hagin tornat dispersos A sos palaus i hagin
regit ses terres En pau molts anys, i alguns encara s'hagin
Enfonzat en l'imperi de les ombres... Agamemnón!... Aquiles!...
Ajax!... misers! Vostres testes altives colltorçàren-se, A vostres
ulls no brilla el sol; i encara Ulisses và pel mon; i l'alegria Del
retorn a la patria, que ja es morta O fallida per tants, sols per mí
resta Dolça a venî al bell lluny de l'esperança. Mes ara ja és
aprop, un déu m'ho dicta Dintre'l cor. Jo't veuré muller, Penèlope,
Tant suau i segura en ton afecte, I a tú també, fill meu, que ja
dèus esse Un home gran com jo; i a vos mon pare De reveure-us tinc
fè damunt la terra, Que erau fort com un roure. Mes vosaltres
M'esperèu a mi encar? i en ma figura Hi trovarèu aquell que en la
memoria Devèu tenir tant altrament? Ulisses T'has fet vell, prò has
viscut: la sort accepto De grat; que si algú ara redonar-me Pogués
els anys que he anat per tantes terres Patint i aimant, i amb odis i
amb victories I tanta experiencia de les coses I lo que he après, i
lo que he fet...; si em deia Algú: --Vols tornâ a viure els anys que
foren, I viure'ls en tes terres i en ta casa, En pau amb la muller
i el fill i el regne? Jo li diria: Nó, la sort accepto, Accepto mos
treballs i les angunies I la imminent vellesa, perquè'm trobo Mes
ric de mí, mes plè del món, més ànima. I tu, tendra princesa, tu la
última De tantes deves o mortals que foren Dolces a Ulisses, tu com
cap m'ets cara Perquè has vingut a mi amb les mans obertes I amb
tota la ignoscencia. Tu no esperas De mi ni aquella força poderosa
Del braç reial, ni ma famosa astucia Ni els delits de l'amor, que
tot ho ignoras. No sabs que sia rei! que sia Ulisses; I fins
veient-me obscur i miserable I monstruós, quan totes fugirien Tu
te'm posas davant, dreta i serena, Amb l'admiració als ulls, el
riure als llavis, I fins lo que es millô, un xic tremolosa, Sols
perquè't surt del cor ont els deus regnen. Oh! dolça criatura...!
Nausica: Vina, vina, Estranger que ja a punt tením la
marxa I et durèm a ciutat, mes no en el carro: No fos cas que la
gent que t'hi vejessin Amb nosaltres, diguessin tot girant-se:
"Quí es aquest foraster que vé amb Nausica, D'un aspecte tant noble i
admirable? Potsê es el seu promès, i ella a la costa L'ha anat a
recebir; potsê es un princep D'una terra llunyana, que venia Per
fer-la sa muller, i ella ho callava; Potsê es un rei, i en cas quí
sab si fóra Un deu baixat del cel per posseir-la"...
Dimantia: Nausica!
Donzella I: Què diu ara?
Donzella II: Està exaltada.
Nausica: I això no m'escauria. Jo mateixa Que ho vejés
d'altra noia, ho trobaria Molt mal fet que apartada dels seus
pares, Sens haver fet coneixe, amb llur llicencia, Un home per
espòs a tot el poble Se n'hi anés pels camins en companyia. Doncs
no prenguis a mal lo que't demano, Que nosaltres al carro anirèm
totes I tu, d'un trocet lluny, vindràs seguint-nos Caminant i tot
sol: ja podràs fer-ho, No és erradô el camí, i la ciutat pròxima.
Trobaràs d'aquí a poc una verneda Molt espessa i frescal; doncs la
travessas, I al sortir-ne veuràs una font viva Que brolla d'un
penyal; pots deturar-t'hi A beure, que és molt bona, i t'hi
reposas, I aixís ens dones temps de que nosaltres T'avencèm d'un
bon troç; i tu no frissis Que ja no't pots errâ, que aixís que
tombes El penyal, la ciutat veuràs extesa Davant teu: la ciutat
veuràs cenyida D'altes muralles, i dos portes s'hi obren, Una a
llevant, i altra a ponent; i al centre Hi ha la gran plassa, i al
bell mig el temple Tot ell bastit de pedres ben quadrades, Dedicat
a Neptú, que és patró nostre, Perquè som gent de mar tots els
feacis, I al temple no hi veuràs per prometences Arcs ni sagetes,
ni escuts, ni llances Sinó ormeigs de les naus, i rems, i veles
Penjant dels murs i gaire bé cobrint-los. A l'entorn veuràs gent
tota enfeinada Recusint xarxes o adobant mil coses Per la pesca i
les naus; i estic ben certa Que alçaràn tots el cap a ta figura;
Mes tu passas de llarg i t'encaminas Cap al palau del rei, que és a
la vora. No't caldrà preguntar, crida la vista Perquè es més alt
que tot, fa molta planta I està molt adornat. Tu te n'hi entras,
Vas a la reina: la veuràs que fila Vora del foc, voltada de ses
dònes; Te li agenollas al davant, li contas Lo que't passa, li dius
lo que desitjas I ella t'acullirà, perquè és molt bona I et durà al
pare, i de llavors pots creure't Salvat per sempre més...
Ulisses: I a tu, princesa, No't veuré vora d'ella i
que m'ajudis A moure el cor?...
Nausica: No caldrà pas; i mira Jo no sé'l que faré,
perquè als meus pares Els tinc un gran temor; tant que m'estimen I
em complauen en tot, jo poc els goso Parlar de certes coses...
Ulisses: Bé, princesa, Faré tot lo que'm dius, i els
déus t'ho paguin.
Nausica: Aném, aném, companyes, que ja es hora. Jo
vull menar les mules: com un ceptre Duré les xurriagues; tu
sentint-les Sabràs per hont anèm... veuràs quín aire!
Dimantia: No sab lo que li passa (_a les altres per
Nausica_).
Nausica: (_se'n van totes_) I a reveure.
Ulisses: No sé si fou un somni la finida Tribulació, o
si ho és la benhaurança Present; però quelcòm sento que muda En mon
destí. El sol és a mig dia I endins del cor m'entra una pau
immensa.
Nausica: (_de dins_) Vina, vina, estranger. Ho sents?
(_fent sentir les xurriagues_) Avença!
Ulisses: Fou sempre eix crit ma sort. Avença Ulisses!
## Segón acte
(_Convit al palau reial_)
El Rei: Aixís com fou la libació primera Per Posseidô,
igualment sia-ho la última; Perquè ell, de tots els déus, es el qui
mira Més que nosaltres.
Eurimedón: Rei, jo't prego, escolta'm. A molts dels
déus hem honorat fins ara Amb libacions; mes un hem deixat sense
Que se'n podria ofendre, i a fè es digne Del nostre agrahiment, i
l'oblidar-lo Ens pot costar molt car qualsevol hora: Hermes, el déu
de peus lleugers, que mena Les naus a port i fa valer llur carga I
enriqueix als marxants. Cert que'ls feacis Som gent de mar, i
nostres naus lleugeres Solcant el sí sempre agitat d'Anfítrite A la
mercè del Kroni que en ell regna Profondament, estèm i ens cal sa
gràcia; Mes, què'n trauriem que la carga incòlume Entrés a port i
fos posada en terra, Si no trobés allí gent esperant-la Per
pagar-la a bon preu: amb que retorna La nau amb carga nova i
enriquida? Doncs l'Argicida és el qui'ns procura El tràfec profitós
i ens fa tant pròspera La vida en aquesta illa benhaurada. Es ell
també qui, amb verga d'or, imposa Damunt del nostre front una sòn
dolça Fent nous els nostres ulls per la llum nova De cada dia, i
les decaigudes Forces restaura per més àrdua tasca; I així els
feacis som la gent que serva Més llarga juventut en tots sos dies I
una tendror com d'immortals al rostre. Cert que ell també afavoreix
als trànsfugues Que van pel món i busquen la perduda; Mes això no
és obstacle sino estímul A procurar tenir-lo ben propici: Que un no
sab mai prou bé en què s'ha de veure, I un déu es sempre companyia
bona. I últimament diré sa major gracia: Que apartats com vivím de
les grans lluites Que parteixen el món, i de sos hèroes, Ell és el
déu que d'una banda a l'altra Fa anar les noves, escampant les
gestes I alts i baixos del món per les més llunyes Encontrades, i
fins les llars recòndites; I aixís nosaltres per les veus volantes
Dels mariners i dels marxants, i encara Per la boca inspirada dels
poetes, Sabèm on cal anar per enriquir-s'hi O d'on fugir, i què
esperâ i què témer, I gaudim el dalit de saber coses Que fins sense
profit fa bò d'oir-les. Ara diguèu-me, doncs, si no és un deute
Ofrenâ an el diví que tant ens dóna.
Cortesà I: Es ben cert.
Cortesà II: Te raó.
Cortesà III: El rei que ho diga.
Dimant: Oh! Rei, ans que tu dongas la sentencia, Que
tots acatarèm, deixas que parli? Eurimedón, tu tens bones paraules
I sempre sembla que la raó't sobra. Prò aixís com has parlat del
fill de Maia, Podrias semblantment dir coses bones De tots els déus
de un a un: llavores Foren les libacions interminables: Que l'Olimp
es poblat de déus i deves I a tots hem d'invocar un hora o altra.
Mes si després de beure al fill de Kronos Que té en ses mans al mig
del mar la illa, Hem begut a sa esposa que tempera Amb dolça pietat
aquella força, I al déu escabellat que mena els aires, I últimament
al Retronant que és pare De tots els déus ensems i tots els homes,
Per què ara, ans de finî amb una postrera Libació reiterada al patró
nostre, Hauriem d'afegir-ne encara una Al Kil·leni diví? Per igual
causa Hauriem de libâ al déu de la guerra, Per si'n vingués, i als
dos germans excelsos Que alternant ses clarors fan nit i dia, I a
Pallas Atenea que'ns assenya, I encara a d'altres; i a la fi de
tantes Libacions nostre seny, diguèu-me, hont fóra?
Cortesà I: Es cert també.
Cortesà II: Doncs tu sempre ets de l'últim Que parla.
Cortesà III: Perquè és cert.
Eurimedón: Dimant, escolta: Tu parlas resolut i així't
fas creure, Mes ara no tens pas raó: t'invito A que de tots els
déus, de qualsevulla Dels que has anomenat o bé d'un altre, Ens
digas tants favors o tants aussilis Que poguèm esperar-ne i ens
convinguin Com jo he dit d'Hermes.
Dimant: Sols me mancaria El teu enginy...
Cortesà I: Es cert que és com Ulisses Eurimedón.
Cortesà II: Un altre cop l'abones?
Cortesà I: Dic lo que sento.
Cortesà II: Lo que sents... dels altres.
Cortesà III: Pro Dimant te raó.
Cortesà II: El Rei.
Cortesà I: Oim-lo.
Rei: Amics, no os travesséssiu de paraules. Honrèm als
déus com an els deus pertoca, Serenament; i mal contentariem A l'un
o a l'altre si per l'amor seva Perdessim la pau nostra, que això
fóra Ofèndre'ls tots plegats. Dimant, escólta'm; Eurimedón ha fet
tant bell elogi D'Hermes diví, que sembla que en la taula L'ha fet
present; aixís no pot negàr-se-li L'última libació. Mes sia
l'última, Eurimedón, perquè Dimant mostrava'ns El gros perill de
que'ns abandonessim A una excessiva devoció en la taula. Creièm que
Posseidón no pendrà agravi Que aquesta libació sia trasmesa
Al "fill de Zeus": que tots els déus s'assemblen I en un són tots si
amb ver amor se l'honra.
Eurimedón: Oh! Rei, un lloc al llur costat mereixes.
Dimant: M'has deixat tot confós.
Rei: Ompliu les copes. A Hermes, al patró dels bons
encontres!
(_a l'anar a beure entra la Reina_)
Cortesà I: La Reina!
Reina: Rei! tením de nou a casa. Com faig sovint, jo
resseguia atenta El bell rengle aurejat de nostres cambres, I tot
de sobte m'he trobat un home Que hi rodava perdut; aixís que'm
veia
--Tu ets la reina --m'ha dit-- m'ho assegura La majestat del port i
la del rostre, I llençant-se a mes plantes desseguida Agenollat,
humiliant la testa I aixecant les mans juntes m'implorava. Diu
que és un nàufrec que ha arribat a l'illa Després de molts
treballs; que una tempesta Del retorn procurat amb ansia vana
Molt temps hà, novament trencà la via; Que's troba desvalgut aquí,
i al veure L'altesa del palau se n'hi entrava A demanar socors,
guiatje, aussili Pel retorn a sa patria, i un cop dintre La
grandor del palau, hi ha perdut l'esma.
Rei: Però d'on ve i aón va...?
Dimant: Ah! que no sia Algún d'aquests que van a la
ventura Per mals fins...
Reina: Oh! i escolta, encara, escolta. Mentres parlava
m'he adonat que duia Vestits de casa nostra. Preguntáva-li Còm era
això, i m'ha dit que nostra filla Nausica, vora el riu, amb les
donzelles, L'han trobat, moll encare del naufragi, I l'han
reconfortat i li han dat robes Per venir fins aquí...
Rei: Mes, i Nausica Què diu? és veritat això que
conta Aquest home? i si ho és, perquè no'l duia Ella mateixa
aquí?...
Reina: La nostra filla No sé lo que s'ha fet que no la
trobo Per més que l'he cercada.
Rei: Oh! déus, alcèm-se, Que ve tribulació a la nostra
casa.
Dimant: Oh! sí, tots amb el rei.
Cortesà I: Mort a aquest home!
Rei: No abans d'esclarir be la malifeta.
Eurimedón: Aném, fem-lo parlar. Ont es?
Reina: El tenen Els guardies pres. (_surten Eurim. i
altres_)
Nausica: (_entrant_) Pare, aquí so, no temèu res.
Rei: Criatura Què has fet? què és tot això? perquè
fugias?
Nausica: Oh! pare, no he fugit, me so amagada, Que no
sabia si us plauria l'hoste Que he fet venir. Volia que la mare
Intercedís per ell, abans de veure-us I de que vos sabessiu que jo'l
duia.
Rei: I doncs perquè l'has dut?
Nausica: Me feia llàstima, I ademés me semblava un
home noble.
(_amaga el rostre en braços de la mare_)
Cortesà I: Pobra princesa.
Dimant: Es un infant.
Reina: (_consolant-la_) Nausica.
Rei: Mes còm l'has dut?
Nausica: Jo no l'he dut: li deia Que'm seguís d'un
troç lluny, i que a la mare Cerqués en el palau, sense esplicar-li
Que jo l'havia fet venî; i llavores, Contant-li sa miseria,
apiadada Ella'l portés a vos.
Eurimedón: (_entra_) Donèu llicencia De que entri el
foraster?
Rei: Entri en bon'hora.
(_Entra Ulisses. Silenci. Pausa en tots_)
Nausica: Perquè m'has descobert? Tu que'm semblavas
Tant noble i tant lleal. Traidor!
Ulisses: Princesa, No jo, el teu bon cor te
descobria: Aquests vestits que'm davas generosa; Mes si això aquí
és un mal, damunt meu caigui.
Rei: Això aquí no és cap mal; mes sí que ho era Voler
dissimular-ho. Tanta angunia I la gran torbació que'n pervenia!
Nausica: Pare, perdó: ho he fet per vergonyosa; Prò
més avergonyida me'n veig ara.
Ulisses: Oh! Rei, per pietat! M'es insufrible El
veure la divina criatura Confosa per ma causa. Si un culpable Hi ha
en tot això, so jo tot sol; i escolta: Perquè vejèu d'un cop, tú i
la Regina I la cort que tens ara congregada, Que la pietat de la
gentil princesa No ha estat posada en tant mal lloc; que ni ella Ni
tu, ni mai ningú pot penedir-se D'haver afavorit en la desgracia A
un tal com jo, vull descobrî't ma historia I mon nom: el que soc i
d'on venia I el per què de l'estat en que ara em trobo. Que si és
ben cert que tinc raons prou fortes Per amagar-ho fins que'm sia
licit Recobrar l'esplendor de ma naixensa, Vull oblidar-les, vinga
lo que'n vinga, Deixant tota reserva, amb tal que pugui Glorificar
la generosa empresa D'aquest cor ignoscent, la sobrehumana
Discreció amb que ha volgut portar-la a terme. Escoltèu, doncs, jo
so...
Rei: Estranger, detura't; No vull que's trenqui pas
per causa nostra Un secret al que't dèus, segons me deias; No cal,
perque tot home que fa via Es a nosaltres enviat per Zeus I és
hoste benvingut; i menys encara Te cal a tu que ja amb el sol
aspecte I la paraula i el gran cor que mostras Declaras l'esplendor
de ta niçaga. A més, vens per la ma de nostra filla I això ja't fa
sagrat entre nosaltres A tu i al teu secret; doncs serva'l, dic-te:
No fos que, profanat per culpa nostra, Ens portés malhaurança. I
ara't prego Que a mon costat t'asseguis en la taula, Que beguis amb
nosaltres aquesta última Libació, i amb tu en pau finim la festa.
Ulisses: Rei, obras com qui ets, la llei acato.
Rei: A Hermes, al patró dels bons encontres.
(_beuen tots_)
Nausica: Oh! Pare, al foraster no li plauria Oir tal
volta al nostre vell poeta Contar, com fa sovint, llevant de taula,
Les altes gestes dels valents de Troia?
Rei: Es pel teu gust o el d'ell que m'ho demanas?
(_a Uliss._) Perquè has de saber que és fantasiosa I àvida de
cançons la nostra filla, Com no n'hi ha gaires. Mes si et plau
farèm-lo Aquí avinent al vell Daimó, i'm sembla Que no't doldrá
l'oir-lo: vell i cego Porta el foc d'Apolló encès dins l'ànima I en
els llavis la mel de les nou Muses, I ens es sagrat per'xò.
Ulisses: Res per mi fóra Tant plaent, ni tant digne
trobaria De vosaltres, de mi, i d'aquesta estada Que per tota
grandesa sembla a posta, Com oir ressonar-hi la divina Paraula d'un
poeta; i em refio Que no ha d'ésser-me estrany lo que ara ens
parli.
(_El rei fa un signe a l'heraud_).
Nausica: Hoste, foras poeta per ventura?
Ulisses: Princesa, devant teu quí no ho seria?
Nausica: (_a la Reina_) Ai! mare, perquè ho diu això?
M'encanta.
Reina: Es home ben criat, filla, no frissis.
Eurimedón: Sab parlâ el forastê: és gran, sens dubte.
Dimant: Qui ho sab lo que és? Jo hi veig un gran
misteri.
(_Surt l'heraud acompanyant a Daimó i el deixa junt a una pilastra_).
Rei: Daimó, tinc assegut un hoste a taula Que és noble
i aima molt la poesia I voldría sentir els fets de Troia Contats
per tu, que'ls sabs, i a més sabs dir-los.
Ulisses: Poeta, aixís els déus tot bé derramin Damunt
tos cabells blancs, que res hi hauria Més dolç per mi que oir ta veu
augusta Que'l chor inspira de les nou germanes. Narra els grans
fets dels grecs davant de Troia Com si els haguesses vist, que és
privilegi Dels poetes com tu, veure les coses Amb altres ulls que
no els mortals, i dir-les Talment, que un hom les veu amb llum més
alta.
Daimó: Foraster, jo en ta veu no sé que hi trobo; No
sé quin dring hi sento d'heroisme Que'm transporta a aquells aires
vius i esplèndits Ont hèroes i deus ensems lluitaven. Veig Troia de
les portes numeroses On brilla l'or, febrosa i agitada; Veig
mòure-s'hi, afanyats, als fills de Priam D'armadures brillantes, i
el tumulte Dels estols defensors, i en la muralla Al pare venerable
d'aquells hèroes, Al Rei August de blanca cabellera, Voltat dels
qui com ell, per la vellesa, Hagueren de deixâ el pes de les armes,
Formant consell, i en sos prudents avisos Alternar, plens de seny i
de memories De llurs fets jovenils. I heus-aquí Helena Dels braços
blancs venir-hi amb son seguici De donzelles gentils, entre'l
tumulte, Coberta d'un gran vel. Els vells la veuen Que s'acosta
vinclant-se com la palma, I moderant la veu entr'ells murmuren:
--No cal dir que és ben digna de tal lluita Tal dòna, i que per penes
i fatigues Que costi a aquests i a aquells, i gent que hi mori No
moren pas en va, perquè es divina Sa bellesa.-- I Priam que li
parla, Girant-se al camp dels grecs amb la mà extesa Damunt dels
ulls, per'mor del sol, i diu-li:
--Diga'm, oh! filla, tu que a tots coneixes: Dels hèroes grecs quí és
aquell que s'alça Més gran que tots, i amb majestat? Diria Que és
algún immortal.-- I la famosa Dòna respon-li aixís: --Aquest, oh
Pare! Es nostre Agamemnón, fill gran d'Atreu, I capità dels
capitans, illustre Pel poder, pel valor, per la niçaga: Rei de
molts pobles, i guerrer fortíssim, Cunyat que fou de mí, la dòna
impúdica, Indigna ja de tal anomenar-lo...-- I abaixa els ulls,
sobtat, Helena, i plora; Mes Priam no hi atén, pregunta encara:
--¿Y aquell altre, al costat, que no li arriva Sinó al coll, pro que
és més ample d'espatlles I alt de pit, i que es mou amb
vehemencia Bracejant com pastô en mitj la ramada Aclamant les
ovelles, que ara es gira Agil, resolt, pro amb majestat
serena?--
--Aquest --diu ella-- és l'enginyós Ulisses, Home de molta astucia,
Rei d'Itaquia, El primê en el consell, però en res l'últim.-- Ara
Antenor, el vell, és qui replica:
--Ja tens raó: d'aquest prou me'n recordo De quan amb ton marit
primer venia Aquí d'embaixador per reclamar-te. Se presentaren al
Senat de Troia: Primer parlava Menelàu; Ulisses S'estava al seu
costat, cap cot, immòvil, Els ulls en terra, que talment
l'hauriau Près per un home temorós o neci; Mes tant bon punt
degué parlar, li eixia De l'ample pit una gran veu sonora. Alçà
la testa amb majestat, brillaven Sos ulls d'una alta llum
d'intelligencia I un torrent de paraules lluminoses De sos llavis
brollà, tant assenyades I de tant bell caient, que no semblava
Pas un mortal: és cert que cap més home Té una tal eloquencia...
(_Ulisses se torba: se cobreix el rostre amb el manto, i cau de cap
damunt la taula sanglotant_).
Rei: Daimó, atura't: Quelcom de lo que has dit desplau
a l'hoste, O bé'l pes del viatje i les fatigues Rendiren son
esprit; i també és hora De cercar cadascú en la propia cambra Un
dolç repòs: demà, a punta de dia, Acudireu vora la mar brillanta I
en son sí posarem la nau segura Ben proveida de quant calgui a
l'hoste Per llarg o curt viatje; perquè'm penso Que és l'afany de
tornâ a la llar aimada Lo que'l combat talment.
(_Surten tots menys el Rei, la Regina, Nausica i Ulisses, que resta
encara de cap damunt la taula. Nausica resta mirant-lo fixament_).
Reina: ¿O bé, no fóra Un immortal que en'questa humana
forma Errant fòra l'Olimp per mar i terra, Com diu que ha
esdevingut moltes vegades Per causes que als mortals resten
ocultes, Vingués ara a parâ a la casa nostra Beneint-la per sempre
amb sa presencia?
Nausica: Oh! mare, potsê sí: tot ell té un aire Que'l
fà molt diferent dels altres homes Que solem veure aquí, que atrau i
espanta...
...Atrau, més que espantar... però d'un modo Diferent de l'humana
simpatia Que'ns lliga an els mortals els uns als altres: Es un
volê anâ amb ell, és un rendir-se El cor tan dolçament, que favor
sembla Que fóra ésser sa esclava.
Rei: Tingas compte, Filla, amb els teus afectes, que'l
que mostres Ara pel foraster, i et veig sincera, No és pas ben bé
d'aquells que els déus inspiren Als mortals, sinó un altre que ara
apunta En ton cor de donzella, i que m'espanta Per si aquest fos un
déu... Y bé podria Esser-ho, que nostra illa afortunada No és
llunyana a l'Olimp, i moltes vegades Hi hà hagut en ella aparicions
augustes... I ara tremolo de que aquesta ho sia.
(_Ulisses que, alçant el cap, hà anat fent atenció, s'acosta al Rei,
dient apesarat:_)
Ulisses: Oh! muda el pensament, Rei, i no cregas Un
instant més que puga ni assemblar-me Jo als eterns fills del cel. Un
mortal semblo, I un mortal soc i ben mortal, i encara El més
atribulat de quants respiren.
Rei: Doncs que és aquest misteri que t'envolta I
aquesta majestat que solitaria Dús pel món; l'arrivada tempestuosa
A la illa nostra, i perquè't torbares Tant i tant al sentî el parlar
d'Helena Damunt dels grecs: o be si el fat te priva De declarar del
tot ta procedencia, Digas al menys ahont vas i què't fa falta,
Perquè nosaltres poguèm dar-te ajuda I conduir-te a l'anyorada
terra On vejeres la llum; que és el fet nostre, Aquí posats en mig
la mar deserta Que no té guia, ni senyals, ni terme, Sinó tot ella
un tremolô uniforme, Es el fet dels Feacis dâ guiatje A qualsevol
que a nostra platja arriva Esmaperdut, i en pau aconduir-lo Amb
nostres naus segures i lleugeres Que no erren mai camí, ans semblen
veure-ls Amb propis ulls damunt la mar immensa I emprenen sempre
aquell que més convinga Al qui porten damunt, sense torbar-les La
obscura nit, ni els vents, ni llamps, ni boires. Tal gracia havèm
dels deus, i això ens obliga.
Reina: Mes, no serà ben trist acomiadar-te Després
d'haver-te hagut a casa nostra I que'ns fores ja aimat, sens poder
dir-te Ni repetir nosaltres, en ta ausencia, El nom amb que't cridà
la teva mare Quan eras petitet, i després jove L'aimada dolçament,
i tots els propis; El nom amb que't donares a coneixe En ta ciutat
i el món; el que illustrares Després amb els alts fets que
s'endevinen No més amb ton posat i la presencia?
Nausica: (_Amb vehemencia_). Digas quí ets? d'ont ets?
Dígas-ho, dígas-ho.
Ulisses: Oh! filla, tú pots més que'ls déus i els
homes... Doncs Ulisses jo só, fill de Laertes, Qual nom va
ressonant per mars i terres, I famós per sos fets ja fins als
astres.
Nausica: Oh! déus, en va ja no'm parí la mare, Que he
conegut a un hèroe!
Reina: Filla... vina.
Ulisses: El Rei sò jo de la serena Itaquia, Que és
reina entre les illes que la volten: Duliquia, Samos i Zacintho
ombrosa. Allí vegí la llum, allí mos pares, Allí el fill, la mullê,
els vassalls me esperen, De vint anys hà que'n vaig partir
per'nar-me'n Amb l'estol grec davant dels murs de Troia. Troia
caigué a la fi: prò allí comencen Els meus treballs.
Rei: Oh! Rei d'Itaquia illustre, Deixa ara que de nou
la benvinguda Jo't donga més solemne i germanívola. Assèu-te aquí
en mon reial seti a taula; Beu en ma copa a tes deitats propicies,
Mana com en el teu en el meu regne I et servirem com tos vassalls
farien.
Ulisses: Rei dels Feacis, vulla el fat que un dia Jo't
puga rebre igual a casa nostra, I veuràs si aquest home al qui tant
temen Tanta gent per sa mala anomenada, Es digne del favor que li
dispensas I té el cor agrait.
Reina: La muller teva Planyo jo que potsê a les hores
d'ara Te plora mort allà en la llar deserta Que amb ta sola
presencia un jorn omplires, Mentres nosaltres ens gaudim de vèure't
I oim aquesta veu tant coneguda A ses orelles...
Nausica: (_Que ha estat mirant a Ulisses, encantada,
sens atendre a res més._) Tu ets aquell Ulisses Que maquinà
l'astucia tan famosa Del gran cavall de fusta on t'amagares Amb tos
companys, i duts d'esta manera Pels mateixos troians, que no ho
sabien, A dintre la ciutat, sobtat saltàreu Del vostre amagatall,
duent la guerra A l cor mateix de la ciutat famosa I aixís
determináreu sa ruina?
Ulisses: Aquell so jo, donzella, aquell, i encara
Altres n'he fet pel món, que si ho sabies...
Nausica: Ai! mare, és ell! i a casa nostra! Ulisses! I
és cert, com conten, de que a Polifemo, El gegant que us tenia per
menjar-vos, Tu li vuidares el sol ull que havia Al mig del front,
amb una teia encesa, Mentres dormia embriagat, i promptes Amb els
companys saltàreu, i arrapant-vos Cad'hú a la llana d'un moltó,
fugíreu, I que ell os perseguí fins a la costa Llençant damunt la
nau penyes senceres Fins a tirar-la a fons, i tu et salvares Nedant
de dia i nit fins l'altra costa?
Ulisses: Es cert, donzella, és cert.
Nausica: Tot és cert, mare Lo que contaven d'ell
(_excitant-se per graus_). I tu lluitaves Amb Aiax, tant valent,
sobre quí hauria Les armes resplendents del gran Aquiles Quan morí
aquest, i havent-les tu guanyades Aiax de rabia es donà mort?
Ulisses: Princesa, Perquè'm retreus aqueixos fets
terribles Tu que ets tant dolça? Prò per molt que sàpies De mes
gestes, encara te'n diria Que obriries els ulls meravellada Sense
esma de parlar.
Nausica: Sí? Digas, digas.
Ulisses: Jo he sentit el cantar de les sirenes.
Nausica: Tu has sentit el cantar de les sirenes?
Oh!...(_s'ha anat fent fosc, i sols els raigs moribonds del ponent
illuminen un recó de la cambra_).
Ulisses: Aquella tarda, Circe, l'encisera, La dels
cabells rutllats, aspres i rossos, Me prengué per la mà, i allí a la
vora De la nau que enllestia's per la marxa Me digué: --Has passat
perills molt grossos, Però cap com aquest que ara t'espera.
Arribareu a un punt de la mar blava Molt prop de la mansió de les
sirenes Que són unes estranyes criatures Mig dones i mig peixos:
ajegudes S'estàn en un bell prat de la marina I atalaien de lluny
les naus que passen, I quan ne veuen una que s'acosta Se posen a
cantar, i et dic que tenen Un cant tan dolç, tant dolç, que qui
l'escolta Oblida desseguit tot altra cosa I se n'hi và de dret: mai
més al miser El veurà de retorn la llar en festa Ni la mullê el
rebrà dintre'ls seus braços Ni els fills li saltaràn entorn
ditxosos; Sinó que amb el cant llur les enciseres L'atrauràn sens
remei fins a tenir-lo I endúr-se'l enllaçat cap a llurs coves Ont
el devoraràn, i d'això viuen. Quan t'hi acostis, als companys
depressa Els taparàs amb cera ramollida Les orelles; mes tu, si
vols, escolta El cant, fent-te lligâ en el arbre mestre, I digues
an els teus que no et deslliguin Encara que plorant els ho
preguessis, Fins a ésser ben lluny de l'encontrada.-- Així'm parlà
amb amor l'encantadora, I varàrem la nau i férem vela. Arrivats a
l'indret que'm deia Circe, Vaig fer com ella m'ensenyà, i encara No
havien acabat bé de lligar-me, Caigué'l vent, la mar tota s'ablania
Restant com adormida, els meus plegaren Les veles, i amb els rems
bateren l'aigua, Per cap més sò ni cap més plec moguda. Llavors
començà a oir se un cant dolçissim De moltes veus, tant fines i
acordades, Que a mí'm semblava entrâ en els camps elissis.
Nausica: I tu entenias lo que deien?
Ulisses: Deien: "Vina, vina, immortal, vina ací,
Ulisses. Mena la nau a nostra platja. Escolta El cant suau de
nostres llavis dolços D'on brolla una divina saviesa. Vina,
Ulisses, ací... oh! vina, vina." Aixís deien; prò'l cant...
inesplicable. Jo'm debatia en mos lligams fortíssims, Implorant amb
la veu i amb la mirada A mos companys que, sórts girant la testa I
doblegant-se sobre'ls rems amb força Que's vinclaven com arcs damunt
de l'aigua, Se n'enduien la nau com una ploma Fugint del gran
perill, que, miserable, Sols jo, el més advertit, no reparava... I
aixís se perdé el cant en llunyania (_pausa_).
Nausica: Ai! mare, quína tarda, quína tarda!
Rei: Prò explica'ns, si és que't lleu i vulgues
dir-ho, Quín és aquest mal astre que goberna Aixís la teva vida i
se't emporta D'aquí i d'allà, i d'un perill en altre, Destorbant-te
el retorn a casa teva, I aquest bon astre ensems que en tot t'ajuda
I que a cada mal pas de nou t'aixeca I en cada lluita't dóna la
victoria Prò mai del tot.
Ulisses: Mon astre és que soc home, Estremat en el be
i el mal: ofesos Tinc als déus immortals en moltes coses, I en
altres molt servits; i aixís batallen Per mi o contra de mi, i vaig
fent via Combatut per corrents molt encontrades. Mes ara espero que
la fi s'acosta De mos treballs, i una suau vellesa Promesa m'ha
sigut.
Nausica: Per quí? vols dir-ho?
(_s'ha fet nit, la cambra es fosca_)
Ulisses: Per l'esprit de Tirès, el vell oracle,
Sepultat en l'imperi de les ombres En temps remot.
Nausica: N'eixia per parlar-te?
Ulisses: No; que jo he devallat al fosc imperi.
Nausica: Tu has estat a l'infern?
Ulisses: Jo el primer home Só que hi he estat i n'he
tornat.