Isaac: Germans, gloria al Emperant Nicéfor!
Alexis: (girántse al poble.) No, á la rassa.
(Remor del poble impacient.)
Isaac: Gloria al August!
Alexis y poble: No, no!
(Remor del poble.)
Sergi: (á Isaac que va á enrahonar.) Calla, mal home!
(Lo poble va disputant entre ell sostenintse lleuger remor.)
Nicéfor: (ab veu cansada.) Heráclias?!...
Heráclias: Monsenyor?...
Nicéfor: (ab aburriment.) Qué fan? Qué dihuen?
Heráclias: (irónich.) Esperéuvos, Senyor. Lo rahím cola dintre'l cup,
després bull. Rahíms? Miréulos: cada pit en te un: ja al cup regalan!...
Ahont vi més pur que'l de la sanch del poble!
Sergi: (als seus.) Entenéuho: es avans tota la patria que no un home tot
sol. Passan los homes, la terra may: es inmortal la terra, y al seu
damunt l'ánima nostra hi sura.
Isaac: (en un grupo.) Germans, humilitat.
Alexis: (en altre grupo.) Cap dret y fora.
(Lo poble segueix discutint entre ell á mitja veu.)
Nicéfor: Y'l juheu que m'heu dit.
Heráclias: Quan l'hora sía parlará á nostre pler. Ja'l veig: travalla.
Nicéfor: (ab aburriment.) Heráclias, poble vil... (Senyalantlo.) Y es
brut: afoga lo baf que llensa... de suhor!...
Heráclias: L'Imperi hi ha en aquest baf: es l'home; ell es la vida. Si
es un mon, tot un mon: lo mon qu'engendra! Si fins s'hi sent á Deu.
Nicéfor: Mes no responen! Aqueix Deu me te por. Si espetegava lo fuhet
de mon poltro en sas esquenas gradas avall lo vostre Deu quin corre!
Heráclias: Senyor, pel d'allá dalt, si us veuhen riure!...
Nicéfor: Me cansa, y no puch més. Per vos los deixo!
(Va á alsarse. Heráclias lo conté.)
Heráclias: Sou perdut si'ls deixéu, aquí y á fora.
Nicéfor: Oh, si, salvéume, Heráclias! Jo'ls estimo: que'm voltin tots:
dels bisantins que'm salvin! Que sigan meus per forsa.
Heráclias: (perque la remor ha anat creixent.) Poble!... Espera.
L'Emperant: sent qui es fins vos escolta. (Remor.) En nom de tots que
parli un. La terra prou que ho sabéu que está en perill: que's diga lo
vostre parlament.
Isaac: Jo, senyor.
Sergi: (á Isaac.) Parla per tú no més. Jo per tothom.
Alexis y altres: (contra Isaac.) No, en Sergi!
Isaac: Jo per mos anys tinch dret: ma testa es blanca.
Alexis: Ell no!
(Altres volen que parli en Sergi.)
Heráclias: (volentse imposar als esvalotadors.) Ma gent!
Sergi: (avansant, volent apartar á Isaac.) Jo! Fora!
Isaac: (perque'l defensin.) A mí!
Heráclias:(als guardias.) Aqueix home! Aqueix home!
(Perque'l deixin sol al mitj.)
Sergi: (girantse al poble.) Y després jo li contesto.
Poble: Si! Acabat tú.
Sergi: (á Alexis.) Y l'arrencarém del trono.
Isaac: (agenollantse.) August! Excels! Lo raig de llum més pura! La flor
del Paradís! Si parlo feble es, ay, de goig, perque escoltéu; de ira
perque hi ha'ls enemichs á nostres portas. Mes Albia es gran y sent
orgull feréstech. Llevat d'aquesta vila, es cert, vensuda la terra ja
ha caygut; mes tots nosaltres pendrém las armas, tots!...
(Remor del poble.)
Sergi: Per l'Anatolia!
Heráclias: (vol ofegar ab sa veu la remor de descontent del poble.)
Tots, tots, fins los malalts y'ls que agonitzin; y als bisantins
esclafarém la testa en nom del Emperant!
Sergi: De l'Anatolia!
(Se sent la remor del poble que'n protesta ab en Sergi. Nicéfor no's
pot contenir y diu á Heráclias ab veu alta.)
Nicéfor: Que calli aquest traydor!
Heráclias: (contenintlo.) Nicéfor!
Isaac: Guerra! Generosa la sanch que corri! El poble d'aquesta Albia,
oh l'August, vostre's declara y avuy s'aixecará pera servirvos.
Sergi: No á n'ell; á l'Anatolia!
Nicéfor: (trencant tot mirament. Furiós.) A l'orde meva! Qui
s'atreveix?! Mesquí! Cobart! Qui gosa á alsar la veu traydor?! Jo soch
l'Imperi; la terra en pes l'encercla ma corona. (Remors de protesta.)
Es meva nostra sanch: qui'm la disputa?
Sergi: (avansant.) La terra, qu'es sa mare. Es de la terra, vostra no:
ella la dona y á ella torna.
Nicéfor: (rabiós dret.) Oh mos soldats!
Heráclias: (per Sergi, als soldats.) A eix home!
Nicéfor: (als soldats que l'agafan.) Engrillonéulo.
Sergi: Germans!
Nicéfor: Y á qui'l defensi! Que no parli!
Alexis: (fentse agafar.) Jo ab ell!
Sergi: (mentre se'ls emportan.) Oh mos germans!
Nicéfor: Que'ls martiritzin! (La gent del poble s'anirá aplacant poch
á poch, espantada per lo que ara dirá Nicéfor.) Jo soch vostre Emperant!
Y aquí mas ordes son las de Deu! Al puny tinch vostra vida: sols moga'l
bras rodolaréu per terra y per dragarvos s'obrirán las fossas! (Instant
de silenci. Tothom baixa'l cap aterrat.) De genolls devant meu. (Van
agenollantse poch á poch.) Tothom! Y testas y ulls á baix! Tots! (A
Heráclias.) Miréuse'ls miserables.
(Satisfet de véurels tots á terra, sarcástich.)
### Escena VII
(Tots los anteriors (menos Sergi y Alexis) y Andrónica. Al anarse
agenollant lo poble queda destacantse en mitj de la gentada la figura
d'Andrónica, dreta, brassos enlayre.)
Andrónica: Y vos ho consentíu, oh Deu altíssim!
Nicéfor: (á Heráclias.) Qui ha parlat? Una dona! Y no es en terra!
Andrónica:(als guardias que la volen fer agenollar.) Jamay al devant
d'ell.
Heráclias: (al Emperant.) Será una boja.
Isaac: Que visca l'Emperant!
Heráclias: (imperatíu.) Poble: que visca! Que visca l'Emperant!
Poble: (responent ab veus apagadas.) Que visca!
Nicéfor: (apartant los ulls del poble ab fástich.) Alséuvos!
Isaac: Oh l'August, l'Eternal, vos dona gracias per tots un vell!...
Andrónica: (avansant.) Ah, no per mí. Jo aixeco las mans al cel. Que
cayga sa ira tota sobre Nicéfor!
Nicéfor: (á Heráclias.) Es la boja encara. (Als guardias.) Trayéula!
Lluny!
Andrónica: Tirá del nostre poble! caurás vensut. T'han de punxar la
vista; lo cap t'arrencarán, y d'esquellota lo lligarán á un ca
rabiós!...
Nicéfor: Que calli!
(Los guardias voltan á Andrónica.)
Andrónica: Y rebotent, llengotejant ta boca escarnirá'ls udols del ca,
y pels sigles passar y repassar en nits de boyras entre'ls llamps
t'has de veure!
Nicéfor: (regirantse en la cadira esglayat.) No! Ofeguéuli la veu al
coll!
(Los guardias se la van enduyent.)
Andrónica: Nicéfor, no es deliri! Jo sola't puch salvar: es temps
encara! Deixéume!
(Desprenentse á la forsa dels guardias.)
Heráclias: (perque no la deixin.) No, depressa.
Andrónica: (corrent al trono.) Escolta! Escóltam! (Resistintse als que
se la volen endur. L'Emperant está com encisat.) Jo estimo al Emperant!
Lo cel m'envía.
Nicéfor: (com despertant. Enérgich.) Jo ho vuy que parli!
Andrónica: (damanant aussili.) Oh Nicéfor!
(Perque se la enduhen.)
Heráclias y altres: (perque se la enduguin.) Fora!
Nicéfor: (dret, imperatíu.) No! Aqueixa dona! Els meus soldats!
Portéula! No es boja, no, que ve de l'altra vida! Y jo li vuy parlar.
(Ab terror.)
Heráclias: (á Nicéfor.) Calméuvos!...
Nicéfor: (per son pit.) Bátrem com martell, m'he sentit: y vuy saberho
perque'l cor m'ha saltat. Qu'es eixa forsa que en ella hi ha! Oh
escolta, tu: que parlis!... ó sino aquí mateix!...
(Furiós ha baixat del trono.)
Andrónica: (alsant lo cap.) Qué? Fer que's vessi la meva sanch, senyor?
Miréu: tremolo de por que tinch; y no'm fa res. Va! Ara! Déume la mort!
Quan he vingut sabía que te grapas el tigre:
Nicéfor: (als caballers que van á ferirla.) Qui la toca?!
Andrónica: (á Nicéfor.) Pobre! Infelís! Tota esta gent que'ns mira, los
de baix y'ls de dalt, quants te rodejan senten odi per tú. Jo no: jo
t'aymo! Jo may t'havía vist; y't coneixía. Tú vius mancante l'ánima,
y la meva jo te la duch, que per mos ulls te guayta. Jo sola't puch
salvar!
Heráclias: Ja prou!
Nicéfor: No: gosan veyentla'ls ulls! Miréu'ls seus: espurnan mateix
que'ls astres, que hi ha'l cel á dintre.
(Los caballers disputan entre ells.)
Heráclias: Senyor, ella'ns ha ofés, y jo sa vida vos reclamo per tots!
Andrónica: (corrent á Nicéfor.) Senyor, ampáram! Sálvam d'aquesta gent!
Caballers: Sa vida!
Nicéfor: (acabant de baixar á Andrónica.) Vina.
Poble: (avansant.) Nosaltres la volém!
Nicéfor: Jo sol! Va! Fora! Que s'aparti tothom! Lo poble enrera!
Enrera'ls caballers! Aquesta dona es sagrada per tots. (A ella sola.)
Ja ho veus: te salvo.
Andrónica: Sí, vos. (Als caballers.) Los cors rohíns! Es que sedeja sa
gola: volen sanch, y es gent poruga! Fora d'Albia cerquéula.
(Remor del poble.)
Poble: Es cert.
Heráclias: Oh ira!
Caballers: Mori!
(Ella té por.)
Nicéfor: No't deixo. (Als caballers.) A ella: si us afronta responéuli
ab rahons. (Los nobles protestan.) Ab fets.
(Los guardias contenen al poble.)
Heráclias: (avansant cap á n'ella.) La llengua t'haig d'arrancar!
Andrónica: Senyor! Tota la culpa la te aqueix home que fa por.
Poble: Sí, tota.
Andrónica: Es la mort del Imperi. (Riu Heráclias.) Si en sa cara du la
mort. Si es la mort.
(Heráclias: va cap á n'ella ab la má al pom de la espasa. Nicéfor
l'atura posantli una má al mitj del pit.)
Nicéfor: Ni un pas, ó llenso al poble contra vos.
Andrónica: Senyor, veyéulo: raja la pesta de son cos: la lepra du en las
mans y en l'alé; sos ulls matzinan; seca las fonts d'hont passa; dels
sepulcres la podridor buyda en lo mon. En somnis, en forma de serpent
l'he vist: cerclava vostre coll, vostre cos: lo pit teníau badat, y al
lloch del cor lo cap del monstre.
Heráclias: Oh caballers, ab mí!
(Avansan los caballers ab las armas al puny.)
Nicéfor: Poble, ab mí! Poble! (Los caballers s'aturan al avansar lo
poble: molts d'aquestos treuhen armas. Al poble.) Aturéuvos. (Nicéfor
s'ha quedat mirant fit á fit als caballers. Després mira á Andrónica.)
Y ara tothom que surti. (Remor general.) Tothom! Tothom! Los caballers!
El poble!
Heráclias: Fins jo, senyor? Y á mí m'ho diu Nicéfor?
Nicéfor: (alt.) L'Emperant es qui ho diu y á vos us toca lo primer
obehir. (Pausa.) Que ho vuy!
Heráclias: (als cavallers.) Seguíume.
Nicéfor: Y vosaltres també, poble. Mos guardias! (Cridant com boig.) Jo
vuy la soletat! Tanquéu las portas!
(Tothom va sortint per hont ha entrat.)
Abat: (á Heráclias, tot sortint.) També aixó es obra vostra?
Heráclias: (sortint rabiós.) No, del diable!
Jordi: (mentres van sortint.) Eixa dona qui es?
Matheu: Qui es?
Jordi: (burlántsen.) Si sembla la hermosa d'un bordell.
Pacomi: (indignat.) Fals. Es la dona la més santa y més pura de la
terra.
### Escena VIII
(Andrónica y Nicéfor)
Nicéfor: (satisfet.) (Ah. Tots lluny.) (A ella.) Mira, ja no hi son.
Nosaltres y ningú més.
Andrónica: Y Deu!
(Se queda mirant. Pausa.)
Nicéfor: (ab veu baixa.) Y Deu! (Intim.) Va, cóntam: qui ets? D'ahont
has vingut?
Andrónica: (cayent de genolls, plorant.) Oh, Jo us ho prego, Senyor,
Senyor! Pietat per vos, que us duhen á morir els que us voltan.
Nicéfor: Parla. Parla.
Andrónica: Jo crech en vos, sentíu? Que á dalt del trono us vuy
triomfant, bell, pur, vostra la terra d'un cap al altre, y'l cel no
més per sobre! Matéume á mí... y pietat per vos.
Nicéfor: Voldría tenirte aixís, sempre á mos peus; esclava; fentte patir
per veure en ta hermosura regalimant el plor. Ara! Com ara!
(Dit ab rabia y amor impetuós.)
Andrónica: Oh, no'm parléu aixís! Ay de mí trista que vos no
m'entenéu.
Nicéfor: Mes sí! Si escolto tot jo. Si es tot mon ser que beu ta vida,
(Ella's va alsant ab por.) que't resplendeix entorn y aspiro en
l'ayre. Qu'ets feta de cel blau, d'argent d'estrella, de raigs de
sol, d'escuma de las onas, ab sospirs de las flors y ab besos d'ángel!
Andrónica: (plorant.) Ay Senyor, si fos cert qu'heu mort per dintre,
que l'ánima heu perdut!
(Apartantse ab por.)
Nicéfor: (acostantshi impetuós.) No, no! Si goso ab la teva dolor.
T'angoixa encara te fa més grata á mos desitjos: vina á mos brassos
que't senten! (Rabiós.) Que m'arboro per gosar tas besadas! Ah, no
fugis, que'm fonch d'amor! Que't vull!
Andrónica: (fugint esglayada.) Senyor!
Nicéfor: Que t'aymo, y'm fas morir de rabia!
Andrónica: Senyor!
Nicéfor: (perseguintla rabiós.) Crema ma carn del goig que vol!
Andrónica: (rabiosa ara.) Deixéume!
Nicéfor: Ets vida per mí!
Andrónica: No, may!
Nicéfor: (rihent rabiós.) Ja ets meva!
(Cahuen per terra.)
Andrónica: Déixam! Monstre!
Nicéfor: (rihent feréstech.) Ets dona y jo't tinch fam!
Andrónica: (lluytant per terra.) Fera!
Nicéfor: (volguentla besar.) En ta boca!...
Andrónica: (apartant la cara.) No, no!
Nicéfor: (besantla. Després rix.) Ja t'he besat!
Andrónica: Cobart! Ah! Lladre, Ara vas á morir!
(Lluytant á terra, ella s'ha després y li posa las mans al coll.)
Nicéfor: (ab veu ofegada.) Ma gent!
Andrónica: T'escanyo! Escup lo bes, traydor, escuplo!
Nicéfor: (cridant ab veu apagada.) Aussili!
Andrónica: Móret, móret!
Nicéfor: M'ofego!
Andrónica: (procurant alsarse.) Lladre! Déixam! (Conseguintho.) Gracias
Deu meu!
(Desprenentse d'ell. Alsantse.)
Nicéfor: (revolcantse per terra.) Ah que m'ofego! Ayre!
Andrónica: Ahont soch?
Nicéfor: (sempre á terra.) Cert: tens mal cor!
Andrónica: (ab lo puny clos, amenassantlo.) Oh miserable! canya podrida
qu'ets! Runa d'imperi; runa d'home y de bestia! Ni com bestia m'has
pogut vence'á mí, á mí, una dona! Me fas horror! Malvat! Te creya un
astre y ets un cuch revolcante en ayguas mortas, que jo he esclafat sota
mos peus! Quin fástich! Y he cregut qu'era Deu, qui'm deya: "Veshi;
truca á son pit ben fort, qu'es temps encara, despérta á n'ell y á ton
país, y aixécals!" Y jo, boja que soch, quan las campanas han cridat á
consell, sola y ardida he fugit de mon claustre! Ha estat desvari! Al
monastir, y prou. Y á pregar sempre pels morts.
(Anántsen cap á la dreta.)
Nicéfor: (correnthi.) No, anárten no! Espera, no'm deixis; que jo vuy
que m'escoltis. (Per son cap.) Que aquí dintre m'abrusa afany de
llágrimas!... y sento febre de dirte, jo no ho sé qué, mira: no't tinch
odi, no, no; respecte. Em parlas com ningú m'ha parlat, qu'ets altra
vida! Mes no apartis los ulls! Míram! Escóltam! (Rabiós.) Oh, no
m'escolta! Infern, jo't crido: ajúdam!
Andrónica: (anant resolta cap ahont ha sortit lo poble.) Eh, prou!
Nicéfor: (corrent á impedirho.) Per Deu t'ho prego: perque salvis
l'ánima meva, que, si ho vols, tú sola la pots salvar; que Deu t'ho ha
dit que vingas. (Ella torna enrera rápidament.) Oh, mira: fa un instant
que aquí'm mancava l'ayre per respirar: si ara respiro es sols de tas
paraulas que revolan al meu entorn, com á sospirs d'aucellas. Jo no sé
pas qui ets; mes t'han sentida, no sé cóm, ni per qué, al plegat, ben
fosas, la carn que tinch y l'ánima qu'es meva; y, mira, ja está fet lo
teu prodigi, de diable ó de Jesús, no ho sé; sols trobo qu'era'l pit
terra aixuta y's fon en llágrimas; que tú, ab las tevas mans, quan las
unías al entorn del meu coll, en ell reblavas l'anella del esclau. Qui
sap, oh dona, si es de boig lo que't dich; potser nosaltres ho som tots
dos: si ho som, que may revinga la rahó á nostre cap! Qué vols: demana!
Vols que t'alsi en un trono arrán dels núvols? Vols qu'entorn de ton
cap com papallona volteji etern lo sol? Vols que la terra sigui'l ca de
tos peus? Vols veure corre la sanch á rius, que's fassi un mar, que
pugi serras amunt fins que'ls estels s'hi amarin y's topin embriagats
desfentse á trossos?
Andrónica: Senyor, Senyor, ohíume! Jo us demano una cosa tantsols...
Nicéfor: Y qu'es?
Andrónica: Voldría tantsols que fóssiu bo.
Nicéfor: Donchs jo t'ho juro que ho seré. Y á la forsa vuy que's torni
bo tot mon poble: baldament per serho s'assahoni la terra ab sanch y
llágrimas!
Andrónica: Oh, no: calléu, que'm fan morir d'angunia vostras paraulas!
Quina por!
Nicéfor: Por? Digas: donchs ser bo... qu'es?
Andrónica: Ser bo?! Estroncar per sempre lo plor dels altres per plorar
de joya.
Nicéfor: Sí, sí: plorar de joya... (Rumiant qué vol dir.) Oh, sí't
tenía en lo trono asseguda, y jo posava en ta falda mon cap, devant del
poble congregat á tos peus! Si tú ploressis, tas llágrimas de goig
aquí'm caurían (Per la cara d'ell.) á las mevas trobant; y ellas
depressa, quin corre cara avall, d'amor unintse y al sol brillant sobre
dels caps del poble!
Andrónica: Senyor! Gracias, senyor!
Nicéfor: Ja no m'odías?
Andrónica: Oh, no! No.
Nicéfor: Lo teu nom?... Ton nom?
Andrónica: Andrónica! Mes despertém, senyor; ja prou. Esperan los
caballers y'l poble, y fora vila hi ha'ls estols bisantins.
Nicéfor: Y jo aquest trono t'ofería, que cau!
Andrónica: No, qu'es enlayre y será fort si es que ho voléu.
Nicéfor: Goberna: qué vols que fassi l'Emperant? (Ella va á parlar.) No
ho digas: cridaré al poble y á tothom, y, parla, parla tú y t'obeheixo,
qu'ets antorxa qu'encén fogueras dintre'l pit!
Andrónica: Veyéume: qué soch jo per parlar?...
Nicéfor: Tot: la meva ánima que ab mí no vingué al mon quan jo vaig
neixer y ara troba'l seu cos qu'ella'l cercava, (Per son pit.) tu,
qu'ets sols esperit, com jo materia.
Andrónica: Oh, acabém!
Nicéfor: (ab entussiasme.) Acabém?! Comensém ara! Jo vuy lo que tú vols.
Tú vols que's torni la terra un cel? Dónam la má:'t segueixo! No tinch
ulls per mirar: tu'ls tens, y miras y ploras per tú y jo. Si'l cor me
manca ab lo teu en tením pels dos!
Andrónica: Me crida lo monastir, hi dech tornar!
Nicéfor: No ara! Si'm deixas ara, tot fineix, que torno á caure en
negra nit.
Andrónica: Cridéu que vinga tothom aquí.
Nicéfor:(corrent á la porta dels caballers.) Tothom aquí! Mos guardias
que torni aquí mon alt consell, mos nobles.
### Escena IX
(Andrónica, Nicéfor y tots los caballers d'avans. Andrónica y Nicéfor
están al mitj de la escena y aquest parlará mentres van entrant.)
Nicéfor: Caballers: amatents aquí. Jo mano que's fassi dia clar. Lluny
las tenebras! Mos caballers: veníu! Tothom de joya al meu voltant!
Heráclias: Senyor, no us sé compendre.
(Riu Nicéfor.)
Gelassi: (als caballers) L'Emperant sembla un altre.
Nicéfor: Te, no saben veure la llum, Andrónica!
Heráclias: Aquí dintre encara aqueixa dona!
Nicéfor: Aqueixa dona salva l'Imperi avuy, que á mí'm desperta, que
dormía tot jo per culpa vostra!
Heráclias: (ab familiaritat.) Nicéfor!...
Nicéfor: (imposantse.) L'Emperant! (A Andrónica.) Oh tú, segueixme.
Heráclias: Senyor... Mes ahont anéu?
Nicéfor: A dar al poble lleys d'amor, lleys de vida; y com vosaltres no
me'n heu ensenyat, m'hi duch al mestre.
Gelassi: Aixó es escarni al trono!
Heráclias: (á Nicéfor.) Aixó es desvari de vostre cap.
(Nicéfor: va á pujar las gradas del trono duyent per la má á Andrónica,
que s'atura als peus dels grahons.)
Nicéfor: Si puja al trono ab ella la joventut, la vida, l'hermosura, la
bondat, l'entussiasme, Deu,'l poble y mon cor que's desperta y diu:
Andrónica si'm vols salvar, segueixme!
(Ell la va conduhint per la má.)
Heráclias: (volguentho impedir.) Oh no!...
Demetri: (als caballers.) Es profana la magestat!
Nicéfor:(tot pujant.) Que suau camí!
Heráclias: (pujant un grahó.) Aturéuvos!
Nicéfor: (girantse.) Las portas, oh mos guardias! Pas al poble.
Heráclias: Qué feu, senyor?
Nicéfor: Baixéu lo front, Heráclias.
(Andrónica s'asséu al trono ab lo cap baix. Nicéfor se queda dret al
costat.)
### Escena X
(Los anteriors y tots los del poble menos Sergi y Alexis. La escena
s'ompla rápidament.)
Nicéfor: Caballers, sou ma guardia. Guardia d'ella sols lo poble.
Penséuhi. El trono es ara un altar, una gloria, y estén per sobre
l'ángel d'esta nació sas amplas alas.
(Los caballers quedan aterrats, silenciosos.)
Jordi: (á mitja veu.) Aquella á dalt... Al trono!
Matheu: (id.) Du'l ropatje de las novicias de Sant Grau...
Poble: (id.) La boja.
Poble: (id.) No ho es.
Pacomi: (id.) Jo la conech: es santa. Sempre fa caritat als pobres. Si
es Andrónica!
(Tot lo anterior s'haurá dit mentres van entrant.)
Nicéfor: Escoltéume, fills d'Albia: jo us demano per mos erros perdó.
(Remor general.)
Heráclias: (als caballers.) Es de boig.
Poble: Miracle!
Nicéfor: (insistint.) Mos erros que'm perdoni...! (Remor dels
caballers. Imposantse.) Y cent vegadas ho demano al meu poble!
Matheu y poble: Visca Andrónica!
Nicéfor: Que escolti feta un cor tota la terra. Si, Andrónica; qu'ets
tú encencer puríssim ab rehinas del cel, y jo una brasa... Las rehinas
arréu que's fássin núvol.
(Parlará Andrónica ab veu humil, mirant de cop á Nicéfor. Després fixa
la mirada en lo cel.)
Andrónica: En nom de Deu, de bat á bat que s'obrin las presons als
fills d'Albia. Pera sempre los torments que fineixin, y que sían richs
y pobres germans! En mitj la plassa lo foch que abrusi'ls instruments
sangnosos dels martiris crudels.
Nicéfor: Sí, sí! Qu'espera á obehirla ma gent? Com llamp, sas ordes á
complirlas!
(Surten per la dreta alguns soldats y nobles.)
Poble: Oh, Andrónica!
(Remor de veus barrejadas, dominant lo nom d'ella.)
Poble: Que visca!
Poble: Visca la santa!
Poble: L'ángel!
Poble: Visca Andrónica!
(Lleuger remor dels caballers aterrats. Andrónica's posa dreta, parlant
com inspirada del cel.)
Andrónica: Fills d'Albia! Oh poble! Oh caballers! La terra está en
perill: al espuntar la aurora voltará l'enemich nostras murallas! Oh
germans, despertéuvos! Poble lliure som pel llinatje: may, may
l'Anatolia devant Bisanci acoti'l front; que lluyti, qu'esqueixi
carn, qu'estripi y esmicoli lo poder enemich; tot abrassantse
l'anatólica gent, tothom que tinga foch de patria en las venas, richs y
pobres, agermanat tothom, l'orde seguintla de qui es nostre Emperant!
Nicéfor: Tothom que ho vulga, y la terra se salva.
(S'ha anat encomanant l'entussiasme.)
Gelassi: Oh sí, salvémla!
### Escena XI
(Los anteriors y Sergi y Alexis y altres presoners ja en llibertat.)
Sergi: Salvémla tots agermanats!
Poble: (ab gran alegría.) Es Sergi.
Alexis: Las presons son obertas!
Poble: Visca Andrónica!
Andrónica: Senyor: tothom es lluny, som sols. M'esglaya la soletat.
Nicéfor: Qué vols?
Andrónica: Senyor: voldría que tothom ens voltés.
Nicéfor: Tothom! Que vinga tothom al voltant nostre! Fora Guardias!
Acostémshi nosaltres: vina, Andrónica.
(Lo poble barrejantse ab los caballers que, en part, segueixen lo
moviment general, encara que ab certa rigidesa, invadeix tot
l'escenari. Nicéfor y Andrónica devallan algunas gradas, veyentse'ls
caps d'ells dos sortir per sobre la gentada. Fa estona que s'han
deixat de veure l'Abat, Livani y Pacomi.)
Poble: Adorém á esta dona!
Poble: Es una santa!
Andrónica: Que visca l'Emperant!... Y ab ell que visca el poble,'ls
caballers, la patria una, l'Anatolia del cor.
Nicéfor: Sí, l'Anatolia.
Andrónica: Cada hu es una fulla,'l tot es l'arbre.
Nicéfor: L'arbre que reverdeix perque tú á sobre hi esténs la llum del
sol.
Andrónica: (al poble, per l'Emperant.) Ell se us entrega! Ell es
vostre, germans!
Matheu y altres: Visca Nicéfor!
Poble: Visca Andrónica!
Poble: Visca!
Nicéfor: Va! Las armas aixequém tots contra Bisanci!
Sergi: Guerra als bisantins!
Alexis y altres: Que morin!
(Tothom ho contesta.)
Nicéfor: (á Andrónica.) Tú ets qui salvas l'Imperi; tú.
Andrónica: Y ara, senyor, per sempre... Adeu!
Nicéfor: No, no; jamay, jamay! Que tanquin las portas del palau! Que tú
no surtis!
Andrónica: Pas! Pas!
Nicéfor: Si'ls presoners jo te'ls entrego per un tot sol: per tú.
Andrónica: Senyor: al claustre jo hi dech tornar. Si perilléu,
cerquéumhi.
Poble: Visca Andrónica! Visca! Visca Andrónica!
(Ella passa mirant al cel. Quan surt, los crits segueixen á fora,
allunyantse fins que ha caygut lo teló.)
Heráclias: Senyor!...
Nicéfor: Oh, Heráclias, jo la vuy! Per viure me cal aqueixa dona!
Heráclias: (volent dir que desperti.) Senyor: calma.
Nicéfor: (feréstech.) No, calma no; que jo la vuy. S'allunya, y'm
moro! Oh Deu, que se m'emporta l'ánima; y'l d'avans torno á ser,
que'l cor me trobo ab mals desitjos altre cop sens ella! Vuy eixa dona!
Andrónica! Eixa dona!
(Desesperat. Lo poble y molts caballers barrejats han anat sortint
seguint á Andrónica. Se sent que la victorejan á fora tot allunyantse'l
remor.)