exercit, escuders y patjes, ab son rich botí y esclaus de morería,
se'n torná á son palau passant per lo bosch ahont era la coloma, la
que prou revolotejá aprop seu y feu per manera de que s'adonés
d'ella, qu'el rey ubriach de gloria y desitjós de veure á la seva
esposa, ni tan sols va repararhi. Aixi es qu'aná seguint y quan fou
al palau que'l reberen ab grans festas y's trová ab la reyna tan
negre, quedá tot soptat y va estranyarsen, sino que la reyna, prenent
encara peu de sa morenor se tirá á sos brassos y li digué que
l'esperarlo nit y dia, á la finestra, prenent sol y serena, la havian
tornada d'aquella manera. Cosa la qual cregué'l rey y'n fou content y
la abrassá ab tota la seva ánima.
Mes la coloma era cada dia mes trista y se n'anava al jardí del palau
á la hora de dinar y preguntava al jardiner.
--Com está'l rey ab sa reyna mora?
Y'l jardiner li contestava:
--Molt bé, senyora.
--Y'l noyet?
--Tant aviat riu, tant aviat plora.
Heuse aquí que lo jardiner, tot estranyat de veure que cada dia li
succehia lo mateix, va anarho á contar al rey lo qui maná qu'al
següent dia posessin la taula al jardí pera dinarhi, y encara que la
reyna s'hi oposá molt, lo rey volgué ferho y no hi hagué altre remey
al dia següent que fer lo que'l rey manava.
Y aixi que foren tots asseguts á taula, aparegué'l colom y's posá á la
espatlla del rey y després á la del noy fentloshi tot de festas y com
si's volgués arrencar lo collar que duya. Tots volgueren desseguida
agafarlo y la reyna la primera, mes la coloma's mostrá al veureho
tant esverada, que fins lo rey temé per ella y per aixó, tot
manyagoy, s'hi acostá, li feu un bes al cap, li passá la ma per la
espatlla y com se trobés ab lo collar que quasi cremava, li arrencá
d'una bursada y per soptada forma aparegué á sos ulls, hermosa,
guapa, esbelta, gentil y bella, mes tota entristida, á la seva
antigua y vera esposa. Va girarse en vers la embaucadora gitana á la
que vejé tota envergonyida y tremolosa, la conegué culpable y li feu
sentencia desseguida d'esser penjada, mentres qu'ell ab la reyna, se
n'aná ab lo cor ple de joya á gosar de verdadera ditxa.
## L'aucellet vert.
Una vegada era un pare que tenia una filla un xich capritxosa en quan
á bonichs y cosas raras, mes á qui ell estimava com á la seva ánima.
De cosa en cosa, la noya aná demanant en tanta de manera, que gastat
ya tot lo que en el regne podia haverhi, se li esdevingué demanar un
aucell vert de totas plomas. Lo pare qu'estava embabiecat ab ella,
per mes que conegués qu'eran ja massa exigencias las de la seva filla
y que com mes li concedia mes li demanava, no pogué menos de
consentir en la nova demanda y se n'aná á cercar l'estrany aucell.
Camina que mes camina, ja quasi havia rodat mitja terra, quan
escayéntseli fer nit en una gruta, aixi que clarejá, va adonarse de
que pe'l capdevall, per un forat xich, molt xich, hi entrava una
claror tota esplendent y lluminosa: ell que s'hi acostá, lo forat
s'aná fent gros com mes aprop hi era, feu tots los medis per passarhi
y á la altre banda aparegué á sos ulls un jardi tan bell y hermos
qu'encantava. ¡Quinas rosas! y ¡quins caminals tots plens de tota
lley de flors! ¡tot jemat y fresch y olorós y de colors vius y
encesos! pero lo que va sorpendre mes al home fou veure per tot arreu
uns aucellets verts y hermosos ab unas refiladas que feyan
graciosíssimas.
L'home'n fou tot content y ficantse sota un encanyissat que las
campanetas cubrian del tot trobá un aucell mes gros que'ls altres
d'un vert tan sorprendent que tot se tornasolava y á qual aucell
l'home sens grans esforsos va agafar.
Mes heuse aquí qu'aixi que'l tenia se li apareix una serp grossísima y
li diu com es que li ha pres aquell aucell cabalment lo qu'ella mes
estimava.
L'home li feu narració del desitg de la seva filla y del molt temps
que pera compláurela per lo mon anava, y la serp li digué:
--Ja que l'has tocat, enduten l'aucell, jo ja no'l puch tenir, mes
tente compte qu'es en preu de la teva filla; guardal be que ningú
te'l toqui ni li arrenqui cap ploma, perque si n'hi fan caure una
tan sols, tú tens de durme ta filla pera menjármela.
L'home no'n fou pas del tot content, s'alegrava de tenir l'aucell mes
tenia pór de perdre l'unich amor que li quedava en la terra. Aixi es
que al donar l'aucell á sa filla quasi las llágrimas li queyan dels
ulls. La noya ho va veure y no pogué menos de preguntarli que tenia y
encara que l'home primer no gosava, per fi va dirli lo que li havia
succehit y á quin preu lo tenia.
--Y per aixo 'us espanteu? no tingueu pór de que ningú'l toqui.
Y agafá una gavia d'or, hi ficá l'aucellet á dins y la penjá á dalt
del sostre.
L'aucell cantava d'alló millor y tothom del poble anava á escoltarlo.
Y com sempre hi ha gent rancuniosa y tot los fa enveja, vingué que á
una vehina se li posá de mal ull que la noya tingués aquell aucell, y
un dia que noya y pare eran fora, ella que va, agafa la gavia, y aixi
qu'anava per pendre l'aucell y ja quasi'l tenia entre sas mans, se
trobá sens ell y sols una ploma del cap, en ellas.
La rabia va menjársela: llensá la pluma y apretá á fugir, cabalment
quan la noya arrivava. Aqueixa desseguida tingué pór d'una malifeta,
aixi es que corregué á dins y quan se va veure aquella ploma á terra
y la gavia sense aucell agafá un gros desespero.
--Ay pare, ara si qu'estem perduts, ja no hi ha remey per mí, tinch
d'anar ab la serp á morirne!
Lo pare tingué un gran desconsol, mes havia donat sa paraula y no
tingué mes remey que cumplirla. Ab sa filla se n'aná cap al jardi y
aixi que hi foren, los hi aparegué la serp.
--Ja veig que tens paraula; per gens qu'haguessis duptat ó haguessis
trigat, tenia de matar á ta filla; ta puntualitat la salva, mes no
te altre remey qu'agafar la ploma y anarsen per lo mon pera veure
si trova l'aucell á fi de posarli altre volta aquella. Pera
conseguirho, tens de passar per las terras altas ahont lo fret
glassa y per las terras baixas ahont la calor aufega, tens
d'espatllar sis parells de sabatas de ferro y unas de fusta y
omplir tres ampolletas de llágrimas. Fins que ho hagis fet, ton
pare quedará aqui y no podrá eixirne ni tú tindrás repós.
La noya emprengué cami y passá per las terras baixas ahont la calor
aufega y travessá las terras altas ahont lo fret glassa y en
peregrinatje sempre, espatllá las sabatas de ferro y tambe las de
fusta, y ab la xardor y'l sol cremant que no li deixavan donar un pas
y ab lo glas y neus que l'atuhían, no veyent may la fi de sa
condemna, plorá llágrimas amargas y omplí las tres ampolletas.
Y una volta fet, ja quasi desconeguda, arribá á veure un castell molt
gran ahont ab la esperansa al cor va dirigirse.
Ella que se n'hi va y quan hi arriba,
--Truch, truch.
--Qui hi ha?
--So una pobre noya que vaig buscant l'aucell vert y fins que'l trobi
no tinch reposada.
La velleta qu'era á la porta se'n condolgué y la feu entrar dihentli:
--Ja cal que t'amaguis perque aquest castell es de un gegant molt gran
que si't veya se't menjaria.
--Per amor de Deu aculliume, perque fa set anys que no he dormit sota
teulada ni he menjat á taula.
La bona vella la feu entrar y al véurela tan aterida de fret la feu
acostar al foch y encengué bona flamarada. Mes aixi que sentí venir
al gegant, correns la feu amagar dintre del forn.
Heuse aquí que'l gegant era de aquells que's menjava las noyas y aixis
que va entrar comensa d'olorar d'un cantó á l'altre, tot dihent:
--Farum, farol,
menjarem carn de cristiana
si Deu ho vol.
La noya no gosava á alenar sisquera, de pór que tenia; la vella, per
últim, conseguí distreure al gegant y ferli veure que no hi havia cap
noya amagada. Li doná una perola de carn, que'l gegant se menjá de
una sola bocada y presa, se'n aná aquest á dormir.
A l'endemá al matí la vella doná una nou á la noya y obrintli la
porta, li digué, que ja trobaria qui la encaminaria. Y aixi que la
noya es al defora, á dalt d'un arbre veu á l'aucellet vert que tot
cantant, pega una volada y poquet á poch comensa á anarsen.
La noya que'l segueix y al finir lo dia veu que s'atura á un altre
castell. Ella que s'hi dirigeix:
--Truch, truch.
--Qui hi ha?
--So una pobre noya que vaig perduda cercant l'aucellet vert.
La vella que guardava'l castell se'n condolgué y li obrí la porta.
--Entra, mes amagat be perque si't trobava'l gegant amo d'aquest
castell se't menjaria.
Y la ficá dintre de la cendrera.
Heuse aquí que'l gegant aquell era dels que's menjavan las criaturas y
aixis que va entrar, conegué tot desseguida que hi havia algú amagat
y anava de un cantó á l'altre, tot dihent:
--Farum, farol,
menjarem carn de cristiana
si Deu ho vol.
La noya no podia aguantarse de pór y la vella tot era distreurel; per
fi, quan lo gegant no hagué trobat res, aqueixa li dugué una perola
de cols y una volta menjadas, tot cremat, aná á dormir.
Al matí següent la vella feu eixir á la noya á qui doná una avellana y
digué que ja trobaría guia, y la noya, una volta regraciat á la vella
lo favor que li havia fet, eixi al defora y ab gran contento seu
trobá al aucell que ja la esperava.
L'aucellet se posá á volar y la noya á seguirlo y camina que caminarás
aixi passaren un altre dia, fins que se'ls feu nit cabalment quan
arribavan á un castell consemblant al de las altras vegadas.
La noya que s'hi dirigeix.
--Truch, truch.
--Qui hi ha?
--So una pobre noya que vaig en busca de l'aucellet vert.
La vella que guardava lo castell la obre, la fa entrar y la amaga
desseguida dins de la pastera donchs que sentí al gegant, amo del
castell, que venia.
Heuse aquí que'l gegant aquell era dels que menjava carn cristiana, y
aixís que va arribar, ab la olor solament, conegué que hi havia algú
amagat dintre del castell.
--Farum, farol,
menjarem carn de cristiana
si Deu ho vol.
Tot era anar d'un cantó á l'altre ensumant per tot arreu pera veure si
trobava algú amagat; á la fi tingué de desistir y deixarho corre, 's
menjá una perola de sopas que li doná la vella y aná á dormir.
A l'endemá al matí, la vella obrí la porta del castell á la noya y li
doná una atmetlla dihentli que no la obrís fins que fos la hora.
La noya li regraciá la bona acullida, y trobant l'aucell, se posá á
seguirlo.
A tot aixó la noya no savia ahont anava, cop de caminar y mes caminar
y may sabia si era á la fi. Per últim l'aucell arribá á una gran
ciutat y en ella, se n'aná cap al palau dels reys; la noya'l seguí
mes fou detinguda á la porta, donchs com anava tota mal vestida y
estripada, los criats no li varen donar entrada.
Podeu contar quin desespero, tant temps que feya qu'anava seguint
l'aucell y ara que ja tenia esperansas d'agafarlo, ara no la deixavan
entrar allí ahont era.
Mentres tant lo rey y la reina, aixis que vejeren l'aucell, ne
quedaren tant prendats que l'agafaren y'l tancaren dins una gavia. Y
l'aucell canta que canta tan fort y ab uns refilets tan bonichs, que
la noya desde fora'l sentia y tota's dalia de pena.
¡Tant qu'havia corregut per ell y ara perdrel! De prompte's recordá de
la nou, la avellana y la atmetlla que li havian donadas. Ella que
trenca la nou y apareix á sas mans un collar de perlas tan preciosas
com no n'hi hagués cap en la terra.
La noya que's posa á cridar:
--Qui'm compra un collaret de perlas?
Y la reyna eixí en finestra y aixi que'l va veure, va prendarsen tant,
que feu baixar un de sos patjes á mercadejarlo. Mes la noya no volgué
vendrel sino per preu de dormir una nit ab l'aucellet vert.
La reyna tota va estranyarse al sentir tal resposta, mes com lo collar
li agradava tant, no hi tingué reparo ab tal que fos tot ben tancat
perque l'aucell no pogues escaparse. Feu pujar á la noya, la tancá en
una cambra ab lo aucell y ella va quedarse ab lo collar.
La noya, aixi que vejé á l'aucell, l'agafá, li posá á son cap la ploma
y aparegué á sos ulls lo mes gentil y agraciat jove que lo sol hagués
pogut veure en sa carrera, mes era tot adormit com que res veya ni
sentia.
La noya era tota admirada y tot era tocarlo y dirli.
--Aucellet vert, feste ensá,
aucellet vert, feste enllá,
que l'amoreta't ve á cercá;
so espatllat set parells de sabatas, sis
de ferro y unas de fusta, so anat per las terras baixas ahont lo
sol hi crema, y per las terras altas ahont m'he cuidat glassar,
pera poderte atrapár;
--aucellet vert, feste ensá,
aucellet vert, feste enllá,
que l'amoreta't ve á cercá.
Lo jove dorm que dorm. Vingué la claror que la noya tota espahordida
li torná á treure la ploma y aquell que torná en aucell.
Tot lo dia la noya pensá com podia fer pera despertar al jove y ab
eixa caboria arribá al vespre y ella que trenca la avellana y apareix
á sas mans un brodat tot d'or y seda qu'encantava. Se'l posa á
mercadejar, la reyna ix en finestra y se n'enamora tant que aná á
comprarli. Mes la noya diu que no'l vol vendre per cap preu sino per
preu de dormir una nit ab l'aucell vert.
La reyna que no hi vejé cap perill, li concedí y feu tancar á la noya
junt ab l'aucell á dins una cambra. En ella, la noya posá la ploma al
aucell y altre volta aparegué á sos ulls lo mateix jove. Mes altra
volta tambe adormit sense veurehi ni sentirhi.
Y ella tot era dirli:
--Aucellet vert, feste ensá,
aucellet vert, feste enllá,
que l'amoreta't ve á cercá;
so espatllat set parells de sabatas, sis
de ferro y unas de fusta, so anat per las terras baixas ahont lo
sol hi crema, y per las terras altas ahont m'he cuydat glassár,
pera poderte atrapar; --aucellet vert, feste ensá,
aucellet vert, feste enllá,
que l'amoreta't ve á cercá.
Lo jove per aixó no's despertava y al esser al mati, la noya li va
treure la ploma, torná aquell en aucellet vert y la noya aixi que la
obriren eixí al defora.
A la vetlla següent ella que trenca la atmetlla y's troba ab una
música d'un só tant bonich y dols que la reyna aixi que va sentirla
volgué comprarla. Feu baixar un de sos patjes, y la noya, com las
nits avans, no volgué véndrela sino per preu de dormir ab l'aucellet
vert. Cosa la qual la reyna va concedirli y ab l'aucell maná tancarla
en la mateixa cambra, sino que'ls criats, com cada vespre succehia lo
mateix, deixaren la porta solzament ajustada.
Quan fou á dins, la noya posa la ploma á l'aucell y apareix lo mateix
jove adormit com sempre.
Y ella tot era dirli:
--Aucellet vert, feste ensá,
aucellet vert, feste enllá,
que l'amoreta't ve á cercá;
so espatllat set parells de sabatas, sis
de ferro y unas de fusta, so anat per las terras baixas ahont lo
sol hi crema, y per las terras altas ahont m'he cuydat glassar,
pera poderte atrapár; --aucellet vert, feste ensá,
aucellet vert, feste enllá,
que l'amoreta't ve á cercá.
Y aixis qu'acavava de dirho la música que's posá á tocar.
--Si la serp te'l donava
sols ella te'l tornará.
Y tantas vegadas com ella deya alló, la música repetia'l mateix; per
aixó la noya torná á treure la ploma al jove, aquest fou convertit en
aucellet vert y agafantlo aquella, fugi ab ell cap á trobar á la
serp.
Despres de molt caminar va arribarhi, trová á son pare que era tot
trist creyentla morta: ella llevá la ploma al aucell y aparegué á sos
ulls lo jove, hermós com sempre, mes ab vida, y á la primera paraula
que va pronunciar, la serp quedá convertida en home y tots los altres
aucells verts en galans joves, soldats y patjes.
Lo jove llavoras li esplicá com aquell home era'l seu pare, rey de tot
lo reyalme ahont ella havia anat y la havia guiada essent aucell y'ls
altres son servey y patjes, á tots los qui, lo rey y la reyna qu'ara
ocupavan lo trono ab malas arts y manyas, los havian encantat
apoderantse del reyalme. Que solzament los podia desencantar qui
espatllés set parells de sabatas, sis de ferro y unas de fusta,
hagués anat per las terras baixas ahont lo sol hi aufega y per las
terras altas ahont lo fret hi glassa y dormit tres nits en lo palau
de son regne. Y que pues ella ho havia fet, li regraciava tant y
n'era tant prendat que sols tenia de demanarli si s'hi volia casar.
La noya ho demaná al seu pare, qui fou tot content; lo pare del
princep, vell ja, renunciá'l regne á favor de son fill, y aquest,
comandant las sevas tropas, ab la seva bella esposa al costat, aná á
destronar al rey usurpador, vencentlo en campal batalla.
Lo poble'n fou tot content donchs qu'aquell l'oprimia y, proclamant
per rey al príncep, visqueren tots molts anys per felicitat seva y
dels subdits que governavan.
## Lo fill del diable.
Era una dona qui no tenia cap fill; pesarosa d'aixó com estava, no
tenia repós ni alegria; ni be's trobava en lloch, ni ningú aprop
podia estarhi; la impaciencia la matava y en son deliri, de cop un
dia, perdent lo sant temor de Deu, ell qu'esclama: --Tan de bo'n
tingués un, valdement fos fill del dimoni.
Suau y pausadament, sense saber com, vejé entrar á sa cambra un
cavaller mal forjat y de sinestra mirada qui li diu:
--Jo som qui't porto'l fill.
Y á la falda de la dona aparesqué un noy. Podeu contar lo sorpresa
qu'ella va quedarne; mirava al cavaller y tota esglayada no sabia lo
que li passava, mes lo noy era tan hermós y guapo, tot ell com una
rosa d'or, que no pogué menos de ferli un pató y abrassarlo; y'l
cavaller va desapareixe.
No tingué altre remey la dona que criar al fill que tant estranyament
tingut havia, mes quan recordava son origen y'l veya fill del dimoni,
li agafava una tristesa tal que guarní una capelleta ab la Verge
Maria dins y á son peu, un noy, vera efigies del seu fill, com li
pregava, y lo encuná á resar sempre á la Verge Santíssima.
Mes lo noy era, com si diguessim, de la pell del diable, tant revés y
dolent que tothom ne fugia. Sa mare lo dugué á estudi, mes á l'endemá
lo mestre tot espahordit y admirat li torná'l noy, dientli que ja
savia mes qu'ell y no tenia res pera ensenyarli, cosa la qual espantá
de tal manera á la dona que lo aná á oferir á la Verge, mes lo dimoni
se'n cremá tant, que tot plegat s'aparegué y d'una rebolada va
endurse al seu fill cap á sos terribles dominis.
La dona va desesperarse, mes en lloch rastre sisquera va trobar del
seu fill. Aquest, dut cap avall ab la furiosa volada que'l seu pare
feya, de res va adonarse fins que's trobá en mitg de grans calderas
ahont las ánimas dels condemnats feyan uns crits horribles de las
penas que sufrian. Y'l seu pare girantse á n'ell, li digué:
--Aquí't deixo, es la teva feyna lo fer foch á n'aquestas ánimas.
Y se n'aná. Lo noy, quan se trobá sol, al veure lo sufriment
d'aquellas, n'hagué compassió y deslliberá lo medi de salvarlas. Al
efecte aná correns á tancar la porta d'aquella pregon masmorra y á
son mateix peu feu una vall fonda, fonda, que hi capiguessin tots los
dimonis.
Al cap d'una estona n'arribá un tot carregat de llenya y trobant la
porta tancada, trucá, mes lo noy se feu lo sort; n'arribá un altre y
lo noy tampoch obrí, fins que hi foren tots, que llavoras, obrint lo
noy de cop la porta, se llensaren aquells ab gran embransida cap á
dins y caigueren á la fonda vall d'ahont no pogueren eixirne. Lo noy
hi tirá terra per sobre y las ánimas passant, totas fugiren,
salvantse d'aquellas horribles penas y anant á gosar la gloria
eterna.
Lo noy també fugí; sens alé arribá al poble y presentantse á sa mare,
ni aqueixa quasi ho volia creure d'alegria, ni al noy savia lo que li
passava; quasi no s'arrivaren á coneixe.
Lo cas es que d'aquella hora en avant tothom comensá á ben veure al
noy y feya aquest tant de be y miracles que un dia, haventhi un pobre
vellet malalt, se n'hi aná y estenguent damunt son llit lo bastó que
duya, quedá aquell enterament guarit y bo ab admiració de tothom y
mes, quan vejeren que'l noy se'n anava cap al cel y eixia á rebrel la
Verge Santíssima proclamantlo sant en la sua esplendent gloria.
## Los tres princeps.
Hi havia un pare qu'era molt y molt pobre y tenia tres fillas. Era
llenyatayre y cada dematí se n'anava al bosch á fer la seva feyna
pera dur un mos de pa á n'aquellas. Mes la feyna anava escassa y los
jornals curts, aixis es que cada dia era mes la sua miseria y la
tristor cuidava á aclapararlo.
Un dia que com tots los demes estava traballant al bosch, heuse aquí
que se li apareix un bou y tot acostántseli, li pregunta qu'es lo que
tenia qu'estava tant trist.
Y ell que li diu: --Qu'era que tenia tres fillas á qui estimava molt,
mes que no sabia com mantenirlas.
Y'l bou que li diu: --Si'm donas la mes gran, te donaré or per forsa
temps.
L'home no ho volia en cap manera, mes era tanta la seva miseria, que
finí per consentirhi y se'n va anar cap á casa seva.
Quan va arribarhi, las noyas ja conegueren que li havia succehit
alguna cosa, donchs que portava trasmudada la cara; aixis es que s'hi
acostaren y ab amorós dalit, li van preguntar qu'es lo que tenia.
Lo bon home no gosava á dirho, mes per últim, las hi contá com estant
en sa feyna al mitg del bosch, se li havia aparegut un bou, qui li
havia promés una pila de riquesas si li donava la seva filla mes
gran.
Y la noya que lo estimava molt, ella que li diu: --No dupteu pas gens,
ja hi aniré.
Se despedí de sas duas germanas y junt ab lo seu pare se n'aná al mitg
del bosch, ahont los hi eixi lo bou, qui ensenyá al home una pila de
riquesas y s'endugué la noya en vers una gran roca que hi havia.
Ab aquells diners l'home'n tingué per molt temps, mes á la fí vingué
que van acabarse y no li quedá altre recurs qu'agafar la destrál y
tornar á esser llenyatayre.
Ple de tristor, heuse aquí qu'un dia quan acavava de tallar un arbre
de la vora d'un torrent, surt un peix de dintre la aygua, qui li
preguntá qu'es lo que tenia donchs que mostrava una cara tan trista.
Y ell que li diu: --Qu'era que tenia tanta miseria que no sabia com
mantenir á sas fillas.
Y'l peix que li diu: --Si'm donas la mitjana't donaré riquesas per
forsa temps.
L'home, encara que li sabia greu, per fí va consentirhi y se'n va anar
á casa seva. Las fillas l'esperavan y aixi que'l van veure conegueren
que li havía succehit alguna cosa. Van preguntarli y ell per fí va
dírloshi.
La noya mes gran de las duas que quedavan, per tal qu'era lo seu pare
qui ho havía fet, no duptá gens y va dirli que hi aniria. Com de fet,
després de despedirse de sa germana, se n'aná ab son pare cap al
bosch.
Allí seguint lo torrent se'ls hi aparegué'l peix, doná una bossa plena
de diners al pare y agafant á la noya se la endugué vers la bauma
d'una roca.
L'home ab aquells diners ne tingué una pila de temps pera viure, mes á
la fi, com no gastava gayre salut, se li acabaren y tingué de tornar
á sa feyna de llenyatayre.
Al mitg del bosch tot lo sant dia, veyentse vell y malalt, sense duas
fillas y altra volta pobre, la tristesa arrivava á matarlo, quan un
dia qu'estava en lo mes isart de la boscuria, se li aparegué una
águila y li preguntá qu'es lo que tenia, donchs que tanta tristesa
mostrava.
L'home li confesá qu'era perque havia arribat á tal grau de miseria
que no savia com mantenirse.
Y l'águila que li diu: --Si'm donas la filla que tens jo't faré rich
per tota la vida.
--Y si ella no vol venir?
--Tú ho probas.
--Y si jo'm quedo tot sol, com ho faré?
--Te tornas á casar.
L'home anava buscant escusas donchs que tenia pocas ganas de donar á
la única filla que li quedava, mes com la necessitat no te lley,
encara que ab pena, va mitg consentirhi y li digué que preguntaria á
n'aquella si volia anarhi.
Arribat á casa seva la cridá y li digué l'estat en qu'estava y lo que
li havia dit la águila. Y la noya, per l'amor que li duya, encara que
ab molt greu per deixar sol á son pare, li digué que si altre cosa no
podia esser pera viure ell felís, qu'era prompte á anarsen allí ahont
era necessari.
Lo pare arribá á llensar llágrimas, mes la necessitat li obligava, y
anantsen ab sa filla, emprengueren lo camí del bosch, al bell cim del
qual trobaren á la águila.
Aqueixa entregá los diners al pare y s'endugué á la noya sota una
roca, mentres qu'aquell se'n tornava á casa seva tot acongoixat y ple
de tristesa.
Al cap d'un quan temps, l'home s'anyorá d'estarse tot sol y seguint lo
consell de la águila, contragué segon matrimoni del qual prompte ne
fou fruyt un noy tot hermós y guapo.
Quan fou edat, lo pare l'enviá á estudi y si be al principi no li
succehi res de nou, al cap d'un quan temps tothom comensá á mirarsel
de mal ull y lo qu'es pitjor á rebujarlo, dihentli qu'era d'una
familia que per diners se venia la sanch.
Al principi, lo noy no'n feu cas, mes tant y tant arribaren á dirli
que se n'aná al seu pare á demanarli que volia dir alló de que's
venian la sanch, que tothom li deya.
L'home, com podeu contar, prou pena se'n dava, aixi es que li recava
lo dirli, mes á la fí tingué que contarli com, essent tan pobre,
primer se li havia presentat un bou á qui per diners havia donat la
seva filla gran, despres un peix á qui havia donat sa filla mitjana y
després una águila á qui havia donat sa filla petita.
Y'l noy que diu: --Jo las rescataré.
--No ho fassis pas, que qui sap lo que't succehiria.
--No hi fa res.
Y veyent sa decisió, lo pare li omplí ben bé'l sarronet de bonas
viandas, li doná la sua santa benedicció y'l deixá anar á la bona de
Deu.
Camina que caminarás, lo noy, quan havia fet ja molta via, trobá dos
noyets que s'estavan disputant un parell de sabatas y un sombrero. Li
feu gracia la disputa, se hi acostá y'ls va preguntar si per tan poca
cosa arrivarian á barallarse de veras.