(Surt.)
Gelassi: (entrant per un'altra porta) Senyor, salvéuvos: qu'esgavellan
la porta!
Nicéfor: (com si'l dominés un sol pensament.) Ha mort Heráclias?
Demetri: (entrant.) Senyor: volen matarvos.
Nicéfor: Viu? Respónme!
Demetri: Ja son dintre'l Palau! Fugíu, que pujan la escala!
Nicéfor: (á Theófil que entra.) Es mort?
Theófil: (als caballers.) Salvémlo!
Nicéfor: (resistintse á sortir.) Vindrá ella!
Poble: (molt aprop.) Mori Nicéfor!
Gelassi: Son aquí!
Nicéfor: No, Andrónica!...
(S'enduhen á Nicéfor per la banda contraria d'ahont venen los crits
del poble que casi es en escena, puig fa caure una de las portas. Lo
cambi de decoració te de ser fet tot lo depressa possible. Al caure'l
teló'l poble segueix cridant: Mori l'Emperant! Mori l'August!,
anantse després allunyant la cridoria. Al apagarse aquesta's comensará
á sentir tritllejar la campana del convent; que callará al alsarse'l
teló.)
### Quadro segon
(Sala gran d'un monastir de monjas. Una porta á la dreta y altra á la
esquerra. Tot lo fons apareix cubert ab una cortina d'un blau negrench,
deixant veure vagament un altar ab los llums apagats, menos lo d'una
llántia que penjará del sostre.)
#### Escena primera
(Pare Joan y sor María)
Sor María: Ay quina por, Pare Joan! Encara me sento tremolar! Ay Verge
pura!
Pare Joan: Y hont se troba ara Andrónica?
Sor María: Reposa estesa sobre'l llit que apar dormida; mes los ulls
los te oberts, y á voltas parla sens que ningú la entenga.
Pare Joan: Pobre Andrónica! Si'l qu'ella ha fet no ho fa ningú!
Sentíssis tot lo que's va contant: n'hi ha que crehuen qu'es un ángel
del cel y que altra volta s'ha entrat al paradís.
Sor María: Ay, encararse ab l'Emperant! (Fent la creu.) Nosaltres res
sabíam. La créyam reposant dintre la celda, quan allá á mitja nit, quina
cridoria devant del monastir! Ens aixecárem corrent d'un lloch al altre
esporuguidas! Trucan. Qui podrá ser á aquestas horas? "Obríume que soch
jo." Te: la veu d'ella. Y l'obrím. Y al tancar, altra vegada
cridadissa al carrer de "Visca Andrónica!" ab veus més d'home!...
Pare Joan: Y ella?
Sor María: Tan serena com si sortís del chor.
Pare Joan: Es un prodigi!
Sor María: L'Abadessa va endúrsela, y ben solas se van tancar.
Pare Joan: Y qué's van dir?
Sor María: Nosaltres prou qu'escoltavam, sense cap malicia. Mes no vam
sentir res. Per fi la porta obríren de la cambra, y l'Abadessa
prenentla per la má'ns va dir que Andrónica era grata al Senyor, perque
la vida venía d'esposar pel be del próxim. Y ella l'abrassá y totas
nosaltras.
Pare Joan: Y avuy va á professar! Quin goig!
Sor María: Ja era pensat aixó de temps. Y encar que sía Albia revolta,
som en pau al claustre.
Pare Joan: Y á més, que s'ho ha guanyat l'esser esposa avuy mateix de
Jesucrist.
#### Escena II
(Sor María, sor Elena y pare Joan.)
Sor Elena: (ve molt conmoguda de la porta de la dreta.) M'envía, Pare
Joan, nostra Abadessa.
Pare Joan: Ploras?...
Sor María: Qué hi ha, germana?
Pare Joan: Sí, qué hi ha?
Sor Elena: M'espantan aquets homes!
Pare Joan: Quins homes!
Sor Elena: Ay, desitjan veure á Andrónica!
Sor María: Hont son?
Sor Elena: (al Pare Joan.) Nostra Abadessa diu que parlin ab vos, mes
qu'ells á Andrónica no la vegin!
Pare Joan: Que vingan.
(Surt Sor Elena.)
Sor María: (plorant.) Quina angunia. Potsé'ns volen matar!
Pare Joan: Ves: déixam, filla.